SOBRE ELS PADRINS

Sempre s’ha sentit a dir que qui no té bons padrins no es bateja, i la majoria de la gent s’ho creu com si fos paraula de Déu. Però com passa molt sovint en aquesta vida, es donen per fetes dites populars que s’haurien de posar en quarantena o fer-ne, com a mínim, una anàlisi una mica desapassionat. Per exemple: tothom que no es bateja és perquè no té padrins o perquè ha decidit, per acció o per omissió, no batejar-se? O si el fet de no estar batejat juga en contra de la felicitat, de la prosperitat o de la categoria dels éssers humans? El cas és que cada dia sembla que hi ha més mainada que li fan fer campana a l’hora de passar per la pila baptismal. I, no obstant això, per Pasqua cada any es consumeixen més mones; la qual cosa vol dir que hi ha molts padrins sense credencials que fan el paperot o molts fillols i companyia que, per tal de menjar mona, no els hi ve d’aquí fer contents avis, tiets o amics de la família que es disfressen de padrí encantats de la vida quan convé, encara que no hi hagi hagut cap bateig pel mig. Apa va, embolica que fa fort! En quin jardí m’estic ficant aquest matí, per deixar que la mà dreta m'escrigui aquesta reflexió, no mirant-se ni una vegada les advertències de l’esquerra? De fet, per dir que res és veritat ni és mentida, perquè tot depèn de les ulleres amb què es mira, no cal donar-hi tantes voltes. Però sempre m’ha fet certa angoixa, o potser sigui vergonya, descobrir que una frase feta que es fa servir més que un mocador a l’hivern, té més forats que un colador. I pel que fa a aquesta guatlla dels padrins, estic segur que qui va començar a fer-la córrer, es portava l’oli.           

            A la meva manera de veure, doncs, el primer que va sortir amb aquest ciri trencat devia estar rabiós perquè la vida li havia donat unes carbasses ben merescudes, però com que no volia admetre-ho no se li va acudir cap més excusa que donar-ne  la culpa del fracàs a que no tenia padrins. És a dir, la llegenda de que qui no té padrins no es bateja, va escampar-la un pobre desgraciat amb un os a l’esquena. I darrera d'ell, s’hi varen apuntar uns quants ganduls més, que bescantaven sistemàticament els legítims èxits aconseguits pels que no s’entretenien caçant mosques, esquitxant-los amb la sospita que els seus triomfs  no eren el resultat de l’esforç, del mèrit o de la constància, sinó d’un cop de mà dels bons padrins que els hi aplanaven el camí. No dic pas que en algun cas no sigui veritat que alguns arriben abans a la meta perquè agafen una drecera poc catòlica que els hi han posat en safata,  però és injust que aquesta trampa es carregui als padrins, encara que sigui simbòlicament, enlloc d’emprar la paraula adequada: corruptel.les, amiguismes mal entesos, tornar un favor... Qualsevol mot, abans d’encolomar als pobres padrins una titlla que no els pertany. Ara que els batejos religiosos van de baixa, potser toca reivindicar la figura entranyable del padrí autèntic i tradicional de la mona, i no refiar-se tant del padrí polític o de conveniència del tràfec d’influències, oi?