(De
tant en tant, ja sabeu que abuso de la vostra paciència per fer-vos tastar un bocí
de la meva producció literària. Avui em complau oferir-vos, enlloc de la
reflexió habitual, una narració premiada en el 6è Certamen Literari de Relat
Breu. Aquest vespre recolliré el premi a Santa Eulàlia de Ronçana)
TRENCADÍS DE LLUM
De quan era petit, recordo mon pare – “paleta fi” era com li agradava
que li diguessin – assegut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor
una massa de morter acabada de pastar a la gaveta, la qual abans no s’adormís
intentava, només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li forma de gerro,
d’àmfora o de pitxella, segons de quin humor s’hagués llevat aquell dia o de
quina banda bufés el vent. Algunes vegades encertava a la primera el contorn de
l’objecte que vagament recordava del seu somni; però d’altres, el que li sortia
s’assemblava més a un niu de garsares que a cap altra cosa. Quan, al seu parer,
aconseguia una aproximació passable a la figura que li rondava pel cap,
aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un
frare, de trencadissa de tasses, rajoles, mosaics o plats bonics, arreplegada
furgant sense vergonya entre piles de runa procedent d’algun enderroc. El
portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina,
tant li feia. I si tot remenant s’ensopegava amb fragments de vidres o de
cristall de tons vius i llampants, tornava a casa més content que un gínjol,
amb el seu tresor ben endreçat i protegit al sarró. Amb aquells trencadissos,
encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet
grisenc i marcit de les senzilles estructures de ciment acabades de modelar, i
com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en projectes
d’obres d’art, abstractes i desguitarrades, però suggerint i provocant alhora
efectes cromàtics sorprenents, perquè ell, en definitiva, no aspirava a cap
altra recompensa ni reconeixement més enllà del d’experimentar una mena de
plaer sensual contemplant com el trencadís reverberava sota la llum d’una
bombeta o, sobretot, en contacte amb els raigs de sol. Encabat d’encaixar el
darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme exaltat només la compartia
amb nosaltres, la mare i jo, i pareu de comptar, ja que des que s’havia retirat
de la manera que ho havia fet, s’estimava més no veure ningú.
Aquella afició
tan original, que un altre s’hagués agafat mansament com un esbarjo per passar
l’estona, ell l’havia convertida en el centre de la seva vida, quasi en una
obligació, amb la qual pretenia omplir l’immens esvoranc que li havia obert
sota els peus una jubilació precipitada per la porta falsa, solitària, magra, mal
païda, acceptada per força com a mal menor. Potser aquelles formes tan
estranyes que amassava amb les mans, sense cansar-se’n mai, fossin com badalls
estroncats i bords d’impotència o brams desesperats de protesta en contra dels
que el varen arraconar, quan encara se sabia l’ofici de memòria i tenia corda
per estona. Tant se val ara el per què de tot plegat! Era evident la fugida cap
endavant que representava aquell quasi esquizofrènic arravatament. Quan el pare
es va penjar d’una biga del garatge jo encara anava a estudi, i recordo que la
tieta Rosa em va recollir a migdia i em va du a dinar a casa seva; d’aquesta
manera va tenir temps de sobres per explicar-me, poc a poc, la nova garrotada
que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort
del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament:
havíem de canviar de casa, ja que amb la misèria que li quedava de pensió de
vídua no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per
pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’un habitatge tan gran. Els pares es
portaven gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia
d’encarregat en una de les constructores de més renom de la ciutat; era una
d’aquelles empreses amb fama que qui podia entrar-hi a treballar tenia el pa
assegurat de per vida. Vet-aquí, però, que en el nostre cas, el pare esdevingué
aquella malastruga excepció que confirma les regles: una empresa que semblava
tan sòlida va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici
nou de trinca, deixant-hi atrapats un parell d’obrers entre la runa. Ja que el
pare estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen aconsellar que
fes un pensament i com que era un home de bon ferrar, que no volia veure’s
embolicat en problemes va entomar, disciplinat, la proposta de l’amo. Però no
se’n va refer mai de la vergonya de sentir-se escombrat d’aquella mala manera,
com si fes nosa, com si fos una rampoina.
El trasllat
va anar ràpid perquè quan s’escampà la veu que ens veníem una casa que feia tan
de goig de veure, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens vàrem mudar
a un pis escarransit, en comparació amb l’espai del què disposàvem abans; però
la mare en va treure un bon pessic, que va servir per pujar-me i donar-me
estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella
sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava a cada pas com
si, vés a saber, fos la seva marera de revenjar-se de les frustracions i
greuges que havien covat durant el temps que estigueren casats. Afigureu-vos
que, entre d’altres records de la meva infantesa, hi vàrem abandonar a la casa
vella tot aquell bé de Déu d’obres de
trencadís fetes pel pare, les quals allavonces vaig adonar-me amb
profund ressentiment que a la mare li importaven un rave, i que no pensava
emportar-se’n ni una per mostra. En realitat les odiava tant, aquelles figures
estrambòtiques i inútils... No és que em vingués de nou aquell capteniment, ja
que la mare li retreia sempre al pare, sense dissimular ni quan jo els podia
sentir, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots,
com ella deia; enlloc d’arronsar el coll com un estruç covard, amagant el cap
sota l’ala. Suposo que la mare considerava aquella obsessió del pare pel
trencadís, com una prova de l’home impotent en tots els sentits en que s’havia
convertit, a més a més d’una miserable pèrdua de temps, ja que res de tot allò
que servia d’oxigen moral al pare, no ajudava gota a fer bullir l’olla. El
comprador de la casa tampoc no devia trobar-hi cap interès especial en el
devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va
sobreviure jubilat. En una de les meues freqüents peregrinacions d’enyorança
pels voltants d’allà on havia viscut tan feliç, mentre m’empassava a poc a poc
els mocs del dol, vaig veure que entre d’altres andròmines, uns operaris
esbandien tots els trencadissos del pare d’una palada, llançant-los dintre el
contenidor de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir, repeteixo, que al
nou propietari tampoc no li deien res aquelles peces estrafolàries, car se les
va treure de sobre com si fossin porqueria i no fantasies esbojarrades de llum.
Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xamba eren de les més
maques, abans no se’ls enduguessin a l’abocador, i les vaig lluir a la
prestatgeria de la meva habitació, com si fossin els més preciosos trofeus. Ara
puc confessar que ho vaig fer, sobretot, amb la clara intenció de provocar
remordiments a ma mare, cada vegada que les veiés. Va ser la meva petita
venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que em pensava que
ningú trobava tant a faltar com jo. Encara avui, casat i emmainadat, conservo
aquelles dues peces de trencadís de llum salvades in extremis del racó. I si us
dono la tabarra i en parlo és perquè l’altre dia em va entendrir notar que en
Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar perquè fins i tot hi parla
com si pensés que el poden entendre o que s’hi pot comunicar jugant a la rateta
amb els raigs de sol. No vaig poder dissimular una llàgrima el dia que vaig
atrapar-lo, d’amagatotis, amanyagant un d’aquells trencadissos de llum com si
acariciés la mà del iaio, que no havia arribat a conèixer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada