BOCAMOLLS A SOU DEL FONS DE RÈPTILS

No em cap a la barretina que inspectors de la policia nacional xerressin a una banda de presumptes jihadistes, que tenien els mossos d’esquadra enganxats als talons, i que anessin en compte perquè se’ls hi havia infiltrat un mosso a la banda. Efectivament, els mossos feia mesos que seguien la pista a aquella trepa i, segons pròpia confessió, era veritat que s’hi havia camuflat un confident al seu entorn, quina vida podia veure’s compromesa gràcies als bocamolls col•legues de la competència en la lluita antiterrorista. La primera cosa que em xoca d’aquesta informació que ahir transcendí, és que les actuacions professionalment impecables d’una policia autonòmica fossin considerades com una competència emprenyadora per part de la policia nacional, i que en funció d’aquest menyspreu i mal rotllo s’hagi trepitjat la línia vermella de posar en qüestió la seva lleialtat institucional. Amb el seu potiner acte de posar sobre avís a uns presumptes delinqüents, no solament varen posar en perill la vida d’un company, sinó que engegaren a passeig una operació policial en la qual s’hi portaven mesos de dedicació absoluta, i que en precipitar-ne el desenllaç del previngut i esverat galliner varen volar dos o tres dels principals conspiradors, que tocaren el dos a temps de no ser enxampats amb les mans a la massa. Però el que encara em deixa més parat és que el ministre de l’interior hagi posat el crit al cel, no solament desmentint les queixes dels mossos, sinó acusant-los formalment de mentiders i insinuant que en operacions de gran envergadura on l'Estat s'hi jugui molt, no se’ls pot deixar sols.    

            A la meva manera de veure, com que el ministre no és cap ignorant i sap perfectament que el prestigi investigador del cos dels mossos d’esquadra està més que reconegut, que digui el que diu només pot tenir una explicació, si la competència policial és impossible de negar-la: que no li mereixin cap confiança els mossos per pertànyer a una comunitat que furga per convertir-se en Estat propi. I a partir d’aquesta conclusió ben inversemblant per desgràcia, les preguntes impertinents al ministre són inevitables, començant perquè expliqui si aquests inspectors del cos nacional de policia actuaven com a versos lliures del cos o formaven part de la nòmina alimentada des del fonts de rèptils. En tot cas, com a ciutadans catalans, tenim tot el dret de sentir-nos estafats per un Estat tan mesquí que, inclús en temes de seguretat nacional i de lluita antiterrorista, anteposa als criteris de professionalitat i de col•laboració incondicional entre els diferents cossos policials, els prejudicis polítics i la maquinació partidista. Cal que en prenguin nota els que encara desfullen la margarida del si o del no a la independència: amb servidors de l’Estat tan miserables com per fer favors a suposats terroristes investigats pels que consideren la seva competència il·legítima, apaga i fotem el camp perquè això s’ensorra.