MOLTS MONÒLEGS NO FAN UN DIÀLEG

A tres dies del començament de la campanya electoral, una vegada més es farà palès el mal que pateixen les democràcies en general i la nostra, per tendra i ingènua, en particular: que els polítics parlen massa i s’escolten poc. Ja s’han començat a demanar debats cara a cara en els mitjans, com si els resultats de la votació depenguessin directament de la sobreactuació dels líders davant la pantalla de televisió, en hores de gran audiència, per repetir com cacatues un grapat de tòpics. En teoria, els debats haurien de servir per contrastar noves idees i programes, establint ponts de diàleg a partir de determinades coincidències. Però, en realitat, tot queda reduït a un guirigall de monòlegs, que no donen la mínima oportunitat al diàleg per trobar consensos, per una raó molt senzilla: sense confrontació calculada entre partits no hi ha vida ni negoci. Ja sé que aquestes coses lletges de la política no s’haurien de fer notar quan el futur el posem en mans dels polítics, dels quals el que més importa a les classes mitjanes amenaçades per la globalització i la concentració dels diners cada vegada en menys butxaques, és que s’entenguin. La majoria de votants que han de decidir a qui fan confiança els propers quatre anys, aniran a les urnes havent vist reduïts els seus ingressos reals per culpa de la crisi, i sentint-se traïts pel sistema. El que em meravella és que encara tinguin esma d’anar a votar.

En un moment donat, va semblar que a tota Europa – i que això seria bo per una Espanya que arriba a misses dites sempre -, hi havia una mena de revolució social que apostava per la meritocràcia, pels que estalviaven, treballaven moltíssim, complien les lleis i pagaven els impostos. Però va ser un simple miratge. Si donem una ullada al panorama social a casa nostra i també a la dels veïns, comprovàrem que ens trobem davant de més desigualtats que mai: una societat dominada pels interessos de les Corporacions globals que no paguen impostos; pels Consorcis energètics que apugen els preus del gas i l’electricitat com els rota; pels Oligarques que compren propietats immobiliàries com a inversió. Alguns economistes que no tenen el cul llogat s’atreveixen a explicar que ja no es tracta, com passava abans de la crisi, que un 10% de la població acapari el 90% de la riquesa, sinó que avui una elit no superior a l’1% concentra en les seves mans el 99% dels diners. Un exemple d’aquest món al revés el tenim avui mateix amb l’anunci del futbolistes d’elit que juguen a Espanya, de sabotejar el final de temporada per pressionar Hisenda que no els hi empaiti els beneficis, i en consideració a la seva cara bonica alliberi d’impostos els ingressos per imatge (és a dir, per fer publicitat). I mentrestant, els polítics i els seus directors de campanya donen les últimes pinzellades a uns monòlegs encartonats, que faran impossible qualsevol diàleg constructiu, que retorni la confiança dels ciutadans en que les condicions de vida de la majoria del poble són possibles de millorar, remant tots en la mateixa direcció. I perdoneu les molèsties.