Follow by Email

dimarts, 31 de març de 2015

LA FORÇA DE VOLUNTAT

Als de la nostra generació ens havien acostumat a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta força de voluntat. Això de refregar-nos pel nas la força de voluntat sempre que ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o que no sabíem ni com posar-nos-hi per fer-la, era la canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mes-tres o patrons la recepta de l’èxit es reduïa a tenir força de voluntat, cosa molt diferent a fer les coses per força. Tenir força de voluntat, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que s’és menys tossut, però més mesell. La força de voluntat ha caigut en desús i hom es refia més dels estimulants artificials per posar-se a to ràpidament quan s’està deprimit o en baixa forma. Però si bé és cert que amb aquesta classe d’ajudes, en les quals intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de canell,  que la moral i l’eufòria pugen espectacularment, la revifalla dura el que dura: sovint amb prou feines per sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda més recurs que repetir de nou, augmentant la dosi i la freqüència. En canvi, quan la força de voluntat cotitzava a l’alça i era l’única forma per treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol dificultat durava molt més que la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós sinó l’autoestima, la consciència i l’estat d’ànim positiu.


Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis es deia: “no té força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne, perquè per aconseguir una picada d’ullet de la noia que ens agradava calia perseverança. I no parlem de la que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre després de casades, sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la força de vo-luntat ha perdut practicants per la senzilla raó que sempre requereix sacrifici o renuncia, i quan els espavilats prediquen que es pot “triomfar a la vida” fent drecera amb els llavis xops de mel, costa d’acceptar que el camí recte s'hi troben pedres que s'han d'apartar i que per remullar els llavis a vegades només hi ha una esponja amb vinagre i fel. I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desengany que la vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a base de força de voluntat poc es desencallarien mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. I en l’aspecte col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant somnis, ideals o el negoci del segle, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant d’Internet i de lideratges poc exigents, agafant-nos la vida amb una mica més de força de voluntat per lluitar per les iniciatives, projectes i somnis propis.      

dilluns, 30 de març de 2015

SEGONS A QUÈ SEMPRE S'ARRIBA TARD

Potser sigui pura casualitat, però que quan la fiscalia o la policia investiga un presumpte delicte, segons com es posa la directa i segons com es va en primera malgrat el motor rategi; això, com a mínim, fa mal d’ulls i, a la meva manera de veure, exigeix una explicació. Per exemple, a les poques hores del terrible accident d’aviació, varen circular per twitter piulades criminals alegrant-se que les víctimes de la catàstrofe fossin catalanes i que era una llàstima que no n’hi hagués més. A través de la pròpia xarxa molts usuaris improvisaren un escrit de denuncia – jo en vaig ser un més dels signants -, dirigit al ministre de l’interior, reclamant un escarment adequat pels que estaven atiant l’odi d’una manera tan barroera com covarda. El ministeri, a la vista del refús generalitzat per aquestes més que bretolades però em temo que només per quedar bé, va manifestar que ho esbrinaria. Pel que hem vist en altres casos de flagrants atacs a la convivència des d’Internet, si els investigadors es treuen la son de les orelles fan meravelles i en vint-i-quatre tenen els culpables de les canallades de cara a la paret, detinguts, emmanillats i lliurats a la justícia  Però en el cas que ens ocupa, si és que algú vol de veritat posar fil a l’agulla, deu tenir la vista cansada i li costa de trobar el forat de l'agulla. És a dir: cap dels terroristes intel•lectuals inspiradors d’actituds violentes contra persones concretes en funció de la seva nacionalitat, que se sàpiga ha passat davant del jutge. Per quina raó deu ser que es vagi al ralentí?

Perquè els que no ens mamem el dit sabem que en l’administració policial i judicial res passa per casualitat; sempre hi ha algú que manega els tempos i els fils. Encara fa més temps que de d'això de les piulades  l’afer sobre l’autoria del cartell del Carnaval de Solsona, que convidava a “matar espanyols en un ambient festiu, pacífic i familiar”. Si ho recordeu, al singular sindicat Manos Limpias i als esgarriacries de “Solidaritat Civil Catalana” els hi va faltar temps per empastifar l’Ajuntament solsoní sense proves; però quan poc després es va saber que l’autoria d’aquell pamflet no requeia en cap independentista català sinó en un obscur mercenari a sou dels de l’altra corda, les ànsies de justícia es varen aigualir. I fa un parell o tres de dies que un mala peça il·lús es vanta de preparar una bomba per llençar-la en plena final de la copa del rei. L’única manera d’impedir que delirants de tota mena atiïn des d’Internet l’odi per matar la convivència pacífica, és desemmascarar-los i escarmentar-los, fent-los pagar les ximpleries amb treballs comunitaris, fins que la mala baba se’ls hi acabi. Tant la policia com la fiscalia si volen aixecar el vel de l’anonimat d’Internet, per posar en evidència aquests impresentables, tenen mitjans de sobres per fer-ho. Esperem, doncs, que quan es decideixin a entrar-hi a sac en aquest merder, no sigui massa tard. Perquè si es té la sensació que no passa res atemptant contra la convivència, cada vegada hi haurà més candidats a fer d'incendiaris.          

divendres, 27 de març de 2015

UNA TRAGÈDIA AMB FINAL A ESCOLLIR PEL PÚBLIC

Ni fet exprés per alimentar durant setmanes i potser mesos el safareig tertulià i el morbo pseudo-informatiu sobre el desenllaç del drama del vol Barcelona-Düsseldorf, estroncat traumàticament en un dels racons més esquerps dels idíl•lics Alps francesos. Com en algunes obres teatrals d’intriga, que l’autor ofereix al públic la possibilitat d’un final a mida, en aquest cas tothom es considerarà expert per “recrear” els darrers minuts que es varen viure a l’interior de l’Airbus i, sobretot, per estripar pel dret i pel revés la personalitat entregirada del pilot. El que em sap més greu és que la inconsciència i falta de tacte d’alguns depredadors de la informació, especularan també sobre els darrers moments viscuts pel passatge, passant del compassiu “no varen tenir temps d’adonar-se de res”, a muntar una pel•lícula, amb macabres escenes d’histerisme incloses, per exemple intentant ajudar el comandant per esbotzar la porta de la cabina. De reporters capaços de perseguir les víctimes de veritat - els familiars dels morts – per aconseguir filmar un rostre desencaixat en exclusiva, se’n pot esperar qualsevol barbaritat per a no perdre ni una engruna d’audiència. Però no acusem  només els que reneguen del periodisme respectable per prestar-se a fer carronyaires de la informació escombraria, també els que esperen darrera el canyer de les editores per publicar-ho en tenen bona part de culpa de que es prostitueixi el noble ofici d’informar.
I no parlem de la “cara” d’alguns tertulians que durant els darrers dies han proliferat pels platós de radio i televisió pontificant, com si fossin experts en aeronàutica i en seguretat en transport aeri, en base a bajanades i generalitats. Si per fer passar l’estona a la parròquia són capaços d’opinar amb tanta desimboltura sobre qüestions tècniques, ¿què no faran esbudellant la ment i l’anima d’una persona humana com era el pilot, malgrat s’hagi convertit en un monstre? Precisament aquesta és la mare dels ous de tota aquesta tragèdia: com se li pot girar el cervell a una persona per cometre una barbaritat com morir matant? Cada vegada més sovint, la societat occidental confiada i tranquil•la en els seus valors, es queda bocabadada comprovant que persones educades en teoria en aquests valors, es reboten violentament contra la civilització a la que pertanyen. Fa quatre dies els veïns d’un dels assassins que varen sembrar el terror a Tunis es feien creus que un jove tan aplicat i treballador, que no tenia males companyies aparentment, hagués descarregat l’arma indiscriminadament contra persones que no coneixia de res, pel sol fet de ser turistes. De ben segur, els veïns i companys de feina del pilot assassí només en donaran, també, que bones referencies.

A la meva manera de veure, doncs, potser que sigui la societat en general la que s’ho faci mirar. Alguna cosa fem malament a l’hora d’inculcar els valors de què tan ens omplim la boca, perquè el tret massa vegades ens surti per la culata. Potser caldria començar a esbrinar seriosament i sense prejudicis quins són els caldos de cultiu on s’alimenten determinades conductes antisocials. Els entesos pronostiquen que no passarà gaire temps que tindrem un terç de la societat depenent de psicòlegs i psiquiatres per sobreviure a la frustració i a la depressió. Potser és que calen més exàmens de consciència sobre què la societat fa malament per tenir millors persones, i menys anàlisis econòmics i financers perquè al final només uns quants siguin més rics i poderosos.    

dijous, 26 de març de 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (13) – LA IAIA ESTÀ CONTENTA ...

Estaven parades al semàfor esperant que es posés verd, quan jo hi vaig arribar. No sé si eren parentes o amigues, però era evident que es tenien confiança perquè una es descarregava en l’altra. Ja sabeu que m’agrada fer el tafaner, i que no em puc estar de parar l’orella quan em posen una història en safata:

● Ahir la vaig anar a veure i t’asseguro que vaig quedar parada de com la vaig trobar de bé. Estava desconeguda, t’ho juro. Ja te’n recordes que a casa es passava el dia de la cadira de rodes al llit com aquell qui diu, i que en prou feines obria la boca ni li deia res la tele. Jo, francament,  em pensava que a la Residència empitjoraria i no duraria ni quatre dies; però, noia, ha fet un canvi que no és coneguda: riu, garla com una calàndria i menja de tot ... L’assistenta social m’ha dit que ells també se’n fan creus de la revifalla, la qual creuen que es deu al fet que tot el dia està envoltada de gent que passa i traspassa. Jo em pensava que hi hauria de pujar a l'hora dels àpats, perquè a casa ja saps que si no li hagués engargamellat la vianda s’hauria quedat amb la pell i l’os. Doncs, noia, aquí no necessita que ningú la peixi: s’ho menja tot i més que li’n posessin... I xerra pels descosits amb les altres dones de la sala d’estar, el que no sé és si se l’escolten i encara menys si l’entenen. Ahir, quan hi vaig pujar, estava fent-la petar amb la veïna del costat i no vaig poder-me'n estar de preguntar-li: - “iaia, que la coneixeu a aquesta dona?” - “I tant que sí! - em va contestar –, treballàvem plegades a la fàbrica, oi?”  No ho sé pas, em sembla que tocava a morts... D’altra banda, aquesta cantarella del “i tant que sí!”, ja me la sé de memòria. Algú li devia ensenyar a dir-ho, perquè no crec pas que ella s’ho hagi empescat tota sola, ja que el curiós del cas és que ho diu per sortir del pas quan l’acorrales massa, detall que em fa sospitar de vegades si se n’adona de com està. Quan m’acompanya el meu home, li pregunto per fer-la gabiejar: - “sabeu qui us ve a veure, iaia?” - “I tant que sí, que et penses que no hi toco?” - “I com se diu?” – la burjo amb una malícia, que reconec em podria estalviar. - “Va, no siguis dolenta, ja ho saps tu com es diu, per què m’ho preguntes?”... Però com que la veig contenta, no m’hi vull amoïnar massa. És clar que és fotut veure ta mare en aquest estat, però la veritat és que mai l’havia trobat tan feliç com ara. Quan hi porto la nena, la criatura la porta a passejar amunt i avall, tibant la cadira de rodes com si fos una esperitada, i jo pateixo en va per si l’atabala; però és tot el contrari: s’ho pren com si fos festa major i quan la meva filla para cansada, la múrria de ma mare em mira amb posat de pilla i em deixa anar: - “has vist quina nena tan entremaliada m’has portat?”  I jo, tot i saber la resposta, li pregunto mesella: - “iaia, que no sabeu qui és aquesta nena?” - “I tant que sí, vatua l’olla!” ... Però no pateixis, que no se li escaparà pas que és sa neta. Ja no goso preguntar-li si sap qui sóc jo i com em dic. No m’hi atreveixo d’ençà de la primera vegada que vaig notar que el coco li feia tentines ... Admeto que les nostres converses absurdes no porten enlloc, ja ho sé; però li agrada que li expliqui coses encara que per ella no tenen cap sentit. Francament, he aprés a fer-me trampa al solitari, i li segueixo el joc sense remordiment. - “Us han fet un bon dinar avui, iaia?” - “I tant, molt bo!” No cal insistir a preguntar-li què ha menjat. Si tot ho troba bo i tot la fa contenta, què més puc demanar? A casa, la pobra dona ja estaria morta. Et ben juro, noia, que el miracle l’ha fet tenir companyia. A ella tant li és que la majoria de les seves companyes no s’aguantin els pets i passin figues tot el dia. Hi són, i ella ja en té prou no trobant-se sola i tenint gent que es bellugui a prop, encara que no sàpiga qui són, ni com es diuen.   

dimecres, 25 de març de 2015

QUATRE REFLEXIONS DESPRÉS DE LA CATÀSTROFE

● No acabo d’entendre com pot ser que els usuaris d’un avió abans d’embarcar-se hagin de passar un seguit de controls de seguretat sempre empallegosos - algunes vegades un pèl exagerats i tot, per no dir ridículs - i no es sigui tan escrupolós i eficient com per tenir identificat cada viatger. Que una companyia com Lufthansa, vint hores després d’haver-se estavellat un dels seus avions en ple vol, no disposi d’un llistat definitiu del passatge sona a broma pesada. ¿De què cony serveixen tantes precaucions, des de passar pel detector o escorcollar selectivament equipatges, si a l’hora de la veritat no es verifiquen les dades elementals de qui s’asseu a la panxa de l’avió?
 ● Quan esclata una notícia de sang i fetge – sigui un accident, un atemptat, un assalt a mà armada o un homicidi a l’engròs – els mitjans informatius es bolquen per ser els primers en arribar-hi al lloc dels fets, i paral•lelament als gabinets de crisi governamentals s’improvisen tertúlies, tot per acaparar l’audiència informant compulsivament. Però aquest zel i exhibició de mitjans topa sovint amb l’escassetat de dades contrastades o fidedignes i, llavors, com que no es pot deixar de parlar per a no perdre parroquians, comencen les reiteracions carregoses de dades i les especulacions temeràries. I quant més s’allarga el degoteig de notícies vertaderes, més creixen les brames per anar fent bullir l'olla.
    ● El gest del president del govern central passant a recollir en transport militar al president de la Generalitat per anar plegats a controlar “in situ” l’evolució de les tasques de rescat, s’ha d’elogiar pel que suposa de normalitat institucional, aparcant els mal rotllos temporalment quan hi ha un problema comú d’aquesta envergadura pel mig. En canvi, no és de rebut la mala bava de l’expresident extremeny Rodríguez Ibarra criticant, en el transcurs d’una tertúlia en directe, que el president Mas en la seva roda de premsa per explicar els passos que estava fent el seu govern en aquesta contingència inesperada, es referís - en un acte reflex perfectament justificable - a víctimes espanyoles i catalanes. “Totes les víctimes són espanyoles” – va saltar el polític, no deixant-ne passar ni una, com sempre ha fet aquest talibà de pro, als infidels catalans. A la meva manera de veure, però, ahir no tocava per més del morro fort que se sigui.

● Que cada vegada que passa una tragèdia d’aquesta mena es mobilitzen equips de psicòlegs per ajudar els familiars a passar el tràngol i entomar de la millor manera possible l’angoixa de l’espera; però encara hi ha amics o inclús algun familiar i tot, que per consolar els seus parents més afectats recorren a un argumentari fatalista, carca i lapidari que s’utilitzava en temps reculats: “era la seva hora”. “No en doneu la culpa al metge ni a ningú, li ha arribat l’hora”, es deia sobretot a pagès quan la mort sobtava. El que passa és que quan entre els morts d’una catàstrofe com la d’ahir hi ha nadons o un grapat d’estudiants amb tota la vida per davant, costa d’acceptar que estaven predestinats a morir i que en alguna llibreta estava escrit que ahir seria el seu darrer dia. Jo m’hi nego a la teoria que tot està dat i beneït. I vull creure que l'equip suec que a darrera hora van canviar de vol i no varen llepar, no va ser predestinació sinó pura casualitat. Espero, per tant, que les paraules de consol que facin servir els professionals per posar a rotllo el dolor i encetar el llarg dol que espera als familiars, deixin esbravar la ràbia i no s'emmarranin a congelar-la amb pastilles o amb cataplasmes de resignació. Em faig càrrec que aconseguir que els parents més directes de les víctimes reaccionin positivament a la desesperació deu ser una lluita a cara de gos, i comprenc que més d’un psicòleg quedi tan tocat per l’experiència que no pensi repetir. Però quan el tornin a cridar estic segur que no sabrà dir que no, sobretot si ho fa per amor a l’art.  

dimarts, 24 de març de 2015

SI DE RUTA NOMÉS N’HI HA UNA, PER QUÈ TANTS DE FULLS? (i 2)

Francament, que a aquestes altures de la pel•lícula s’estigui parlant de fulls de ruta per encarrilar el procés, desconcerta a molta gent que malda per arribar d’una vegada a destí pel camí més curt i segur. Però el principal problema o diferència entre l’estat d’ànim de fa tres anys amb el d’ara és que aleshores parlàvem de FULL DE RUTA en singular i avui parlem de FULLS DE RUTA en plural i, per tant, el procés sobiranista es decanta perillosament, per desgràcia, a l’estat natural de la política feta a la menuda: tants de caps tants de barrets. Quan les grans mobilitzacions de gent al carrer, darrera una pancarta simple i unitària, van fer palès que hi havia una societat civil que agafava el compromís de tirar endavant el procés al marge de les misèries i travetes polítiques, i semblava que cap dels que omplien de crits d’independència carrers, places o balcons, dubtaven de quina era la meta on es volia arribar. Però com que amb l'entusiasme no n’hi havia prou per no fer marrada, de seguida es va veure que era imprescindible decidir quin camí era el millor per arribar-hi, com s’havia d’anar equipat per sobreviure en la dura travessia i, sobretot, com s’havia d’organitzar l’Estat propi que era el premi que es trobava darrera la meta. Per entendre’ns, que no es podia començar a caminar sense tenir un bon full de ruta. Després de debatre-ho a fons i en plena eufòria pel caliu del carrer, entre polítics i societat civil es va pactar posar fil a l’agulla en el marc d’una assemblea que feia patxoca de veure, perquè si passaves llista pràcticament hi estava representat tothom, decidint que un pompós Consell Assessor de la Transició Nacional traçaria un full de ruta pràctic, que fos una mena de vestit asèptic, no fet a mida de ningú, perquè tots s’hi poguessin sentir bé i no tibessin les costures. 

El tracte era que mentre durés la travessia o el pelegrinatge cap a l'Estat propi tothom anés guarnit de la mateixa manera i que una vegada traspassada la meta, cadascú es vestís com volgués. No sé quan de temps va durar aquesta unitat, però jo diria que en algun cas ni de Nadal a Sant Esteve perquè en baixar les escales de la sala on es va reunir aquell plenari ja n’hi havia uns quants que s’ho començaven a rumiar això d’encetar la ruta agafats colze a colze i cantant amb una sola veu, potser perquè tot plegat els hi semblava una mica carrincló o perquè passaven de posar-se xiruques. El cas és que sense renegar de l’objectiu final on es volia arribar, per anar-hi anant alguns preferiren enrolar-se en una guerra de guerrilles que permetés marcar paquet als caps de brot, que no pas formar anònimament i disciplinada en un exercit ben organitzat. I d’aquell full de ruta, que l’organisme creat expressament per cosir-ne les embastes va posar sobre la taula, ja ningú en fa cas perquè han trobat gust a anar per lliure. I no volen avenir-se a raons, ni fan cas als càlculs més simples: fent cadascú la guerra pel seu compte poc avançarem. Si tanta gent assenyada s’adona que discutint fulls de ruta no es va enlloc, per què no es treu la banya d’aquest forat? La resposta cou, però no n’hi ha una altra: per pur i llardós afany de protagonisme. A la meva manera de veure, una llista unitària seria una part important del full de ruta per arrasar a la meta; però em fa l'efecte que ni per garantir la victòria es pensa baixar del burro. Li compro a l’escriptora Pilar Rahola aquella expressió tant ben trobada de les “dutxes escoceses” que comencen a fer perillar seriosament el procés. Només discrepo en el sentit que siguin exclusiva d’un únic partit, per desgràcia.

dilluns, 23 de març de 2015

SI DE RUTA NOMÉS N'HI HA UNA, PER QUÈ TANTS DE FULLS? (1)

El juliol de 2012 - i per desgràcia no sembla que gairebé faci tres anys - en aquest mateix blog vaig escriure:
“Ara que, per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada envers el sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred  escrigués un FULL DE RUTA amb cara i ulls, sobretot per administrar “EL DIA DESPRÉS”. No fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic, perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent, per suposat de bona fe, creu que l’èxit de l’aventura rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals, com a l’octubre del 34, entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada temps enrere per en Laporta, per exemple, fan figa: és que la majoria que somnia en un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I per aquesta raó, el mínim que és pot demanar és un FULL DE RUTA, per a no posar-nos a caminar a cegues. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo. Sobretot, si els independentistes conversos ho són per conveniències de l’estómac o de la butxaca, més que no pas per ideologia o sentiment, ja que al primer entrebanc es canviaran de jaqueta. De manera que, entre d’altres raons de pes, escriure un FULL DE RUTA impecable, sense amagar l’ou ni fer-se trampes al solitari, serviria perquè el somni de l’Estat propi no es converteixi en un joc d’encenalls. Si aquesta majoria virtual en favor de la sobirania, que es desprèn de les darreres enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera hora a favor de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler, doncs a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo.
De manera que queda molta pedagogia per fer perquè els ciutadans del futur Estat propi estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un FULL DE RUTA que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i nacionals que conviuen avui a Catalunya. I per què s’ha de pretendre un Estat propi, després de tants anys de trampejar, més o menys, les diferències amb Espanya? Doncs, perquè ens l’han feta tan grossa que, per primera vegada, no són ja només “els de la ceba” els avalotats, sinó que les continues provocacions han acabat amb la paciència d’una gran majoria de la població, normalment silenciosa, que se sent estafada, burlada, insultada i robada. Per aquesta raó, insisteixo perquè m'ensumo que costarà de posar-se d'acord, cal que s’escrigui un FULL DE RUTA que, sense exclusions ni sectarismes, planifiqui tots els passos fonamentals de l’operació, de tal manera que fins que l’objectiu no estigui aconseguit i consolidat, es garanteixi que no hi hauran discrepàncies ni sortides de to per part de ningú, sinó esforços solidaris per treure el carro del pedregar. I que se sàpiga, perquè es digui a bastament i ningú pugui al•legar després ignorància, que aquesta festa tampoc no ens sortirà gratis i que no deixar-nos robar més per Madrid, no ens convertirà automàticament en potentats, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada”.

Em sap molt de greu constatar al cap de quasi tres anys encara estiguem en desfullant la margarida del carai de FULL DE RUTA. Com diria la meva àvia, això vol dir que el més calent és a l’aigüera? Demà us proposo analitzar plegats amb més detall què està passant.

divendres, 20 de març de 2015

ECLIPSI D'OBJECTIVITAT AL MACBA

Per molt que m’ho vulguin fer entendre, em costarà d’acceptar com a una mostra ni de cultura ni d’art, una escultura que representa en plena acció un trio sexual aberrant: un gran gos pastor alemany sodomitzant una dona que, al seu torn, mitjançant una pròtesi fàl•lica fa el mateix amb un home de genolls per terra, que vomita herba sobre uns símbols nazis. De cap manera tant se me’n dóna que em titllin d’analfabet, reaccionari o retrògrad, perquè preferiria que em respectessin els meus gustos i les meves conviccions. Però si no tinc cap més remei que entomar aquestes desqualificacions per dir el que penso, ho faré a gust abans de deixar-me menjar el coco per quatre entesos, que la cultura la deuen haver comprat en un tot a cent. Ja sé que anar contra corrent en un món tan hipòcrita com el que vivim, on la sinceritat és una moneda devaluada i s’ha d’anar amb la llagoteria per davant si vols fer-te un lloc en l’establishment, és molt perillosa la independència intel•lectual. Però si per quedar bé i no passar per ignorant s’han d’amagar les preferències i les opinions, cosa que és molt trista, fa temps vaig decidir que a aquest joc no hi jugaria i que les meves opinions procuraria fossin netes de pols i de palla. No sé si m’ha fet guanyar amics, però dormo molt bé.
            Dit això, que la direcció del MACBA hagi decidit vetar l’exhibició d’aquesta escultura que l’autora - l’austríaca Inés Doujak – ha batejat oportunista com “la bèstia i el sobirà”, no em sembla que es pugui despatxar amb una simple apel•lació a la censura d’una mentalitat  carca o com un acte de submissió a la casta política, perquè ni el director del Museu – en Bartomeu Mari – és un indocumentat en art ni un tebi en qüestió de defensa de la llibertat d’expressió, ni els comissaris de la mostra tenen la camisa prou neta per donar lliçons de res. Ja és estrany, com per no dubtar de les seves vertaderes intencions i objectius, que promocionin a Barcelona una obra que - com he dit abans en la meva apreciació subjectiva té pocs mèrits artístics - sota la provocadora etiqueta de la “bèstia i el sobirà”, identificant a benefici del morbo les dues figures humanes con el rei Juan Carlos i una líder sindical i feminista boliviana. Em pregunto: ¿per què aquesta peça escultòrica va ser exhibida a la Biennal de Sao Paulo com a “Haute Conture o4 Transport” enlloc de fer-ho al•ludint a aquests personatges i esperar al MACBA,  per muntar l'escàndol i posar-lo en un compromís?

            A la meva manera de veure-ho, si del que es tractés fos que s’ha vetat l’exhibició d’una obra per simples motius estètics o de consciència, defensaria amb la mateixa convicció que he dit el que he dit fins ara, que la direcció no pot prendre aquestes decisions, ja que en tot cas i sempre ha de ser l’espectador qui valori si allò que es presenta com a art té mèrit o fa fàstic. A l’espectador gairebé anònim és a qui li pertoca dir la darrera paraula. El problema de la censura artística és que el germà que prohibeix pretén convertir  tothom en repressor d’ell mateix, i si se li agafa gust a aquesta pràctica discriminatòria s’acaba perdent el gust per al saber, per experimentar en totes les tècniques, per negar oportunitats a la imaginació. La censura cultural pot portar al nanisme mental. Però en tota aquesta polèmica del MACBA no hi ha un problema de censura per part del poder, de fastiguejar per demostrar qui mana, sinó un simple problema de mal gust, i amb diners públics – perquè el MACBA el paguem entre tots -, no es pot tolerar facin passar aberracions ni per art ni per cultura.   

dijous, 19 de març de 2015

A CAN PODEMOS NO TOTES LES UTOPIES SÓN BEN VISTES

Deia la meva àvia que s’agafa primer a un mentider que a un coix, i més d’un cop he tingut oportunitat de confirmar aquesta teoria els darrers dies i, sobretot, en època electoral. La darrera vegada que algú ha ensenyat l’orella en aquest sentit de pintar la cigonya ha estat Podemos, amb unes desafortunades manifestacions d’un dels seus principals oracles, en Monedero. Les declaracions en qüestió menyspreaven els sentiments sobiranistes d’una part important de la ciutadania catalana, i més o menys venien a dir que el somni independentista no era real i que la simple pretensió de ser-ne  tot un disbarat. El primer que vaig pensar en sentir-les és una profunda decepció perquè un estirabot d’aquesta mena l’hagués parit una patum de Podemos, car representava una traïció al seu propi reclam: “Podemos” vol dir que tot és possible i que no es poden tancar les portes a cap desig, inquietud o reivindicació d’un poble. Si un dels ideòlegs de Podemos es permet el luxe de barrar el pas a un determinat número de catalans – potser la majoria -, a lluitar democràticament per convertir-se en un estat propi, fent servir un dels arguments totalitaris més fastigosos i barroers, com és la desqualificació autoritària, només puc treure’n una conclusió: que els de Podemos enganyen la parròquia  renegant de la seva pròpia aposta pel possibilisme, inclosa la utopia. Jo sé que molta de la seva retòrica política és irreal, però aniré molt en compte de desmuntar del seu programa allò que no m'agrada, perquè tenen tot el dret a somniar truites i inclús a vendre fum, de la mateixa manera que el tenim els ciutadans de comprar-los o no les seves mercaderies. Per què, doncs, si ells tenen dret a fer volar coloms, no el podem tenir els catalans a somniar que l’estelada desplaçarà un dia la bandera espanyola de les institucions nacionals? 

A la meva manera de veure, el que no se li pot perdonar a un polític és que prediqui allò en que no creu. I si et presentes sota un lema tan engrescador per als indignats de que “si vols pots”, no queda bé posar límits a la capacitat del voler. O és que a l’ombra de Podemos només estaria ben vist voler el que ells volen? Començant, esclar, per tombar els que manen, arrossegant de passada el sistema de castes. És legítim que un partit polític pretengui girar la truita fent palanca amb les urnes, però tufeja quan se li nota massa que va d’escalfa braguetes. Tallar les ales als que defensen el sobiranisme al•legant que és irreal, no lliga amb la marca Podemos que hauria de recolzar totes les utopies, expressades civilitzadament per la via del debat democràtic. Que quedi clar: el meu retret d’avui a Podemos no és per causes ideològiques ni per les abundants relliscades a causa de la incontinència verbal dels darrers dies, amb referències a l’odi incloses, sinó perquè amb les concretes declaracions d’en Monedero desmenteixen la seva pròpia essencia i d’això en política i al meu poble se’n diu ensarronar, o com ho diuen millor els castellans, “hablar con  lengua torticera”. La meva avia segurament dispensaria que coixegessin, però no els hi perdonaria que fossin uns cara-girats, ni que fessin servir diferents vares de mesurar, francament .        

dimecres, 18 de març de 2015

APA, JUTGES, FISCALS I POLÍTICS, EMBOLIQUEU QUE FA FORT!

Quan ja tenia coll avall l’embarbussament “nacionalistes no independentistes, partidaris de la independència”, patentat per la sectorial experta en jeroglífics de la renovada Convergència; venen ara els jutges salvadors de la moralitat pública i me n’endinyen una altra de les bones per agafar una diarrea mental d’aquelles que et deixen baldat una temporada. No exagero, no. O si no digueu-me com es menja que un organisme engreixat exclusivament a base de pinso públic, si algú administra malament aquest pinso, que surt dels impostos dels ciutadans, no se’l pugui posar de cara a la paret i escarnir-lo com a impresentable, per la senzilla regla de tres que ser soci d’aquest organisme no es obligatori i, per tant, que en ser voluntària l’entrada no es pot dir que sigui pública... Perdoneu-me que faci una pausa per respirar a fons, perquè m’entren basques. Si el pinso és públic i tots els que remenen el cul entre les quatre parets de l’organisme són alcaldes i regidors, com pensen els senyors jutges  que la gent ximpleta i innocent com jo ens la podem empassar aquesta embolada?       
A la meva manera de veure, si del que es tractava en tot aquest sidral empatollat per la fiscalia anticorrupció era saber si el que s’embutxacaven els polítics imputats eren dietes justificades o sobresous fastigosos, el que la pacient ciutadania es mereixia era un pronunciament de la justícia en un sentit o altre, no pas que després d’una parafernàlia processal que ha durat mesos, costat un ou i ha empastifat innecessàriament algunes reputacions,  ens sortissin amb un ciri trencat. I al meu parer, fa tan mal que la justícia no hagi resolt el cas amb sentit comú, com l’eufòria escandalosa d'algun dels imputats celebrant ahir la desimputació. És possible que per aquesta qüestió no se’ls pogués acusar de corruptes, però almenys han de reconèixer que la seva conducta no era gaire ètica. Total, que com tantes altres vegades en aquest afer ha costat més el suc que els moixons.

I per acabar-ho d’adobar, el Suprem ahir capgira la sentència per l’assetjament al Parlament deixant entreveure que l’Audiència Nacional quan va dictar absolucions a dojo estava condicionada per pressions polítiques. I un diari esportiu insinua que el fiscal del cas Neimar s’està rumiant si, a part de condemnar a dos presidents del club, tanca el Barça un parell d’anys. I el jutge Rus, que s’afanya a tancar contra rellotge el cas Gurtel, haurà de decidir si dóna per bo el criteri de l’Agència Tributària comparant els donatius, anònims o no, al Partit Popular amb els donatius que arriben a Càritas, en el sentit que si cadascuna de les dues entitats se’ls gasta en les seves activitats pròpies, no han de tributar-ne un ral a Hisenda. A banda d’altres consideracions, és evident que la patata calenta que es homes de'n Montoro han deixat sobre la taula del jutge és d'una perversitat considerable, ja que no és el mateix que Càritas faci servir els donatius per repartir aliments i el Partit Popular els destini a tapar forats d'intendència i a repartir sobres entre la plana major. Veurem què decidirà el senyor jutge, perquè jo ja m'ho espero tot.

dimarts, 17 de març de 2015

EL CORRALET ANDORRÀ

No us ho passeu bé veient com s’ensorra el mite del paradís fiscal andorrà, i la marca Espanya no sap con netejar-se la cagada de mosca de la fallida del Banc de Madrid? Jo, francament, m’ho passo teta amb aquest espectacle rocambolesc, i no em sap cap greu que uns quants espavilats que no els hi costava gaire de fer els calers, ara vagin de corcoll perquè temen que s’esbombin impresentables secrets de família o perquè el raconet per un mal de ventre perilli. I no em fan pena, perquè no crec que cap dels que hagin quedat atrapats en el “corralet” del país dels Pirineus o en la ratonera madrilenya, passaran gana com la gent de casa nostra que va perdre els quatre estalvis de la seva vida invertits en preferents o en altres productes financers, mal aconsellats per bancaris que tenien de fer la producció diària com fos per no ser malvistos. O bé avalant hipoteques de fills que s’aventuraven a comprar una casa sense tenir un duro de coixí, refiant-se que tal com deia l’assessor bancari - que cobrava comissió per cada operació immobiliària que signava -, eren uns cracs, i que en el món dels negocis qui no s’arrisca no pisca, i que no podien deixar perdre aquella oportunitat. Les víctimes de la cobdícia dels bancs si que em fan llàstima. Però els patrimonis, sicavs i fons d'inversió rentadora que hagin llepat a Andorra o a Madrid, no em faran vessar ni una llàgrima perquè ja sabien on es posaven. Perdoneu que sigui tan franc, però és així com ho sento.       

I encara estava més indignat el dissabte, quan es deia que el sistema bancari andorrà no es podia permetre garantir només els cent mil euros per compte que se’ns garanteixen als impositors europeus, sinó que ells tenien de ser més esplèndids per no perdre prestigi ni quota de mercat. Ja hauria sigut fer-ne un gra massa que els capitals que passaven per la rentadora tinguessin garanties superiors a les legals. Però, afortunadament, no s’hi han atrevit. Ara bé, em pregunto si ha estat per prudència i ètica o perquè anaven escassos de líquid, cosa que em sembla sorprenent. Suposo que no és descobrir res de l’altre món que els paradisos fiscals funcionen d’una manera bastant diferent que la banca tradicional, que rep dipòsits a termini a canvi d’interessos futurs. Els dipòsits en bancs d'un paradís fiscal es caracteritzen per una “petita” diferència: entre el capital realment ingressat i el que apareix finalment consolidat a la llibreta, hi ha un decalatge en concepte de “comissió d’obertura”, la qual quan més opaca o enrevessada sigui la procedència del dipòsit més pica. Per tant, cobrant els seus serveis per endavant no m’explico que el negoci hagi acabat fent figa per manca de liquiditat com una banca qualsevol. Molt em temo que això portarà més cua de la que sembla i donarà per sucar-hi pa molts de dies. Si de mi depengués, començaria  per descabdellar la troca d'una incògnita inquietant: els justiciers nord-americans haguessin gosat fer trontollar la banca suïssa, luxemburguesa o gibraltarenya amb tanta alegria i desimboltura com ho han fet amb l’andorrana?      

dilluns, 16 de març de 2015

TERÀPIES NATURALS: ELS POLÍTICS MIREN CAP A UNA ALTRA BANDA

El passat cap de setmana Manresa va acollir per cinquena vegada la Fira “Cuida’t”, especialitzada com aparador de les bondats de les teràpies naturals i de la medicina alternativa; però que enguany ha donat un pas reivindicatiu molt important, en exigir una legislació que, abans inclús de reconèixer la professionalitat dels que practiquen aquesta vesant terapèutica, freni i desemmascari els farsants que es fan la barba d’or presentant-se com experts en una matèria tan delicada com exercir de sanadors sense tenir-ne ni punyetera idea, a l’empara d’una bona “pelica” i d’algun curset per correspondència. Naturistes de reconegut prestigi i de solvència professional més d’una vegada consultada discretament per la medicina oficial, recriminaven que la Generalitat no definís d’una vegada els requisits per exercir amb totes les de la llei com a professional en teràpies naturals, és a dir: per expulsar els xarlatans. Un dels ponents deia que d’intrusisme sempre n’hi ha hagut en la medicina, però que des de l’inici de la crisi han proliferat els personatges que fan un curs de quatre dies, es compren una llitera i obren consultori. Potser aquests indocumentats temeraris són els que desvetllen la desconfiança de la medicina convencional i, per tant, els responsables de que no es puguin aprofitar, com passa a França i Alemanya que hi ha una bona avinença, les possibilitats terapèutiques naturals als hospitals com a complement. D’aquí ve la importància de fer una bona llei que separi el blat de la palla. I d’aquí plora la criatura: que els polítics no ho consideren una prioritat i miren cap a una altra banda.          

A la meva manera de veure aquesta qüestió no es pot deixar penjada en la clandestinitat  car, entre d’altres arguments, cap metge amb els colzes pelats d’atendre malalts fora de la comoditat i seguretat d’un centre hospitalari ignora que determinades teràpies alternatives o algunes plantes medicinals podrien ser una bona ajuda tan preventiva com pal•liativa. El frare Valentí Serra, una autoritat en teràpies naturals que actua una mica com a coordinador i conservador de la tradició mil•lenària dels caputxins en matèria de remeis casolans, deia en l’acte d’inauguració de “Cuida’t”, que les herbes remeieres són el tresor dels malalts pobres. En Voltaire, que era considerat com un terrible trencador de plats bonics i de dogmes, gràcies a una dialèctica terrible i a una ploma viperina en públic; en privat sembla que superava la mala bava i els metges, que no eren sants de la seva devoció, se n’emportaren més d’una vegada una bona dosi de la seva àcida retòrica. Per una vegada, però, en va dir una, que segurament els naturalistes li aplaudirien: “l’art de la medicina consisteix en mantenir el malalt en bon estat d’ànim, que de curar-lo ja se’n cuida la naturalesa”. L’inoblidable doctor Pedro i Pons, que era més fi  i sutil que en Voltaire, explicava als seus alumnes que si tenia de pujar quatre pisos per anar a veure un malalt, es parava al darrer replà i abans de trucar a la porta es refeia, perquè deia que si entrava a la casa esbufegant tothom estaria per ell enlloc d’estar pel malalt. Un metge que es fixava en aquests detalls que semblen insignificants va ser durant una generació el paradigma de la definició que des de temps reculats es feia del sanador: “vir bonus  medendi peritus”, un home bo, expert en l’art de curar. En resum: segur que en Pedro i Pons estaria d'acord que si per curar o alleugerir el dolor del malalt les teràpies naturals poden ajudar, que es rebutgi aquesta col•laboració simplement perquè no està regulada, hauria de fer caure la cara de vergonya a uns legisladors mandrosos per segons quines coses.  

divendres, 13 de març de 2015

LA XIULADA DEL SEGLE

Ja poden jugar-la on vulguin, la final del campionat de la copa del Rei, que la xiulada a l’himne nacional i al cap de l’Estat està garantida, i serà de les que fan forrolla. I no pas perquè hi hagi una confabulació còsmica de rebentadors d’actes oficials, sinó perquè la xiulada no podia tenir un comitè organitzador que superés la capacitat i l’entusiasme d’aquesta colla de polítics ineptes, des de dintre i de fora del govern, que de bracet amb unes quantes mòmies de la Federació, vetllen perquè de la primera final que presidirà de la seva Copa, el rei Felip se n’emporti a la Zarzuela un record sonor memorable, d'aquells per emmarcar. Fa dies que uns quants il•lustres sapastres estan en plena campanya de promoció de la que pot ser la xiulada més reeixida del segle, amb denominació d’origen "marca España" esclar. Estan reescalfant, per activa o per passiva, tants sentiments patriòtics antagònics que, a part de la xiulada hi poden haver focs artificials abans d’acabar el partit de futbol o una exhibició de ball de bastons. Vaja, que la festa pot esdevenir històrica; tant és així que algun dels que en fan tanta propaganda ja han proposat avisar els dels records Guinness perquè en deixin constància. Em sembla, però, que no cal molestar-los: prou que tots els diaris del món se’n faran ressò a tremuja de l’enèsim anacronisme democràtic dels populars. Amb pregoners de tanta categoria com els que surten a la palestra cada hora a competir per dir “la bajanada del dia”, l’espectacle esperpèntic no decaurà. 

Que no els hi varen ensenyar a totes aquestes eminències que desgovernen el país, que la millor manera de fer venir ganes d’una cosa es prohibint menjar-ne? Tenint a les seves files un sòmines tan experta en catecisme com el ministre Wert, sembla mentida que no consideressin la possibilitat que si Déu no hagués prohibit al Paradís el consum de pomes, potser ni a l’Adan ni a la bleda de l’Eva els haguessin vingut ganes de provar-les. Jo ja entenc que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, però no deu ser tan difícil conjugar verbs més constructius que prohibir, posant-hi una mica de bona voluntat. A més a més, prohibir és d’una vulgaritat tan gran que la gent refinada i que farda de cultura, hauria de comprendre que per prohibir només fa falta una garrota i, en canvi, per buscar solucions de consens cal raonar. I que raonar és el que distingeix les persones de les bèsties. Si existís un control de qualitat democràtic i de sentit comú, alguns dirigents polítics i esportius que aquesta setmana han dit que són partidaris de suspendre el partit si és xiula l’himne espanyol o al cap d’Estat, ja haurien vist la targeta vermella. Simplement per no calcular la facturar que, només en ordre públic, suposaria una repressió d’aquesta mena. I què diu el rei? Potser també seria interessant saber què n’opina de tot plegat el que en teoria haurà d’aguantar el xàfec. Jo no sóc monàrquic, però no crec que els reis siguin estúpids per definició, de la mateixa manera que no m’empasso allò de la sang brava; per aquesta raó m’hi jugaria un pèsol o deu mil – per seguir, ja que parlem d’un acte esportiu la simpàtica terminologia popularitzada per en  Puyal – que el rei Felip seria de l’opinió de no donar-hi tanta importància. O potser encara millor, potser ens podria sorprendre arbitrant que ja que els finalistes representen a dues nacions històriques, enlloc de l’himne espanyol es toquessin els Segadors o l’Eusko Abendaren Ereserkia. En el ben entès que la xiulada tampoc s’evitaria, encara que fossin uns altres qui paguessin els pitos. Però aleshores es palesaria si catalans i bascos entomarien la llibertat d’expressió en forma de xiulada, amb tanta tolerància i bonhomia com ara exigeixen que se la prenguin, la xiulada, els espanyols. A vegades se n'aprèn molt de prendre's la medicina que receptés als atres. Bon profit i perdoneu les molèsties.     

dijous, 12 de març de 2015

UTÒPICS PER NECESSITAT. UN ELOGI DE LA UTOPIA

            En capella d’una temporada electoral que, segons sembla, acapararan candidatures allunyades del convencionalisme tradicional del bipartidisme carrincló, amb propostes que molts escandalitzats observadors titllen de populistes i d’utòpiques, permeteu-me que trenqui una llança en defensa de la utopia. Creure en la utopia suposa un esforç suplementari al de simplement tenir un somni. Potser sí que la utopia no ens hauria de distreure de la realitat si volem conviure-hi en pau, però el que passa tot sovint és que la realitat que masteguem cada dia no ens agrada i, per aquesta raó ens refugiem en els somnis; els quals, a la meva manera de veure, no són una evasió sinó un camí. La realitat és tan punyetera i malcarada que per molt que vulguem esborrar-la o evadir-nos-en,  sempre continua existint. Que dos més dos són quatre és una idea exacta i real; ara bé, si pretenem que dos i dos siguin cinc no és que somniem truites sinó que entrem en una dimensió desconeguda que no toca vores amb els somnis i que és quelcom més seriós: la utopia. No es tracta d'anar al darrere d’una quimera, sinó de perseguir un impossible viu a l’imaginari d’algunes persones il•luminades, que mobilitza o paralitza societats desvetllant esperances o pors.   
Poca broma, doncs, amb la utopia! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més potents dels darrers dos segles hi trobareu sempre una utopia: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, la cosmopolita global també. És veritat que cap d’aquestes utopies va encarnar-se plenament com a tal en les institucions i formes d’organització social pacíficament, ja que les formes alternatives de vida varen ser violentament perseguides i apallissades en nom de la raó d’Estat, fos aquest del color que fos. No obstant això, a la llarga algunes d'aquestes propostes basades en simples utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i canvis socials fefaents, des del foment d’institucions democràtiques protectores de la llibertat individual fins al reformisme socialdemòcrata que va impulsar els Estats del benestar, avui a la picota per manca de recursos, puix el problema principal de les utopies és que no són gratis.

Potser degut a que algunes generacions es vàrem passar massa anys vivint en plena eufòria utòpica, avui s’estiguin diagnosticant tantes esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels utòpics: apropiar-se de dissorts concretes de persones per redimir-les idealitzant-les a través d’un culte mitòman a l’abstracció. De les injustícies certes que patia l’obrer en temps reculats, per exemple, en nasqué el mite del proletariat. I de l’apropiació de les veus dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui s’alimenta l’eterna revolució pendent, adobada amb tocs àcrates que s’han tornat tan rancis com algunes utopies. I és que la utopia autèntica i un pel romàntica, etimològicament parlant, es podria definir com allò que no existeix, però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. Molts dels avenços dels que avui gaudim i ens vantem com si en néixer vinguessin sota l’aixella com la barra de pa, eren absolutament utòpics fa dos o tres generacions. Perquè les utopies, agradi o no als establishments de torn, ajuden almenys a tenir esperança, i només en una societat que no enterra l’esperança, els ciutadans intenten realitzar-se com a persones millors.    

dimecres, 11 de març de 2015

LA LLUITA SOMORTA PEL PODER POT ACABAR PODRINT EL PROCÉS

Divendres es presentarà un llibre del periodista Pere Martí – Escac a l’Estat - on es revelen algunes dades que esmicolen i confirmen la mala maror que es respirava darrera bambolines de l’escenari on es representava la funció del 9-N, com si fos l’apoteosi de l’auto-sacramental de la unitat, del bon rotllo i del compromís de tot el món sobiranista. És a dir, mentre més de dos milions i escaigs de catalans de bona fe somniaven que amb la independència s’acabessin els cops de colze, el joc brut, les corrupteles i influències, el dret de cuixa dels de l’establishment sobre els pelacanyes, i el mal govern en general; es va sabent que, pràcticament des de les eleccions europees, la lluita per la hegemonia del lideratge sobiranista és aferrissada, sense treva i a cara de gos, encara, que no transcendeixi més que el soroll d’algun cop de porta. Si repasseu els comentaris en aquest blog sobre les conseqüències del trencament unilateral, per part d’ERC, del pacte per anar plegats, convergents i republicans, a Europa; veureu que es pronosticava una escalada de desavinences i de lletjos entre els dos partits, per una raó que, a la meva modesta manera de veure no tenia volta de fulla: amb el vent de les enquestes a favor, un partit que durant quaranta anys havia picat pedra, quasi en solitari, per bastir l’edifici des d’on proclamar una independència que semblava utòpica, no podia resignar-se, quan s’estava a punt de recollir la primera collita una mica prometedora, a apartar-se del mig i deixar el camp lliure a qui compartia taula, i a vegades llit i tot, amb els representants de l’Estat opressor a canvi que, de tant en tant, caigués algun peix al cove. Deixant de banda els greuges i les desconfiances històriques entre els dos galls del galliner, a nivell personal tampoc es pot dir que entre els dos personatges hi hagués cap mena d’empatia, sinó més aviat tot el contrari. Una empatia que és fonamental i sovint determinant en aquest tipus de tractes i enteses. I per acabar-ho d’arreglar, el president Mas va caure en la temptació, per pròpia iniciativa o mal aconsellat, de repetir després del 9-N la mateixa jugada política de l’endemà de la manifestació de l’11 de setembre del 2010: intentar capitalitzar l’èxit del carrer en benefici del seu partit. Llavors li va sortir una pífia,  ja que enlloc d’una “majoria suficient” per tallar el bacallà tot sol, es va trobar amb una majoria “a la pota ranca”, després d’escolar-se pel forat de l’aigüera 16 diputats, desengany que el va abocar a governar sota la protecció del capo republicà. Ara està per veure què passarà el 27-S, però jo diria que pinten bastos pel vaixell insígnia del nacionalisme pujolista, malgrat es faci una operació estètica a fons. Ara bé, com que en aquest món tan boig de la política no es pot dir blat fins que està al sac i ben lligat, els republicans per prudència i, sobretot per assegurar el triomf de la independència – que penja de massa fils per “fer vistes” -, estarien més disposats a fer pinya i posar-se les piles, si el president fes un pas enrere de cortesia i, definitivament, s’ungís el senyor Jonqueras com a líder únic de la moguda.
Quan llegiu en aquest informe periodístic del que us parlava, detalls d’aquesta lluita somorta pel futur poder a Itaca, possiblement la primera pregunta que us fareu, com m’ha passat a mi, és per quina raó la tropa no en tenia coneixement de tot aquesta gansoneria? En bona part, el procés va prendre empenta perquè aquesta tropa mantinguda en la inòpia de les petites misèries dels seus capitans, estava il.lusionada per estrenar la nova casa des d’on la vida donaria un tomb espectacular i tothom seria més ric, més bo, més lliure, més de tot. Però en anar descobrint, a través dels ciris trencats amb que ens surten cada dos per tres els partits dels quals ens hauríem de refiar perquè la barca arribés a port sense naufragar, la il•lusió es desinfla i la desmotivació cala entre l’electorat en la mesura que s’ensuma que el futur govern d'Itaca no respondrà a les expectatives de la tropa, sinó que continuarà sent el govern dels capitans, i que l’únic canvi només serà el decorat. Ara bé, si aquestes picabaralles de pati d’escola no s’acaben, del que no ni haurà cap dubte és que, tant si s’arriba a Itaca a empentes i redolons com si ens quedem pel camí, de la desmotivació i del desengany de la tropa la culpa no la podrem donar als espanyols, sinó que l’haurem de buscar a casa nostra i passar comptes amb més d’alguna patum que es passa el dia fent la puta i la ramoneta o marejant la perdiu. I perdoneu les molèsties.     


dimarts, 10 de març de 2015

COMPARAT AMB QUI, AMB QUÈ O AMB QUAN?

Si volem ser objectius i rigorosos amb les respostes quan se’ns fan certes preguntes que només requereixen un sí o un no, caldria afegir-hi una ampliació a la pregunta que en la majoria dels casos es limitaria a un senzill: “comparat amb qui, amb què o amb quan”. És a dir, a vegades s’ha de tenir un punt de referència per ser precisos. Per exemple, si us enganxa de sorpresa un d’aquests que fan enquestes per encàrrec sovint condicionant la resposta amb la pregunta, la millor forma de xafar-li la guitarra al xafarder puntual quan ens demana, per exemple, si som optimistes o pessimistes respecte de com ens rutllen les coses, és plantejar-li això del “comparat amb?”. Perquè aquesta és sempre la mare dels ous de totes les recerques d’aquesta mena: jo puc sentir-me de conya considerant la manera com viu el pòtol de la meva esquerra, o com un cuc miserable si m’emmirallo amb el que tira de beta a la meva dreta. De fet, la conclusió d’un experiment tan elemental com el de comparar és una veritat més que suada: com que tot és relatiu segons les circumstàncies, no cal precipitar-nos a l’hora de respondre preguntes sense cap malícia aparent, però que poden alterar més del que ens pensem estudis pseudo-sociològics de les empreses del ram de la prospecció. Els resultats de les enquestes, per cert, els especialistes en aquests tripijocs de la recollida i tractament de dades, ja no s’amaguen de reconèixer que abans de fer-les públiques les han maquillat “a la cuina”, i suposo que no pas a benefici d’inventari sinó de qui ha encarregat i pagat la feina. 

            Si a l’hora de contestar una pregunta tan simple com si estem bé, la passéssim pel sedàs de la comparativa impertinent i perepunyetes, acabaríem descobrint que sempre podem trobar un pitjor per a no ensorrar-nos i un millor per estimular-nos a seguir treballant. Fins i tot la majoria dels que avui les passen més magres, han de reconèixer que una situació que els sembla tan desesperada, és millor que la dels seus besavis en tots els sentits. És cert que la sanitat pública té moltes mancances i que el servei va com va en funció dels fluxos de demanda, però un segle abans no es tenien hospitals quasi a cada cantonada, com aquell que diu, on anar a buscar ajuda si es tenia un mal de ventre a mitjanit o un atac de cangueli. I si a l’immigrant que no té un caure mort li preguntes com li va la vida, el més probable és que t’engegui a la merda; però si li completes la pregunta referint-te al seu país d’origen, et dirà que comparat amb els d’allà aquí és un privilegiat. I per molt que diem que quan compràvem amb pessetes érem més rics, si poguéssim fer marxa enrere segur que no serien tants els que volguessin tornar-hi perquè, malgrat tot, les persones estem fetes en general per tirar cap endavant i no pas per marxar cap enrere. Perquè som persones i no crancs. I a còpia d’anar-nos fent grans aprenem les dues grans lliçons de la vida: que no és veritat que qualsevol temps passat era millor i que del passat s’ha d’aprendre només a no entrebancar-nos en les mateixes pedres.     

dilluns, 9 de març de 2015

NOMÉS CANVIANT LES ETIQUETES DELS POTS NO ES VA ENLLOC

A còpia que et fas gran et venen a la memòria consells que, en un moment o altre, et varen impactar, i que quan van maldades et retornen tan frescos com si te’ls acabessin de donar. Meditant les darreres notícies que a l’entorn del procés sobiranista s’estan produint, no puc evitar recordar una màxima que un professor no es cansava de repetir-nos perquè la tinguéssim present en la vida professional, si no volíem que els negocis que emprenguéssim anessin de mal borràs: “no perdeu mai la iniciativa, perquè si aneu a remolc del que facin els altres ja heu begut oli; fareu el que els altres vulguin, no el que a vosaltres us interessi”. Em sembla que els que acomboien aquest projecte de país que hem convingut en dir-ne “procés” - amb un to abstracte premeditat perquè s’hi sentin identificats des dels més calents als més tebis -, s’han deixat prendre la iniciativa de les mans des que, enlloc de mantenir ferm el full de ruta que tantes hores havia costat de definir i que a tanta gent va arrossegar, se’ls hi va arronsar el melic. Ho vulguin acceptar o no, el cas és que al full de ruta engiponat pel pompós Consell Assessor de la Transició se li va fer el salt, imposant potser a contracor o no, però com a mal menor per salvar els mobles, el criteri de prendre-s’ho amb calma per no passar-se de frenada i que tant li feia arribar a la meta el febrer com el setembre, si s’acabava arribant sense perdre bous i esquelles pel camí.

            Ja se sabia des de bon principi que en aquesta partida no es jugaria net i que els adversaris, sobre tot els que es revesteixen de pontífex de l’Estat, posarien tants pals a les rodes com poguessin perquè el carro del procés acabés estimbant-se per un penya-segat. Si molt m’apureu, fins i tot puc arribar a entendre que alguns d’aquests adversaris no tenen altra remei que representar el seu paper en aquest escenari per guanyar-se les garrofes mantenint engrescada la seva parròquia. El que em preocupa, en canvi, és que la nostra parròquia tingui la sensació que els seus dirigents s'estan deixant prendre la iniciativa dels dits, i que a cada nova bugada, en comptes de fer net, es perdi o s’esquinci un llençol més de l’aixovar d’il•lusions que tanta gent ha contribuït a bastir. Potser sigui una gran estratègia per resistir, però no acaba de fer el pes a molta gent que la solució per vendre allò que ens tenen prohibit sigui canviar les etiquetes dels pots. A la meva manera de veure, intentar colar receptes com “hisenda pròpia”, “estructures d’estat”, “relacions exteriors", etcètera, simplement canviant l’etiqueta és un símptoma clar, precisament, d’haver perdut la iniciativa. I, si aquell mestre de joventut tenia raó, anar a remolc només porta al fracàs.     

diumenge, 8 de març de 2015

LA IGUALTAT NO TÉ RES A VEURE AMB LA PARITAT

Quan més oportú que avui, Dia Internacional de la Dona, per trencar uns quants plats bonics sobre la igualtat d’oportunitats entre homes i dones? Sobretot trencar-los a polítics, però també a molts d’altres estrategues socials tan frívols, que no es volen donar per la pell reconeixent que per molts equilibris que facin, escarrassant-se perquè a totes les fotografies de cara a la galeria la paritat no es pugui discutir, el més calent sobre la igualtat de gènere continuarà estant a l’aigüera. La igualtat no és un simple terme estadístic o matemàtic, sinó un concepte filosòfic que l’ha haver mamat almenys tota una generació des de les beceroles, per començar-ne a parlar en serio d’estar en camí de superar tots els prejudicis per raó de gènere. Al Berguedà han promocionat un vídeo per fer palès que els contes infantils poden ser instruments idonis per transmetre a la mainada valors socials i culturals esporgats d’estereotips i de rols sexistes. Jo no sóc cap entès en l’oferta televisiva per a consum infantil, la veritat sigui dita; però en les escadusseres ocasions que fem de cangurs a les criatures de la veïna i em toca buscar canals de dibuixos animats us asseguro, francament, que s’hi veu i s'hi escolta cada cosa que n’hi ha per llogar-hi cadires. Per aquesta raó em sembla bé que des de l’Ajuntament de la capital patumaire es promocionin sessions formatives destinades al professorat de primària, amb l’objectiu de facilitar eines a les escoles que s’apuntin a la tasca d’educar i promoure la igualtat entre els nens i nenes, inclosos els seus ídols de la petita pantalla o dels còmics.

Els polítics es vanten sovint, a la meva manera de veure pixant fora de test, que en l’àmbit de la política s’ha estat capaç de garantir un comportament exemplar en matèria d’igualtat de gènere; és a dir, que només en la política els homes i les dones tenen total i absoluta igualtat d’oportunitats i de tractament, perquè tots els partits han incorporat un codi de bones pràctiques estètiques, on la paritat estigui al capdamunt. No deixa de ser una mica sarcàstic que, en un àmbit on el maquiavel•lisme té premi, es vulgui fer creure que fer quadrar les llistes, per mantenir les formes i respectar les quotes establertes, sigui senzill, pacífic i exempt de polèmiques aferrissades. No obstant, ni que fos veritat que mantenir la paritat no és cap problema, no es pot ignorar que en molts  altres nivells de l’administració pública, i no parlem ja de l’empresa privada, continuen sent impresentables les diferències més o menys dissimulades en competències i en sous segons se sigui home o dona. La igualtat de gènere, per tant, no hauria d’entrar amb el calçador de la paritat vergonyant, sinó sota el paraigua del respecte a la capacitat i la responsabilitat de qualsevol persona pel simple fet de ser-ho, sense barrejar-hi el gènere per res. I, al meu entendre, les dones haurien de ser les primeres que n'haurien de passar de la paritat i els ciutadans, en general, no confondre paritat amb progressisme. A tot arreu s'hi ha de poder arribar siguis home o dona, pels teus mèrits no pels teus gens.         

dijous, 5 de març de 2015

UN BON METGE DE FAMÍLIA EN SITUACIÓ COMPROMESA

Ahir vespre, ciutadans de Balsareny (Bages), es varen concentrar a la plaça de l’església en un acte reivindicatiu per evitar que el metge Josep Cañellas Isern, que fa trenta anys exerceix la medicina de família al poble dels traginers, sigui sancionat per part de l’ICS si prospera l’expedient disciplinari que se li ha obert per esbrinar “si ha actuat correctament en l’exercici de la seva activitat assistencial”. El conflicte, segons sembla, rau en el fet que el metge en qüestió hauria atès pacients adscrits a la Mútua Muface (la dels funcionaris, per entendre’ns), en les instal•lacions del CAP; una pràctica que pel que es diu es tolerava fins fa poc, per la qual el metge no percebia cap mena de contraprestació econòmica. Els pacients atesos, en el cas de Balsareny, eren una dotzena de mestres de primària. Des de fa unes setmanes, es veu que l’ICS va des dir-se d’aquesta normativa interna permissiva amb els clients de Muface, però pel que sembla varen fallar els canals de comunicar dels canvis de criteri a tots els professionals implicats. El cas és que el doctor Cañellas, que repeteixo no hi guanyava res atenent en hores de dedicació a l’ICS pacients de la Mútua, va continuar com sempre, sense donar-hi més importància. Fins que li han obert un expedient disciplinari que podria acabar en suspensió o acomiadament de la feina. (Estem parlant d’un metge consagrat a la sanitat pública i venerat per la gent del seu poble). Això sí, perquè tothom estigui tranquil i els seus amics no s’esverin, el servei de premsa de l’ICS ha fet saber que “els instructors d’aquest expedient són professionals aliens al territori”, puntualització que, francament, no deixa de ser sorprenent en boca d’un organisme de la Generalitat de Catalunya. En qualsevol cas, davant d’aquest fet insòlit i un pèl grotesc, voldria deixar constància de tres observacions perquè hi digueu la vostra, després de reflexionar-hi:

a)- A la meva manera de veure, penso que qui hauria de ser expedientat seria el responsable de la gestió del Cap de Balsareny, que va decidir tirar pel dret en un afer gairebé domèstic, que podria perfectament haver-se resolt amistosament per la via administrativa enlloc de fer-ho per la disciplinària. Si hagués actuat amb sentit comú i no pas obrint la caixa dels trons, l’ICS s’hauria estalviat un sidral innecessari i un grapat de despeses extraordinàries. 

b)- Tanmateix, valdria la pena de saber si els inspectors de l’ICS actuants ja tenen resolts tots els expedients iniciats a partir de queixes d’usuaris de la sanitat, perquè puguin entretenir-se perdent el temps en foteses com la que ens ocupa, sense més transcendència o importància que la que s’hi vulgui donar.


c)- Finalment, és inevitable preguntar-me si el fet que el doctor Cañellas, habitual company de tertúlies a “Canal Taronja TV”, hagi estat un metge crític amb l’establishment burocràtic de la Sanitat Pública, pot haver influït d’alguna manera en la posada en marxa precipitadament del mecanisme de repressió il•lustrada i sibil•lina que és l'expedient  en que està embolicat, un metge de prestigi i estimat, per una autèntica ximpleria.   

dimecres, 4 de març de 2015

OBJECTIU D'HISENDA: DOMESTICAR LES AUTONOMIES

L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat, el senyor Montoro, fa temps es va treure el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que des de les autonomies li aixequés la veu o li plantés cara. Els populars s’havien passat massa anys fent la travessia del desert, i quan es reviscolaren políticament - després de prometre la lluna en un cove a un electorat atemorit, que fugint del caos socialista s’hagués arrapat a un ferro roent –, van confondre els pressupostos amb la bíblia i enlloc d’intentar consensuar-los amb els governs perifèrics i repartir joc, es varen limitar a tirar-los-hi pel cap a l’oposició que li feia nosa. I embolcallats  de prepotència, gràcies a la galdosa majoria absoluta que van esgarrapar a còpia de prometre l’oro i el moro, es varen convertir en una mostra lamentable de caragirats polítics que un cop aconseguit el poder, es foten del mor i de qui el vetlla.

            A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva escola, tingués tant de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions tan delicades com la dotació pressupostaria de les administracions autonòmiques. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no un fonamentalista jacobí al servei del centralisme estatal, negant a les autonomies - ell parla en plural, però pensa en Catalunya -  el pa i l’aigua. Com es pot vendre que la comunitat més perjudicada sigui la que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi? Com és pot ser tan sarcàstic d’aprofitar un congrés internacional com el dels mòbils, mèrit exclusiu de l’administració política i de la capacitat empresarial catalanes, per promocionar la Marca Espanya per desviar l'atenció i xopar càmera, no com una col•laboradora lleial sinó com una competidora sense escrúpols? 

            I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i els de Galícia no li convé posar-se’ls en contra. Devia pensar que a Catalunya hi trobaria gent disposada a vendre’s per un plat de llenties. Però el tret li ha sortit per la culata, i per aquesta raó ha tret el fuet i descaradament intenta fer-nos empassar l’orgull amb una intervenció encoberta, i enlloc de desbloquejar els recursos que regateja, assegura als que la Generalitat no pot pagar perquè està escurada, que ja ho farà ell directament des de Madrid. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part de en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tot el que podien, però almenys reconeixien el deute. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya. Ha de tenir molt de pa a l’ull un ministre d’Hisenda que demani a Catalunya que sigui el motor del creixement, mentre li retalla el ja escarransit pressupost dedicat a la recerca en I+D, per posar un exemple. Però malgrat tanta traveta, avui per avui la Marca Barcelona li passa la mà per la cara a la Marca España que posa per símbol l’anacrònica “ñ”. I això cou.    

dimarts, 3 de març de 2015

MILIONS A PUNTA PALA

Deu ésser veritat que el diner cria diner, perquè cada dia em quedo més sorprès de com hi ha gent que remena milions a punta pala. Ahir mateix, sense anar més lluny, em quedo parat en assabentar-me que el ciutadà Barcenas, mentre estava a la presó en teoria sense fotre cop, la seva fortuna personal s’ha incrementat en 4 milions i escaig gràcies als rendiments de les seves inversions. Sembla ser que el fet que els comptes els tingui embargats, no li priva de ser una mica més ric. I quan escoltes de què acusa la fiscalia a tota la colla de pillastres imputats per presumptes tripijocs immobiliaris, per parar la mà per recollir comissions, per untar-se fins a mig braç remenant oli públic o, simplement, declarant-se objectors fiscals pel morro, et se’ns tan poqueta cosa, una vertadera merdeta, que si no et sobreposes a la vergonya de tenir de fer equilibris per arribar a fi de mes, tens tots els números per acabar a la sala d’espera a cal psiquiatra. No us penséssiu pas que en faig un gra massa, ja que la qüestió és molt seria: un país en que mitja població o bé està ballant sobre el llindar de la pobresa o ja hi està colgada fins el coll, no es pot ser tan mesell com per entomar sense posar-se histèric com es fan anar els milions a punta pala.
Cada vegada que s’esbudella un cas de corrupció es tan complicada la trama que hi al darrera, que arribes a la conclusió que fer net, el que se’n diu net del tot, no sé pas si ho arribarem a veure mai. Entre d’altres raons, perquè quan tibes un fil no desenredes la troca sinó que cada vegada s’embolica més. Abans, en el món financer o empresarial si tenies un peritatge mercantil et menjaves el món; ara, en canvi, no et serveix ni per fer de camàlic dels nous reis del mambo: els dinamitzadors econòmics. Jo, francament, em quedo bocabadat cada vegada que un d’aquests fenòmens de l’enginyeria financera furtiva, s’explica una mica sobre la manera de fer negocis ràpids i rendibles, aprofitant-se subtilment de totes les trampes legals que se’ls hi poden fer a lleis mes foradades que un formatge de gruyère, potser expressament.
Suposo que es degut a un d’aquests forats legals que un pocavergonya com Barcenas, amb la llei a la mà, un jutge li permeti anar a esquiar una setmaneta, i que, a sobre, perquè no se’ls hi escorri per la frontera o perquè no prengui mal dos o tres policies que paguem tots només estiguin pendent d’ell. He posat el cas de l’ex-tresorer del PP perquè és paradigmàtic que un tipus que té totes les comptes embargades, i que és evident no viu dels aires del cel, pugui burlar-se del mort i de qui el vetlla. O que un Mario Conde que fa quatre dies va arruïnar un banc, es va polir el fons de pensions dels seus empleats i no ha tornat el que va robar, estigui rehabilitat, vagi de tertúlia en tertúlia donant lliçons de moral i pugui actuar com advocat en els tribunals de justícia. Segur que si el seu delicte hagués consistit en robar una gallina enlloc de “dinamitzar” capitals que no li pertanyien, avui encara es podriria a la presó. Mentre alguns espavilats, doncs, facin anar els milions a punta pala i d’altres no puguin menjar calent tres cops al dia, el món estarà mal repartit, diguin el que diguin a les escoles de negocis. El problema és que això només té dos sortides: o la situació es fa crònica o esclata. I cap de les dues és bona. La solució ideal seria que no arribéssim a tenir el problema, i d’aquí plora la criatura: que molts viuen a cos de rei engreixant el problema. Sincerament, no sé si no se n’adonen o són tan cínics com per anar dient: el darrer ja apagarà el llum.

dilluns, 2 de març de 2015

OFF THE RECORDS TEMERARIS

Tot el món culer va cremat amb les indiscrecions que el bonifaci toca-sons d’en Carles Reixac va trascolar entre xarrup i xarrup, en la sobretaula d’un sopar-tertúlia, el setembre passat; amb el resultat que allò que va xerrar de massa l’assessor a sou del Barça, un professor universitari en funcions de periodista freelance va relligar-ho en forma d’entrevista sensacionalista, i la va vendre a varis diaris que la van comprar encantats de la vida pel caramel i l’han publicat el passat cap de setmana. El bocamoll agafat en calçotets ha reaccionat com si li haguessin violat la seva intimitat, afirmant en un primer rampell que és poc ètic aprofitar-se d’uns comentaris fets off the record; però després de pensar-ho millor li ha tret ferro a la patinada d’aquella manera tan simpàtica que té en Charly de fer-se el boig i fugir d’estudi. Total: que ja tenim safareig per uns quants dies. Ara bé, no és del contingut de les seves xafarderies, ni de si podia permetre’s o no aquesta frivolitat parant la mà cada mes a can Barça, del què vull parlar-vos, sinó que m’agradaria proposar-vos una reflexió sobre els excessos verbals temeraris, un vici  molt freqüent aquí, tan entre la gent guapa com entre la classe política: tirar la pedra i amagar la mà o, si voleu que ho digui sense vaselina, atrevir-se quan es parla “informalment”, a bescantar o menystenir, a la seva esquena, a coneguts, saludats i més d’un amic, amb xanxes i comentaris sorneguers, insidiosos i carregats de malícia que els bocamolls serien incapaços de repetir cara a cara als destinataris de les seves xufles i, encara menys, de reconèixer que la varen vessar si per culpa d’algun espavilat, allò que es va dir en el ben entès que no podia sortir a la llum - perquè estem entre amics, oi? – acabà escampant-se arreu.

A la meva manera de veure, aquesta mala costum està tan arrelada en la societat, que molts reporters viuen només de tibar la llengua dels personatges públics més o menys famosos, buscant un titular o una malesa que els permeti fer bullir l’olla de casa seva uns quants dies. Francament, no recrimino pas al periodista que va airejar les confidències futboleres ni als editors que varen comprar-li el material sensible, de falta d’ètica o d’oportunitat. En canvi, sí poso en relleu que massa personatge públic sigui tan passerell de creure’s que quan s’engresca garlant més del compte i sense pensar gens el que diu, se’ls hi respectarà l’off the record en què s’empara i ningú en traurà profit d’un material llaminer. El reporter, al fi i al cap, viu de parar l’orella i vendre la informació. El problema, doncs, no és del missatger sinó del que té la llengua fàcil i viperina, sobretot quan pensa que ningú l'escolta o que mai se sabrà, Tanmateix, fan riure els que se t’acosten per explicar-te un sopar de duro i acaben posant-se un dit a la boca, advertint-te: - “No ho repetissis pas a ningú, que és un secret entre tu i jo”. Quan us xerren un secret embolicat amb aquesta recomanació, el secret ja ha begut oli. Però, tornant a agafar el fil de la reflexió, d’això de tenir màniga ampla quan hom creu que parla en privat i ésser més reservat i prudent quan ho fa en públic, a casa meva ens sembla fastigosa hipocresia. Diguem-ho a l’inrevés: és el mateix cinisme que el dels caragirats que en diuen meravelles d’una persona quan li canten el gori-gori, a la qual  només quatre dies abans d'estar a la caixa deixaven verda per tots cantons. No viuríem més feliços si ens estalviéssim aquestes misèries i el mateix que es diu al davant es digués al darrera?