ELS PETITS DICTADORS DE CADA DIA

            A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, acaba fent plorar la gent que l’envolta i amb qui es relaciona. A algunes persones se’ls hi ha reconèixer que això de manar ho porten a la massa de la sang i que se’n surten prou bé: és com si tinguessin un do i es fan creure quasi sense imposar-se, simplement amb una mirada. Però, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més d’agrada'ls-hi manar es consideren dipositaris de l’autoritat suprema, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera; la majoria de les vegades perquè manen a la babalà, sense saber-se explicar i, sobretot, sense saber com es fa allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests exemplars humans, ja cal que no badem i que no el perdem de vista perquè, en qualsevol moment, pot escapar-se-li el monstre dèspota que porta dins.

            Tanmateix, hi ha uns altres individus més aturats, poc ambiciosos, que no aspiren a ser gran cosa a la vida, però que els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder tenint algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, per sentir-se realitzats. No pretenen esclafar ningú: es conformen humiliant, xafant la guitarra o, simplement, abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré dos exemples reals i calents: el conductor d’un bus aturat vint metres després de la parada oficial per fer el canvi de xofer, nega l’entrada a dos vellets contents de poder-lo agafar quan ja pensaven que feien salat. No li costava res deixar-los pujar, però els hi tanca les portes als morros i els obliga a esperar mitja hora el següent bus. O el funcionari que tracta a baqueta el ciutadà que s’acosta al seu negociat, perquè aquell matí està malhumorat i algú ha de pagar els plats trencats. Aquest petits abusos de poder no fan trontollar el món, però fan infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la vergonya de sentir-se una merda si no s’haguessin topat amb “petits dictadors”.    

MÉS SOBRE LA TÓMBOLA DELS PERMISOS DE RESIDÈNCIA

            Era d’esperar que ahir l’oposició s’abraonés sobre el coll del govern, demanant tota classe d’explicacions sobre l’ocurrència d’oferir, com a comissió pel favor d’escaguitxar més de 160.000 euros per un pis o una casa, un permís de residència nou de trinca a qualsevol estranger que hi estigués interessat en aquesta ganga. El que no m’esperava, francament, és que el portantveu del govern puntualitzés que els esdevinguts nous residents, gràcies a aquesta nova versió de la llei de l’embut, no tindrien cap dret ni a sanitat publica, ni a portar els fills a l’escola municipal, ni a prendre cap lloc de treball als parats. Aleshores, ¿de què els hi servirà comprar un pis i tenir un flamant permís de residència, si han de viure com pàries en el gueto dels invisibles? De tots els descàrrecs possibles, han triat el que cantava més. Una de dos, o s’han begut l’enteniment o es pensen que ens mamen el dit. És evident que si es produïssin compres massives de pisos en aquestes condicions tan surrealistes, voldria dir que s’infiltrarien a la societat espanyola una sèrie de paràsits, que més tard o més d’hora, acabarien mangonejant l’economia submergida i potser coses pitjors i tot.

            Deixant de banda el greuge comparatiu que es cometria amb els sense papers a la recerca d’un permís de residència de segona categoria, hi ha una reflexió que els ciutadans caldria que ens féssim amb caràcter d’urgència: decisions com aquesta de polir-se les existències del futur banc dolent a preu de saldo, i deixar entrar per la porta falsa a qualsevol indocumentat que porti 160.000 euros penjats del nas, posant en perill la bona convivència dels propers  anys, les pot prendre unilateralment un govern desacreditat i a la deriva? Aquestes “inversions” no són les que convenen i, per tant, comença a ser hora enmig d’una situació d’emergència econòmica i social tan greu, que enlloc de treure a passejar cada partit diferències i greuges que ja fan pudor de tant de temps com es remenen per alimentar la desavinença, es fes un front comú per treure les castanyes del foc a un país orfe de lideratge i de valors. ¿No és hora d’un govern de concentració nacional amb l’objectiu de treure el vaixell de les aigües tèrboles on s’ha embarrancat, amb iniciatives assenyades?

PER UN PLAT DE LLENTIES, PERMISOS DE RESIDÈNCIA A TRAMUJA

            Sembla ser que per un plat de llenties, el govern serà capaç de cometre el disbarat de vendre’s patrimoni immobiliari a estrangers, sempre que no vagin justos d’armilla i que maldin per un permís de residència saltant-se tots els requisits que la llei d’estrangeria preveu, cues davant les delegacions del govern incloses. Ha d’estar molt desesperat el govern, perquè un registrador de la propietat com en Rajoy s’atreveixi a temptar - sobretot xinesos i russos, els màxims representants d’una economia en expansió i sense mètodes comercials massa transparents - amb permisos de residència indiscriminats, sempre que es retratin comprant trinco-trinco una casa per més de 160.000 euros. O sigui, d’un tret el gallec i la seva pretenen matar dos pardals: franquejaran l’entrada al país a una bona remesa d’immigrants rics, i rebaixaran l’estoc immobiliari que no saben com treure’s de sobre, perquè han escanyat tant els autòctons a còpia de píndoles d’austeritat que aquests ja no poden comprar un clau, doncs alguna sortida els hi han de trobar als pisos que els d’aquí no poden mantenir.

            I no parlem de les carretades d’immigrants normals, però pelacanyes: aquests no tindran mai 160.000 euros per comprar-se un permís de residència a canvi d’engreixar el cens de propietaris d’aquest gran país amb vocació d’acollir el bo i millor de cada casa, sempre que s’ho pugui pagar. Vaig escriure fa molt de temps i ho mantinc: el problema de la immigració és la pobresa. Al pobre desgraciat que acaba d’arribar en una patera i s’ha hagut de ficar en un pis patera per sobreviure en la misèria, encara que sigui una bona persona se li fa la vida impossible fins que fot el camp de l’escala. Però si es tractés d’un immigrant amb el ronyó folrat, sigui moro o cristià, ja no li girarien la cara i fins i tot, si fos una mica sociable, se’n farien amics. Perquè la qüestió no és que l’immigrant sigui una bona persona, si passa gana i fa mala ganya ho té fotut. En canvi, deu pensar en Rajoy, aquests nous residents ser podran ser uns impresentables, però no pararan la mà per les cantonades ni es posaran a les cues dels serveis d’ocupació, ni emprenyaran amb la conya del pirmi. I no robaran quatre bestieses, doncs si ho fessin seria a l’engròs. Aquesta reflexió dóna per més, demà ho rematarem.    

ELS QUE COBREN A TANT LA MENTIDA I ELS DESNONAMENTS

            Em costa de creure que algú pugui caure tan baix com per empastifar amb sospites les recents morts per suïcidi vinculades a desnonaments, afirmant que són pura tramoia. En una de les fastigoses i tendencioses tertúlies cavernícoles, que alimenten coneguts militants de l’obscurantisme espanyol més carca, abans d’ahir es va afirmar que no n’hi havia per tant amb això dels desnonaments, que al cap i a la fi la regidora que es va tirar de cap per la finestra a Euskadi o el desgraciat que es va penjar a Andalusia, tenien altres maldecaps per llevar-se la vida i que els esquerranosos de sempre se n’havien apropiat de drames particulars per fer bullir l’olla de la indignació. Que aquestes barbaritats les escampin gent amb carnet de periodista o d’un partit polític, perquè no se n’amaguen, i s’emparin en la llibertat d’expressió que reconeix una democràcia en la que no creuen, fa molt de mal a la societat.

            En efecte, quan tothom està sensibilitzat amb el drama dels llançaments de tantes famílies de casa seva pel simple pecat de ser morosos - no estafadors ni delinqüents, sinó víctimes de la política econòmica erràtica dels governs que els han deixat sense el lloc de treball que els permetia guanyar-se la vida i pagar la hipoteca o el lloguer -, que hi hagi pocavergonyes que en facin mofa o insinuant que tot això dels suïcidis és un muntatge per engreixar la indignació del poble, senzillament és mesquí. Però els que fan córrer aquesta brama haurien de començar a rumiar que estan jugant amb foc i que la indignació popular no és una llegenda urbana. Ja era hora que es fes alguna cosa per evitar que unes escenes tan impactants com les dels desnonaments fossin contemplades per criatures; però, ¿quan s’ha tardat en començar-ne a parlar? Els testimonis amb cara i ulls que cada dia publiquen els diaris esgarrifen i commouen a tothom que tingui dos dits de sentiments. Mirant cap a una altra banda o insinuant el que no hi ha, poden pagar-ho molt car els que cobren a tant la mentida. La qüestió no és canviar de dial, la qüestió és que hi ha molta gent que se les escolta aquestes tertúlies incendiàries i que s’empassa el que s’hi diu.          

AQUESTA ÉS LA CAMPANYA ELECTORAL QUE ELS CIUTADANS ENS MEREIXEM?

            Ni sé si mereix la pena de parlar-ne de com va la fira electoral, perquè per molt que diguem, els candidats i, sobretot, els aparells dels partits ja es veu que no renunciaran pas a jugar brut si fent-ho escombren quatre vots més cap a casa. Per molt que abans de començar prometessin ser bons minyons i que només es dedicarien a explicar llurs programes, quan s’obre la veda electoral sembla que, com en carnaval, tot s’hi val. I no és això, companys, no és això com deia aquell. No està bé de fer-nos perdre el temps escoltant discursos estèrils, mirant més de tocar el botet a l’adversari que no pas de convèncer amb exemples pràctics i concrets de com sortir-se’n a l’auditori. I encara queda més lleig quan una campanya costa tants i tants de diners, els quals farien més servei amorosint les conseqüències de les retallades imposades per reial decret, a un poble perillosament al caire de la sublevació.

            Partint de la base que les eleccions son una més de les conseqüències d’aquella gran manifestació de setembre, se’m fa molt coll amunt endevinar com l’endemà de l’escrutini aquests polítics que s’han desqualificat tant com han pogut, ratllant en molts de casos la calumnia o l’escarni personal més barroer, seran capaços d’asseure’s, com si no hagués passat res, per posar els fonaments d’un estat propi. ¿Qui se’ls creurà quan demanin una nova tanda de suor i llàgrimes, enlloc d’obrir-los de bat a bat la porta del paradís? He proposat sovint que reflexionéssim plegats sobre el risc de barrejar massa “independència” amb “acabament de les retallades en benestar social, de l’atur i de la crisi”. Durant tota la campanya s’ha fet palès que més enllà de paraules buides i eslògans rescalfats, pel que fa a com es cuina tant un estat propi com un estat federal, el més calent està a l’aigüera. Quan un terç del país es troba al llindar de la misèria, penso que s’ha d’anar molt en compte amb allò que és diu, perquè un simple misto pot encendre una foguera de grans proporcions i, ara per ara, em temo que molts dels polítics que s’estan esgargamellant prometen la lluna en un cove, no tenen vocació ni aptituds ni credibilitat per actuar eficaçment d’apagafocs.   

EN MEMÒRIA DE LA POBRE SAVITA

            El món rutllaria bastant més rodó si la tolerància fos una assignatura que s’ensenyés a les escoles. Si s’expliqués des ben petits a la canalla que per carregar-se de raó, és imprescindible pensar en la possibilitat que els demés també toquin de peus a terra, segurament s’evitarien tragèdies com la de la Savita. Aquesta noia índia de 31 anys, que treballava de dentista a Irlanda, va morir l’altre dia de septicèmia encomanada del fetus, després que metges de l’hospital clínic de la universitat de Galway li varen negar posar fi a un embaràs d’alt risc, a més a més pronosticat d’inviable. Les raons dels metges eren de naturalesa ètica: “aquest és un país catòlic i l’avortament està prohibit”. Segurament aquests metges pensen de bona fe que quan es morin, com tothom, aniran de pet al cel practicant tantes bones obres, perquè han pujat adoctrinats  amb la pitjor versió de la intolerància, la religiosa.

            La intolerància basada en motius religiosos fa més pudor que qualsevol altra, perquè està imposada no pels déus, sinó pels seus intermediaris reprimits i més fariseus. ¿Com poden uns metges catòlics d’Irlanda emparar-se en la seva consciència per defensar el dret a quedar-se de braços plegats, davant del patiment físic o moral d’una persona? Però, encara sap més greu que després de la investigació que s’ha obert d’ofici ter tapar l’escàndol, les autoritats i una part important de la societat irlandesa justifiquin la seva “valentia”. Ara només faltaria que els fessin sants, com fan els islamistes radicals prometent un bitllet directe al cel de les oques als joves terroristes suïcides. La intolerància religiosa sovint va de bracet amb la hipocresia: els catòlics irlandesos que rebutgen l’avortament amb ungles i dents, fan la vista grossa davant el fet que més de cinc mil dones del seu país viatgin anualment a Anglaterra, Gales o Escòcia per interrompre embarassos en clíniques particulars o de la seguretat social. Potser caldria ser menys dogmàtics i una mica més humans.          

UNA MORATÒRIA QUE NO FA NI PESSIGOLLES AL MELIC

CARTA AL VENT

He observat que molta gent normal es fa un garbuix amb tantes opinions com, els que es consideren uns entesos, garbellen la crisi. Potser seria hora que els governants es deixessin tots plegats de tantes camàndules i anessin de cara a barraca  enlloc d’embolicar la troca com uns mesells, emmascarant la veritat o ajornant, per interessos mesquins, emprendre solucions que tenen davant del nas perquè són de pissarrí, i que menyspreen per la senzilla raó que prioritzen les conveniències d’aquesta entelèquia anomenada “mercats”, per damunt de les angunies de les persones. Si no es compliquessin tant la vida admetrien que de la bombolla immobiliària desencadenant de la crisi en tingué la culpa l’oferta de diner fàcil a interessos baixos per comprar pisos, sense tenir en compte la capacitat de retorn del prestatari. ¿I qui hi havia al darrera d’aquesta fal·lera creditícia que prestava a dojo, fiant-se només d’una garantia hipotecaria inflada descaradament? Diguem-ho clar: tant els bancs com les caixes d’estalvi sobrevaloraven els habitatges, fent somniar els compradors que eren amos d’un patrimoni virtual, i que com a Xauxa, firmant un tros de paper, n’hi havia prou per triomfar en el cel de les oques dels “nous rics”.

Aquestes entitats financeres tan esplèndides, si no tenien prous fons propis  en manllevaven a entitats encara més ambicioses d’arreu del món que, amb la garantia d’actius hipotecaris corcats – en esclatar la bombolla se’n varen dir “actius tòxics” –, estaven encantades d’abocar-hi el sac i quan algú va descobrir que aquelles garanties eren paper mullat i que l’invent se n’anava a can pistraus, les economies més sanejades del món s’hagueren d’endeutar fins a les celles per salvar de la bancarrota a una banca que, per no generar més pànic, amagava sota les catifes la prova del delicte. I com que al estroncar-se la font d’ingressos es va tancar l’aixeta del crèdit, entre d’altres damnificats com empresaris i botiguers, els propietaris d’aquells pisos que tan fàcils eren de comprar encara que es fos un pelacanyes, no pogueren fer front al pagament de l’hipoteca i aquestes es van executar a tremuja, desvetllant alarma social a partir del moment que es va tastar l’enganyifa dels desnonaments: el morós perdia la propietat i, a més a més, d’acord amb la doctrina del capitalisme més ortodox, que el deutor respon amb tots els seus béns, amb la simple dació en pagament no n’hi havia prou  per “matar” el deute.

Per aquells que encara vinguin de l’hort, cal aclarir que això passava perquè les hipoteques es contractaven aplicant al pis una valoració pericial exagerada, en una clara desigualtat contractual, ja que sent l’entitat financera la part dominant en l’operació, el prestatari no tenia l’oportunitat de contrastar mai la valoració que li encolomaven violant totes les normes de l’ètica comercial. Però, en desinflar-se la bombolla, qui havia quedat tocat pels efectes col·laterals de la crisi i es convertia en morós, el banc s’afanyava a recuperar el pis, devaluat a un preu molt inferior del que s’havia estipulat en la hipoteca i, per tant, no n’hi havia prou tornant les claus per quedar en paus, sinó que al pobre desnonat li quedava, a sobre de la desgràcia d’haver-se’n d’anar a viure sota un pont, la llufa de pagar el diferencial entre el valor real del pis i les quotes no pagades a compte d’una hipoteca quins interessos estaven calculats sobre un valor irreal. La banca, és clar, no s’avingué pas a perdonar ni un euro, mentre era qui imposava les condicions als governs. El que no s’acaba d’entendre és per quina raó els bancs tenen tan d’interès en recuperar uns actius, segons diuen tan tòxics. Tractant-se d’una gent tan llesta, és raonable malfiar-se’n i sospitar que no tinguin una estratègia preparada perquè, a fi de comptes, no perdin bous i esquelles com la resta de ciutadans, que han d’anar de mal en pitjor perquè els que van desencadenar la crisi no es constipin.

De fet, en la inauguració del Barcelona Meeting Point , la ministra de Foment va retratar-se sense embuts: “nosaltres estem treballant per sanejar la banca, perquè per rellançar l’activitat immobiliària és fonamental trobar finançament”. Aquest plantejament polític seria acceptable si la crisi només tingués una sortida: reconstruir els esquemes econòmics caducs que ens han portat a aquest atzucac. Ja que potser ha arribat l’hora de canviar el patró de joc i oblidar-se de mesures, com el “banc dolent”, que no pretenen altra cosa que sanejar el sistema financer, no pas l’immobiliari, a costa de més sacrificis per als ciutadans. ¿No seria més lògic que les entitats que van concedir crèdits irresponsables assumissin la propietat dels habitatges, quan no es pot pagar l’hipoteca, i el deute pendent el recuperessin en forma d’un lloguer raonable? Si es fessin els números ben fets i transparents, és molt probable que el cost de resoldre el problema pensant en les persones, fos més rendible que no pas crear un “banc dolent” que compri a preu de saldo el material tòxic, per a malvendre’l quan es pugui. ¿No se’ls hi ha acudit que sense manteniment, tot aquest “totxo” no pararà de devaluar-se i de generar més pèrdues?

Mentrestant, el govern es despenja avui amb una moratòria de compromís que no fa ni pessigolles al melic del problema real, procurant no matxucar la banca que està en l’origen de tot aquest immens daltabaix i, que de moment, no paga cap plat trencat. Potser s’ha de començar a esbombar que la gran tragèdia de tota aquesta situació no l’encarnen únicament els desnonaments de famílies en situació d’extrema necessitat, sinó que s’ha dinamitat, violat i prostituït la classe mitjana d’aquest país, sense la qual la democràcia no s’aguanta enlloc del món. El 60% dels desnonaments que hi ha hagut fins ara corresponen a segones residències. Tenir dues cases qui s’ho pot permetre perquè es guanya la vida treballant no és cap pecat, sinó un símptoma de creixement i de bona salut econòmica. El que s’ha de procurar per part dels governants és que hi hagi feina perquè tothom pugui pagar-se’n una, sigui de compra o de lloguer. 

TRES PREGUNTES INQUIETANTS EN MATÈRIA DE DESNONAMENTS

            Sembla mentida que tinguem uns polítics tan farsants que després de vendre’ns, acollonits per una escalada de suïcidis,  que ara sí que s’hi posaven en serio a resoldre el problema dels desnonaments, al cap d’una setmana de reunions i d’àpats de treball els dos partits que es reparteixen el país des de la transició no han estat capaços de fer els deures. Potser els seus experts no tenen prou apamats tots els rebrecs “tòxics” d’una llei hipotecaria rovellada? En fi, com que entre una cosa i una altra tot això del “banc dolent” i de la butlla, perquè “en casos d’extrema necessitat” s’apliqui una moratòria temporal en el pagament de quotes, serà el tema de la propera “carta al vent”, no em puc estar d’avançar tres reflexions que em ballen pel cap, des que no paro d’escoltar opinions per a tots els gustos, sobre una qüestió tan delicada.

• Si els actius immobiliaris empantanegats per culpa de la morositat han esdevingut uns productes tòxics tan contaminants i letals que s’han de posar en quarantena en un pavelló per a infecciosos anomenat “banc dolent”, ¿per quins set sous té tanta pressa la banca per recuperar aquests actius, desnonant a tort i a dret?

•  Si fins fa pràcticament quatre dies es considerava burro a qui no s’aprofitava de construir cases i vendre-les doblant o quadruplicant el preu de cost, ¿de les plusvàlues que varen guanyar a tremuja els bancs i promotors “llestos”, què se n’ha fet?

• Si en l’època de l’abundància els bancs rifaven les hipoteques barrejant-hi en el paquet casa, cotxe, mobiliari i algun capritxet, els que se’n varen aprofitar d’aquestes gangues i ara ploren i reclamen justícia perquè no poden tornar el deute, ¿no tenen ni una mica de mala consciència per haver caigut en la temptació, fotent-se’n dels que tocaven més de peus a terra?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: AVUI, DIA DE VAGA, PARLEM DE LA VAGA

            Els manuals teoria de la democràcia diuen que la vaga ha de ser l’últim recurs per doblegar la resistència de la patronal i que l’objectiu d’una vaga general no pot ser altrament que polític, com a palanca per tombar qui governi. Però una cosa són els desitjos i una altra les realitats: de ser l’últim recurs en un conflicte, els sindicats han comés el gran error de convertir les vagues en quelcom tan habitual com el pa de cada dia i, a còpia d’abusar-ne els hi han fet perdre eficàcia. I pel que fa a la vaga general, de tant usar-la s’ha convertit en un nyap democràtic, que ha perdut aquell toc d’encant idealista que, a ulls dels obrers i ciutadans d’èpoques reculades, tenia un simbolisme quasi èpic. Però la decadència del concepte “vaga general”  rau, principalment, en que la seva convocatòria cada dos per tres ja no fa tremolar els governs que, de tan enfrontar-s’hi, ja li han trobat tots els punts febles.  

            Però, sobretot, el gran problema de les vagues és que el que hauria de ser un simple exercici del dret democràtic a protestar, s’hagi convertit, precisament, en un paradigma d’allò que, vivint en democràcia, s’hauria de respectar a qualsevol preu: la llibertat individual de les persones. Tant per impedir l’èxit d’una vaga com per forçar-ne la participació, es recorre sense escrúpols al joc brut més barroer i, per desgràcia, els sindicats convocants no saben, no volen o no poden convèncer els seus militants que han de ser els primers interessats en fer mans i mànigues per impedir que els hi rebenti la bona imatge  i el prestigi la violència “descontrolada”. I quan tothom vol donar lliçons de transparència, resulta que es manega dels del govern, des de les patronals i des dels sindicats la participació real segons convingui i els convocants adulteren l’adhesió del comerç o dels serveis conformant-se amb que la majoria de botigues baixin persianes quan passa el piquet informatiu o la manifestació per davant de casa seva. I és que en el món sindical, com passa en la política, per manca de líders de talla prevalen les estadístiques per damunt de les evidències. I en quan als polítics, haurien de prendre nota que si molta gent indignada de bona fe surt al carrer és perquè ells no saben, des dels parlaments, agafar el toro per les banyes i legislar per a les persones i no per als poders fàctics.    

PROPOSTA DE REFLEXIÓ VETLLANT LA VAGA GENERAL

            Que hi ha un profund malestar entre els ciutadans per la mala situació econòmica, a causa de la pèrdua de poder adquisitiu, de les reformes estèrils i de les retallades salvatges no té volta de fulla, i és plenament legítim que s’expressin la seva protesta manifestant-se al carrer pacíficament, que és un dret democràtic i constitucional. L’aspecte que caldria analitzar és si atrapats en la pitjor crisi des de la postguerra, una vaga general cada quatre dies és útil i convenient. Sembla bastant evident, pel que hem vist fins ara, la seva inutilitat per aconseguir els objectius de les convocatòries. Pretendre lluitar contra les retallades a còpia de vagues, més enllà de picar de peus a terra només empobreix el país, genera crispació social i no aconsegueix el cop de timó necessari en la política econòmica. La prova la tenim a Grècia i a Portugal, on els sindicats s’han cansat de convocar vagues generals per a res. El màxim que han aconseguit és alguna victòria pírrica, que després els hi ha costat un ull de la cara.

            Els sindicats, doncs, que pretenen liderar el lògic malestar dels treballadors i de bona part de la resta de ciutadans, potser haurien de barrinar si mantenir esquemes del sindicalisme de principis del segle passat en una crisi tan diferent de les anteriors, complica i dificulta més les coses per a tothom. Si la caixa de l’estat és buida i els fons per finançar el país no depenen de govern, ni tampoc de les empreses, sinó dels maleïts “mercats financers” i, en última instància, dels països rics de la Unió Europea, no sembla just ni ètic que qui en pagui les conseqüències de les vagues no siguin els culpables directes de la mala maror; sinó, de rebot, els propis ciutadans, tant si les secunden com si no, perquè s’ensorra una mica més l’economia en general i, en particular, la de les empreses i els negocis ja molt castigats. Per desgràcia, més enllà de l’esbravada, demà passat ens adonarem que seguim anant a pitjor i que més llocs de treball pengen d’un fil. Això sí, els polítics continuaran impassibles a la caça del vot rebel i, si s’escau, no tindran escrúpols de capitalitzar la indignació de la ciutadania, tant dels que varen fer vaga com dels que la varen patir. Però res no canviarà a millor, que és l’únic resultat lògic que justifica una vaga general.   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LA DIMISSIÓ DEL GENERAL PETRAEUS COM A REFERÈNCIA

            A còpia de repetir-se l’escena, quasi no en fem cabal de les dimissions fulminants que presenten fora d’aquí destacats polítics i homes públics situats en llocs de responsabilitat, per relliscades de faldilles o per simples sospites d’untar-se els dits aprofitant-se poc o molt del càrrec. Aquestes conductes tampoc no cal que les sobrevalorem com a exemples de heroïcitat democràtica: simplement es tracta de gent enxampada in fraganti o que estava a punt de ser-ho, que entenen amb tota naturalitat que no cal que els obligui cap tribunal a fer mutis de l’escenari, per fer-ho el més discretament possible. No em fem cabal d’aquestes notícies, però ens deixen parats. En primer lloc perquè aquí no hi estem acostumats que qui té una rectoria hi renunciï així com així, i en segon lloc, perquè ens sembla un anacronisme que es tingui un concepte tan purità i encarcarat de la moral. Vejam, ¿creieu que trobaríem Petraeus, civils o militars, a les nostres institucions? Hem d’admetre que és poc probable que hi estiguem immunitzats; però, en canvi, no consta cap dimissió per aquesta causa, ni per cap altra de més greu, que el fi i al cap posar banyes a la legítima, per aquestes latituds té dispensa.

            Aquí no es desenganxa ningú de la cadira per simples rumors de conducta impròpia, mentre no els l’empaperi un jutge, i encara en aquestes circumstàncies no s’admet la culpa ni la vergonya, i es té la barra de dir que es plega “per a no perjudicar el partit o la institució”, no per mala consciència. I en la majoria dels casos mentre no hi ha sentencia ferma aquests personatges no solen quedar a l’intempèrie, amb una mà al davant i l’altra al darrere. Deu ser per aquesta raó que el ministre de justícia, es despenja a corre-cuita amb una proposta de llei que tregui als partits i sindicats de la llista de persones jurídiques exemptes de responsabilitat penal i que els polítics subjectes a un procés per corrupció caiguin de càrrecs públics i de llistes electorals automàticament. ¿N’hi hauria prou amb aquesta mesura? Em temo que no, si la nostra classe política vol assemblar-se als demòcrates amb més pedigrí i sentit de la decència no hauria d’esperar que les situacions acabin podrint-se en el bany maria de la presumpció d’innocència. Aquí seria impensable que un polític plegués declarant, com el general Petraeus: “he mostrat un criteri extremadament pobre en involucrar-me en un assumpte extramarital”. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: LA VERGONYA DELS DESNONAMENTS I EL PA A L'ULL DELS GOVERNANTS

            No sé si heu notat que els governants, en general, d’un temps ençà van un pas enrere dels ciutadans i dels esdeveniments. Aquesta incapacitat de pensar més enllà, sigui per indolència o per ignorància, fa que sovint es prenguin les decisions a remolc de les circumstàncies, i enlloc de preveure apedacen. En tenim exemples a tremuja, el més recent tota aquesta fastigosa qüestió dels desnonaments. Mentre es foragitaven de la casa que no podien pagar milers i milers de persones atrapades per una crisi que no havien provocat, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca, sense els tractes de favor de la qual molts de partits no haguessin aixecat mai cap. Ha estat necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra perquè els dos grans partits (per influència, que no pas per talla política), s’asseguessin per “veure com apedacem aquest descosit”. Perquè una altra de les característiques dels nostres governants és que quan es decideixen a parlar és perquè senten fred de peus i, en aquestes condicions, només els interessa parar el cop, més que no pas trobar-hi remei definitiu i just als problemes.

            A més a més, la classe política, almenys la que hem de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar”. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer-los veure les solucions que tenen arran del nas, però aquests governants tan orgullosos prefereixen enredar la troca i marejar la perdiu, perquè no sigui dit que decideixen res sota la pressió del carrer. Per aquesta raó, en el tema de la política hipotecària, varen menystenir les “plataformes d’afectats per la hipoteca” fins al punt de titllar-los de gent antisistema i si avui no tinguessin morts pel mig, de ben segur ningú hagués mogut un dit per impedir la terrible experiència que suposa que et facin fora de casa com un gos. Ara no us cregueu pas que s’asseuen els governants a parlar perquè els hi remou la consciència, sinó per pura conveniència i sentit de la conservació, i d’aquesta manera les solucions que prenguin només serviran per apuntalar-se al poder, no per treure les castanyes del foc als ciutadans. Els països que prosperen solen tenir al capdavant gent amb mentalitat d’estadista; però, fa massa temps, per desgràcia, que ens governen arribistes de tercera categoria.        

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ATUR I FRACÀS ESCOLAR ELS ARREGLARÀ LA VAGA

            A quatre dies de la segona vaga general i tot just encetada la fira electoral, ni sindicats ni polítics haurien de perdre de vista les dades alarmants de l’atur i fer un xic d’autocrítica, reflexionant quina part de culpa els hi pertoca en aquest drama social. La taxa d’atur se situa en el 24,6% i aquest percentatge es dispara i sobrepassa el 53%, quan ens referim a l’atur juvenil dels menors de 24 anys. I assoleix una dimensió desoladora quan fa referència als ni-ni-ni  (joves entre 15 i 29 anys, que ni treballen, ni estudien, ni veuen la llum que indicaria el final del túnel). Poca broma: estem parlant de dos milions de persones que ens situen vuit punts per sobre la mitjana de desocupació juvenil europea. Primera pregunta, adreçada a polítics i sindicalistes: ¿després de la vaga general del 14 i dels resultats electoral del 25 es resoldrà o empitjorarà més aquest problema ?

            D’altra banda, les implacables estadístiques posen en relleu la nafra del fracàs escolar: el 30% dels joves no acaben els estudis secundaris i el 15% dels que comencen el batxillerat tiren la tovallola al cap d’un any i una tercera part dels que trien la formació professional, deserta de les aules molt abans de treure’s el títol. En resum, per dir-ho curt i ras: el joves que en arribar a la majoria d’edat fan pam i pipa als llibres, mentre els seus tutors fan els ulls grossos, no ajuda gens a les expectatives de futur, amb independència o sense, del conjunt del país. Les causes són diverses, però ben concretes: des d’un entorn familiar inculte, irresponsable o passiu, fins a les deficiències del sistema educatiu, passant per factors més conjunturals que no pas estructurals, com va ser, per exemple, l’atracció que durant els anys de la bombolla immobiliària, va exercir sobre tants adolescents, també amb els seus tutors dissimulant, la possibilitat de guanyar un bon sou prescindint de la formació. Segona pregunta, adreçada a pares, educadors i polítics: ¿amb una nova enèsima reforma educativa resoldrem el problema del fracàs escolar, o seria millor que els polítics fessin un pas enrere i deixessin que la veu cantant en aquest assumpte la tinguessin els educadors, amb la complicitat activa dels pares?   

EL 25N HEM D'EVITAR FER EL PRÈSSEC

CARTA AL VENT

La gran manifestació de l’11 de setembre va canviar el pas dels ciutadans, però també va sorprendre amb el pas canviat bastants polítics que, com s’ha dit tantes vegades, al pontificar sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya hi passaven de puntetes, fent la puta i la ramoneta. Però, davant l’evidència d’una gentada que va sortir pacíficament al carrer per dir prou de tentines!, a tothom li varen agafar les presses per moure fitxa. La llàstima és que massa partits ho van fer mirant-se el melic i llurs conveniències: la manifestació només els hi va servir d’excusa. Fem-hi, si us sembla, una repassada en el moment de tallar la cinta d’inauguració de la Fira electoral.

• CIU, el partit de govern, sabia que a penes dos anys d’encetar la legislatura, entre la crisi i el fracàs de les cataplasmes econòmiques “dels millors”, ja no els hi quedava corda al tenir les mans lligades per governar sense hipoteques. Aleshores se’ls hi va encendre la bombeta i, reclamant liderar el sentiment independentista expressat al carrer, varen apostar per convocar uns comicis dissenyats en clau de plebiscit, encegats per l’oportunitat d’aconseguir, aprofitant el rebuf encara calent de la manifestació, la majoria absoluta que els confirmés la seva pretensió de galls indiscutibles del galliner. El que passa, és que si les enquestes sobre intenció de vot l’encerten, tampoc aquesta vegada faran saltar la banca de la majoria absoluta, i tota la festa no haurà servit per res. Tanmateix, aquesta contrarietat a les urnes podria reviscolar les tensions internes entre els socis de la coalició, afegint més incertesa al panorama polític, enlloc de tranquil·litat i bons aliments.

• El PSC, precisament per les notòries desavinences entre famílies i ànimes, s’enfronta cada vegada més escandalosament amb les seves congènites contradiccions identitàries, per exemple marejant la perdiu fins a darrera hora sobre si s’afegien o no a la manifestació de la Diada, o més cap aquí sobre si engeguen o no a pastar fang als germans grans que els hi toquen el crostó des de Madrid, cada cop que gosen esgarriar-se de la doctrina predicada per en Rubalcaba i d’altres velles glories. Davant el cop d’efecte de CIU, han pretès quedar bé amb la vianda al plat per acontentar la parròquia catalanista traient del barret el conill del federalisme ranci, sense recordar-se’n que aquest és un plat rescalfat que, a més a més, des que es varen desempallegar d’en Maragall com a xef del seu establiment, ja no el posaven ni a la carta. D’altra banda, s’han muntat un embolic ben fastigós amb una interpretació força desafinada del dret a decidir; pagarà la pena de veure com el venen l’article i qui els hi compra, enmig d’aquest joc dels disbarats.    

• ERC, en veure tanta gent caminant il·lusionada darrera la bandera del soberanisme que ells havien arrossegat en solitari, a empentes i rodolons des de la transició, van fregar-se les mans convençuts que, finalment, traurien el ventre de penes amb la collita madura que tants de sacrificis els hi havia costat conrear, des de llaurar un erm fins a regar-lo i tornar-lo a sembrar sense defallir, malgrat les inclemències del temps no els hi varen posar gens fàcil.

• Els antics psuqueros d’ICV, camuflats de verds i oportunistes com sempre a la que salta la llebre, pensen que poden sucar el melindro fent la gara-gara als indignats i als desencantats a la deriva, amb una retòrica arnada de temps reculats.

• Els del PP i Ciutadans, a partir de la Diada es poden ensacar plegats, doncs malgrat discrepin en qüestions de detall i de matís per allò de marcar paquet propi, quan apareixen a dojo senyeres i estelades per tot arreu, toquen a rebato i comencen a disparar a tort i a dret, amb els vells trabucs de les guerres carlines, bales de por, de mentides i de vertadera mala bava.

I pareu de comptar, perquè no val la pena d’entretenir-nos amb la morralla de petites formacions independentistes, quins líders llepafils, repatanis i ressentits no  han estat capaços de la generositat patriòtica necessària per fornir una candidatura unitària, ni en uns moments en que s’hauria d’anar per feina i passar dels personalismes i tonteries de canalla malcriada.

Feta aquesta breu composició de lloc, m’agradaria pregar humilment als candidats que siguin prou responsables per a no fugir d’estudi en els mítings, deixant clar que allò que toca votar el dia 25, no és res més que si s’està o no d’acord amb que els ciutadans exerceixin el seu dret a decidir quin tipus de relació política volen amb l’Estat espanyol. Els candidats, doncs, no s’haurien d’embolicar amb llibres de cavalleria, perquè si d’allò que es tracta és de convocar quan més aviat millor un referèndum d’autodeterminació, convindria que una majoria aclaparadora hi donés suport. Ara no toca decidir si ens surt més a compte decantar-nos per la independència, pel federalisme o per deixar-ho tot tal com està: aquest serà el següent pas. Però, perquè no ens hi posin traves ni des de Madrid ni des de Brussel·les dependrà molt de si els resultats de les urnes són inequívocs o tebis. En teoria, si vivim en una democràcia, cap demòcrata pot discutir, enterbolir o oposar-se al dret a decidir; si algun partit s’hi atrevís a fer-ho hauria de quedar ben retratat. Per això cal que començant pels propis candidats, passant pels mitjans informatius i acabant en les tertúlies d’opinió, s’orienti bé l’electorat i no es vulguin fer jocs de mans, en uns moments tan delicats. El 25N no toca votar independència sí o no, simplement s’ha de votar pel dret a poder-ho fer demà passat i no fer més el préssec. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE UNA HISTÒRIA INSIGNIFICANT

            De tant en tant truco a casa de la veïna del sisè, Berta, per saber com se troba i si li falta de res: em sembla que em pertoca com a president de l’escala. Berta és una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: de parents ni amigues, si li’n queden la deuen engegar tot sovint a dida degut al seu caràcter sorrut i picallós. Si sabes que li acabo de dir “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja m’hauria tancat la porta als morros. Però com que no ho sabrà mai, m’ha rebut manyaga com sempre, només que avui m’ha fet entrar al pis, tota misteriosa: “passa, passa que tinc dispesers”. M’esperava qualsevol cosa, menys trobar-me una peixera damunt de la tauleta rodona que té davant de la tele. Aleshores m’ha explicat que és la mascota dels veïns del replà, que li han deixat perquè els hi cuidi mentre estaran fora de viatge. “Li farà companyia” – li han dit, al demanar-li el favor.

            M’he quedat parat perquè jo més aviat no sóc de mascotes, però és que a un peix, francament, no li veig la gràcia. En canvi Berta està encantada de la vida, és com si li haguessin tret de sobre un grapat d’anys: “ara tinc obligacions” - m’ha dit tota seria. Carai, quina feina!, he pensat quan m’ha dit que només li ha de tirar un grapadet de pinso a la peixera cada matí. M’ha explicat amb pèls i senyals com ha canviat la seva rutina des que fa quatre dies que té un dispeser. Fins i tot no es mira tant la tele, pendent de les evolucions del coi de peix. “Tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” – m’ha assegurat. Li volia explicar que es tracta d’un simple efecte òptic, però m’ha semblat cruel treure-li la il·lusió. Ella que mai havia volgut tenir cap animal de companyia per estalviar-se de veure’ls morir, ara està penjada d’aquest peix. Tant n’està, que ja pensa anar-se’n a comprar un d’igual, quan els veïns tornin. Ja veieu, a part de la política i el futbol la vida també està plena de petites històries insignificants, però mereixedores d’una reflexió. Potser,si els polítics i manaires s’asseguessin a contemplar una senzilla peixera, potser retrobarien la serenitat per resoldre, sense crispacions ni estrès, la crisi amb que ens han complicat la vida a tots plegats.        

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LES CARTES DE L'IMSERSO

            Ja han arribat les esperades cartes de l’Imserso a les bústies i la gent gran ha començat a fer plans, com si no passés res, com si tot fos com sempre  encara que qui més qui menys té una rata passejant-se-li a la panxa. Però, gràcies a aquest invent del “turisme social” molta gent que se sent jove, malgrat li costi més esforç fer les coses que feia de jove, i que té claríssim que el temps passa volant, aquesta setmana tornarà a fer cua amb il·lusió davant les agències de viatges, per aconseguir plaça en algun dels destins més buscats. I als hotels que acullin aquesta eixam de turistes de temporada baixa, es farà realitat un altre any aquell estirabot d’en Pla: “el vell sembla gairebé mort, però encara és viu”. Les pistes de ball d’aquest hotels faran palès que una de les maneres més efectives d’envellir amb dignitat, és sentir-se jove i treure-li el suc a la vida que queda. La gent gran que s’apunta a l’Imserso no vol viure de records, sinó viure en present i pensar que hi ha futur.

Una de les coses importants quan ja es tenen uns quants anys és no deixar-se jubilar de la vida i, molt menys, fer-ho voluntàriament. No perdre mai la il·lusió per fer coses, deixant de banda les migranyes, els desenganys, les angoixes i les retallades. La gent gran ha de començar per no arronsar-se per les xacres, doncs la malaltia no és monopoli de la vellesa com no ho és estimar, de la joventut. La gent gran pot estimar i enamorar-se, si convé. Com deia el poeta Auden: “ només no hi ha vida sexual a la tomba”. Però, mentre hi ha vida hi ha esperança i el sexe també és vida. S’ha de trencar l’hipòcrita prejudici que veure una parella de vells amants fent-se un petó sigui quelcom escandalós o brut. D’altra banda, com deia un carca com Chesterton: “quan s’apaga la bombeta de baix, s’encén la de dalt”. És a dir, a les persones grans pel fet de ser-ho no se’ls hi ha acabat la corda i poden desenvolupar una activitat intel·lectual fecunda. El fenomen de l’Imserso certifica que queda molta energia per cremar en les cames i el cor de la gent gran. El que caldria, potser, es aprendre a no desfogar-la tota ballant a totes hores; però, a qui ho faci no cal mirar-se’l malament, almenys no està parat, ni sol, ni trist.       

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA SOLEDAT

            Avui, al arrancar el full del calendari, el primer esforç del dematí, m’he adonat que era sant Lleonard, solitari. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home que el fessin sant, perquè normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal, malgrat en Nietzche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar penjada a l’esquena”. En canvi en Rousseau era més pessimista i va empastifar l’imatge del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats estan sols”. Per  sort pixava fora de test: fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la sentència tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís, no estan sols i es comuniquen per sorolls convinguts. I és que la soledat absoluta, pura, no existeix. És més, en un moment donat així com posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari, si se n’abusa de voler estar sol es pot acabar malament. Pera  la única cosa que la soledat no fa nosa es per fer quelcom tan original com escriure, pintar o pensar. En general, en l’art, no es pot concebre una gran obra que no s’hagi gestat en solitari.

            Hi ha moments que vols estar sol i d’altres que t’estimes més estar acompanyat; però, vet-aquí que precisament de com s’administra l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn la convivència, ja sigui en l’àmbit quotidià familiar com en les reunions amb amics. Existeix la falsa impressió que quant més junts, millor; però, si bé sembla que és veritat, en general no és així, sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup ben avingut, per aficions i per ritmes, hi ha molts moments en que les persones necessiten estar soles per pura supervivència anímica. El que passa, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa un no què, i per a fugir-ne, per tenir companyia, a vegades es paguen preus massa cars. No sé que va fer en Lleonard perquè el fessin sant, però s’ha quedat sol al santoral: és l’únic que hi ha arribat per la seva condició de solitari. I és que quan t’hi acostumes, a la soledat, el pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol.         

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: GRÀCIES SENYORA MERKEL PELS ÀNIMS

            Si qui t’estima et fa plorar, la senyora Merkel no hi ha dubte que ens estima de debò, als pobres “sudaques” d’Europa. Després de posar-nos a dieta durant tres anys i escaig, ara es despenja dient que no treure’m el ventre de penes fins d’aquí a cinc anys. La qüestió és saber si aguantarem tant de temps a base de purgues i de dieta tova. Sobretot, considerant que la primera condició per superar una crisi de qualsevol mena és no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les setmanals homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina, no ajuden gaire a combatre el derrotisme entre aquells a qui només se’ls hi deixa l’opció de parar la mà resignats, o de tirar pel camí del mig. L’Europa de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels països europeus, socis i amics, on el benestar i la igualtat d’oportunitats fossin exemplars. Pocs anys després, resulta que tots dos somnis s’han esfumat i cada dia que passa es fan paleses les diferències entre els socis del nord i els del sud. I en quan a la solidaritat, millor no parlar-ne mentre una part dels socis puguin finançar-se el creixement a cost zero i l’altra hagi d’entrampar-se fins a les celles, per arribar a fi de mes.

                Si el recel del nord envers el sud es limités a una picabaralla entre la gent austera i estalviadora del nord i la gent imprevisora i amb les mans foradades del sud, encara tindria una justificació. Si no fos que els rics de tota la vida del nord temptaven els nous rics del sud a passar-s’ho tan bé com ells a la festa, finançant-los a tremuja tots els capricis i negocis per inversemblants que fossin, a canvi d’uns interessos suculents a mig i llarg termini. Tothom hi sortia guanyant! Però, quan va arribar l’hora de tornar el crèdit no hi pogueren fer front perquè ningú els havia ensenyat a estalviar, sinó només a gastar. Però tampoc no va passar res: altra vegada els “mecenes financers” del nord varen refinançar el deute dels del sud; això sí, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia varen dir prou!, i la bombolla va esclatar, esquitxant a tort i a dret. I els del sud, que vivien tan feliços de manlleu es veieren constrenyits a pagar els interessos d’aquell deute feixuc, i com que ningú els volia fiar, els mateixos que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la forma fina de dir que els espremerien fins a la darrera gota de suc. De manera que estan escurats i, a més a més, la senyora Merkel els hi escapça  l’esperança. Com deia aquell, que no us enganyin!   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA JUBILACIÓ D'UN METGE

            Un metge de família ha estat homenatjat amb el nomenament de fill predilecte del seu poble, Santpedor. Ara ja en tenen dos: ell i en Pep. Si us en parlo és perquè aquest metge, el doctor Tena, després d’exercir la medicina durant 35 anys s’ha jubilat decebut del sistema de sanitat pública: “quan vaig començar encara podia fer la medicina que jo volia, és ara al final que ja no ho he pogut fer. I el malalt, doncs per ganes o per força, també s’ha vist obligat a canviar. No és el d’abans, que entrava i s’asseia i xerrava. Ara, la majoria estan mentalitzats que ha d’anar de pressa, gairebé els has de demanar que seguin, no hi ha diàleg i, a més a més, és clar, amb tota la informàtica encara tardes més. És a dir, enlloc de dornar-nos temps per als pacients ens el treuen, perquè l’has de dedicar a l’ordinador... I això trenca”. La conclusió de tot plegat és que malgrat als ambulatoris se’ls ha dotat de més tecnologia, a vegades dedicar deu minuts de propina al malalt sortiria més a compte.

            Després de llegir aquestes declaracions en un diari local, m’ha vingut a la memòria el comentari d’un amic, no fa gaires dies. En la fase preliminar d’una intervenció quirúrgica, durant els set o vuit minuts d’entrevista amb l’anestesista ni una sola vegada aquell metge va aixecar la vista de l’ordinador, fent les preguntes justes per omplir un formulari correctament. Només a l’hora de sortir li va fer una llambregada al meu amic, al lliurar-li uns papers. Em va confessar que va trobar a faltar una mica més de caliu humà en uns moments que anava perdut i un xic escagarrinat. Els protocols sanitaris, llevat de ben poques excepcions, s’apliquen amb una eficàcia sincronitzada i meticulosa, i es port dir que tot ho fan funcionar passablement bé. Però, els protocols no inclouen l’empatia en la recepta, aquesta li ha de posar cadascú si li ve de gust i no tothom ho fa, per manca de temps o de ganes. Per això, quan es troben metges o infermeres que no els hi vingui d’aquí fer-la petar, per dir-ho en termes col·loquials, és d’agrair. I la teràpia segur que hi surt guanyant.             

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE ELS DANYS COL.LATERALS D'UNA VAGA

            Quan els sindicats declaren una vaga, pensen la manera de minimitzar els efectes – per no dir directament els danys, perquè no és matxuquin - col·laterals? En estricta aplicació dels principis democràtics, ningú hauria d’exercir els seus drets anorreant els drets dels altres. ¿Es té en compte això, quan es planifica una protesta? Per posar un exemple, la setmana passada ens varem lliurar d’una de grossa al metro de Barcelona, quan degut a la saturació dels vagons una allau podia haver acabat en tragèdia. Afortunadament no varen tenir de lamentar conseqüències irreparables perquè, esclar, no es compten com a danys col·laterals les angoixes, la distorsió de les rutines, haver de retallar el temps de descans per no fer tard a la feina o a gestions urgents? Aristòtil va pronosticar que la democràcia portada a l’extrem, és una tirania. Cap demòcrata pot estar a favor de suprimir o escantonar el dret de vaga, però la majoria dels ciutadans pensem, com el filòsof grec, que la llibertat portada a la darrera conseqüència pot esclafar moltes llibertats.

            El proper dia 14 els sindicats han amanit una segona vaga general, és a dir: intentaran paralitzar el país, que és el seu objectiu perquè ningú oblidi que els sindicats existeixen i se’ls tingui en compte. Perquè per poca cosa més servirà la vaga. I com que qui crida gent al carrer l’ha d’omplir, malgrat es negui i es digui que els que diuen el contrari pixen fora de test, la realitat és que els “piquets informatius” se’n foten d’aquell altre principi democràtic que diu que el fi no justifica els mitjans. Ara bé, per culpa d’aquesta convocatòria de vaga ja hi ha gent que tremola, per exemple malalts que desprès d’esperar setmanes hora per anar a l’especialista o per sotmetre’s a una operació no urgent, la tenen programada pel dia 14. Sense posar altres exemples, dels molts que s’hi podrien afegir, d’aquests efectes col·laterals algú se’n farà responsable? De garantir la llibertat de no fer vaga, instruint els piquets de fins allà on poden arribar per no convertir la llibertat democràtica en tirania democràtica, algú es prendrà la molèstia de fer-ho? Per incoherències com aquestes, tenim la democràcia esguerrada que ens mereixem. Mentre les persianes de les botigues no es baixin el dia d’una vaga general espontàniament i no per por, ningú pot assegurar sense que li caigui la cara de vergonya que el comerç ha secundat la protesta.