PASSO DE QUE PARLIS TANT DE POLÍTICA, M’HA ENGALTAT UNA SEGUIDORA DEL BLOG

 

Com si ja ho tingués rumiat de feia dies i s’ho tenia de treure del pap per quedar satisfeta, una de les seguidores més fidels que té el blog em va deixar caure l’altre dia que ens vam veure quelcom que no m’esperava: “m’agraden més les reflexions que proposes quan no parles de política”. De primer em vaig quedar parat, però després de rumiar-hi una mica he pensat que potser sí que la meva amiga té una part de raó: jo mateix, he de confessar que em trobo molt menys encotillat quan enlloc posar els punts sobre les is en qüestions polítiques em dedico a reflexionar, divagar o jugar a cuc i amagar intel·lectualment proposant temes molt més reconfortants que no pas els “remenats de política”, malgrat algunes vegades mentre escric em peti de riure i em permeti algun sarcasme perquè, francament, en la majoria dels casos que parlo de política n’hi ha per llogar-hi cadires. Per tant, prometo que d’aquí en endavant intentaré passar-hi de puntetes sobre la política i dedicar-hi en prou feines una llambregada. Ja veure’m si me’n sortiré, perquè les ficades de pota dels polítics són tan llamineres i conviden tant a sucar-hi el melindro, que són una temptació. Ara bé, posem-nos d'acord primer en què dimonis entenem per política.

A la meva manera de veure, les crítiques a la política es justifiquen més pels nyaps i barrabassades dels polítics que no pas pel concepte “política”; sobretot quan s’arriba a la conclusió que només hi ha dues maneres de dedicar-s'hi professionalment: o viure per “fer política” o viure “de la política”. De les moltes definicions de política que podeu trobar a bastament sense necessitat de remuntar-nos als comentaris i en alguns casos panegírics de filòsofs de totes les tendències des de temps reculats, jo em quedaria amb l’autòpsia intel·lectual de la paraula en qüestió que va fer el periodista francès Maurice Barrès, inclosa en un dels articles que va escriure quan feia el seguiment professional del famós cas Dreyfus: “La política no és un assumpte propi ni de filòsofs ni de moralistes; la política és l’art de treure’n de cada situació crítica determinada el màxim profit possible pels interessos d’algú”. És a dir, la política és un art que ben emprat pot servir per recosir la convivència entre les persones. per estripada que estigui; però si s’utilitza maquiavèl·licament pot complicar les coses de mala manera. Per tant, la política és, en principi, una bona eina; qui la fa tornar dolenta i la prostitueix són els polítics que la potinegen per prosperar, reprimir, perseguir i enfrontar les persones obligant-les a decantar-se per un bàndol, com ara passarà entre vacunats i no vacunats. En Ronald Reagan, l’actor mediocre a qui la política va regalar-li un paper protagonista que li anava gran, encara que fos fent-se el cínic la va encertar: “La política és la segona professió més antiga de la història. I a vegades crec que es podria confondre amb la primera”.

De totes maneres, s’ha d’anar en compte a malparlar de la política com a filosofia perquè, en principi, no es tractaria de res més que d’un instrument honest i molt eficaç per a la humanitat, i no es mereix fer-li pagar els plats trencats per culpa d’una colla de polítics tan maldestres que alguns no saben ni cordar-se les sabates. Potser us sorprendrà que un dramaturg tan conegut com Bertolt Brecht s’emboliqués un dia opinant de política, però suposo que en devia estar tan fart dels polítics analfabets en política que els va deixar ben planxats per la posterioritat: “Són tan creguts que no han aprés que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, dels vestits, de les sabates o de les medicines depenen d'una bona i honrada política”. L’Albert Camus va anar més lluny a l'hora de reprovar les crítiques a la política i va sentenciar: “Riure-se’n de la política amb majúscules, menystenir-la o renegar-ne, condueix directament al feixisme, que és el contrari de “fer política”. En definitiva, per molt carallots i impresentables que siguin els polítics, a la política se l’hauria de deixar al marge dels desenganys culpa dels disbarats dels aprenents de polítics, perquè la oolítica és indispensable per conviure socialment i per greixar totes les frontisses de la civilització. I no s’ha de tenir un màster ni un doctorat per servir-la: només cal tenir sentit comú, bons sentiments i una honestedat insubornable.

Traient-nos del cap, doncs, que la política és la bruixa culpable de tantes manipulacions empíriques com se li atribueixen. Jo més aviat diria que és un manual de consells i de principis eterns que són imprescriptibles per pujar cada dia un graó més en l'edifici de la civilització. En els països amb democràcies consolidades, la política és l’art de la negociació per arribar a enteses entre totes les conveniències i parts interessades en remenar les cireres. El problema és quan la política la “mangonegen” aprenents de polítics i se la vol fer beneir lluites fratricides entre pobles, ideologies i bàndols, perquè totes les lluites acaben malament i a vegades tràgicament, explotant l’home per l’home com passa avui, entre d’altres exemples, en el calvari dels immigrants fugitius de la fam i l’exterminació dels seus països, vegetant en camps de concentració d'arreu de tot el món que no els volen veure ni en pintura, o en forçar amb decisions aberrants que forcen el desequilibri contumaç de la climatologia, tot i ésser conscients que la seva negligència acabarà amb la vida al planeta. Per tant, prometo que mentre pugui reprimir-me no parlaré de polítics en concret, però no puc deixar de “fer política” parlant de qualsevol qüestió quotidiana o domèstica que em tregui de polleguera, perquè de la mateixa manera que santa Teresa deia que el seu Déu se’l trobava entre les olles de la cuina, des que ens llevem fins que anem a dormir en qualsevol decisió que prenem hi intervé l’autèntica política d’estar per casa, la que de veritat ens fa bons o dolents. Total: que tota aquesta parrafada vol dir que faré cas a l’amiga que em va cridar l’atenció i parlaré més de política en majúscula que no pas de polítics nans. De fet, amb aquesta reflexió he intentat posar en relleu, en gest d’esperança i de positivisme, la importància de la política com a desllorigador universal, malgrat l'arrosseguin per terra els polítics professionals. Espero haver-ho aconseguit i brindo perquè actuem sempre d’acord amb la política no contaminada que ens dicti el cor i el sentit comú.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, perquè estan escrites per gent carregada de la "seva" raó. Dues advertències per evitar malentesos: 1ª), el fet que les hagi seleccionat no vol dir que les subscrigui i 2ª), les reprodueixo en la llengua com han estat publicades).

EL TRAM DE L’A-2 ENTRE LA PANADELLA I TÀRREGA.- Després d’anys veient com l’autopista A-2 va rebent pedaços en diferents trams amb intenció de solucionar els evidents problemes de la calçada, per fi es va decidir a posar-hi solució i aquest any 2021 hem vist com molts trams s’han asfaltat de nou. Però què passa amb aquesta mateixa A-2 al seu pas per la Segarra? Des de la Panadella fins a Tàrrega, en qualsevol dels dos sentits, però sobretot en sentit Barcelona, es converteix en una carretera impracticable, ja que el seu mal estat obliga la majoria de conductors a abandonar el carril de la dreta i situar-se a l’esquerra. I si només hi circulessin turismes, encara, però tenint en compte que l’A-2 és una de les carreteres on més camions circulen, la incomoditat dels turismes es converteix en perill. Els camions que envaeixen altres carrils per culpa de les sotragades de la carretera són una constant. ¿Per què s’ha abandonat la millora d’aquest tram al seu pas per la Segarra, però, en canvi, a l’entrar a la província de Barcelona és gairebé impossible detectar problemes a la calçada? Fins quan haurem d’esperar els segarrencs per no haver de patir cada moment que anem per l’A-2? (Marc Albi Mas – Tàrrega – Diari El Segre)

GIMCANA PELS CARRERS DE LLEIDA.- Ara que als lleidatans ens queden lluny l’estiu i les activitats de lleure en espai obert, us convido a visitar el tram no peatonal del carrer Alcalde Costa, per practicar esports de risc. En aquest carrer les voreres són molt estretes; les rajoles es troben en un estat lamentable, moltes estan trencades i amb força esvorancs. Hi ha uns pilars de ferro que les separen de la calçada i també força brutícia, deixalles (peles de plàtan, etc.) i, sovint, cagades de gossos. Aquesta combinació converteix en un autèntic esport d’aventura el fet de mirar d’evitar i esquivar aquests obstacles i pujar-baixar de la vorera sense que el nombrós tràfic de vehicles t’atrapi. Tanmateix, l’Ajuntament ha tingut a bé contribuir a augmentar encara més el vertigen i ha posat uns grans contenidors de brossa al bell mig de la vorera, obligant el sofert vianant a baixar-ne per continuar el seu pas. Sí, sí: a baixar de la vorera i sortejar els vehicles que passen a fregar i les deixalles escampades per la vora d’aquests contenidors. Podeu intentar augmentar la sensació de perill carretejant un carret de compra, un cotxet amb criatures o acompanyant una persona gran. Veniu, veniu a intentar travessar tot el carrer sense baixar de la vorera o sense que us xafi un cotxe: veureu com us puja l’adrenalina... un esport de risc a Lleida i gratuït! (A.M.R. – Lleida – Diari El Segre)

LA GENT GRAN I ELS PATINS.- Soc una persona gran i he vist i sofert el frec a frec (afortunadament sense caiguda) d’aquests “vehicles” caminant per la vorera del meu domicili a l’avinguda Prat de la Riba. Quan surto de casa tinc por de ser atropellat, les persones grans som vulnerables i una caiguda, per lleu que sigui, pot tenir greus conseqüències irreparables. Els nostres governants que són tan diligents i puntuals en el cobrament d’impostos, ¿ho són tant a salvaguardar la seguretat de vianants a les voreres de la nostra ciutat? Sr. Alcalde, és a vostè a qui correspon que s’apliquin amb rigor les normes específiques que sobre això assenyalen les ordenances que vostès aproven i està clar que les voreres hi són per al pas de les persones, i tenim el dret de poder-hi caminar amb seguretat. Ja sé que aquest escrit no tindrà cap efecte, però almenys faig pública la meua queixa. (Josep Buil Berdala – Lleida – Diari El Segre)

EL SEGLE XXI.- No sé si tothom en té el mateix concepte, si fem referència al progrés, a la ciència i a la cultura en termes generals; jo que ja tinc 85 anys sí puc dir que des dels meus primers records d’infantesa a dia d’avui, sí que tot ha canviat, però moltes coses per anar pitjor; soc conscient de que per molta gent no estaré encertat en el meu comentari, però tampoc tots som igual, ni tenim els mateixos recursos, ni la justícia és igual per a tothom. Tots sabem que sempre hi ha hagut pobres i rics, i que sempre n’hi haurà; sabem que mai plou a gust i conveniència de tothom, i sempre serà així; com també sabem que mentre hi hagi burros els savis aniran a cavall. Però el que a mi, i segurament que a molta més gent, no m’entra al cap és que el sentit comú no s’adapti a les necessitats de molta gent, per culpa de l’especulació dels que tenen el poder amb el recolzament del capitalisme, que només vetlla per acumular grans fortunes i grans beneficis, sense tenir en compte que al món encara hi ha molta gent que passa gana i fred; aquest món en que el poder balla al so d’una musica determinada, que no vol escoltar els gemecs d’una part molt gran de la societat, és el responsable de que el futur de les properes generacions pugui ser pitjor que el que jo he viscut, perquè el treball s’haurà de repartir; mai més hi haurà treball per a tothom; donaria per bona una taxa d’atur del 15% en els futurs i propers millors anys. (Carles Viella - La Bisbal d’Empordà – Diari de Girona)

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT? - És una pregunta que, cada vegada més, ens fem, en relació, a la política, al canvi climàtic i a la societat, en general. Què està passant? En la política, tant la de l’estat central com la pròpia de l’autonomia, i entre l’una i l’altra, no hi ha manera que s’arribi a un acord, sinó total, almenys de la majoria; només cal veure ara les dificultats que hi ha, entre altres, per a l’aprovació dels respectius pressupostos. Pel que fa al temps, tenim una espasa de Damocles, que amenaça a tot el món, en general; la natura ens està començant a passar factura, amb l’escalfament global, que posa en perill la seva pervivència. Ara mateix fa ben poc, a Roma, la reunió dels G-20, i aquests dies a Glasgow els líders mundials, amb l’excepció d’alguns dels països més grans , s’han reunit a la recerca de solucions, no és la primera vegada i, fins ara, poca cosa s’ha fet. I finalment la societat, cada dia se’ns torna més insegura, assassinats, drogues, robatoris, violacions, com la tan brutal d’Igualada i violència de tota mena, de gent sense escrúpols. Tot plegat fa que augmenti la manca de seguretat, tant als carrers, com a dins de casa. Capítol a part mereixeria la pobresa i tots els seus efectes. (Lluis Torner Callicó – Girona – Diari de Girona)

CONSUM I CLIMA.- En el context de la Cimera de Glasgow i ara que el Black Friday comença a treure el cap, és un bon moment per analitzar, abans que ens assaltin ofertes i descomptes, què necessitem realment i què no. Tinguem una conversa sincera amb nosaltres mateixos i siguem valents d’admetre que, per molt que desitgem el contrari, es tracta de capritxos, no de necessitats. Parlem amb propietat, perquè l’acceptació és el primer pas per trobar la força per suportar el disgust que tristament ens produeix renunciar als capritxos. Podem passar sense aquell abric, aquell televisor o aquelles botes; però no podem viure sense planeta. (Anna Aiguasanosa – Granollers – El Punt Diari)

L’ESCOLA INCLUSIVA.- L’escola inclusiva és un model que assegura que nens i nenes de diferents característiques i entorns aprenguin junts. Malgrat que fa anys que s’hi treballa, la manca de recursos fa que avui dia encara sigui una utopia. Un dels meus familiars més propers és treballador d’un menjador escolar d’un d’aquests centres i assegura que no compten amb les eines per poder atendre degudament alumnes amb necessitats especials. El grup de monitors se sent desbordat davant d’aquesta situació, ja que veuen com són incapaços de fer front a aquesta realitat, i reclamen la necessitat de contractar especialistes. ¿Com aconseguirem una societat i una educació inclusives si aquells que ho intenten només troben obstacles en el camí? (Norah Jiménez – Palafolls – El Punt Diari)

PER QUÈ ES CONEIX EL NOM DE LA VÍCTIMA I MAI EL DE L’AGRESSOR? - Després d’una situació mundial crítica, tots desitgem tornar a la normalitat, però quina normalitat volem reprendre? El nombre d’agressions sexuals ha arribat a nivells prepandèmics i jo em pregunto: què tenen de normal aquestes xifres? Em repel·leix viure en una societat en la qual la violència és portada d'informatius. Em resulta impotent veure com continua recaient la informació en la víctima i no en l’agressor. No vull saber ni l’aspecte físic de la víctima, ni el seu nom, ni el seu cognom. Vull saber qui és l’agressor, quin és el seu nom i quin és el seu cognom. (Marina Cazorla - Vilanova i la Geltrú – El Punt Diari)

PARE GOVERN.- Ja ens advertia Tocqueville del sistema democràtic que podria arribar a imperar, on la igualtat pren més pes que la llibertat. Som culpables de deixar de ser ciutadans i passar a ser clients d’un govern. Si el nostre individualisme deixa un buit en la democràcia, aquest ha de ser emplenat i l’Estat den pren possessió. Aquest Pare Govern és un mal pare perquè no deixant que la ciutadania es desenvolupi, la sobre protegeix. El Pare Govern es pensa que es lícit proporcionar-nos seguretat en detriment de la nostra llibertat. Controla més els que accepten el sistema que no pas els que en viuen al marge. Així trobem la policia multant un surfista per practicar professionalment el seu esport amb bandera vermella, i aquesta mateixa policia es desentén d’una bossa robada a la platja. Tenim una policia per garantir l’ordre ciutadà o per dominar la ciutadania? (Joan Marcó Vergés – Barcelona – La Vanguardia)

LA RESPONSABILITAT DELS CIUTADANS.- Leo horrorizado que un 70% de los ciudadanos de cualquier ideología o condición responsabilizan de su bienestar a la administración pública. Horrorizado en primer lugar por lo que les espera a todos esos que piensan que no son ellos mismos los primeros responsables de su futuro, sino la administración pública. Y de rebote, dado el viejo aforismo político de que “cada país tiene el gobierno que se merece”, horrorizado por los gobiernos que podemos esperar en Madrid y Barcelona. (Alfonso de Victoria – Sant Just Desvern – La Vanguardia)

JUTJAR ALS JUTGES. – Cuando hay jueces que dictan sentencias incomprensibles a los políticos y partidos corruptos, puedo llegar a entender el motivo de estas. Por el contrario, cuando son sentencias a la ciudadanía son difíciles de entender, diría que incomprensibles, como que un conductor que mata a una persona yendo ebrio y drogado, y después de darse a la fuga queda en libertad con cargos por decisión del juez. Así también ocurre en casos de violación, individual o en manada, pederastia u otros de la misma índole y gravedad. Con todo esto, uno se pregunta: ¿quién juzga a los jueces? (Jordi Sahis Altadill – Barcelona – La Vanguardia)

¿ARA TOTS SOM “VEGGIES”? – Cada día nuevas compañías de alimentos se suman a la moda “veggie”. Es curioso que, en lugar de apostar por una alimentación que reduzca el consumo de carne y priori-ce las verduras, semillas y legumbres, se hagan imitaciones de productos de origen animal en su versión veggie. Por no nombrar los anuncios de varías cadenas de supermercados que ofertan a los cuatro vientos “filete de pollo con certificado de bienestar animal”. ¡Vaya bienestar…! Y me pregunto: ¿Es este el camino hacia una alimentación sostenible? (Alesia Zaccara – Barcelona – La Vanguardia)

SI NO PERDEM ELS ESCRÚPOLS A FER COMPLIR LES ORDENANCES ALS INCÍVICS, ESTEM BEN APANYATS.-

 

Igual com es diu que una imatge val més que mil paraules, per a la reflexió d’avui us proposo un exemple de com va acabar una les moltes conductes incíviques que es repeteixen tots els dies a pobles que, malgrat tenir flamants ordenances de bona conducta cívica, a l’hora de la veritat resulten paper mullat. Us ho explicaré tal com ho conservo del retall de diari que de tant en tant solc guardar com ho devia fer l'enyorat mestre Carandell, quan recollia xeixa pel seu “Celtibèric xou”. Es veu que la policia local d’una ciutat catalana va denunciar l’amo d’un gos de raça potencialment perillosa, que va agredir mortalment un Yorkshire terrier atacant-lo al mig del carrer. El gos-agressor anava deslligat, no portava morrió i l’animal el seu amo no li havia fet l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil, ni el tenia registrat a l’ajuntament, ni res de res. El gos-víctima l’havia tret a passejar la seva mestressa acompanyada pel seu fill petit i millor amic, a mitja tarda, per la zona enjardinada del seu populós barri. El gos-agressor es va abalançar sobre el gos-víctima sense quan val ni quan costa, i segons l’informe del veterinari que va tenir de sacrificar-lo presentava una ferida greu a la zona cervical entre les dues escàpules i d’altres menys greus degut a mossega-des al coll i a l'espatlla. En resum: que el gos-agressor va degollar al gos-víctima.

En ple acarnissament el nen que era el millor amic del gos-víctima, ple de ràbia va reaccionar donant puntades de peu al gos-agressor mentrestant l’animal del seu amo s’ho mirava com si fos un espectacle divertit, assegut en un banc, en un estat no massa catòlic per dir-ho caritativament. En arribar la patrulla de municipals que algú va avisar, van requisar el gos-agressor per posar-lo a disposició de la gossera i empaperaren l’animal del seu amo per cometre diverses infraccions greus de la llei sobre la tinença de gossos potencialment perillosos i, segons la gasetilla del diari, l’Ajuntament va comunicar que no li tornaria el gos-agressor fins que aquest no regularitzés la documentació administrativa. Aquest exemple d’incivisme, que em consta va quedar arxivat pagant una multa de pa sucat amb oli, es reprodueix dotzenes de vegades, cada dia, en diferents versions, arreu del territori. I els diaris ens “alegren el dia” assabentant-nos, per a la nostra tranquil·litat i perquè ens sentim segurs a casa o passejant pel carrer, que la majoria de petits delinqüents i d'incívics després de ser detinguts i fitxats, quan els atrapen o els fitxen, en poques hores ja campen per les seves “en llibertat amb càrrecs”. I visca Xauxa!

A la meva manera de veure, després de l’experiència d’haver-me passat mesos participant en una comissió municipal per redactar un avantprojecte d'una d'aquelles “Ordenança de Civisme” que portava bojos els Ajuntaments tendres de democràcia de fa uns anys enrere, aquests reglaments de civisme no serveixen gaire de res si a l’hora de la veritat no hi han pebrots, ni recursos, ni personal per fer complir les normes sense contemplacions. Això, si no passa que el delicte i la sanció no estan ben tipificats, perquè per postres la majoria de les vegades per allò dels consensos entre partits les ordenances de civisme més que un instrument disciplinari es convertien en una pura i utòpica declaració de principis. I és que l’establishment polític encara no ha entomat que les ordenances, per si soles, no resolen els actes incívics, ni per extensió la petita delinqüència, si no es fan complir rigorosament als infractors. (dels milers d'expedients sancionadors per saltar-se els tocs de queda o les restriccions perimetrals durant la recent pandèmia, només se’n van tramitar un 17%). Si les regles de convivència no s’engargamellen a les persones des de ben petites, tant a l’escola com a la llar donant exemple els adults, no serveixen per res.

Tanmateix, la percepció de la ciutadania és que les ordenances no es fan complir amb l’autoritat i contundència suficient com per escarmentar els que es comporten fent-ne mofa, que són precisament els autors d’actes incívics que fan sentir més impotents els ciutadans que els pateixen, sobretot en tenir la sensació de desempara davant la falta de reacció immediata i contundent de l’autoritat i de la justícia. No cal que us faci un llistat d’aquells petits actes incívics amb els que ens topem cada dia i amb els quals l’autoritat només sap dir que hem d’aprendre a conviure-hi per força, si no volem trastocar-nos. ¿Sabeu quants petits drames s’han de viure quotidianament per culpa de veïns que no respecten el descans dels altres o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori domèstic o un atracament al carrer? Ja no diguem del calvari que passen els ciutadans que en tornar a casa se la troben ocupada i descobreixen, perplexes, que tenen més drets els okupes que els hi fan la guitza que no pas ells com a propietaris.

El civisme, vatua l’olla!, no consisteix en recollir caques de gos i tirar la brossa al contenidor que toca, sinó en escarmentar els incívics perquè s’ho pensin dues vegades a l’hora de reincidir. I per escarmentar no cal posar-los a la presó, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitat delinqüents sinó per “doctorar-ne” uns quants més. Fem com a altres països en que, per començar, una justícia ràpida i de proximitat obliga els petits delinqüents contra la propietat o als carallots que destrossen mobiliari públic i no respecten el descans dels veïns, a serveis socials controlats i no simbòlics a la comunitat. Potser l’animal propietari del gos perillós que us he posat d'exemple per il·lustrar aquesta reflexió d’avui, sota una administració de la justícia immediata i amb sentit comú ja se l’hauria obligat a rescabalar a la mestressa del gos-víctima pels danys materials i morals, i en comptes de la multa de per riure, a dedicar unes quantes hores setmanals a netejar la gossera del seu poble o a recollir les caques de gos pels carrers.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen veu a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals sobre la cada vegada més depriment actualitat. Mentrestant, féu bondat, no deixeu de banda ni la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xerrameca que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes perduts).

PER MOLT QUE S’HI ESCARRASSIN, NO DEIXEU QUE US MENGIN LA MORAL.

 

Jo no sé, amb tota franquesa, qui hi ha al darrera del bombardeig de catastrofisme amb que cada dia em xafen el meu esmorzar de forquilla preparat amb els cinc sentits, i que si no els hi parés els peus a aquest allau de notícies tòxiques m’empudegarien la resta dels àpats. Però, és evident que la continua, i no m’atreveixo a dir que coordinada encara que ho pensi, descarregada de noticies alarmants i de comentaris gairebé apocalíptics em destrempa la il·lusió i la moral amb que m’esforço per llevar-me cada matí amb ganes de fer feina. I malgrat que us he dit que no m’hi atreveixo a acusar d’intencionada aquesta brufada de pessimisme, moltes vegades gosaria a dir que no n’hi ha un pam de net. Sobretot quan m’adono que els governs, pels quals suposo que hauria de ser prioritari desmentir o com a mínim rebaixar els crits d’alarma esbojarrats perquè la intranquil·litat no s’abraoni al coll de moltes persones especialment vulnerables, insegures i anímicament inestables perquè viuen permanentment amb l’ai al cos, com caminant sobre una corda fluixa, sentint-se encara més indefenses i un poc deixades de la mà de Déu escoltant les brames sobre tots els mals què ens poden passar, sense que es diguin amb tota claredat i credibilitat com hem de reaccionar i protegir-nos si esclata qualsevol de les crisis i terrabastalls amb que ens amenacen. Potser us semblarà fort el que diré, però escampar alarmisme innecessari pel broc gros i sense passar-lo per un sedàs de sentit comú i del rigor informatiu, pot causar a persones arreplegades amb la moral baixa o amb les defenses en fallida, seqüeles irreversibles.

A la meva manera de veure, els responsables dels canals de difusió del grapat de notícies cuinades amb mitges veritats en el millor dels casos - perquè una part considerable estan simplement amanides amb mentides punyeres – haurien de ser els primers interessats en divulgar-les amb seny i, en cas contrari, qui sap si no se’ls hauria d’escarmentar amb un càstig exemplar. La bíblia blasma del pecat d’escàndol, considerant-lo un dels més greus, quasi una aberració, perquè les principals víctimes sempre són dèbils d’esperit i escèptics predisposats a creure’s més fàcilment que les coses poden anar de mal en pitjor en comptes de millorar. I si bé no es pot evitar que alguns manxaires d’informació creguin que, untant aquesta mercaderia amb unes quantes pinzellades de sensacionalisme i d’exageració, faran més calaix que no pas embolcallant-la de prudència i ponderació, és del tot imperdonable que els governs no tranquil·litzin immediatament després de l’escampada de noticies bordes, matisant-les a la ciutadania perquè ningú entengui l’a per la b i s’esverin les depressions; però, sobretot fent palès amb tota la rotunditat i autoritat de que siguin capaços que està tot previst i controlat i que si esdevingués algun dels cataclismes anunciats pels malastrucs, la població no ha de patir perquè es prendran totes les mesures per evitar tragèdies.

Fixeu-vos que no paren de sacsejar-nos el bon humor i l’assossec esglaiant-nos amb advertències sobre la imminència de flagels esborronants i insensats com ara una “gran apagada” que ens pot deixar, en ple segle XXI, qui sap els dies empantanegats en l’edat de pedra. ¿Qui hi guanya traient a passejar contínuament un reguitzell d’espantalls? Perquè suposo que no es tracta només de fotre’s un fart de riure en veure la nostra fesomia de pallussos ingenus trasbalsada per la por o la desesperació, que es fan córrer aquestes terribles i apocalíptiques enraonies. ¿No serà que qui mou els fils dels titelles disfressats de bruixots que fan la feina bruta, conscientment o a la babalà, és algú que sap molt bé quina en porta entremans i a qui interessa tenir-nos agafats pel coll, quiets i estabornits, de genolls per terra? Seria possible en un moment donat una gran apagada? Esclar que sí! Però, ¿potser no disposem de recursos i tecnologia de sobres per superar a les poques hores les conseqüències d’un desastre semblant?

Doncs si és així, ¿per què enlloc d’explicar sopars de duro i d’engreixar els malsons no es tranquil·litza el galliner exposant amb ets i uts les alternatives per parar el cop i neutralitzar els efectes de la pitjor emergència imaginable? Sobretot si se n’està parlant pels descosits i, per tant. no hauria d’agafar amb els pixats al ventre als responsables de la prevenció. Denuncio la incompetència dels governs per no tallar d’arrel les informacions temeràries que desestabilitzen la població i fomenten els sentiments d’inseguretat i d’impotència. Però també acuso els responsables dels canals o clavegueres on aquesta informació tòxica circula lliurement, de decantar-se pel sensacionalisme enlloc de per la prudència. Esclar que n’hi ha que no reneguen de la seva responsabilitat i són conseqüents amb la veritat, matisant aquests tipus de notícies. Ara bé, la realitat quotidiana fa palès, per vergonya de tots plegats, que el que ven és el sensacionalisme i no pas la prudència. Per aquesta raó un mitja informatiu on només es publiquessin bones notícies seria un negoci ruïnós. ¿Per aquesta raó d’una normal i corrent “depressió de gregal” que des de fa segles abunda al mediterrani ara en diem “mini-huracà”? Per favor, féu sentir les persones segures i protegides per plans de prevenció ben dissenyats, enlloc d’espantar-les contínuament amb el llop o l'home del sac ¿Potser especulen que les persones acollonides són més dòcils? Amics i amigues, no els hi féu el joc a aquesta colla de tarambanes i examineu totes les noticies alarmants amb un bon pessic de sentit comú i de positivisme.

DELS PUNYETERS MALENTESOS DEL CARALL I DELS PORTAFARCELLETS QUE ES GUANYEN LA VIDA ESCAMPANT-LOS.

 

Moltes relacions amistoses, polítiques, professionals, incloses les de parella, se’n van sovint a can pistraus per culpa de malentesos estúpids i absurds, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de comunicació com cal i, sobretot, de la poca paciència i voluntat d’aclarir aquells fatídics “m’han dit que havies dit” abans no congriïn un racó al païdor, d’aquells terribles que acaben provocant entortolligaments de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits quan més aviat millor, que és quan toca sempre de reaccionar per aturar les bleixes o brufoles, sobretot les escampades per portafarcells als quals encanta sembrar zitzània enmig dels jardins més encalmats, i que són el virus que estronca i ofega infinitat de relacions més o menys reeixides.

Però el pitjor de tot és que qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses les més aparentment intranscendents i superficials, si no es basen sempre en un mínim principi de confiança mútua, tard o d’hora van de mal borràs; una franquesa que ha de ser tant més ferma i decidida com en siguin d’intensos i d’importants els llaços d’afecte, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir, podrà sobreviure mai sense disposar d’un crèdit de comprensió prou ample com perquè la confiança mútua entre persones, empreses, entitats i col·lectius de tota mena no faci fàstic.

A la meva manera de veure, doncs, cal només una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè una relació comercial no faci figa, com perquè els pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents tendències arrelin prioritzant l’interès general, o perquè una simple relació sentimental no acabi com el rosari de l’aurora consumida per les sospites. La història en dóna testimoni, a bastament, que bastants pactes d’Estat, inclús entre països no gaire amics, es signaren gràcies a que entre els negociadors de les propostes d’entesa hi havia un bon marge de confiança personal en la bona fe i honestedat de l’altre. Per tant, no tenir mandra a l'hora de dissipar els núvols o les boires dels malentesos, de les calumnies o de les difamacions així que despunten per l’horitzó, és fonamental perquè la tartana de l’amistat, de l’entesa o del consens no s’estimbi pel camí del pedregar.

Desactivar, doncs, el corc dels malentesos i la paparra de les tergiversacions interessades de determinats fets o de les temeràries i bastardes interpretacions de paraules innocents a vegades expressament tretes de context, és prioritari i només s’aconsegueix quan no hi ha recança de parlar sense embuts de tot el que calgui, perquè ningú se’n vagi a dormir amb mal gust a la boca potser amoïnat simplement per haver entès l’a per la b. Allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, a la meva manera de veure, una argúcia, en definitiva una fal·làcia, inventada i explotada pels que practiquen en matèria de relacions humanes el principi de que a vegades dóna més bon resultat l’ambigüitat calculada o els equívocs controlats (parlant clar, “mitges veritats”), que no pas la sinceritat neta com una patena.

Jo estic convençut del tot que s'han de deixar al bany-maria cada vespre, abans d’anar a dormir, els problemes o malentesos que hagin sorgit durant el dia, sigui quina sigui la relació que hagin enterbolit, perquè si no s’aclareixen com a màxim l’endemà mateix en llevar-se, allargar-ho ni que es faci amb la bona intenció de “no discutir”, de no donar-hi massa importància per no fer més gran el descosit, refiant-se que el temps ho cura tot, per desgràcia els recels, sospites i malsons que els mals entesos alimenten acabaran podrint i enterrant la relació que semblava més sòlida i consolidada. Per tant, ja sabeu que toca! I de seguida que hàgiu aclarit el malentès, si deduïu i es demostra que hi ha intervingut amb mala fe algun portafarcells, desemmascareu-lo sense contemplacions perquè se li estronquin les ganes d'anar sembrant zitzània, ja sigui utilitzant el mètode boca-orella impersonal de tirar la pedra i amagar la mà, o emparant-se en l’anonimat encara més efectiu de les clavegueres d’un Internet refugi de covards, males-bèsties i busca-raons professionals a vegades a sou d'interessos sòrdids.

QUI PERJUDICA MÉS L’ESTAT, UN INDEPENDENTISTA IRREDEMPT O UN MONARCA IMMORAL I CORRUPTE?

M’agradaria saber si quan el cap del govern espanyol va de gira política per aquests mons de Déu, fent veure que és el rei del mambo i del “miracle” democràtic i econòmic espanyol, procurant marcar paquet entre els seus perplexes col·legues europeus, què nota que perjudica més la seva imatge d’aprenent d’estadista: les entremaliadures independentistes dels catalans de la ceba o la pocavergonya d’un monarca corrupte i immoral, ex-cap d’estat que els escàndols de faldilles i els rumors d'una més que presumpta conducta corrupta el varen obligar a passar el tron al seu hereu i a fotre el camp, amb la cua entre cames, abans la justícia no es veies obligada a demanar-li explicacions per les seves continues deslleialtats amb la hisenda pública. ¿Com pot mantenir la dignitat i la respetabilitat el president d’un país quin cap d’estat fins fa quatre dies, s’ha convertit en la riota de mig món, fent el tòtila amagat a un emirat del golf pèrsic amb totes les despeses de protecció i de serveis personals pagades, presumptament des dels fons de rèptils del govern? Tanmateix, ¿com pot, simultàniament a aquest patafi institucional, fardar de presidir un govern progressista i demòcrata després que repetidament l’opinió pública i els tribunals d’Europa li tombin, despullin i li deixin les vergonyes a l'aire per les actuacions d’una justícia casolana que, sota la farsa de respectabilitat i de separació de poders, no para d'anar a la caça d’independentistes catalans? M’agradaria saber, insisteixo, si quan el senyor Sánchez consulta amb el seu coixí no pensa que potser tot l’esforç que malmet el seu govern reprimint independentistes, pallassos i humoristes més o menys desguitarrats, no seria millor dedicar-lo a liquidar l’espectacle fastigós d’un monarca emèrit que per poc que se li rasqui l’encavallada, apareixen capes de rovell i podridura per totes bandes.

Confesso que no m’agraden les monarquies. I no és per un antull passatger, sinó per dues raons de pes: a la història no he sabut trobar ni un sol exemplar de monarca que em desvetlli respecte o consideració, ni com a persones ni com a governants, inclosos els reis que l’església va fer sants i, per altra banda, no suporto conceptualment que les monarquies hagin de ser hereditàries i estiguin obligats els ciutadans a “menjar-se” amb patates reis que els tracten a baqueta, i a tota la seva descendència per tarada o curta de gambals que sigui. I si més aviat em decanto per la República com a model d’Estat, no es perquè sigui tan ingenu de creure’m que un cap d’estat republicà sigui garantia de que defensarà millor els interessos del poble; sinó perquè cada ics anys, si no m’agrada com es comporta el republicà, bon vent i barca nova. Ara bé, quan la martingala i la hipocresia que hem hagut d’empassar-nos els ciutadans espanyols ja es feia insuportable – per cert, sinó amb la benedicció almenys amb la complicitat d’una majoria de la classe política amb ànima de vassall –, s’ha corregut a protegir la monarquia dels escarnits que s’ha ben guanyat a pols, protegint-la amb una capa d'inviolabilitat impermeable per evitar que cap borinot plebeu hi fiqués el nas, en uns assumptes d’estat "tan delicats" com els d’una família reial carregada de privilegis escandalosos blindats per tota mena d’immunitats.

A la meva manera de veure, doncs, l’establishment polític que des de fa segles s’ha entestat en protegir amb ungles i dents la monarquia i la unitat de la pàtria, sobretot després de la transició de la dictadura franquista a la democràcia teòrica, ha esguerrat l’aposta confonent les prioritats i malmetent les oportunitats de netejar les teranyines que pengen de les institucions arnades, i aquesta equivocació la pagarà molt car aquest establishment si el govern de torn no rectifica el rumb abans de fotre’s una trompada històrica després de fer el ridícul més espantós. Un país seriós com aquell del que fanfarroneja més que presumeix justament el senyor Sánchez, no pot permetre’s el luxe de fer-se l'orni sense dir prou!, i que cada dia que passa la figura del rei emèrit i de bona part de la seva parentela siguin esventrades i escarnides com un drap brut, sense compassió ni treva, des de l’anonimat de les xarxes socials o inclús des de moltes tertúlies polítiques, com si la família reial emèrita pogués rebre el mateix tracte xafarder i maleducat que una folklòrica qualsevol. El desprestigi que pel país suposa allargar el sainet de l’ex-cap de l’Estat fugat d’Espanya per escaquejar-se de ser jutjat per possibles delictes, suposa per a la credibilitat dels espanyols un llast i un ròssec tan considerables, que un govern responsable no hauria de permetre que passés un dia més sense posar punt i final a aquest disbarat d’exili daurat de l'ex-cap d'estat, sobretot tenint en compte que costa un ull de la cara als contribuents i que, incomprensiblement per a molts observadors, l’hereu del monarca nefast continua ocupant el tron sense que consti que hagi obert la boca més que per desmarcar-se'n de la xerinola de son pare perquè no l'esquitxi a ell, però sense fer quelcom més convincent que gestos de tramoia. ¿Com es poden refiar els europeus que administrarem bé els fons de recuperació de la crisi, si no som capaços ni de fer neteja de la corrupció institucional, almenys amb tant de zel i sanya com es reprimeixen les idees independentistes?

I DE QUI SERÀ LA CULPA QUE L’ÚS DEL CATALÀ A L’ESCOLA HAGI RECULAT?

 

El percentatge d’alumnes que no fa servir mai el català ha augmentat del 6,2% el 2006 al 28% actual. Ho diu la Generalitat en un informe fet pels que avaluen els usos lingüístics a les aules (que se suposa no són botiflers infiltrats), a partir d’unes enquestes que s’han anat fent des del 2006. Per tant, des de fa quinze anys es detectaven tendències preocupants com ara que només 2 de cada 10 estudiants fa servir el català sempre, o gairebé sempre, en les activitats de grup, quan quinze anys enrere la proporció era de 7 a 10. La immersió lingüística ha estat un model d’èxit indiscutible, però pel que sigui s’ha espatllat la progressió, però el més preocupant és que per part dels mateixos mestres l’ús del català en les activitats en grup en quinze anys ha passat del tolerable 63,7% a un més que decebedor 20,7%. I pel que fa a dins les aules, els docents que tiben del català sempre o gairebé sempre es precipita d’un 63,7% encoratjador a un frustrant 46,8%. No cal organitzar cap debat per escatir-ho: són números freds i sobre xifres contrastades és una pèrdua de temps i una ximpleria polemitzar. Ara bé, si que quan més aviat millor potser seria convenient preguntar-se: qui en tindrà la culpa dels mals resultats?

La immersió lingüística es irrefutable que ha estat un model d’èxit, però també ho és que la gradual transformació de la realitat sociolingüística a Catalunya obligava a uns canvis constants en els mètodes pedagògics i a una actualització permanent a les noves circumstàncies socials. Ara el govern ja no amaga, confessant-ho amb la boca petita, que ha fet salat per intervenir-hi i que algú s’havia d’haver posat les piles fa quinze anys. La immersió, un dels fonaments de l’escola catalana, ha servit històricament perquè la gran majoria de la població esdevingués bilingüe sense fer-ne escarafalls i amb orgull, es garantís igualtat d’oportunitats pel que fa a la llengua i no es dividís la societat per aquest motiu. Però, ja fa anys que aquest bon clima ha donat un tomb; a la meva manera de veure, degut a que una politització excessivament triomfalista ha marcat el model d’escola catalana com intocable.

Tanmateix, mentre l’establishment catalanista es repanxingava en un màrfega de llorers marcits, sembla que ningú atenia que el mapa de la situació de la llengua avisava que el català es trobava en una cruïlla cada dia més complexa degut a que, encara que sovint ens resistim a reconèixer-ho, el castellà en quinze anys ha esdevingut la llengua d’origen de la majoria de catalans (classificant-los d’acord amb el patró tarradelledista de que “és català tothom que viu i treballa a Catalunya"), segons certifica l’enquesta d’usos lingüístics del 2018, representa exactament un 52,7% de la població. I només menys d’un terç (un 31,5%), segons la mateixa font, ha crescut en un entorn exclusivament català. El castellà, doncs, és la llengua habitual per a pràcticament la meitat de la població (un 48,6%, força per damunt del 36,1% que declaren usar amb quotidianitat el català). L’ús del català varia, i molt, si detallem l’observació territori per territori; aleshores ens adonem que si bé resulta que arriba al 72,2% a les Terres de l’Ebre a d’altres indrets, com ara a l’Hospitalet del Llobregat, es frega la residualitat (un 11,9%). I per acabar-ho d’adobar i fer tocar de peus a terra sobre la realitat als més mesells, segons les darreres dades de la Plataforma de la Llengua, el 80% dels catalanoparlants canvia de llengua sense masegar-se massa l’autoestima identitària, quan els responen en castellà. Com diria en Koeman: “eso es lo que hay”.

I el que hi ha és que les coses no són tan complicades com a vegades es volen interessadament fer veure. Abans d’ahir vaig llegir al Regió7 una confessió  del periodista Abel Gallardo Soto, la qual em va semblar que em venia com anell al dit per aclarir una realitat fefaent, i per això li manllevo:“... tots els meus avis van néixer a Almeria i tinc cognoms castellans, però jo, que vaig néixer als anys 80, vaig créixer en un entorn principalment català. Tot i que els avis que he conegut parlaven castellà, els meus pares no han tingut dubtes que s’havien de dirigir a mi en català, tot i que entre ells seguissin parlant-se sobretot en castellà”. No hi donem més voltes, aquesta és la realitat que es viu en moltes llars de casa nostra, incloses en moltes d’immigrants d’origen magrebí. Per tant, ¿voleu dir que la culpa de la davallada de l’ús del català a les escoles i a la societat en general no la tenim els catalanoparlants enlloc dels nouvinguts? Potser no cal buscar més tres peus al gat i entomar, sinó amb resignació almenys amb naturalitat i sentit ciomú, que la bona salut del català ens l’hem deixat perdre perquè en els darrers quinze anys s’han comés considerables errors, alguns per arrogància però molts altres també per mandra i per auto-complaença.

Quan tot estava per fer, simultàniament a la immersió lingüística es va considerar que s’havia d’aconseguir catalanitzar la societat en base a implementar el català en tota l’administració pública en general, però sobretot des de la televisió i els audiovisuals de més consum. Doncs mireu per on, en aquests darrers quinze anys TV3 ha perdut quota i malgrat se’ns repeteixi cada primer de mes el mantra que la televisió catalana és líder d’audiència, no sembla que sigui per tirar coets considerant que de mitjana s’està parlant d’una quota de pantalla del 13,2%. La resta de l’audiència se suposa que es deu "immergir" en el castellà, o no? I ara que sembla que ens trencarem les banyes per aconseguir quatre engrunes de la nova llei de l’audiovisual, (algú es creu que Netflix, HBO i d’altres baixaran del burro?), resulta que fa deu anys que existeix una llei catalana que determina l’obligació de les distribuïdores de pel·lícules de respectar un mínim del 25% de quota de pantalla, però resulta que en una dècada els successius governs no se n’han sortit ja que només un 3% del cinema que es veu a Catalunya, és en català. Qui en té la culpa d’aquest incompliment? El gobierno o el govern?

D’altra banda, caldria preguntar-nos i analitzar imparcialment si la precipitació en empènyer l’anomenat procés pel camí del pedregar forçant la declaració unilateral d’independència quan el més calent estava a l’aigüera i es fregava en prou feines la majoria social sobiranista, va influir en la desinflada de l’ús del català. ¿Si després de les primeres mobilitzacions de la societat civil en favor del dret a decidir, s’hagués escoltat les veus assenyades de gent carregada de raó que apostava per eixamplar les bases del sobiranisme abans de posar-se a fer entrar claus per la cabota, estaríem empantanegats on estem avui? Amb serenitat, penso que valdria la pena d’analitzar-ho tot plegat per si cal fer autocrítica. A la meva manera de veure, i em sap molt de greu, es evident que després de constatar-se els escandalosos nivells de degradació de l’ús del català a l’escola i al carrer, que recullen els propis informes de la Generalitat i que han disparat totes les alarmes, no seria hora d’escoltar enlloc de planys algun mea culpa. Perquè per molt que ara s’anunciïn “plans de xoc” per redreçar la situació, la veritat és que tornar a recosir les estratègies lingüístiques esquinçades els darrers 15 anys costarà temps i molta mà esquerra. Per desgràcia ni d’una cosa ni de l’altra n’anem sobrats.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, perquè estan escrites per gent carregada de la "seva" raó)

CENSURES.- És noticia que els codis de bones pràctiques de Facebook, Twitter, TikTok o Instagram no permeten imatges de cossos sense roba, encara que siguin obres artístiques d’Egon Shiele, Amadeo Modigliani o Kolomar Moser. Alguns museus de Viena, com l’Albertina i el Leopold Museum – feta la llei, feta la trampa – han decidit unir-se a la plataforma de subscripció a continguts pornogràfics Only Fans per esquivar la censura. Hom no sap si afegir aquest fet a la «cancel culture», que en nom del revisionisme històric, ai!, exigeix amb gran ressò mediàtic– enderrocar monuments – entre els quals els de Colom que es troben arreu d’Europa i Amèrica - com si en els nostres dies visquéssim en una bassa d’oli on hi preval la moral, la felicitat i la concòrdia. A “Un món feliç”, Aldous Huxley ja ens advertí de què va la cosa. De tot plegat es fa evident que la censura –ara com en el passat– cancel·la i reprimeix el lliure pensament i la llibertat d’expressió artística. Altrament dit, al segle XXI ens volen fer combregar – de totes-totes – amb rodes de molí... (Jordi Pausas Paris – Girona – Diari Girona)

NO SOM UNA GENERACIÓ DE VIDRE.- Se sol titllar els més joves d’intolerants, rondinaires i hipersensibles. Adjectius que no s’acaben d’entendre quan som els que posem veu a la violència i a la discriminació, situacions que s’ha normalitzat i banalitzat en moltes ocasions. Lluny de ser de vidre, som una generació que no s’ofèn per tot, sinó que fa front a les injustícies i s’enfronta cada dia a una societat a la qual l’incomoda la transparència i mostrar els seus sentiments i disconformitats. El que realment busca la nostra generació és el canvi. (Maria Escot Roca – Barcelona – El Punt Diari)

PROU DE VIOLAR.- Dos violacions són reportades cada dia al nostre país. 62 cada mes i, per tant, 744 cada any, quines vides mai més tornaran a ser igual perquè se’ls hi ha arrabassat una part important de si mateixes. Vivim en una cultura de la violació en la que no s’educa als nens a no violar. No, en comptes d’això se’ls hi permeten acudits masclistes, comentaris denigrants i actituds violentes i de superioritat envers les noies. La violació és una pràctica habitual a la nostra cultura. Una pràctica bàrbara i extremadament salvatge i inhumana que ni els animals més salvatges practiquen. Ensenyem els nois a no violar en comptes de a les noies a no ser violades. (Núria Òdena – Barcelona – La Vanguardia)

ELS FALSOS CANONS DE BELLESA I ELS MÉS PETITS.- Quantes vegades ens hem mirat al mirall comparant-nos amb famosos i sentint-nos malament amb nosaltres mateixos? Les xarxes ens enganyen, ens mostren un ideal de perfecció que no ha existit mai ni existirà, ja que la perfecció no existeix. Ens fan creure a tots que allò que veiem és real, quan la majoria de vegades no és així. En aquest escenari, m’apareix un dubte: com protegim els més petits d’això? Com els fem veure que no és real i que no seran mai com aquelles models perquè ni elles mateixes són així? Doncs mitjançant l’educació. Hem d’educar els més petits a tindre amor propi i a no comparar-se, a veure el que és la realitat i el que no ho és, els hem d’educar en l’amor propi i perquè s’estimin com són. (Paula Roca – Barcelona – El Punt Diari)

LA MEDIOCRITAT.- Llegit en un article de Josep Pla del 1929. “Els dos grans inconvenients de la mediocritat són aquest: primer, el predomini de la gent buida però hàbil; segon, la confusió facilíssima entre el que sembla bo i el que ho és...” Ho trobo genial i actual. (Albert Guitart Graells – Terrassa – La Vanguardia)

FORA BANDERES DELS MÍTINGS I MANIFESTACIONS.- S’hauria de prohibir que els partits polítics utilitzessin la bandera del seu país com a bandera identitària. Segur que cap partit polític pot utilitzar en els seus mítings publicitat de marques per voluntat pròpia. Per tant, no s’haurien d’apropiar d’una senya d’identitat que pertany a tot un poble, i no a un partit. En permetre’s, s’aconsegueix que una ideologia concreta sembli la propietària única de la bandera del país, perquè associen aquest símbol amb les seves idees i conveni-ències, i converteixen un símbol que ha de ser de tots en una representació partidària, per la qual cosa el símbol acaba perden tot el seu sentit. (Lara Grande – Barcelona – El Periòdic)

UN SERVEI PRIORITARI. – Per anar a la universitat trigo tres hores entre anada i tornada. A vegades, només per assistir a una classe d’una o dues hores. Agafo tres transports diferents – bus, metro i tren – i després encara tinc de caminar un quart d’hora. Fa anys que ens prometen un baixador a Castellar del Vallès, però sembla que no els interessa prou. Aquest servei hauria de ser una prioritat. No podem seguir així! (Maria del Valle Salabret – Castellà del Vallés – La Vanguardia)

COMPTE AMB XERRAR PELS COLZES - No m’agrada qualificar la nostra societat de tafanera; però, la veritat és que avui en dia ens agrada saber dels altres, conèixer els problemes, les aventures i detalls de la vida de les persones del nostre entorn. Uns experts en xafarderia són els dependents dels comerços. Com a ex-dependenta que soc puc assegurar que durant un bon temps vaig conèixer tant la vida d’alguns clients com la meva pròpia. I és que pocs pensen que les botigues no són casa seva, i que el que parlen allà no només es queda allà. Vigilin el que van dient i on, perquè el món és un mocador. (Marina Ollo – Castelldefels)

NO N'HI PROU LAMENTANT LES VIOLACIONS.- Avui he plorat veient la notícia de la noia violada en grup a Igualada. He plorat, i no pas per pena, sinó de ràbia, d’impotència i d’incredulitat. I és que quan em paro a pensar sense normalitzar allò in-normalitzable com ara que a Catalunya es denuncien (que no vol dir que són totes les que hi ha) tres violacions al dia, em costa de pair el fet que alguns homes hagin traspassat la barrera de la humanitat i hagin comès aquest crim. I és que el nivell d’inseguretat i incertesa que transmet el fet de pensar que amb 16 anys per fi pots sortir de festa i gaudir de la joventut, i et pugui passar això és indescriptible. I és que estic furiosa i enrabiada, tinc ganes que això canviï, però de veritat. Que la gent s’enfronti als seus amics masclistes, que els hi posin cara i practiquin el feminisme miri qui miri. (Laia Úbeda – Barcelona – El Punt Diari)

JUTGES I POLICIES.- Faig balanç de les informacions i el rumb que prenen les decisions d’un poder mal emprat, i m’entristeix pensar que no es fa prou per evitar despropòsits que surten a la llum a misses dites. Tot i així, s’ha de dir, mai és tard. Jutges que imparteixen classes a casa seva o al seu despatx i cobren en negre impunement i es queden tan amples. La jutgessa que retira la custòdia a una mare perquè viu a la “Galícia profunda”, a favor d’un pare “millor situat”, tot fent menció descarada d’una Marbella amb interès promocionada. També cal no oblidar els quatre narco-policies, un d’ells caporal, detinguts recentment a Llinars, en una operació que segurament portarà cua. D’altra banda, la docusèrie de Carles Porta ens relata crims reals i geogràficament propers, que superen amb escreix qualsevol ficció. Els darrers capítols de la urbana, per exemple, en què es destapen dubtosos procediments de qui teòricament ens hauria de protegir, fan reflexionar molt, sobre la injusta inseguretat d’aquesta societat nostra. (Sussana Casanova – Girona – El Punt Diari)

TANT COSTA DE REMOURE EL PASSAT PER RECONCILIAR-NOS-HI D’UNA VEGADA?

 

El primer tràmit parlamentari de la nova llei de Memòria Democràtica – el debat i votació de les esmenes a la totalitat de PP, Vox i ERC – s’ha revelat com un retrat eloqüent i trist d’un país que continua sent incapaç d’arribar a un consens per treure ferro a cap dels assumptes encara pendents de resoldre i que podreixen les guerxes parets d’una democràcia aixecada a tall d’arrancar naps i a preu fet per uns arquitectes inexperts i escèptics. El debat ha estat agre, en alguns moments entre melodramàtic i colèric, en el qual totes les versions de la dreta parlamentària segueixen aferrades al pacte del silenci i d’oblit encolomat a una ciutadania atònita per por a que no es molestessin els militars, mitjançant el supositori d’una transició plena de forats i tancada en fals. Tanmateix, les esquerres - per una part els republicans catalans defensant un text alternatiu que refà de cap a peus l'original proposat per aprovar, i per altra Unides Podem anunciant esmenes profundes durant la tramitació posterior -, aposten per aplicar una estratègia que alguns comentaristes a sou dels mitjans reaccionaris especialitzats en dinamitar diàlegs i enteses, han qualificat “d’exorcisme històric” basat en la veritat i la reparació, a la manera del que van fer altres països europeus que van patir el feixisme, després de la II guerra mundial.

El portaveu republicà, Gabriel Rufián, ha insistit en la necessitat d’una llei que deslegitimi el règim del general Franco i que incorpori mecanismes, no només de reparació moral sinó també de restitució material. Em va semblar molt escaient, no me'n puc estar de dir-ho de passada, la descripció que el diputat d'ERC va fer de la llei promocionada pel gobierno: “és una llei de la Memòria sense memòria”. Li compro aquest joc de paraules i també l’afegitó que seguidament va dirigir als que titllaven els republicans d'intransigents: “el què s’han de preguntar vostès no és el perquè nosaltres som tan durs, sinó per què vostès són tan covards”. Vet-aquí, doncs, que la tramitació de la llei de la Memòria Democràtica serà convulsa, més que des dels faristols des de les bancades que es convertiran en improvisades barricades des d’on llençar insults i exabruptes a dojo. La llàstima és que les freqüents saragates parlamentàries fan palès que mentre l’astúcia dialèctica, la força argumental i la intel·ligència es poden combatre amb democràticament amb les mateixes armes, l’estupidesa és de mal rebatre i no té pitjor enemic que ella mateixa. A més a més, la seva imprevisibilitat la converteix en perillosa tant pels adversaris com, inclús, pels de la mateixa camada.

Com més conec la manera de comportar-se de ses senyories, més em decep la proliferació d'un tipus de parlamentarisme ignorant que li encanta donar lliçons d’història i d’ètica a tothom, en base a la seva presumpta “experiència política”, però que massa vegades del que volen ensenyar és tan poc rigorós amb la veritat que més valdria que no s'hi escarrassessin a fer passar bou per bèstia grossa. No hi ha res que m’emprenyi tant com que em diguin com m’he de sentir, per aquesta raó no puc estar d’acord amb els tiquis-miquis que en relació a remoure la Memòria Històrica son de l’opinió que si bé hi ha coses que de seguida es poden explicar, d’altres volen el seu temps i algunes no es poden dir mai. A la meva manera de veure, amb tancar els ulls o fer-se el sord no n'hi ha prou perquè el passat incòmode i que no agrada, deixi d’existir. En Pla escrigué al “Quadern Gris”, que massa sovint la història política l’escriuen paios convençuts que: “només és veritat el que ens convé i ens agrada”. El poeta Jorge Amado, però, estava segur que tard o d’hora tot s’acaba sabent perquè “es el tiempo el que establece la verdad”. Mentre que el maquiavèl·lic i recargolat Voltaire ja fa temps era del parer de colgar la Memòria sota tones de runa perquè “cap poble sobre la terra no té motius per enorgullir-se del seu passat”.

Amb tota franquesa, els diputats espanyols que s’oposen a remoure el passat comú al·legant, entre d’altres arguments absurds que això de furgar en la Memòria Democràtica és una pèrdua de temps i una mostra de ganes de revenja, ja que si el que es pretén es que algú se’n faci responsable i se’n penedeixi, ja s'ho poden treure del cap perquè el passat per definició és passat i aquí s’acaba la discussió. Així s’expressen les dretes, repetint una estúpida bajanada monopoli del bàndol vencedor. En Vicenç Villatoro, en la seva novel·la “Un home que se’n va”, escrigué i li manllevo “als vencedors mai no els hi ha agradat reivindicar la memòria del passat perquè ho consideren una maniobra pròpia dels vençuts” Ben cert, i el Congrés dels Diputats n’és la prova definitiva d’aquest tarannà tan poc entusiasta per remoure el passar, qui sap si perquè els que s'hi oposen ja saben que a les cunetes i a les foses comunes per trobar, ja només queden per desenterrar cadàvers dels vençuts. I tant que del passat se n’ha de fer Memòria Democràtica! Però escrivint-la de pe a pa, que les memòries que no queden ben registrades no compten, ja que els humans tendim a oblidar allò que no està escrit, documentat i signat.

La Memòria Democràtica no es limita a fer memòria de les coses, sinó que vol que es sàpiga com i perquè varen succeir les coses. Dels catalans se’ns retreu que percebem, festegem i ens recreem en un passat farcit de desenganys i derrotes, com ara l’11 de setembre. Potser que aquests mesells recordin allò que va dir un historiador de pedra picada com en Ferran Soldevila: “La prova suprema de que una nació és digna de considerar-se’n, és que no oblidant s'hagi pogut sobreviure a l’opressió, a la tirania i a les forces desintegradores que treballen per la destrucció d’una nacionalitat”. Que ho tinguin present els que desbarren o se’n mofen del dret d’un poble a que se’ls hi respecti i no se'ls hi embruti la Memòria Històrica.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” que donen veu a gent possiblement carregada de la "seva" raó, que té dret a ser escoltada. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals sobre la cada vegada més depriment actualitat. Mentrestant, féu bondat, no deixeu de banda ni la mascareta ni la neteja de mans, i no estigueu massa pendents dels noticiaris ni de la xerrameca que circula per internet, si no voleu acabar tarumbes perduts).

JA NO T’ESTIC AMIC, ELIS, ELIS, ELIS

Quan a un simple saludat el coneixes una mica i a còpia de tractar-vos l'ascendeixes a la categoria d’amic, tens un motiu per sentir-te satisfet ja que la societat que ens envolta cada vegada tendeix més a apuntalar-se en les amistats que no pas en la parentela. Precisament, és molt freqüent escoltar la queixa de parents empipats perquè resulta que algú de la seva sang es fa més amb amics sobrevinguts que no pas amb la família de tota la vida; però, aquesta constatació d'una realitat indiscutible, es possible que estimuli a idealitzar un pèl massa el concepte intrínsec d’amistat, ja que per pintar el quadre de l'amistat amb tots els matisos de colors possibles, és possible que la majoria d'amistats adquirides són més d'anar de farra que de tenir vocació de mocadors dels planys i les penes de la vida.

Però com que la vida mai es desenvolupa com una festa continuada, llevat de en poques excepcions, que es podrien comptar amb els dits d’una mà, els amics de conveniència solen fer figa quan van mal dades i, sobretot, quan mantenir l'amistat és complicat o compromès. De que es faci marxa enrere sentimental d'una amistat en un moment donat en té la culpa, sense cap dubte, la precipitació a l’hora de sedimentar una relació amistosa, refiant-se de com n’eren de sòlides en temps reculats en els quals potser es tardava més a “fer amics” i no se'n feien tants com ara; però, els que es feien abans ho eren per tota la vida. ¿No serà que a la nostra època s’ha anat massa de pressa a l’hora de promocionar un simple saludat al grau d’amic? Com no es cansa d’avisar-nos el murri d'en Marcel, Proust al llarg de tota la seva obra, les amistats embastades d’un dia per altre no solen ésser més que una fal•làcia, un miratge, un ferro roent per arrapar-s’hi aquell que no suporta viure en la soledat i només busca amics per "rebre" no per "donar".

Tenir amics és molt maco, sempre que no ens en vantem de col·leccionar-ne com si fossin mussols, segells, maquetes de cotxes d'època o cromos, ja que llavors pot passar-nos allò de que l’Aristòtil prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. I és que les vertaderes amistats no s’ha de cotitzar en funció de la seva utilitat pràctica (que potser també), sinó, sobretot, perquè amb ells s’hi pugui parlar de tot, des d’intercanviar idees i sentiments íntims, sense emprenyar-se perquè no sempre coincideixin amb els nostres. Quan una amistat està teixida de tanta empatia, confiança o afinitat de sensibilitats quasi s’ha de poder endevinar el què pensa l’un de l’altre, mitjançat un simple gest o ganyota, i que s’hi pugui compartir quelcom tan difícil com el sentit de l’humor... Amb un amic de veritat no es poden tenir secrets, i no obstant això o degut a això, l’estima i el respecte mutu no se n’haurien de ressentir.

Per aquesta raó, encara que alguns psicòlegs abeurats en la pura teoria acadèmica us diran que no és correcte pensar d’aquesta faisó, el cert és que l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix si, a més a més l’amor conjugal o filial es barreja amb una bona cullerada d’amistat. Aquells que arrufen el nas quan un fill diu, per exemple: - “el meu pare o la meva mare són els meus millors amics” -, qui sap si no s’ho haurien de pensar dues vegades. ¿Què hi ha més bonic que a més a més d'estimar se sigui amic de les persones que estimes? El fracàs més fastigós d’una relació amistosa és que es trenqui en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic, elis, elis! O, pitjor encara, que el planter de l’amistat s’esllangueixi per mandra de regar-lo quan convé perquè no s'assequi. És molt trist que amistats que fins fa quatre estaven florides i espatarrants es panseixin, i els amics es degradin a la condició de saludats o de simples coneguts. A la meva manera de veure això passa quan s’ha tingut massa ànsia i poca paciència per esperar que un conegut o un saludat estigui prou madur com per promocionar-lo a la categoria d'amic.

També crec, fent cas del meu respectat Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal, abans de tot, estar a partir un pinyó amb un mateix. Ja que si ens costés de conviure amb nosaltres mateixos, ho tindrem pelut per entendre’ns amb els altres. Això son faves comptades! Ara bé, per molts amics de conveniència que ens busquem, inclosos els virtuals, no podrem fardar mai de tenir vertaders amics si la llavor de l’amistat no ha tingut temps d'arrelar fort. I per acabar, el que sí que no us desitjo de cap manera és que un bon dia, en mirant-vos al mirall del quarto de bany un matí qualsevol, li digueu a aquella fesomia que s'hi reflexa: ja no t’estic amic! Molt de compte!, perquè l’amistat amb vosaltres mateixos és l’única que no us podeu permetre de perdre miserablement. A l’Empordà, quan donem “expressions” a algú volem dir que l'estimem. Expressions, doncs, a tots, amics meus!

ROBOTS PER ESCOLTAR DURANT 24 HORES QUI TINGUI NECESSITAT DE XERRAR

La cadena de supermercats “Jumbo”, arrelada als Països Baixos i a Bèlgica, l’any vinent té previst obrir a 200 dels seus establiments, “caixes per xerrar”. El servei d’atenció al client ho ha fet saber amb el següent raonament, per explicar la iniciativa: “Moltes persones, especialment grans, se senten soles. Com a empresa familiar som al cor de la societat. Les nostres botigues són un lloc de trobada important per a molta gent i volem exercir un paper en la identificació i reducció de la solitud”. En principi, aquests llocs de xerrada seran com una “caixa” més i estaran atesos per persones, però no descarto que si aquest invent prospera s’acabi copiant a altres serveis d’atenció pública. El que em preocupa és que els interlocutors de qui tingui necessitat de xerrar puguin ser substituïts per enginys mecànics d’intel·ligència artificial. Al cap i a la fi, si del que es tracta no és donar conversa sinó simplement d’escoltar a qui tingui necessitat d’esbravar-se, explicant a algú les seves batalletes, màquines convenientment “ensinistrades” podran fer el fet.

Us semblarà una conya marinera, si no fos que al darrera de l’anècdota s’hi recolza una de les tragèdies més preocupants en les societats industrialitzades concentrades en zones urbanes: la sol·licitud no desitjada que sobretot trampeja com pot la gent gran, cadascú a la seva manera. Dit així, queda bastant ambigua i descafeïnada la magnitud d’aquest dany colateral de la relaxació del concepte tradicional de “família”; però, si considerem que només a Catalunya hi vegeten soles 786.000 persones majors de 65 anys (penseu que les dades estadístiques solen tirar a la baixa i si es passés bé el rasclet en sortirien més), la majoria d’elles dones, un 42% de les quals ja podeu pujar-hi de peus que no estan soles per gust ni per vocació, potser ens en començarem a fer càrrec de l’envergadura del problema. Cada vegada, per llei de vida, són més escadusseres les “cases pairals” on les diferents generacions d’una família convivien fins a la seva mort. Inclús en territoris rurals, les bones comunicacions ajuden a la dispersió familiar i a que els fills de seguida que poden s’independitzin i facin el seu niu a una altra banda, només en alguns casos sense anar massa lluny d'on viu la família.

Quan es traspassa la seixantena hom comença a notar que la vida no és tan il·limitada com semblava als vint anys, i es comença a tenir una sensació estranya de provisionalitat, a l’ensems que de tant en tant hom se sent envaït l’ànim per una mena de nostàlgia de les oportunitats perdudes, embolcallada amb els primers símptomes d’una subtil i retreta percepció de degradació física. El cos no menteix, mana i condiciona les ganes de fer coses, adaptant i reconduint les impetuositats covades per un esperit encara jove, a la fatiga d’unes cames madures i baquetejades. Aquest estat d’ànim no s’ha d’entendre com un destorb o fre per recrear i desenvolupar projectes ambiciosos, sinó com un primer avís de que per tirar endavant sense arriscar-se a cap tropell inesperat s’han de rebaixar els fogots de l'adolescència; la qual cosa no vol dir renunciar, per exemple, a enamorar-se o sentir desitjos eròtics. Les persones grans tenen una vida amorosa com la resta, el que passa és que parlar-ne és tabú. Alguns que consideren obscena la morrejada de dos ancians, no deuen saber que al Japó un dels més populars actors porno és un avi de 75 anys.

En fi, una cosa porta a l’altra perquè el problema és que quan proclamem orgullosos com un èxit de la civilització que la ciència hagi allargat les expectatives de vida de les persones, ens oblidem d’una realitat que es fa més difícil d’entomar: que el que realment ha perllongat la ciència és la vellesa; però, de moment, la societat no se n’ha sortit d’assegurar paral·lelament la bona qualitat d’aquesta vida estirada per la ciència com si fos un xiclet a base de píndoles miraculoses o intervencions quirúrgiques inversemblants.

La vida ha deixat de ser breu, clavat! Des de mitjans del segle XX hem guanyat, almenys als països rics, entre 25 i 50 anys suplementaris. Però un dels principals factors perquè una vida pugui considerar-se de qualitat a mesura que s'envelleix, rau en com s’hagi resolt el síndrome de la solitud i de la dependència. De receptes per superar n’hi ha per donar i per vendre, però la majoria no són més que fullaraca i retòrica La veritat és que a mesura que un es fa vell distingeix més clarament el que és accessori del que és fonamental; diguem que es coneix millor a si mateix i es dispersa menys en tasques inútils. Per noquejar la solitud, amb tota franquesa, no hi res millor que la companyia. I si bé es possible sentir-se ben acompanyat per un mateix, no tothom se suporta. Aquests murris dels supermercats Jumbo ho saben i han posat el dit a la nafra, la qüestió és que el criteri en que es basa la seva iniciativa tingui més de comercial que d’altruista: la gent que es confessi a la “caixa per xerrar” primer haurà de carregar el carro. Però, almenys la notícia servirà perquè se’n parli de la solitud, malgrat sigui banalitzant la tragèdia de no tenir amb qui fer-la petar.

SEGONS COM ACABI GLASGOW, ES POSARÀ EN MARXA EL COMPTE ENRERE PEL PLANETA

 

El món té una última oportunitat d’evitar la catàstrofe climàtica i aquesta es cou a la cimera del clima, a Glasgow. Fins al 12 de novembre, governs de tot el món debatran sobre com frenar el carro del canvi climàtic abans no es precipiti pel pedregar. Les discussions se centraran en tres pressupostos: evitar que l’augment de les temperatures s’enfili un grau i mig per sobre de les actuals a final de segle, empescar-se polítiques climàtiques més realistes i dissenyar el full de ruta per finiquitar els combustibles fòssils. El repte, una vegada més, consisteix amb com es passa de la teoria a la pràctica, de les promeses als fets. Els que tenen la paella pel mànec a l’hora de prendre decisions globals, començant pel G-20, estan d’acord de boquilla en aconseguir la fita d’arribar a final de segle havent arrambat contra la paret l’escalfament climàtic. Però no diuen com s’ho faran, ni proposen cap metodologia amb cara i ulls; ans al contrari, tot plegat fa l’efecte de ser un anéssim brindis al sol. Oimés quan Xina, Índia, Aràbia Saudita, Rússia i Brasil remen contracorrent.

No vull pecar de pessimista, però ni tan sols l'Acord de Paris, el pacte climàtic més ambiciós firmat mai, que es va vendre com “tot un èxit”, ha pogut allunyar l’amenaça d’un escalfament global imparable. Segons es desprèn d’un recent informe del Programa de Medi Ambient de l’ONU, les emissions de gasos amb efecte hivernacle haurien de caure un 55% abans de 2030, per evitar que el planeta s’escalfi a final de segle per sobre d’un 2%. Però, vet aquí que si no es posem radicalment les piles els països més contaminants i tots els altres que també Déu n'hi do de la merda que generen, abans de nou anys i escaig, en prou feines haurem aconseguit una reducció del 7,5%, molt lluny del 55% necessari. És a dir, que el més calent dels deures estarà a l’aigüera. El gran desafiament de Glasgow, doncs, consisteix en centrar-se a trobar polítiques climàtiques més ambicioses, contundents i, sobretot, d’aplicació immediata. Ho exigeixen els científics i els ecologistes d’arreu pel broc gros; el problema és que després, amb la boca petita, cadascú escarneix els seus propis compromisos i fa la guerra pel peu compte, posant en evidència una vegada més, la poca credibilitat dels líders polítics i també la de les principals patums de l’ecologisme, incapaços tots plegats de tocar de peus a terra i d’arribar més enllà de les meres declaracions d’intencions.

La gent ja en comença a estar tipa de plans que no es respecten, entre d’altres raons perquè sovint sobre la taula de les ambicioses Conferències mundials sobre el canvi climàtic, s’agarberen qüestions que tenen més a veure amb la geopolítica que no pas amb l’ecologia, fins a l’extrem que els fulls de ruta destinats a erradicar de totes totes la producció i consum de combustibles fòssils col·lideixin de ple amb les contradiccions d’un món que, just en plena crisi energètica, no és capaç d’altra cosa que d'apostar per sortir-se’n del sobtat trencacolls encomanant-se al carbó, al petroli i al gas. Segons l’ONU, si el món segueix produint i consumint combustibles fòssils com fins ara, l’any 2030 enregistrarem un 240% més de carbó, un 57% més de petroli i un 71% més de gas, tots aquests indicadors per sobre dels necessaris per frenar l’escalfament global. ¿Per què no es vol entendre que “posar-se les piles” vol dir "eliminar", "prescindir" (ja no n’hi ha prou de només conjugar el verb “reduir”) el consum de contaminants. Tanmateix m’agradaria, i suposo que a uns quants més de ciutadans d’aquest planeta dirigit per incompetents i temeraris, saber què se n’ha fet dels 100.000 milions de dòlars que l’any 2009 els països rics, responsables del 75% de les emissions de gasos hivernacle, es varen comprometre a invertir perquè els països pobres poguessin prevenir i refer-se de les seqüeles de fenòmens meteorològics extrems o dels ròssecs de sequeres perllongades.

Amb tota franquesa: el que més em preocupa de tot plegat són les dades que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre canvi climàtic, gens sospitós de demagògies barates, ens facilita. Perquè fan posar la pell de gallina! La primera és que, fins i tot si les emissions de gasos amb efecte hivernacle i els combustibles fòssils caiguessin en picat des d'avui mateix, la crisi climàtica seguiria avançant durant dècades, perquè el planeta necessita entre 20 i 30 anys per regenerar-se del mal que li hem fet, i estabilitzar la temperatura a nivells sostenible. La segona es que, si volem evitar l’escalfament progressiu de la caldera, les emissions de diòxid de carboni han de tocar sostre d’aquí a tres anys. De manera que si bé és veritat que encara hi som a temps, caldria començar a arremangar-nos des d’ara mateix, units i remant en una sola direcció. La conferència de Glasgow pot convertir-se en el principi de la fi de la crisi climàtica, sempre que els governs deixin de marejar la perdiu entretenint-se parlant del sexe dels àngels enlloc d’agafar el toro per les banyes, pensant en la humanitat en conjunt i no únicament en els depriments i banyabaixos interessos personals dels titelles que obeeixen a cegues les directrius dels "dotze apòstols" o com vulgueu anomenar-los, que es creuen amb dret de dirigir la humanitat perquè es consideren per sobre del bé i del mal. Però si es tanca en fals la conferència de Glasgow, estigueu segurs que haurà començat a córrer la compte enrere pel planeta. I no és cap mania apocalíptica, per desgràcia. Esperem, per tant, que s’imposi el seny per no tenir de lamentar la destrucció de la humanitat pel nostre mal cap.

CAMPANADES A MORTS

 

Avui, dia de Tots Sants, “els morts ocupen un espai immens, més i tot del que ocupaven quan eren vius, notem la seva absència com un dolor punyent, notem que no hi són i alhora els portem a dins, els necessitem i ens fan nosa perquè volem continuar encara que ells no hi siguin, i ens fa vergonya de pensar-ho”. No són meves aquestes paraules, les he manllevat a Jordi Coca, del seu llibre “En caure la tarda”. I és que avui, en trepitjar la ciutat dels morts, després d’haver-ne fet campana l’any passat per raons que no cal explicar-vos perquè són prou conegudes de tots, m’ha vingut a la memòria aquests pensaments que, en llegir-los, vaig trobar endreçats i asèptics, com a mi m’agrada que siguin els pensaments, tot i que potser el segon adjectiu no me l’hauríeu d’entendre en el sentit d’estèril o eixorc, perquè els pensaments no ho són mai d’erms, ans al contrari.

Confesso que sóc dels que tinc debilitat per les ciutats dels morts. Em sembla recordar que l’Albert Camus, en un dels seus llibres escrigué que per conèixer el caràcter dels vius que poblen una ciutat, res resulta tan efectiu com veure com reposen els morts. Per aquesta raó, em tenen encantat els cementiris francesos del Rosselló – no sóc massa viatjat i suposo que n’hi deu haver a altres indrets, però aquests són els que conec més - pels quals em passejo sempre que puc, entre d’altres raons perquè no solen estar als afores sinó a tocar del centre del poble, i puc xafardejar quasi amb reverència les generoses mostres gràfiques de com foren en vida tota aquella gent enterrada a la ciutat dels morts, i les penyores de com se’ls recorda i estima a la ciutat dels vius. En sortir dels cementiris de Carcassona o de Cotlliure, per exemple, tens la sensació que la memòria dels morts, a aquells pobles no s’ha perdut per sempre.

En dies com avui, se'n poden escoltar de tots colors sobre la mort, des d’exclamacions com que la mort és un lladre, un crim, un crit al cel, o veus resignades que accepten que la mort acompleix la funció justa de tractar rics i pobres igual. I és cert que no està al nostre abast afegir un sol minut a la vida, però el que si podem es posar més vida a cada minut i, com predicava Gandhi, “cal viure com si anéssim a morir demà i aprendre com si fóssim a viure per sempre. I no cal entretenir-nos escrivint esborranys de la nostra vida, perquè segur que no tindrem temps de posar-los en net, per molta voluntat i empenta que hi posem. Us heu fixat que sovint no entenem el valor de cada moment que vivim fins que aquest moment s’ha convertit en record? Doncs potser cal que ens decidim a fer allò que vulguem fer, abans que es converteixi en el que ens hagués agradat haver fet. El periodista rus Vassili Grosmman, que es va suïcidar l’any 1964 per esquitllar-se d’una mort anunciada per càncer d’estómac, va escriure: “l’home mort per molt de temps, però si és estúpid, aleshores ho fa per sempre”.

En John le Carrè - us sona el nom d’aquest novel·lista famós per les seves novel·les d’espies? – va tenir paraules dures sobre suïcidis com el de Grosmman: “Saps què és un suïcidi? Un puto assassinat, això és el que és. Tant se val que primer et matis a tu mateix: després també mates els que t'estimaven". Abans de morir, un home s’hauria d’agafar al que sigui, sobretot si és jove. Però, tant si és vell com jove, hom mai pot abandonar aquesta vida sense estar segur que els que quedin no l’esborraran de la memòria sense deixar ni rastre. A la ciutat dels morts ningú està sol, mentre a la ciutat dels vius algú el trobi a faltar. Si la por, la inevitabilitat de la mort i la idea de la inutilitat d’intentar evitar-la ens esterilitza l’ànima, hem begut oli: és com si haguéssim entrat en capella. A mesura que vivim, a poc a poc descobrim com som realment, i quantes més coses descobrim, a més coses haurem d’anar renunciant.

Si ens fa cosa anar a una vetlla, pensem que un funeral és una festa sense regals, i que els únics que se’ls ha de prohibir anar-hi són els que sembla que tinguin sempre mal de queixal a l’ànima. A la meva manera de veure, sigueu optimistes davant la mort. No ploreu perquè la vida del vostre amic o del vostre parent s’hagi fos; estigueu contents de que hagi existit i vosaltres hàgiu compartit retalls de la seva vida. És cert que no hi ha adequació possible davant la mort d’algú estimat; però, aquest fràgil edifici tan amenaçat que és la vida, l’hem de portar tot sols amb il·lusió perquè quan no siguem capaços de seguir somiant, ens morirem.