EL PERILL D'ENGREIXAR LA MALA FAMA

Fins i tot els socis europeus ens han tingut de renyar: els hi arriba als seus nassos delicats la ferum que s’escapa de les nostres corts i latrines, queixant-se que no sabem fer net. I és que veuen que som capaços d’empaperar destacats dirigents xinesos, per exemple, desencadenant quasi un conflicte internacional amb una potència que valdria més no emprenyar gaire i, en canvi, anem a pas de puça a l’hora de treure’ns del damunt la crosta de corrupció domèstica i per culpa de la lentitud judicial quan la causa no es mediàtica, una trista demanda per acomiadament pot trigar un any a ser jutjada. Més de 300 polítics tenen diligències obertes com a sospitosos d’untar-se els dits i a més estan en marxa laborioses investigacions sobre com es van gestionar diverses entitats financeres que farcien els seus consells d’elefants polítics i sindicals per agrair-los en espècies els serveis prestats. En totes aquestes diligències obertes a presumptes delinqüents hi ha emmerdats, com a còmplices necessaris, funcionaris, banquers, empresaris i fins i tot algun familiar del monarca. No obstant això, no es té cap pressa en llençar les pomes podrides del cistell i es poden comptar amb els dits de la mà els que tasten el pa que s’hi dóna a la cangrí. A més a més, els pocs que són jutjats i condemnats no compleixen la pena imposada perquè ja se’ls hi està tramitant l’indult. I no parlem dels imputats que ocupen un càrrec de representació pública: llevat de poques excepcions no se’n desenganxen per les bones, a vegades ni amb aigua bullent. És clar que Europa s’ho mira amb preocupació: no agrada a ningú anar de bracet amb un soci xoriço, sobretot si està endeutat fins a les orelles. I no hi ajuda gaire a millorar la imatge dels espanyols que a una empresa de primera fila com Sacyr se li hagin descobert asos amagats a la màniga. Robar és lleig, però en aquest món dels negocis barrejats amb la política el que no es perdona són les trampes i nosaltres tenim fama de fer-ne a totes hores. A la meva manera de veure, hauríem de procurar que si algun dia ens independitzem primer hàgim fet net de la part que ens correspon d’aquestes vergonyes, desratitzant a fons i vacunant-nos en salut perquè no es reprodueixi mai més l’epidèmia, inculcant des de l’escola mateix valors que potser hem descuidat massa. Començant per respectar el més elemental de tots si es vol assegurar la bona convivència: que les lleis i les normes democràticament establertes s’han d’acatar encara que no agradin. Pensem-hi una mica! Amb tota la bona fe del món i fins i tot carregats de raó, quan ens oposem aferrissadament a complir una llei perquè la considerem injusta no ensenyem el principi que les lleis injustes s’han de canviar a les urnes, sinó que justifiquem agafar dreceres com la insubmissió. Però el fi mai justifica els mitjans. I no acatar les lleis, també és fer trampa. Com ho és no descarregar sense contemplacions, des del primer moment, tot el pes de la llei sobre les espatlles dels corruptes i dels tramposos, es diguin com es diguin.       

LA MERCÉ (relat inèdit)

LA MERCÈ  (relat inèdit)

Es veia venir d’una hora lluny, li digueren.

Tothom se n’havia adonat menys ell, pel que sembla. S’hi va haver de fotre una bona clatellada, per tocar de peus a terra. Però ara ja ho tenia clar: la Mercè s’engatava d’amagat cada dos per tres, i d’aquí venia que la cuina anés de mal en pitjor. S’ho hagué d’empassar per força, entre glop i glop del cafè més amarg: els gossos ja no es lligarien mai amb llonganisses, a casa seva.

            Varen arrendar el bar de la plaça petita feia tres anys, just quan a l’home de la Mercè van tancar-li la fàbrica i es va quedar sense feina. Li oferiren aquella ganga a mida d’una butxaca que trempava amb els cèntims de la indemnització, uns quartos que sense ser res de l’altre món per a ells representaven una fortuna, acostumats a estar sempre  escurats. Estaven convençuts que es faríem la barba d’or tenint negoci propi, sense cap amo que els xuclés la sang ni tenint a la vora cap capatàs torracollons; i el banc també els hi va deixar creure que tot serien flors i violes, perquè els hi va deixar diners sense regatejar, quasi més dels que necessitaven per arriar la seva empresa, encoratjant-los que no era igual ésser amo que mosso.

La Mercè, malgrat hi havia dies que es llevava baldada i per gust s’hagués quedat a casa a clapar, s’hi va deixar la pell a aquella cuina de mala mort, fent cada dia el miracle d’empescar-se tapes i plats a preus econòmics, que tornaven boja la clientela, per allò de la novetat. Massa sovint, però, després de baixar la persiana poc li quedava esma de res, i quan arribava al llit queia morta de són, i al tocar el despertador de matinada, encara no havia fet les paus de la pallissa del dia abans. Però no es podia plànyer, perquè si alguna vegada s’havia queixat el seu home li retreia que es feia el ronsa per mandra.

            El bar tenia tres tongades de feina. Abans de les vuit: entrepans a dojo. A mig matí, cafès amb llet i una pasta. I entre quarts d’una i quarts de quatre: tapes o el plat del dia. El seu home s’estava darrera del mostrador, servia taules i anava a la plaça, mentre que ella cuinava i rentava els plats. Si el negoci hagués rajat prou, hauríem llogat una ajudanta, i la Mercè no hagués anat tan escarrassada. Però les misses no donaven més que per anar tirant i pagar les trampes del banc que malgrat les bones paraules de quan es penjaren la corda al coll, no els hi perdonaven cap lletra a fi de mes. A la Mercé se li va marcir en quatre dies la poca joventut que li quedava, i el seu home no se’n va adonar fins entrepassegar-s’hi: la dona afogava les penes, les frustracions o vés a saber què, amorrant-se a l’ampolla quan la deixava sola per anar al mercat o a comprar tabac. La veritat era que la Mercè si que bevia una mica per tirar cap avall la mala astrugància que li feia aquell cansament que l’atuïa.

            La reculada forta del negoci es va notar al afluixar els clients del tercer torn: les tapes i el plat del dia no tenien requesta, en part perquè ella no hi posava els cinc sentits com abans, però també perquè d’un dia per altre tancaren tres o quatre despatxos i un parell de fabriquetes del veïnat. Tampoc no es feia cap obra pels voltants, de manera que les quadrilles de paletes que s’hi deixaven caure a fer la cervesa o a dinar, van estroncar-se. Després, els parroquians del primer torn també van desertar sense donar explicacions, perquè quan un es queda sense feina no sol tornar al bar on anava a dinar, per llepar-se les ferides amb companyia, i amb els passavolants que entraven per casualitat no n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Fins que un dia l’home de la Mercè va entrar a la cuina a l’hora de dinar, fastiguejat perquè només teníem un servei i no sabia estar-se com un estaquirot darrera la barra, i li va confessar a la dona que allò no podia continuar. Ella se’l va mirar sense fer-li cap retret, i es va posar a l’aigüera, a rentar el munt de vaixella bruta que se li havia acumulat en dos o tres dies, contenta de que podria reposar.

- Al bar li hem donat tot, i no ens ha tornar res. Val més que tanquem, Mercè – li va repetir l’home, resignat al fracàs per culpa de la crisi i del poc entusiasme d’ella.

La Mercè ni se’l va mirar, els ulls clavats a la pica, l’esquena corbada d’impotència i la boca closa. Només pensava que l’endemà, finalment, es podria quedar al llit fins a mig matí i que, potser, recuperaria les forces i les ganes de treballar.

- I si no és així - va decidir -, aniré al metge a veure de què em ve aquesta llei de deixadesa.

Això d’anar al metge, però, li feia tanta recança que ho anava allargant tant com podia des de feia temps, perquè temia que li trobarien un mal dolent. Tampoc el seu home l’havia animat gaire a fer-s’ho mirar, ja que ell no la veia com una malalta, sinó com una gandula.

Encabat de rentar plats i d’endreçar la cuina, es va treure el davantal i es va deixar caure a la cadira del costat de la taula. El seu home, per no veure-la en aquell estat d’abandó se’n va entornar cap a la barra. La Mercè, al quedar-se sola, va posar-se un cul de conyac, llençant a l’aigüera la resta del contingut de la botella.

- Ja no necessitaré beure més – es va animar -, per suportar el mal d’ossos i la migranya; dormiré tres dies seguits. 

ELS BUROTS DE LES DISCAPACITATS

El senyor Casadevall, un treballador marbrista de Girona, explicava ahir a la tele, assegut en una cadira de rodes i amb una cama visiblement amputada a l’altura del genoll, que degut a diverses patologies severes no pot continuar treballant del seu ofici. Però tot i que administrativament l’INSS li reconeix que l’estat en què es troba no li permet fer una vida normal, els burots que controlen que ningú es coli al paradís dels invàlids consideren que aquest home no està prou tocat com per tenir dret a una invalidesa absoluta, sinó que només li pertoca una invalidesa en grau de total per a la professió habitual. És a dir, que malgrat la seva dependència física de tercers per valdre’s, no està prou fotut  com per no ser capaç de fer alguna feineta senzilla bo i assegut a la seva cadira, com ara recepcionista o telefonista. En escoltar aquest testimoni fefaent d’allò que em parlat dies enrere respecte de legislar en favor de les persones enlloc d’altres interessos creats, el primer que em passa pel cap és que qui va redactar la resolució que afecta al senyor Casadevall no era un metge, sinó un funcionari. O un metge amb ànima de funcionari, que encara és pitjor. Tanmateix, el problema d’aquesta història no és que el senyor Casadevall, que ja té una edat, s’hagi de rossegar els punys impotent i arraconat, al no passar pel fi sedàs d’uns burots impersonals que es guanyen les garrofes en base a “denegar” i no pas a “concedir”, sinó que hi ha molts sol•licitants d’invalidesa que passen un calvari semblant tractant que se’ls hi reconegui que no poden treballar absolutament en res. Ningú ho confirmarà, però tot va pensar que el mercadeig que anys enrere era pràctica habitual en matèria d’invalideses, ara s’ha reconduït dràsticament a través de filtres i protocols rigorosos que costa molt de superar i com sempre passa quan es vol fer justícia sense mirar la cara de les persones paguen justos per pecadors. És cert que anys enrere la cosa anava com anava i que hi havia bufets especialitzats que quasi garantien els resultats. Ara potser no hi ha tanta picaresca, però continua havent-hi la sensació que en tot el procés qui menys compta és la persona i les seves circumstànci-es reals. L’administració ha delegat en funcionaris burots una tasca perversa: demostrar que el sol•licitant exagera la seva discapacitat, enlloc de posar en relleu les seves limitacions sense cap prejudici i posant-se en la pell de l’altre. Ahir mateix, una altra notícia posa la pell de gallina sobre la insensibilitat administrativa: a una senyora de 95 anys, dinàmica i eixerida fins que ha acabat els torrons, Benestar  li reconeix el dret a una ajuda emparada per la Llei de la Dependència, però envistes de la manca de recursos se li diu que començarà a cobrar-la d’aquí a tres anys. El burot que va signar aquesta resolució, se la va llegir a carta abans de posar-hi la seva “mosca”?   

CAÇADORS D'ESTELADES

Serà veritat que fa dies ha començat a Catalunya una mena de cacera de bruixes? Imperceptiblement, amb vaselina, sense cridar massa l’atenció al començament, sembla que a còpia d’agafar confiança i d'aclimatar-se a casa nostra, els bufaforats i confidents tuti quanti han perdut la vergonya i ja tant els hi fa fer la feina bruta, que els hi manen, a cara descoberta i sense manies. A Sant Celoni n’han enxampat un parell amb les mans a la massa, fent inventari de les estelades penjades als balcons dels veïns. Però vés a saber a quins altres indrets del país aquests recomptes han passat desapercebuts perquè els diguem-ne observadors vestien de paisà. Sent malpensats podríem especular, inclús, que ja ho volien de ser descoberts: si corre la veu que es fa el cens d’estelades, potser varen pensar que uns quants d’aquests busca-raons ens acolloniríem i farien desaparèixer del nostre balcó l’esca del pecat. És maquiavèl•lic com a pla, però no sabem fins a quin punt són capaços de ser-ho, de rebuscats i estrambòtics, els esbirros que es passegen per les clavegueres de l’Estat. En canvi, no crec pas que gaires parroquians del sobiranisme es donin per la pell i tanquin la paradeta del balcó per por. La por, és veritat, pot aflacar l’entusiasme d’alguns porucs; però quan posar l'estelada no s'ha fet per fatxenderia ni per seguir la moda, sinó que es tracta d’una qüestió de dignitat personal, n’hauríem de parlar si la gent s’arronsarà per una provocació. Perquè, desenganyem-nos, qui ha manat a uns quants sicaris – el sou dels quals, per cert, surt de les nostres butxaques – que perdessin el temps en una bajanada tan estúpida com aquesta, té la intenció de provocar, per dir-ho fi. I, per tant, el Parlament farà santament de demanar explicacions urgents a qui sembla remena els cordills d’aquesta conxorxa, perquè aclareixi en primer lloc si la dedicació a una feina tan inútil es paga a càrrec del fons de rèptils d'algun ministeri o va a compte dels pressupostos generals de l’Estat. Tanmateix, ja que hi estem posats, que li faci confessar què en pensen fer d’aquest cens, ja que no crec que en plena democràcia perseguir la llibertat d’expressió tingui una finalitat noble ni confessable. De fet, a mi no se m’acut que en tingui cap altra que omplir una base de dades d’espanyols renegats, per si de cas un dia “la superioridad” demana la llista negra de desafectes per donar-los un bon ensurt que els hi serveixi d’escarment. A la meva manera de veure, doncs, ara no toca afluixar de cap manera, perquè per molt que diguin no ens vindran a bombardejar.      

LA PRIMERA RELLISCADA GREU

D’aquí a arribar a la cinta de sortida, el 9 de novembre, en veure’m de tots colors i, llevat que ens fem els ingenus, poques envestides o rebolcades ens agafaran de sorpresa, perquè els que tenen el toro per símbol no sempre arranquen i envesteixen amb la noblesa que admiren de la bèstia, sinó que ho faran banyabaix i, a vegades, amb espuma a la boca. Aquest tarannà tan poc enraonat - no d’Espanya, sinó del centralisme ranci d’uns espanyols que encara viuen a les cavernes -, ens dol però no ens abonyega. El que si ens dol es que entre els sobiranistes confessos hi hagi alguna baralla de pati d’escola, per culpa dels tiquis-miquis de sempre; però el que ens hauria de saber més greu és que, sabent que hi ha un toro amb males puces que ens ronda, entre els del pinyol hi hagi desavinences que van més enllà d’aquell vici passatger dels polítics catalans de marcar paquet, perquè no es digui. I la relliscada dialèctica del conseller Homs, l’altre dia, a la meva manera de veure, va ser molt greu per dues raons: pel que va dir i per com després va voler justificar el què havia dit. I encara per una tercera raó que em va fer, i voldria equivocar-me, molta mala astrugància: que de l’abundància del cor en parla la boca. El conseller àulic del govern de la Generalitat, en el nucli dur del pinyol sobiranista, va sorprendre als d’aquí i als d’allà amb una interpretació lliure del full de ruta emparaulat entre els dos socis principals de l’empresa. D’aquí ve que ERC s’enfilés per les parets i que no es tranquil•litzes del tot després de les matisacions del conseller, perquè a més d’un, penso, ens ha quedat el regust de si el què va dir era la relliscada d’un passerell bocamoll o formava part d’una estratègia més elaborada per mantenir el procés al bany maria.  Des del moment que des dels seus quarters se li treu ferro a un incident tan delicat, els companys de viatge d'aquesta aventura tenen tot el dret a pensar que potser si que no va ser un rampell. Perquè, no ho oblidem, el problema ve d’haver fet un exercici d’interpretació de la lletra de l’escrit del Parlament català a les Corts espanyoles, allunyat de l’esperit amb que va ser redactat i consensuat el text. L’esperit d’un tracte és més important que la lletra. Per això, els catalans en temps reculats tancaven els negocis amb una encaixada; ara s’ha d’anar al notari i amb tres o quatre testimonis millor que amb un. Potser haurien de pensar els del pinyol dur que amb aquests espectacles no només es fan mal ells, sinó que se’n ressent tota la gent que es refia de la bona fe i el seny amb que s’han compromès a conduir la caravana del sobiranisme per la travessia del desert, sense que ningú prengui mal. I perdoneu les molèsties, però com deia aquell algú ho tenia de dir.   

LA BERTA (relat inèdit)

La Berta només tenia ganes de treure’s les sabates noves que li fèiem veure les estrelles, de manera que al tornar de plaça va buidar el cabàs de les quatre tonteries que havia comprat, posant-les al lloc que cada cosa tenia assignada en la seva cuina de disseny. A la cistella reservada als tomaques per sucar pa hi va abocar les sis peces acabades de comprar. Al fer-ho, sense adornar-se’n, va colgar-ne un de masegat, que havia anat quedant arraconat de dies enrere. Encabat, va asseure’s i es va descalçar les maleïdes sabates d’estrena, fent un sospir de satisfacció.

Cap a la una va posar-se a trastejar per la cuina, ja que l’home li plegava de treballar a les dues i quan arribava volia trobar la taula parada i el dinar a punt. Avui havia pensat de fer-li un bacallà amb samfaina com a ell li agradava, que s’hi lleparia els dits. Per aquesta raó, precisament, havia sortit a comprar: no li quedaven tomàquets, un dels ingredients principals de la recepta. Quan es posà a netejar els que necessitava per a un plat tan delicat, al remenar dintre la cistella a cegues, els dits li van transmetre una sensació de fàstic, al palpar una peça tova.

- Uix! - va exclamar, quan va veure que es tractava d’un tomàquet que s’havia tornat secalló després de voltar per la cuina des de qui sap quants dies. No era pas dolent, però feia mala ganya, i ja que podia triar al tenir-ne de sobres, en preferí d’altres més eixerits, la veritat. De manera que, sense donar-hi cap importància, va llençar el tarat a la bossa del racó.

Quan ja tingué el bacallà fent el definitiu xup-xup, va anar a buscar sa sogra al pis del davant, on solia estar-s’hi una bona estona cada matí, des de havent esmorzat fins a l’hora de dinar, fent companyia a la iaia que hi vivia. La sogra de la Berta, tot i les xacres pròpies de l’edat es conservava bastant bé, dreta l’esquena, fresca de pell i, sobretot, amb el cap ben clar, de manera que al costat de la pobra veïna baldada en un carretó de rodes, encara se sentia més valenta i coratjosa.

- Què voleu que us faci per dinar, padrina? – li va dir la Berta, amb l’entonació de veu impostada que feia servir, invariablement, per dirigir-se a la mare del seu home perquè la trobés simpàtica, ja que no lligaven gaire al no haver-se encara acostumat a viure juntes, des que es va quedar vídua. 

- No res, ja m’ho faré jo, nena. Em sembla que em vindrà de gust una mossegada de pa amb tomàquet per acompanyar un bocí de lluç fregit que va sobrar d’ahir vespre – li va contestar, agafant-se-li de bracet perquè quan començava a caminar després d’una llarga estona asseguda, la cama dreta li feia el boig.

La sogra de la Berta, quan es ficava a la cuina no podia estar-se de xafardejar-ho tot una mica, per veure si trobava quelcom per retreure-li a la jove, la qual des que li havia prohibit acostar-se als fogons, no li acabava de fer el pes. D’altra banda, la Berta, que amb les coses de menjar era bastant escrupolosa, sempre vigilava els relleus que sa sogra entaforava d’amagat a la nevera i, sovint, els hi feia desaparèixer d’una revolada, directament al racó quan no la veia, sense contemplacions. Per aquesta raó, la dona escarmentada tenia el costum de donar-hi, per si de cas, una llambregada de reüll a les escombraries de tant en tant, sense dissimular. Així fou com hi descobrí el tomàquet rebregat, que la seva nora acabava de rebutjar minuts abans.

- Què hi fa aquest tomàquet aquí? – va preguntar, satisfeta de poder-la renyar d’una punyetera vegada

- Deixeu-lo estar padrina, no veieu que està mig podrit?

La dona el va sospesar amb la mà, anant exageradament en compte que no se li esberlés, i amb el ganivet el va partir per la meitat, dient amb sornegueria: - On el veus podrit? Està madur i prou. Porta una llesca de pa i veuràs quin bé de Déu de suc escopirà. Podrit, tu si que...!

La Berta, per no engegar-la a dida, va sacsejar, agafant-la per les nanses, la cassola de terra cuita perquè no se li agafés el bacallà, sense quedar-se contemplant sa sogra mentre tota estarrufada sucava el tomàquet al pa, fent una mica més de comèdia del compte, tot remugant: - No es pot llençar res, que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa i qui endavant no mira, endarrere cau.

Deixant de banda les picabaralles quotidianes entre les dues dones per pura geloses una de l’altra, el que acabo de contar-vos palesa l’evidència, entre tantes d’altres com en trobaríem, que en aquest món de mones res és del tot veritat ni del tot mentida, ja que depèn de com t’ho miris i del llepafils que siguis. Per exemple: una cosa tan insignificant com el trist tomàquet pansit d’aquest conte, per una de les dones tenia d’anar a parar al racó, mentre que l’altra en feia bocades com si fos un requisit.

 És a dir: la Berta va aprendre que no paga la pena enfilar-se per les parets a les primeres de canvi, doncs cada cosa té la importància que se li vol donar.

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

Se sol dir per animar a algú que n’està passant una de molt grossa; i és veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Però no es tracta només d’aguantar el xàfec com es pugui, procurant no mullar-se, esperant que escampi el temporal. Aquesta actitud no és prou digna, ni gaire responsable. Sobretot, quan el xàfec ens ha arreplegat en calçotets, perquè ens vàrem deixar pispar la roba i la cartera mentre dormíem feliços la mona, emborratxats pel nèctar d’un fals benestar, en un paradís terrenal que, segons els cants de sirena que ens engargamellaven polítics, banquers i empresaris de pa sucat amb oli, no s’havia d’estroncar mai més. I quan la mamella rajava, ningú preguntava s’hi es podria pagar la festa, ni si seria sempre gratis l’entrada; però mentre semblava que totes ponien i que de bacanal n’hi havia per estona, també hi havia una minoria que les passava magres: eren els que mai sortien a la foto perquè feien lleig. És ara, quan la gent que ha caigut del llit s’adona de com és passa de malament fent equilibris per arribar a fi de mes. La primera reacció, és clar, fou buscar caps de turc per encolomar-los els morts trobats a l’armari i la segona, esperar que un salvador de la pàtria ens tragués les castanyes del foc. Avui ja hem après, a còpia de desenganys, que mentre hi ha vida hi ha esperança, sempre que no ens quedem de braços plegats. Però a la meva manera de veure em sembla que no hem assumit que, si apostem per l’esperança, no podem cometre l’error de refer la història intentant retornar al lloc de partida, pujant a cavall del mateix model que ens ha portat pel camí del pedregar. Un model, no em cansaré de dir-ho perquè tots els mesells ho entenguin, basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones. Mentre fer-se ric i poderós sigui l’objectiu de la vida, d’esperança no se’n pot tenir gaire, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent-nos jocs de mans i magarrufes ens voldran portar a l’hort, per tornar-nos a desplomar. Si volem aferrar-nos de veritat a l’esperança, caldria que s’apostés fort per les persones, reinvertint els beneficis de la societat al seu servei i no al contrari. Quan l’objectiu d’arribar al poder sigui per gestionar bé la riquesa comuna en profit de les persones i no per treure’n profit personal, es podrà recuperar l’esperança. És a dir: mentre hi hagi vida, hi haurà esperança si establim el benestar de totes les persones i no d’unes quantes, com a prioritat. Seria un bon punt de partida que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés de tots els pressupostos i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables, en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa, aprenent a gestionar el seu futur sense dependre de les almoines o de les sobres dels banquets del primer món. Aquesta és l'única esperança que ens queda per sortir-nos-en de la crisi de valors i no recaure en la deshumanització. Us proposo per avui aquesta reflexió per contrarestar els efectes nocius de la gran carrinclonada del dia, la morbositat de la declaració de la filla del rei davant un jutge per corrupció i la consagració de la gran mentida del sistema en matèria d’igualtat. Una princesa quan va a declarar com imputada no necessita mobilitzar un exercit de policies perquè la protegeixin i no prengui mal. Espero que el senyor jutge no faci cap genuflexió quan la saludi. El que us estava dient: mentre les princeses passin per davant de les persones, no us en refieu gaire de l’esperança.  

ARXIVANT

Des de jove vaig agafar la mania de subratllar les frases o opinions que em cridaven més l’atenció dels llibres que llegia a tremuja. Després, les traslladava a una fitxa i les ordenava per matèries i les arxivava en capses de sabates, per rigorós ordre alfabètic. Aquesta rutina m’ajudava a documentar els articles que escrivia als diaris, ja que era impossible memoritzar tot el material que hom acaba trascolant si és un lector compulsiu. Aleshores no teníem la crossa d’internet per donar-me un cop de mà  i recopilar les cites era una feinada, però fent-ho amb constància i no deixant feina endarrerida cada dia, sortia a compte aquest esforç. Més endavant, malgrat les facilitats de la informàtica, vaig continuar amb el meu sistema d’arxiu manual, afegint-hi també retalls d’opinions publicades a la premsa. L’única cosa que he perdut amb els anys és l'abundància i la regularitat, arxivant: ara ho faig més de tant en tant i selecciono una mica més. Precisament ahir, mentre m’hi dedicava, he fet un resum d'algunes d’aquestes cites, manllevades d’altres perquè em feren reflexionar al llegir-les, per si us fa peça.

- “Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra i fuig” (Thomas Fuller- historiador).

- “La identitat catalana no és només la llengua, sinó els valors que acompanyen la seva tradició. Com a societat en constant transició, la llengua i els valors són les constants que s’han de conservar” (Zapata-Barrero – catedràtic ciència política UPF)

- “Per què deu ser que els fa tant de mal a aquests senyors que ara manen, que recordem el què hem viscut i après? Nostàlgia o memòria? La desmemoria no és el màxim botí dels demòcrates indecisos? La nostàlgia no és l’autocompassió mansa dels que sempre perdem?” (Joan-Pere Viladecans – artista)

- “La gràcia dels líders és que són allà on toca quan toca per donar sentit a un desig previ de molta gent, una necessitat, unes ganes que ja són a l’ambient. Donen forma al que molts volen dir, sense saber com verbalitzar-ho” (Carles Capdevila – periodista)

- “Les persones que més donen més reben a canvi en forma d’autoestima; i les que més reben més donen. L’altruisme és un procés que es retroalimnenta. En canvi l’egoisme, encara que pugui semblar que ens donarà més satisfacció, condueix més fàcilment a la frustració” (Valentí Fuster – metge)

- “Els dirigents religiosos acostumen a donar les pautes de vida que a ells els semblen millor per als seus interessos – que no són cap altres que exercir el poder d’es d’un premi o un càstig etern – manipulant el temor ben natural que té tothom sobre la temporalitat de l’existència humana” (Remei Margarit – psicòloga)

- “La construcció del paradís a la terra no forma part del programa de les democràcies. Avui, al món occidental, una de les principals amenaces que pesen sobre la democràcia no prové de l’expansió desmesurada de la col•lectivitat; més aviat resideix en el reforçament sense precedents de certs individus”

(Tzvetan Todorow – escriptor búlgar que va pronunciar al CCCB la conferència “Elogi de la moderació”)

No us canso més i me n’entorno a arxivar. Bon divendres tingueu.

MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA

No tinc constància que hi hagi antecedents d’una manipulació política tan fastigosa de la veritat com la que estem vivint aquí i avui. Em relliscaria, si no fos que com a conseqüència d’aquesta falta d’escrúpols, els ciutadans més vulnerables, en tots els sentits, caiguin com mosques en la depressió perquè, després d’ullar el panorama que els espera no veuen ni la més mínima escletxa de la llum de la qual en Rajoy i els seus escolans d'amèn es vanten, i no els hi queda més remei que resignar-se recitant el mantra que mentre hi ha vida hi ha esperança. Malgrat això, veus interessades en fomentar aquesta santa resignació dels pelacanyes fan córrer que els diners no tenen cap relació amb la felicitat, teoria falsa i temerària, ja que l’estabilitat, fins i tot l’emocional, de les persones i inclús dels pobles, depèn d’anar fort o just d’armilla. Que no hauria de ser així? Evidentment! Però vivim en el món que vivim i els pobres potser sí que es guanyaran el regne del cel, però com segurament diria en Manel, el meu barber, “aquí les passaran putes i si no tenen on caure morts i del cel ningú n’ha tornat per confirmar si s’hi lliguen o no els gossos amb llonganisses”. Es paradoxal que si féu una enquesta surti que s’està en contra que el diner tingui la importància que té, quan tothom s’espellinga com desesperats per arraconar com sigui diners per a un mal de ventre o per donar-se una alegria. Per aquesta raó, perquè el diner és qui en definitiva marca la diferència en el regne del "tant tens tant vals", ja poden anar dient missa els governants sobre brots verds i etcètera, que a la gent que fa el compte de la vella no se li poden fer passar garses per perdius: tenim els aturats que tenim, però el pitjor no és que la creació d’ocupació avanci a pas de puça, sinó que el poder adquisitiu dels que per sort tenen feina o estan jubilats, després de treballar i cotitzar prop de quaranta anys, entre impostos, taxes i retallades, va enrere com els crancs. I, per tant, si bé és possible que a empentes i rodolons l’índex d’atur es vagi reduint de mica en mica, ningú aposta que les nòmines d’assalariats i pensionistes recuperin la certa patxoca que feien anys enrere i, en quant als emprenedors autònoms també tenen clar que pencant tota la vida es faran més savis que rics, llevat de les quatre excepcions que confirmaran la regla. De quina recuperació, llavors, està parlant el govern “ex càtedra”? Si s’encanta amb els beneficis espectaculars de la banca - rescatada, per cert, amb diners manllevats a punta de trabuc a tots els ciutadans - o amb la bona salut de la Borsa capitalista, potser sí que tingui raó. Però si toca de peus a terra i es fixa, per exemple, en que el 50% dels metges que han acabat la carrera – la qual també tots els ciutadans hem finançat en part - no podran exercir-la perquè la sanitat pública no està preparada per absorbir la formació de més metges residents, els hi hauria de caure la cara de vergonya a aquests governants de pacotilla. I la manipulació política, per desgràcia, anirà en augment a cavall dels populistes de tot pelatge que s’enfilaran al poder, prometen la lluna en un cove. Però si Itàlia i Grècia se n’han sortit d’aquesta plaga esperpèntica dels Grillos i companyia, enlloc està escrit que nosaltres no puguem també sobreviure als nostres particulars fantasmes. No obstant, pensem-hi: mentre hi hagi burros, la palla anirà cara! Potser, doncs, el que toca es espavilar-se i deixar de fer el ruc.   

RECANVIS GENERACIONALS URGENTS

Dintre de no res començarà una nova campanya electoral, la de les europees, i tots els candidats faran cara de bons jans i de no haver trencat mai un plat, però per darrera es faran totes les travetes que puguin, i com sempre intentaran aixecar la camisa a l’auditori sempre que es deixi, que em sembla ho tindran difícil perquè cada dia que passa la tropa de votants que puja està més sensible i emprenyada. Si, com fins ara, als mítings s’hi troben a faltar expressions com: “crec en l’home per damunt de tot”; “crec en la persona al servei de la societat”; “crec en les obres, no en les paraules”; “crec en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat”; “crec que avui és millor que ahir”, els vells dinosaures se’n faran l’estella. Perquè voldrà dir que no s’han volgut adonar de que es multipliquen les plataformes solidàries, gràcies a les quals es trampegen els efectes de la crisi i s’evita que hi hagi una desfeta de temps, ni de que els moviments d’indignats retreuen a la classe política fossilitzada que parli molt del sexe dels àngels i poc de tirar pel dret contra la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles dispensades des del poder captiu de l’establishment, a les grans fortunes, a les rectories vitalícies i a l’enginyeria empresarial, fundacions tapadora incloses. Em temo que amagaran el cap sota l’ala, no volent-se adonar que darrera de molts d’aquests moviments hi ha una joventut que, si bé ha crescut allunyada de la paraula “poc” i del que significava i comportava “mancança”, perquè ha crescut amb l’hàbit de “guanyar” i no sabia el pa que  si donava quan tocava “perdre”, no és que no tingués valors sinó que se li havien rovellat i, sisplau per força, cada vegada més està trobant sentit i, sobretot utilitat, a conceptes com tenacitat, esforç, constància i solidaritat. Però encara em fa patir més que des dels aparells dels partits es pretengui retardar el recanvi generacional traient de l’armari espantalls arnats, per neutralitzar l'empenta dels que s’han atipat de tenir el paper de convidats de pedra en un banquet on només els hi reserven un plat de sopa a la cuina, i encara els amenacen amb escatimar-los la ració. No és estrany que aquest jovent que s’ha tret el son de les orelles, reaccioni dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment deixeu-nos ficar  a la cuina i ja procurarem fer bullir l’olla per a tots”. De manera que si aquesta classe política, que ja pensa en repartir-se els millors llocs a taula, no es treu el pa de l’ull i va pensant en el relleu, que sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven les nostres àvies, quan veien acostar-se una tempesta.

EL BANC DOLENT, ES GESTIONA BÉ?

Que la directora general del Banc Dolent (Sareb) s’embutxaqui mig milió d’euros l’any - tres vegades i mitja més que la reina - no em tranquil•litza gens ni mica en quan els resultats de la seva gestió. I per què ha de preocupar-me com li vagi a un banc, direu? Doncs perquè si aquesta entelèquia fa figa, l’Estat haurà de treure-li les castanyes del foc i ja se sap que, a l’hora de rascar-se  la butxaca la Hisenda Pública, serem tots nosaltres, els mesells de sempre, els que pagarem els plats trencats. Us ho intentaré explicar, a la meva manera de veure. De bon començament, el banc dolent va fardar d’un pla de negoci espatarrant sobre la base d’obtenir una rendibilitat surrealista del 13%  anual, i amb les piles carregades fins al cap de munt va apujar en un 25% els preus dels pisos que tenia en estoc. Com era d’esperar, aquesta “brillant” idea d’uns executius tan eixerits per reial decret, va ser un merdós fracàs: no varen encolomar ni un pis a cap incaut i la pròpia Unió Europea els va fer baixar del burro. Però per arreglar-ho, van caure del foc a les brases i davant la necessitat de fer caixa donaren tantes facilitats, que els “fons voltors” estrangers estigueren encantats de la vida d’haver topat amb uns espanyols tan passerells. En efecte, els darrers mesos sembla que s’han desencallat els estocs col•locant paquets d’immobles a fons d’inversió lliure. Aquests tipus d’institucions financeres van més enllà dels clàssics mercats d’accions o bons d’empresa o d’Estats: a ells només els interessen saldos, sense donar explicacions de com els gestionaran. Però aquests negocis estrafolaris, semblants als d’en Robert amb les cabres, no són la malaltia que s’emportarà a la tomba el banc dolent: el seu problema no és la pulmonia que ha arreplegat sinó el fet que va néixer esquifit, mal format i mancat de defenses, infectat pels seus propis pares putatius, sobretot les antigues Caixes d’Estalvi amb problemes, que es varen despendre dels actius podrits no a canvi de diners sinó de bons subordinats. La Sareb va emetre bons subordinats per valor de 60.000 milions d’euros, el 6% del PIB espanyol. Només el BBVA no va voler participar en aquest aquelarre pervers de parir un banc amb poc capital i carregat de deute. Aquesta és la mare dels ous: el pecat original d’obligar a treure una rendibilitat política impossible, per pagar els interessos i retornar el capital en un termini enraonat. O sigui, que un “tinglado” semblant al que va abocar-nos a la crisi, ha de servir  per sortir-nos-en? Senzillament esquizofrènic! Però allò que em preocupa és que si l’invent se’n va en orris, l’Estat serà qui se n’haurà de fer càrrec del dèficit, perquè els bons subordinats lliurats a les entitats financeres es varen traspassar al BCE com a garantia dels crèdits del rescat de la banca, aval públic indispensable perquè els socis europeus li fessin el “favor” a Espanya d’impedir-ne la fallida. Què passarà, doncs, si aquests avals no es liquiden quan toqui? Valdria més que enlloc de tocar la pera als ciutadans amb bestieses, el govern Rajoy es preocupés de que el banc dolent faci els deures i que les alegres previsions que es varen fer en un moment d’histèria es compleixin. En cas contrari, ja hem begut oli!   

PRESSENTIMENT (relat inèdit)

PRESSENTIMENT

            Al principal de Guimerà, 14, era l’hora de sopar; però encara cap dels senyors havia donat senyals de vida. La Malika estava tan pendent de la porta d’entrada com del forn i, a més, no perdia de vista la taula del menjador, que tenia a mig parar.

Un cop li havien trencat la girada, ja res rutllava rodó, i ella era un sac de dubtes. No es decidia, per exemple, entre si seria millor treure el peix del forn amb una mata d’escarola com a frugal guarniment, o esperar una mica més, arriscant-se a una esbroncada si apareixien els senyors de repent i l’agafaven amb els pixats al ventre. Havia abaixat, expressament, el volum del televisor de plasma que li van instal·lar pocs dies després que comencés a treballar a la casa. Ella sempre va pensar que allò de la televisió era una indirecta per dissuadir-la de decantar-se-la fora de la cuina i que no s’escarxofés al sofà del menjador per seguir els seus culebrots favorits. Havia abaixat el volum, repeteixo, amb l’únic propòsit que no se li escapés ni el més petit soroll procedent de la porta si, a causa de les corredisses en adonar-se que feien salat, els senyors es descuidaven de prémer, com feien quasi sempre abans d’entrar a casa, un parell de vegades seguides el timbre. De fet s’hi havien tingut d’acostumar per força a trucar abans, d’ençà d’aquell dia que la minyona no s’esperava que tornessin tan aviat, i enfavada entre la tele i el sopar, gairebé li agafà un cobriment de cor al sortir-li la mestressa de trascantó.

            Normalment, a aquella casa es sopava a les dos quarts de deu del vespre amb una meticulositat sistemàtica, metòdica i quasi supersticiosa. Era l’únic àpat que feien plegats, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú s’apanyava com podia.

Tot i que aquesta sagrada tradició domèstica de sopar a la mateixa hora era respectada, més que dòcilment amb resignació, per part de tots els membres de la família des de feia qui sap quan de temps, aquell dia ja passaven vora de deu minuts de l’hora i cap d’ells - era obvi, veient la taula a mig parar i el menjador en penombra – no havia dit ni ase ni bèstia. Quan algú calculava que faria salat, prou que se’n cuidava, rai, de fer-ho saber a temps, ja que en cas contrari no s’estalviava el sermó del senyor Xavier, entre morros i males cares.

En qualsevol cas, arribar a misses dites era un incident que succeïa tan escadusserament que es podia considerar una simple anècdota, però aquell vespre era diferent: era la família en pes la que feia tard, raó per la qual la pobre Malika creia tenir motius més que suficients i raonables, per tenir, amoïnada i neguitosa, una mala nassada.

            Portava quasi dos anys servint a casa dels Barceló i no se’n recordava de cap altra vegada que, a l’hora de sopar, s’hagués trobat amb la taula parada i sense dispesers. No obstant això, el seu principal maldecap adés, davant l ’anormal circumstància i més enllà de l’angoixa pel què els hi podia haver passat als senyors, consistia en procurar que se li mantingués la sopa calenta, sense que la pasta s’estovés massa i, sobretot, si es que trigaven gaire, que la bona ganya que feia el peix no en sortís perjudicada d’enfornar-lo en excés.

Sopar justament a dos quarts de deu del vespre, no era conseqüència d’un capritx gratuït ni transitori de ningú en particular, sinó el resultat de fer avenir les conveniències de tots plegats. El senyor Xavier, amb sa vella mare sempre enganxada al darrera, baixava les persianes de la sabateria propietat de la família - que es trobava a només dues cantonades del pis on vivien - a dos quarts de nou en punt, fos hivern o estiu, plogués o nevés.

La senyora Conxita, la dona del senyor Xavier, plegava de la clínica dental on treballava d’infermera, una mica després de les vuit; però trigava una mitja hora llarga a recórrer en el seu utilitari, el trajecte des de la consulta fins a casa. I l’Andreu, l’únic fill del matrimoni, sortia de l’acadèmia on feia classes de repàs de les assignatures que portava ennuegades de l’Institut, al voltant de dos quarts de  vuit; no obstant això, sempre anava tan escopetejat darrera dels amics, que malgrat l’acadèmia tampoc no es trobava a l’altre cap de món, apurava tant l’estona de fer barrila que es presentava sempre, si fa o no fa, just a temps d’asseure’s a taula en el precís moment que començava el telediari. Ben pensat, potser fos l’hora d’inici del noticiari, el factor que, al cap i a la fi, es va prendre com a referència intranscendent, per determinar l’hora de sopar.

El senyor Xavier i la seva mare tornaven plegats de la sabateria perquè ella cada tarda, malgrat la fragilitat i les xacres pròpies d’una persona de setanta sis anys, s’entossudia a baixar a la botiga on matava les hores asseguda en l’única butaca que es conservava en bon estat del mobiliari imitació rococó, original de quan la van inaugurar. I com una esfinx o una mòmia, segons com fos de delicat o detallista qui comentés l’extravagant pantomima diària d’una vella arrugada com un secall, palplantada a quatre pams de la caixa, per a no perdre’s cap de les anades i vingudes ni cap incident, per insignificant que semblés, mentre saludava amb una carassa de complicitat i satisfacció els escassos clients supervivents de la seva etapa gloriosa al capdavant del negoci. Quan els clients passaven per caixa a pagar el que havien comprat, repetia la reverència, acompanyant-la amb la més múrria de les llagoteries del seu ben assortit repertori. Durant el sopar, encabada la previsió meteorològica, la senyora Isabel posava el seu fill al corrent de tots els detalls i detallets que li havien cridat l’atenció aquella tarda a la botiga i que no li havien agradat, suposo que per justificar amb xafarderies impertinents el seu jornal.

Per cert, la Malika la primera vegada que va dirigir-se a la mestressa vella, no se li acudí res més que dir-li respectuosament: “senyoreta Isabelita”. Pensant afalagar-la amb aquell diminutiu amable i ensucrat, la rampelluda dona s’ho va prendre com una mostra de desvergonyiment guanyant-se la pobra minyona una agra escalfada d’orelles que li va servir d’escarment perquè, des d’aleshores hi mantingués les distàncies i no li posés els dits a la boca. La paraula recurrent dels seus ressentits retrets a l’hora de sopar, era “fleumes”, dedicada al comportament de les dependentes, una manera elegant de donar a entendre que eren unes gandules sense necessitat d’emprar una paraula tan vulgar: era la seva queixa eterna a mesura que se li va agrejar el caràcter, en percebre amb desesperació i impotència que el nervi i l’empenta amb que s’havia fet veure de jove li giraven l’esquena, deixant-la en evidència cada dos per tres.

La sabateria dels Barceló era un dels establiments més antics i un referent del prestigi comercial que la ciutat havia tingut al llarg de la història del país, com a capital de comarca. Malgrat això, després d’una irremeiable i costosa rentada de cara de la botiga fou necessari reduir a la meitat la dependència, ja que degut a la creixent i radical competència de nous establiments sense tantes pretensions, la nombrosa i selecta clientela d’anys reculats s’havia aprimat considerablement, perdent la posició hegemònica que tenia en el ram dels sabaters quan ella era jovenassa, resignant-se a mantenir-la com una més de les sabateries que pujaven persianes cada dematí.

Mentre el coratge i el delit li ho va permetre, la senyora Isabel es va encarregar personalment de portar la caixa, lloc des d’on, a la seva manera d’entendre un negoci, es dirigia el seu rumb; un honor i una responsabilitat de la qual n’estava més que orgullosa, en tant que l’única descendent dels Barceló autèntics. Remarco expressament el qualificatiu “autèntics”, precisament perquè una de les desil·lusions més grans de la seva vida era que si el seu nét s’avingués a continuar l’empresa familiar, quan ella ja no hi fos per oposar-s’hi, l’històric i noble llinatge dels Barceló, que figurava als rètols estampits sobre les dues portes de la botiga, el reemplaçaria sense pena ni gloria un cognom tan ordinari com el de Martínez, que fou son marit, al cel sigui. De manera que gairebé preferia que l’Andreu es dediqués de gran a un altre ofici, i que la sabateria tanqués portes amb el rètol de tota la vida intacte a la façana. Tot i el seu orgull, al empassar-se l’euro la pesseta com a moneda de bescanvi, el món li va caure al damunt i només llavors, a contracor va resignar-se a deixar la batuta del negoci en mans del seu únic fill, en Xavier Martínez Barceló. Aquest, després d’unes quantes setmanes d’un constant estira-i-arronsa amb sa mare, va transferir les sagrades funcions de caixera a una dependenta de confiança, que ja li ajudava a portar els comptes d’amagat, des de feia mesos.

A despit de la demostrada competència professional de la nova caixera i de la simpatia com la noia tractava a tots els parroquians, a la senyora Isabel mai li va acabar de fer el pes aquella barjaula de comptable, per la senzilla raó que considerava usurpava l’honor de portar la caixa personalment algú de a família, dels que el seu fill se n’havia desempallegat d’aquell símbol, de seguida que va poder. Però va decidir que el seu deure era, mentre la portessin les cames, sacrificar-se consumint cada tarda fent d’espelma a la vora de la màquina registradora, com si no tingués res més a fer. I encara rai que no s’hi acostés també els matins, gràcies a que el doctor Fina, el metge de tota la vida dels Barceló, oportunament alliçonat sobre aquella mena d’obsessió que li havia agafat, la va convèncer de no matinar i d’estar-se al llit reposant, encara que no tingués son, fins ben repicades les deu. Si no sap què fer, resi – li va suggerir inflexible.

El senyor Xavier, doncs, escoltava la lletania de crítiques que destil·lava sa mare cada vespre, amb la mateixa absoluta indiferència que el metge, com qui sent ploure. En canvi, l’Andreu no se n’estava de postil·lar les basques de la seva àvia, amb el sarcasme descarnat propi d’un jove desvergonyit, la qual cosa provocava immediatament la protocol·lària desaprovació general, més que res per evitar que la iaia se sentís escarnida, i muntés una escena histèrica de les seves. La senyora Conxita, en aquest sentit, era més punyetera: aparentava escoltar amb molta atenció totes les queixes i falòrnies que vomitava la seva sogra, però en realitat tenia el cap donant voltes a una altra banda. 

La Malika fou contractada per la senyora Conxita i, per tant, era la mestressa jove qui la manava i li donava totes les instruccions domestiques, però com que la l’altra era la que passava més temps a casa, procurava fer-li la farina blana ja que, des de la topada del primer dia amb allò del tractament, va aprendre la lliçó que no li convenia contradir ni desobeir a la mestressa vella, puix sempre tindria les de perdre i, per altra banda, ja era prou espavilada per saber quan era millor nedar i guardar la roba, gràcies a les experiències viscudes amb les diverses mestresses que havia tingut. En la seva condició d’estrangera, sempre amb algun paper o permís oficial penjat d’algun tràmit, tampoc no podia permetre’s el luxe de portar la contraria, ni de ser massa pretensiosa.

Per altra part, no se’n fiava un pèl del fals posat de gata maula amb que la temptava la senyora Isabel quan li convenia tibar-la de la llengua, per assabentar-se’n d’algunes camàndules de la família. En qualsevol cas, fora d’aquestes petites i puntuals anècdotes, no tenia cap queixa del tracte que els Barceló li dispensaven, en general; llevat respecte del sou que li pagaven a canvi de les hores que la tenien lligada: n’estava segura que era bastant inferior al que li hagués correspost dret a llei. No obstant això, entre el jornal, la mitja dispesa que s’estalviava i el que pispava de mica en mica quan anava a plaça, podia anar tirant i fer bossa per tornar el que li devia a son germà gran, per ajudar-la a emigrar des del Safí natal.

Sempre li estaria agraïda a son germà per estalviar-li de fer la travessia entre el Marroc i la península, masegada de qualsevol manera a les atapeïdes, precàries i perilloses barcasses que es feien servir, habitualment, per traginar clandestinament emigrants desesperats. La va ajudar a passar l’estret, més o menys còmode dintre d’un compartiment camuflat a la caixa d’un camió, aprofitant quan els hi tocava guàrdia a determinats duaners que feien la vista grossa pel que fa als en teoria rigorosos registres reglamentaris, a canvi de fer-los córrer oportunament la bruixa. Sense cap dubte resultava molt més car aquest procediment de fugir de la misèria; però son germà gran, pel que semblava, podia permetre’s aquest i d’altres favors. Ella no va preguntar-li pas mai el com ni el per què dels luxes i privilegis de què presumia, tenint-li en compte només com l’havia tractada de bé en aquell tràngol, malgrat s’anés cobrant la ganga a pessics. I que consti que mai la va constrènyer pel que fa a les quotes, al contrari del que els hi passava a altres noies que coneixia, les quals quan s’enrederien a l’hora de pagar, els creditors les empenyien a buscar-se la vida pels bordells que controlaven, si no els hi arribava amb un jornal honrat per fer les paus.

És més, son germà fins i tot  li havia fet de bo per trobar un lloc on viure, un xic més decent que el de la majoria de les seves amigues: almenys ja era un gran què no tingués de compartir el pis amb altres llogaters i que estigués en un barri tranquil i discret de la ciutat. Això sí, de tant en quant li demanava petits favors a canvi, com per exemple que li guardés durant uns dies quatre paquets o que allotgés una o dues nits amics seus que estaven de pas; però ella, que no se’n malfiaria mai de son germà es deia que era el menys que podia fer, per correspondre a la seva generositat. Sobretot si els amics que ocasionalment hi feien parada i fonda, eren tan educats i reservats que ni la molestaven ni cridaven l’atenció dels veïns més suspicaços i previnguts en contra d’ella, simplement perquè es cobria el cap amb un mocador. Tot i que per la seva fesomia podia passar perfectament per una occidental, la delatava l’ús del mocador de cap que es posava sempre que sortia al carrer, perquè no volia renunciar a les seves arrels.

La Malika es va assegurar que eren les deu de la nit ben repicades abans de rendir-se: va treure el peix del forn i es va asseure, completament desorientada i desvalguda. Què dimonis podia estar passant? Fins i tot va comprovar que el telèfon estigués ben penjat, ja que no podia comprendre com era que cap dels senyors l’hagués trucat, almenys per tranquil·litzar-la o, si res més no, per donar-li instruccions. Va ésser en el precís moment que va reconèixer en la pantalla del televisor el monument de la plaça de la cantonada, quan maquinalment va apujar el volum de l’aparell i es va assabentar de quina podia ésser l’explicació del desgavell que estava trastocant la rutina domèstica i la seva paciència: uns delinqüents havien comés un atracament a mà armada en un establiment dels voltants i la policia havia acordonat un perímetre de seguretat per intentar atrapar-los, tallant a la valenta la circulació per tots els carrers de l’entorn.

Es va precipitar al balcó del menjador perquè era des d’on es tenia accés a l’avinguda i, sense necessitat de sortir-hi, ja va notar la insòlita tranquil·litat acústica; era el què, evidentment, cridava més l’atenció en aquella hora punta, quotidianament escandalosa, plena de cotxes i de gent que anava a corre-cuita per arribar d’hora a casa, després de plegar de la feina. Era una calma estranya i sostinguda, esquinçada només pels tocs de botzina histèrics d’alguns conductors impacients, que no suportaven quedar-se atrapats en un formidable embús, que no sabien a què era degut. A través dels estors, espiant discretament, va comprovar que als balcons i finestres dels edificis del davant hi treien el nas curiosos tan preocupats com ella, que tractaven també de fer-se’n una idea del colossal galimaties.

Va tornar a la cuina per veure si a la tele s’aclaria alguna cosa més, però li va servir de poca ajuda la pantalla: s’hi seguien referint al succés, és clar, però en un to imprecís i superficial, per part d’una locutora que no sabia dissimular amb gaire traça que estava ben eixuta de novetats i d’idees, i que tenia d’improvisar sobre la marxa a mesura que algú, discretament, li passava recadets descafeïnats. De fet, aquell bust parlant es limitava a marejar la perdiu, mentre la imatge que reproduïa la pantalla una i altra vegada corresponia a la veïna plaça de la Reforma, plena de gom a gom de cotxes atrapats en totes les direccions.

El rellotge de paret del menjador va recordar-li que eren un quart d’onze. Estava tan acostumada a compartir la jornada amb aquell company immaterial, que les campanades, sobretot les que corresponien als quarts d’hora, ja li passaven desapercebudes; en canvi, aquell vespre les sentia totes, com si toquessin més fort i volguessin contribuir a fer-li perdre els estreps. Coincidint amb el darrer tritlleig que va sortir de la panxa d’aquella còpia aburgesada del famós Big-ben, va percebre el soroll que feia la porta d’entrada quan es tancava de cop. Es va precipitar cap al rebedor tan nerviosa, que quasi va ensopegar amb qui acabava d’entrar: un senyoret Andreu, a la deriva.

- Suposo que ja s’ha sopat, oi? – va ser el Déu vos guard! amb que es va presentar el noi de la casa, emmurriat  però resignat a que el sermonegessin pel retard.   

- Com vol que hagin sopat, si vostè és el primer de la tribu a qui se li veu el pèl! – va protestar la Malika, que amb l’Andreu s’hi atrevia una mica més a descarar-se.

- Diantre, no ho entenc! La mamà pot ser que estigui atrapada en aquest desori que han muntat els municipals, però no m’explico com és que no hagin arribat el pare i l’àvia, estant com està la botiga a dues passes – l’Andreu féu aquesta reflexió en veu alta, com qui està plantejant l’enunciat d’un problema a la pissarra, abans d’aïllar la incògnita: - Has intentat trucar-hi a la botiga, almenys?

- No he gosat – contestà amb sinceritat la Malika, sense aclarir que havia estat temptada de marcar el número dues vegades.

- Doncs és la primera cosa que se t’havia de passar pel cap – li va retreure, com si necessités encolomar la culpa a algú pel que estava passant.

L’Andreu va marcar el número privat del seu pare, i el rostre de la Malika es va il·luminar amb una espurna d’esperança. No obstant això, després de varis intents en va, al posat de la minyona s’hi va reflectir el creixent desassossec que se li estava escampant per tot el cos, enervat per la impaciència i la inseguretat. Tanmateix, l’Andreu va posar-se a localitzar desesperadament sa mare, però el seu mòbil insensible a l’ànsia que sentia, rebutjava obstinadament la trucada, dirigint-lo a una bústia de veu evasiva i recalcitrant.

Llavors va recórrer a l’únic recurs que li quedava per superar la torbació, que l’impedia de raonar sense pressió: -  Saps que et dic?, que m’acostaré a la botiga. Serà la manera d’esbrinar què carai passa.

Se li va ocórrer de sobte la que va considerar una idea excel·lent, malgrat qualsevol observador imparcial pensaria que era de pissarrí, i que ja se li podia haver acudit abans. Al sortir, va deixar-li a la noia quatre gargots engiponats en una fulla de paper, que va arrancar d’un bloc de notes que sempre hi havia a la tauleta del rebedor, per si de cas: - Aquí tens el número del meu mòbil per si, mentrestant, apareixen els pares. Truca’m  sense encantar-t’hi gens.

La Malika va assentir amb el cap mentre l’acompanyava a la porta. Si amb l’arribada de l’Andreu havia recuperat transitòriament la serenitat, al tornar-se a quedar sola li va flaquejar la moral, com si s’hagués escorregut pel forat de l’aigüera. I el  pressentiment que n’havia passat alguna de grossa, que estava en capella una greu contrarietat la va envair i no pogué evitar un calfred: sense explicar-se com, algunes vegades tenia sensacions com aquella i per enrevessades que fossin, per desgràcia sovint acabaven convertint-se en amargues premonicions confirmades. Per aquesta raó, avorria ensumar la mala astrugància, com per instint natural. Li sabia tant de greu ser d’aquesta mena de gent que diuen està tocada per un do, que va reaccionar ensorrant-se literalment en una de les incòmodes cadires de la cuina, sense perdre de vista de cua d’ull la pantalla, on ara un locutor empallegós estava explicant, amb emfàtiques gesticulacions de les mans, el pronòstic meteorològic per a l’endemà, com si en el món no hi hagués res de més d’interessant. Va abaixar el volum de l’aparell perquè li relliscava saber si demà plouria o faria vent i al abaixar el so fou quan la va sorprendre escoltar novament al carrer el xivarri habitual d’aquella hora. Es va precipitar al balcó contenta, sense cap recança perquè els veïns la veiessin xafardejar, comprovant que, efectivament, l’embús s’havia dissolt i la circulació estava en dansa, com si no hagués passat res.

– Menys mal! – es va dir, alleujada.

No obstant això, després d’un quart d’hora de normalitat absoluta al carrer, a casa no hi havia res de nou.

 – Si almenys m’avisessin que ja venen, podria anar escalfant la sopa i veure com arreglo el desastre del peix – remugava la pobra Malika, sense acabar-se de treure de sobre l’esgarrifosa sensació de defalliment que feia estona l’havia envaït. De bona gana hagués trucat al senyoret Andreu, però a l’últim moment se’n desdeia per por de ser inoportuna. La televisió tampoc no ajudava gens, prosseguint amb la programació normal. Era quasi mitjanit quan, per fi, va sonar el telèfon. A pesar que se li notava la veu alterada, va reconèixer de seguida l’accent inconfusible de la senyora Conxita.

- Encara hi ets, Malika? Doncs, au, plega i ves-te’n cap a casa, que aquesta nit no vindrem a sopar. I demà no cal que matinis, serà millor que esperis a casa teva fins que jo et truqui.

- Què passa, senyora? – la Malika no podia reprimir l’angoixa.

- No et preocupis, ves-te’n i emporta’t el menjar que es pugui fer malbé. Vigila de deixar-m’ho tot ben desconnectat!

Després de penjar l’aparell, la tensió acumulada les darreres hores es va desinflar en un plor contingut, però incontrolable. Estava segura que la pressentida i temuda desgràcia ja s’havia consumat, de la manera que fos. Tal com li va manar la senyora, ho va recollir tot i va abandonar la casa preguntant-se, extenuada, quines serien les sorpreses amb que es trobaria l’endemà.

MANIFESTACIONS CONTRA UN MUR DE MENYSPREU

La democràcia, tal com molta gent la tenim entesa, consisteix en que el poble delegui la seva sobirania en uns representants elegits per sufragi universal en llistes obertes, els quals decideixen que governi qui hagi tingut més vots per executar al peu de la lletra els compromisos electorals que portaven al programa, sota el meticulós control dels grups de representants que s’han de resignar a fer oposició constructiva, mirant d’aportar idees per millorar la tasca legislativa. I el poble, sempre que entengui que els governants el traeixin, podrà sortir al carrer pacíficament a escridassar-los perquè rectifiquin el rumb. Si en això consisteix la democràcia, em pregunto per què aquests principis de bona convivència són paper mullat, al nostre país més que a cap altre? El govern, al cap de quatre dies de tenir la paella pel mànec, s’oblida dels compromisos amb els electors i fa allò que li convé, sense fer cas del què suggereix l’oposició i mirant-se amb fàstic les protestes dels ciutadans omplin els carrers. Que un ministre, precisament el de Justícia, davant les massives reclamacions per una reforma fastigosa de la llei de l’avortament, no tingui res més a dir que: “malgrat els insults, els crits i el rebombori no pensa fer ni un pas enrere”, és un disbarat propi d’un aprenent de bruixot dictador que l’hauria de fer enrajolar, si tingués vergonya. En canvi, se’n vanta. No li hagués costat res, i per extensió a cap altre ministre quan es troba davant d’un cas semblant, dir senzillament als manifestants que en pren nota del seu rebuig i que s’estudiarà les propostes amb interès. Com a mínim, seria un gest de més bona educació que engegar-los els gossos. Si la societat civil o el poble, si us agrada més dir-ho així, no està ben vista per part dels governants quan es manifesta perquè en té el pap ple, amb l’excusa que el poble ja parla almenys cada quatre anys, és que va fer campana el dia que a classe explicaven en què consisteix la democràcia. Potser el que caldria, doncs, és que els polítics, quan arriben al poder, s’apliquessin a evitar que la gent s’hagi de tirar al carrer per expressar la seva indignació per les animalades que fan. Si els polítics ho fessin bé o almenys fessin allò a què s’havien compromès, les manifestacions no tindrien raó de ser. Però mentrestant ho facin tan malament com saben, fent pagar els plats trencats sempre als mateixos, hauran d’aguantar-se; perquè sortir al carrer pacíficament a protestar fa palès la bona salut democràtica d’un país. I estirabots com els d’ahir d’en Gallardon, si la democràcia es portés al moll de l’ós, seria motiu suficient per demanar disculpes. Penedir-se’n, amb aquesta trepa ja seria demanar massa.             

QUI APUNTA EL MISTO, TÉ MÉS CULPA QUE NINGÚ

N’ha d’haver passat una de molt grossa perquè la Justícia fiqui el nas d’ofici en la vida quotidiana de les persones o de les institucions: sempre que es posa en marxa la màquina és perquè algú prem el botó. En canvi, un cop engegada costa d’aturar-la i, a vegades, se li perd el control i acaba fent saltar la banca. Per tant, que quedi clar que sempre hi ha una mà, innocent o no, que empeny el carro cap els Tribunals; no hi va tot sol. Quan es va tombar l’Estatut l’any 2010, la gracieta va ser obra dels senglars del PP. Admetre les querelles contra en Rosell (cas Neymar) o en Laporta (cas acció de responsabilitat), no fou caprici de cap jutge desvagat, sinó que dos socis concrets, per fastiguejar varen fer saltar la llebre. I la recent resolució del TSJC sobre la llengua vehicular a l’escola catalana, tampoc no és just imputar-la exclusivament als jutges, ja que el desencadenant de la cacera de bruixes són cinc famílies que van encendre el misto de la discòrdia. Una vegada feta aquesta prèvia, caldria preguntar-nos, també, si la justícia pot deixar sense empara un demandant, en base a la seva ridícula representativitat social?  En el cas del Barça, per exemple, un únic soci enfront de més de cent mil que no havien obert la boca. En el cas de l’Estatut, un partit minoritari en la comunitat autònoma, derrotat estrepitosament a les urnes i al Parlament, tira la pedra i se’n refia tant del resultat que ni amaga la mà. I en el més recent, el de fixar per primera vegada una quota mínima de llengua castellana, cinc famílies repatànies enfront de centenars de milers que ja els hi està bé com s’anava trampejant la complicada immersió lingüística i que tenen la sensació que de fora vingueren i de casa ens tragueren. És possible que algun jutge, a l’hora de decidir el plet, hi hagi posat més pa que formatge, però no ens enganyem: els culpable d’aquests enrenous no són els jutges sinó qui ha posat  en marxa els procediments. No seré jo qui els hi negui a cap dels recurrents el dret a burxar, però que sigui legal no vol dir que sigui just ni assenyat. Sobretot quan es plantegen les reclamacions als jutges més que per reparar un perjudici real, per fer la punyeta, per despit o, simplement, per enredar la troca sense preveure les conseqüències de la rampellada, com va passar en el cas de l’Estatut que, efectivament, va fer saltar la banca de la paciència i va obrir la caixa dels trons secessionistes. És possible que els jutges no poguessin fer altra cosa que establir en un 25% el percentatge mínim de classes que s’han de fer en castellà. Ara bé, com s’ho faran si els docents i la comunitat educativa els deixen plantats? A la meva manera de veure, d’acord amb el dret natural, tot un poble no ha d’abaixar el cap davant mitja dotzena de persones que s’esbraven picant de peus a terra, com les criatures quan volen fer-se passar el punt. Com ja m’heu sentit dir altres vegades: allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.

SOMNIANT PAPELLONES - (Relat - Lleida 2011)

SOMNIANT PAPALLONES

Segon premi del XVI Concurs  “La Veu”. LLEIDA 2011.

Tema obligat: El Voluntariat

            Estimada Fina: tu que sempre et queixes que les meves cartes no tenen suc ni bruc, em penso que avui et sorprendré explicant-te una experiència, que li encantarà a la teva dèria pels misteris i els jeroglífics. Al decidir-me a fer-te’n cinc cèntims d’aquest afer, he de confessar que vaig pensar que eres l’única que t’ho podies prendre en serio, i que no ho esbombaries per tot arreu, fotent-se’n de passo de la meva confidència.

Pensa que es tracta del que he esporgat, en una mena de diari íntim, escrit fa una colla d’anys. És un dietari que em va caure a les mans per casualitat, al endreçar quatre capses de cartró que va deixar-li a ma mare - com herència inesperada i sorprenent - una cosina llunyana que es deia Neus, amb qui a penes ens fèiem, perquè a més de ser filla de l’ovella negra de la família, sembla que ella també arrossegava certa mala fama. Va morir fa un parell d’anys, sense assabentar-nos-en d’aquesta trista nova fins que no va aparèixer a la porta de casa un transportista, que ens duia les capses.

Com que es traginaven a ports pagats la mare va considerar que no quedaria bé  tornar-les, però va passar descaradament de la deixa, després d’una ràpida i poc golafre llambregada. A la llarga, a mi aquelles capses estibades a les golfes em feien més aviat nosa que servei, francament. De manera que vaig decidir, abans de llençar-les al racó, fer-hi una ullada més detinguda, a mitges per cortesia; he de confessar que, sobretot, per tafaneria.

En remenar el seu contingut em va cridar l’atenció trobar-hi, a part d’altres andròmines sense cap valor ni utilitat al meu parer, un sobre gran, lacrat matusserament. No duia cap adreça escrita, i contenia dos senzilles llibretes escolars aprofitades fins gairebé la darrera fulla per transcriure-hi, amb una lletra rabassuda i sense esponjar, una mena de confessió personal, molt detallada, feta per algú que no em sona de res, i que tampoc sé quina relació mantenia amb aquella mitja parenta de la mare. He de reconèixer que, en principi, si el sobre em va cridar l’atenció fou per aquella mena d’escopinada de lacra que tenia enganxada al llom. És possible que sense aquell esquer tan inusual, ni n’hagués fet cas

           

Ara bé, un cop violada la intimitat de les capses, he d’admetre que vaig quedar-me de pedra en trobar-me entre els dits uns relats extraordinaris tan estrambòtics, que vaig necessitar empassar-me’ls dues vegades per acabar-los de pair. N’hi ha un, sobretot, que se’m va ennuegar més que cap altre, però que al mateix temps em va entendrir per la seva ingènua inversemblança. Te’l transcric tal qual, sense afegir-hi ni treure’n una coma, per comprovar si a tu et desvetlla els mateixos sentiments que a mi:

 “ ... Aquesta nit m’ha tornat a visitar l’Àneu, la meva fillola; volia que l’acompanyés a passejar per aquella mena de paradís a on s’està ara, després del seu traspàs, ja fa cap a set mesos. Suara ja no m’espanto de la seva companyia, però la primera vegada que se’m va aparèixer vaig tardar una bona estona a refer-me de l’esglai. Avui, en canvi, aquestes trobades ja són com un joc, del qual em conec de memòria tots els topants i normes, malgrat ella sigui la que sempre porta la iniciativa, i em faci rondar per on ella vol. Malgrat tot aparenti ser tan real que sembla que m’hi trobi, estic convençut que, a fi de comptes, tant les trobades com les converses són visions que em venen quan m’he quedat adormit com un soc, i ella envaeix descaradament el meu llit. M’agradi o no, sóc incapaç de resistir-m’hi, i agafant-li la mà que m’estén, deixo que m’ensenyi com és aquest espai immaterial, on em va assegurar el primer dia que m’hi va portar, que és a on pasturen les ànimes dels morts en gràcia de Déu. He sabut per ella, que les animetes prenen la forma de papallona, i que solament es materialitzen mostrant la fesomia de quan vivien  si, com és el meu cas, se’ls hi presenta de visita, de sobte, un foraster. L’Àneu m’ha fet retrobar amb vells coneguts, la qual cosa  m’ha encantat. Aquesta darrera vegada, l’entremaliada m’ha atansat fins a una mena de tanca, davant la qual hi feien cua, a peu dret i com si esperessin  tanda, un reguitzell de persones de carn i ossos com jo. “Són els que acaben de morir i venen a informar-se de si ja poden entrar al paradís, o s’han d’esperar a purgar alguna bretolada” – em va aclarir amatent l’Àneu, al adonar-se de la meva cara d’estranyesa. Estàvem tan a prop de la tanca que podíem seguir des de primera fila, tot el tràfec d’anades i tornades. Els que controlaven la cua, examinaven una a una les targetes que portava cadascun d’aquells individus penjades del coll, i que mostraven en arribar a la tanca. L’Àneu m’ho va interpretar de nou, perquè me’n fes càrrec: “porten escrit a la targeta el balanç de la seva vida, amb les bones i males obres que arrosseguen des que són candidats a la vida eterna. Si passen l’examen, es transformen en papallones i, en cas contrari, es converteixen en cucs”.

Durant l’estona que ens hi varem estar en aquell indret, vaig veure arrossegar-se més cucs que no pas volar papallones. Ara, la imatge que em va quedar clavada fou la d’un home bastant malcarat, que en arribar a la tanca va fer un mal gest, com volen dir que en passava d’aquella comèdia, com si ja endevinés prou bé que no podia passaria la prova. Deu ser un paio que es porta l’oli, vaig pensar. Però, per sorpresa meva, vaig veure que es transformava en papallona. De seguida em vaig tombar cap a la meva fillola, en busca d’una explicació al que semblava un contrasentit.

Llavors, ella em va dir que a la targeta on es resumia la seva vida, hi posava amb lletres ben grosses: voluntari.

Segons sembla, el fet que a la terra s’hagi treballat alguna vegada desinteressadament pels altres, compta com a mèrit suficient per obrir les portes del paradís, de bat a bat. L’Àneu em va dir - abans que se m’escorres de la mà i desaparegués - el següent: “qui fa de voluntari demostra que té bon cor, i aquí això esborra qualsevol relliscada que s’hagi tingut”.

Em vaig desvetllar una mica desorientat, i no em vaig aclarir fins haver passat per la dutxa. Aleshores, em va venir al cap el somni. Només embolicat amb la tovallola vaig córrer a buscar la meva cartera, a fi de comprovar que encara guardava la credencial de donant de sang. Et semblarà una ximpleria, però et juro que al palpar aquell tros de plàstic, em va envair una gran sensació d’alleujament.

Ja em diràs què te’n sembla de tot plegat; però, per favor no en facis safareig amb la colla, que em prendrien per llunàtic.

EN BENET

En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx. De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que oficialment tothom tenia de formar. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li tenien massa en compte aquell excés de zel, però si haguessin sabut que matinava perquè sí, sense que ningú li hagués demanat i que, a sobre, tampoc no se li rescabalava res a compte d’escarrassar-s’hi tant, se l’haurien rifat per ruc. Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú el dret de titllar-lo de llepaculs empedreït ni d’escarnir-lo per trepa, encara que ho semblés, ja que la veritat era que més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués  perquè la feina no se li endarrerís i ningú s’adonés de quin peu coixejava.  Però, en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava de conèixer els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat la martingala. Altrament, per si no l’hagués filat prou bé, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada. El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a aquella darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària amb el seu pare, especulant quan es va descobrir la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta d'empleas, els quals s’ho prenien tot més a la fresca i eren uns incordis que no regalaven a l’empresa ni el bon dia. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora o no tenint pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”. Fins i tot va acostumar-se a endur-se’n xeixa de l’oficina per enllestir-la a casa. I el més sorprenent era que malgrat pencava com un escarràs, i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç al estar convençut que la seva angunia per amagar el seu punt flac passava desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, puix al despatx ja només faltava que hi anés a dormir. Amb aquesta fama de pencaire consentit es va refiar que era imprescindible, i quan començà a córrer la brama que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi i que el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, ell es va dir que no tenia de patir per res, ja que l’amo rai, ni borratxo, voldria desprendre’s d’una ganga com ell. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla, i un sobre marró amb la liquidació per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, de la caixa dels encantats. Vet-aquí, doncs, que amb la seva lleialtat i dedicació el pobre Benet només va aconseguir com a premi ser el primer reestructurat de la plantilla, perquè no obstant ell es considerava imprescindible, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer encàrrecs, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on havia pràcticament crescut, pels amos no passava d’ésser un de tants que, en fer-se grans, feien més nosa que servei.