EL DEBAT REPUBLICA - MONARQUIA NO ES POT BASAR EN L'ANÈCDOTA SINÓ QUE S'HA D'ANAR AL FONS DE LA QÜESTIÓ

CARTA AL VENT

            Volia que aquesta Carta al Vent us arribés ahir, 14 d’abril, però els darrers esdeveniments que ha protagonitzat la monarquia m’han convençut de la necessitat de mesurar molt bé el sentit del meu comentari i no donar la impressió d’elevar l’anècdota a nivell de categoria. A la meva manera de veure, si no centréssim el debat república – monarquia en les idees i només ens afegíssim al carro de la desqualificació personal i de la befa cometríem un gran error de tàctica. De ben segur, ens ho podríem passar molt bé traient-li punta a les darreres relliscades de la corona, doncs aquesta gent de palau els en passa cada una que n’hi ha per llogar-hi cadires, però aquesta no és la qüestió. El debat, si és que s’ha d’encetar ara, ha de gratar més el moll de l’os. Perquè, aquesta és una altra pregunta: enmig del naufragi polític i econòmic que patim, és un bon moment per obrir aquest meló?

            Jo m’atreviria a contestar que sí, considerant que de totes les institucions d’un país, la del cap d’Estat hauria de servir de referent en molts de sentits, sobretot quan tot sembla que s’ensorra. I a partir d’aquesta simple constatació és quan hauríem de considerar si ens fa més peça que l’Estat es regeixi per un sistema republicà o per un de monàrquic, començant per tenir en compte un argument de pes: el cap d’Estat no pot situar-se per sobre del bé i del mal per definició i, per tant, la seva figura no pot ser inqüestionable. Al meu entendre, al marge d’altres raonaments diversos i estimables, aquest és el que defineix perfectament la diferència entre tenir un president de república o un monarca al capdavant de l’Estat. En totes les democràcies modernes - llevat de poques excepcions, com França i EE.UU. – la figura del cap d’Estat és més aviat simbòlica i protocol·lària, però imprescindible per, en un moment donat, mantenir dempeus la nació sacsejada per convulsions internes o externes: en tenim un bon exemple amb recordar com un veterà Napolitano va trampejar l’agonia d’en Berlusconi a Itàlia o en el rei dels belgues que, sense donar cops de timó ni prendre partit, va mantenir unit un país sense govern durant mesos i mesos.

El cap d’Estat, però, en una república no és un personatge eteri, una mena de primer ciutadà exemplar, sinó una persona de carn i ossos com qualsevol altra, amb totes les seves virtuts i flaqueses, que ha estat distingida per la seva trajectòria política, professional o humana, per assumir la responsabilitat de “representar” durant un determinat període de temps el país i de mantenir una estricta neutralitat en quan a la seva governació. En cas d’una monarquia, la missió ve a ser la mateixa, amb la diferència que la responsabilitat i la confiança per representar la nació pel que fa als monarques és hereditària. A efectes pràctics, sobretot tenint en compte el paper testimonial i decoratiu dels caps d’Estat, potser no es noti gaire la diferència, però mirat des d’un punt de vista estètic els matisos poden ser més apreciables. El més important de tots, esclar, que un president de la república pot veure’s obligat a dimitir si se li descobreix alguna relliscada, mentre que en cas d’un monarca la cosa ja es més complicada. Recentment hem vist dos o tres exemples, a Alemanya o a Israel, de com les conductes “irregulars” dels seus caps d’Estat els han escombrat de l’escambell, sense que ningú s’hagi estripat les vestidures o n’hagi fet un sagramental. Us imagineu el panorama si aquest mateix procés hagués esquitxat una monarquia?

Per lo tant, aquesta seria la reflexió que tocaria fer al nostre país, si algun dia ens volguéssim plantejar en serio refer els deures que es varen deixar a mitges amb les presses de la transició. Doncs, tot allò que he dit abans i que és d’aplicació arreu, a Espanya té un grau de complicació notable: si bé legalment l’acceptació de la monarquia anava inclosa en el mateix paquet constitucional, no podem pas amagar que tot plegat va anar com va anar més aviat per por de fer una trencadissa, que no pas per convenciment. Més endavant, cadascú ho ha emmascarat d’acord amb les conveniències del moment, però a la llarga el “pecat original” és el que és i un dia o un altre aquest tema s’haurà de tractar, amb tota naturalitat. Jo estic força d’acord amb la línia d’opinió del notari Lòpez-Burniol sobre aquesta qüestió i la de la bandera. Un país que es respecti i no vulgui ensenyar l’orella davant de les altres nacions, ha de començar per fer-se respectar les seves institucions.

Per tant, repeteixo, em sembla que farem un mal negoci engreixant la producció d’acudits sobre les peripècies de la genteta de palau, que tan fàcil ens ho posen; i que, en canvi, d’una vegada no posem damunt la taula les vertaderes qüestions de fons. Al cap i a la fi, la família real no pot estar per sobre del bé i del mal a l’hora de comentar les anades i vingudes dels seus membres, però com a la més alta institució de l’Estat ens n’hauríem d’estar de ridiculitzar-la. Jo reivindico el dret de qüestionar la monarquia com a tal, però em resisteixo a que enlloc d’agafar el toro per les banyes, l’anem matant a pessics, aprofitant les facilitats que ens donen. Fent-t’ho de mica en mica, només aconseguirem anar-nos-hi consumint, en l’espera del moment tàctic apropiat. Però, mentrestant, ja veurem com des dels polítics complaents i tapavergonyes com des dels propis altaveus de palau, ens expliquen això que quan com a país estem a l’última pregunta, el nostre primer ciutadà vagi a caçar elefants a les quimbambes. S’equivoquen els que ara demanen quan va costar l’alegria. El que importa no és quan s’hi va gastar el rei en aquesta xefla, sinó el gest inoportú que va tenir.  

QUE ENS INTERVINGUIN D'UNA VEGADA!

CARTA AL VENT

            Els que seguiu habitualment aquestes cartes al vent no us vindrà de nou que torni a repetir, una vegada més, que mentre no baixem del burro i ens posem a empènyer tots en la mateixa direcció, a Europa farem sempre el préssec. Primer, perquè ens sobra arrogància i, en segon lloc, perquè en comptes de fer pinya al darrere d’una mateixa proposta assenyada i possible, donem la impressió que tants caps, tants barrets. Com es pot anar a defensar res amb eficàcia, si entre nosaltres mateixos ens destrossem els arguments i els programes? Qui ens ha de prendre en serio, si ens passem les hores desqualificant-nos mútuament? Un país que està amb l’aigua al coll no es pot permetre tenir uns polítics tan inútils i maldestres, que prioritzen tonteries i interessos de partit enlloc d’aplicar-se a fer el que realment convé, d’acord amb el més elemental sentit comú. Cap ni un se’n pot rentar les mans de la responsabilitat que comparteixen, ja que tots tenen roba bruta per rentar i vergonyes per amagar. I el que pensi que està per sobre del bé i del mal, que tiri la primera pedra i li rebotaran als morros de seguida, entre d’altres raons perquè no vivim al segle XIX i les hemeroteques deixen a cadascú on li pertoca, pel que han dit, han fet o han deixat de fer des que l’assaig de democràcia va començar la representació amb el peu canviat d’un nou repertori, sense haver esparracat del tot els tics i els vicis de l’anterior. En podríem omplir un cabàs de disbarats, des de l’entrada a la OTAN defensada a contrapeu pels socialistes i votada en contra pels seguidors de la dreta capitanejada per en Fraga. O l’episodi ridícul d’un Zapatero tan entestat en negar la crisi que va acabar en pilotes i amb els pixats al ventre quan l’octubre del 2010 va tornar a casa amb el cap cot, amorrat per la bota dels alemanys cansats de les seves gràcies, com aquella de l’aliança de les civilitzacions mentre se li posava foc a la paella que tenia a la cuina de casa.

            Ja feia una mica de tuf a socarrim que un president del govern d’un país que es vantava de ser la novena potència i que va armar un escàndol reivindicant una cadira a la cimera dels més rics, no entengués un borrall d’anglès i sempre hagués d’anar amb l’interpreta enganxat a l’esquena. Però el seu successor, el gallec que s’ho tenia de menjar tot i que estava decidit a donar lliçons als europeus mentre a casa li creixien els nans, tampoc no pot explicar-se i entendre el que li diuen, sense esperar la traducció. Potser això fa que tant l’un com l’altre entenguessin sovint l’a per la b. Però a Europa no estan per camàndules i no s’empassen garses per perdius. Ni, molt menys, estan per aplaudir jocs de mans com el de la reforma laboral o com l’amnistia fiscal. A Europa només farien cas d’Espanya si es paleses una unitat real al darrere d’un projecte sostenible. Però, perquè això passés, fora necessari que tothom – governs i oposicions – fessin una cura d’humilitat, deixessin de procurar només per als seus interessos i treballessin de veritat per al poble, que és el que s’ha de fer en democràcia, sobretot si aquesta pot acabar esclafada sota un esvalot el dia menys pensat. O és que algú pensa que a Europa tenen pa a l’ull i es creuran que uns pressupostos que destinen el 60% dels seus recursos a pagar pensions, subsidis d’atur i els interessos del deute acumulat són de fiar? Si no posen remei, tots plegats, a aquest pegat, no trigarem ni dos dies a ser intervinguts sense embuts i a cara descoberta pels esbirros d’uns “mercats” que només volen cobrar i enriquir-se una mica més, sense cap concessió al sentimentalisme.

            A més a més, a Europa potser hi tenim coneguts o saludats, com diria en Pla, però d’amics ens en queden pocs. I d’aliats encara menys. Itàlia fa quatre dies ens ha befat a la cara i un correligionari il·lustre del gallec, com és en Sarkozy, no li raca vendre’ns per un plat de llenties electorals i dir als francesos que mai permetrà que acabin tan malament com els espanyols i els grecs. Això sí que és lleialtat! I perquè ens prenen com el pitu del sereno? Doncs, francament, perquè no els hi fem cap por mentre tothom tiri cadascú pel seu cantó i no fem un front comú per, almenys, salvar els mobles. Si voleu que us ho digui, no em refio que cap dels líders doni la talla i, per tant, ja només espero que ens intervinguin d’una vegada i s’acabi aquesta agonia en que malvivim. Algú enterrarà el darrer i tancarà la porta. Tenim el que ens mereixem i els monstres que ens manen, els hem alimentat nosaltres.    

N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES

CARTA AL VENT

            Rellegeixo en Pla sempre que estic emprenyat, i cada dia n’estic més al veure com als polítics els hi agrada d’embolicar la troca. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava en Pla a un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu per a descriure-li clar i català al seu imaginari oncle la gatzara que s’ha organitzat per culpa de la maleïda reforma laboral, que els guerrillers del president gallec han corregut a vantar-nos entre pit i espatlla, encara no consumits els cent dies de governants primerencs. O si arribaria a entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que pretenen fer l’anàlisi de la jornada de vaga d’ahir, la manca d’ètica i de vergonya d’alguns líders de pacotilla. Sense anar més lluny, molts dels blasmes que se sentien ahir pel carrer, en boca de manifestants d’esquerra, eren calcats a les acusacions apocalíptiques que una tal Soraya, portantveu de la dreta al Congrés l’any 2010, feia a un govern socialista tocat de l’ala que acabava d’editar la primera part de la reforma laboral que venia reclamant Europa. Malgrat no ser ni de bon tros tan de mal rossegar com la segona part suara imposada, també li va costar al desconcertat president que ens manava abans, un assaig de vaga general. Bufa! Si en Pla visqués ens donaria un consell contundent: “vigileu només una cosa dels polítics, que no us fotin”.

I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Com és pot ser tan cínic per arribar a dir fa dos anys des de la bancada de l’oposició, que la reforma laboral Zapatero només tenia per objecte facilitar els acomiadaments i ara, escarxofats al govern, recolzar-ne una segona part que dinamita tots els drets i garanties dels treballadors? Tanmateix, com poden els dirigents socialistes i els seus escolans d’amén, posar-se darrera una pancarta cridant fàstics de la reforma abonada per la dreta, quan ells varen fer una cosa tant lletja com abolir els salaris de tramitació o carregar-se el poder adquisitiu dels pensionistes? Mentrestant, però, darrera l’enfrontament dels partits hi ha la tragèdia de la manca d’unitat per treure aquest país de la misèria, no fos cas que anant de bracet poguessin encomanar-se alguna malaltia. Trista conseqüència d’un sentit de la democràcia malentès: els que manen poden fer el que vulguin sense encomanar-se a ningú, i els que estan a l’oposició poden apallissar d’entrada totes les iniciatives de l’altra banda, inclús abans de repassar-les. Aquest ambient de confrontació constant cada dia fa més fortor. I trista perspectiva, de rebot, per a un poble que desitjaria, almenys mentre la nostra economia estigui intervinguda pels socis europeus, oblidar-se de tot allò que ens divideix i sentir-se només ciutadans remant tots en un mateix sentit.

De manera que, al meu entendre, aquesta classe política que tenim la desgràcia de patir, li hauríem de respondre a en Pla que ja ens està fotent en un aspecte tan important com el de fomentar la falta d’entesa i la divisió. I aquesta miopia no és patrimoni només de la dreta, l’esquerra tampoc sap per on navega. Sense anar més lluny, ni ahir que semblava tots tenien un adversari comú i un objectiu compartit varen ser capaços de sortir al carrer darrera una sola pancarta. Però aquesta crítica que faig, que és ben certa, no voldria que servís d’excusa per carregar-nos els partits polítics ni els sindicats. Els partits i els sindicats són unes males eines, però fan falta. El món és com un pollastre i hi ha molta gent que voldria una eina perfecta per tallar-lo, i això no existeix. Jo no mitificaré els partits polítics ni els sindicats, perquè estan trenats al voltant de persones imperfectes, però que quedi clar que són les úniques eines possibles si volem viure en democràcia. Ara bé, cal que facin una cura d’humilitat i que s’ensabonin tres vegades al dia amb sentit comú.

Avui mateix o la setmana vinent es demanarà al Parlament de Catalunya que es constitueixi una comissió d’investigació dels darrers aldarulls durant les manifestacions a Barcelona. El tema de la violència antisistema continua estant d’actualitat, sobretot pel que fa a les misterioses causes que determinen la seva propagació contra natura. No obstant això, encara no s’ha fet res per crear una xarxa eficaç de prevenció i no se’ls hi acut als capdavanters de les manifestacions condemnar amb l’energia dels fets i no només amb la vacuïtat de les paraules, les aparicions d’aquests malparits que només busquen escalfar els ànims per veure si en passa una de ben grossa. El problema de la violència gratuïta, igual com la derivada de l’incivisme, no és una qüestió únicament responsabilitat de la policia, sinó de tota la societat. I això no és retòrica: si no donem el primer pas tots plegats per esclafar la violència tenim mala peça al teler. Sobretot, si per una deformació ideològica inexplicable, potser inconscient, acabem escridassant la policia i encobrint el brètol. Ahir vaig escoltar a un recluta sindicalista queixar-se que a la manifestació hi havia infiltrats policies de paisà, i que això era una provocació. Per favor! Potser que algú els hi ensenyi a aquests passerells que una policia democràtica ha de tenir informació per evitar incidents. I que tant culpable de la violència és el que tira la pedra, com el que amaga la mà. La llàstima és que malgrat tota la claredat amb que, seguin els consells d’en Pla, he intentat escriure aquesta carta al vent, com si fos al meu oncle, a vegades no hi ha res a fer, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

QUINA ÉS LA PRIORITAT, EL DEUTE O LES PERSONES?

CARTA AL VENT

            Veient com es va reconduint la crisi arreu del món, arribes a la conclusió encara que no vulguis, que els que manen estan obsessionats per l’objectiu de esborrar el deute acumulat com sigui, per tranquil·litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que van crucificar els creditors, que els hi demanaven diners quan ja tenien l’aigua al coll. Però, en canvi, es passa de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobem empantanegades en aquests maremàgnum d’interessos. És com si les persones, al costat del deute monetari, tinguessin un pes específic menor, un valor afegit devaluat, negatiu. Eixugar el deute és el que importa, peti qui peti. Tots els governants hi estan d’acord, i el que gosa desafinar es condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel·les al quarto de la les rates, com si fos una criatura  a qui se l’ha d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.

A mi, francament, em sembla que per aquest camí no anem bé i que, malgrat arribem a treure’ns el ròssec de sobre algun dia - que ho poso en quarantena a curt termini - el preu que s’haurà pagat per aconseguir-ho esllomarà la capacitat de recuperació d’un benestar passable. Abandonar les persones a cures pal·liatives, és una confessió d’impotència tan barroera que ens passarà factura.

            Quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’endollen al poder, la gent passa a un segon pla en l’ordre de les seves prioritats, i enlloc de ficar-se en els problemes personals, prefereixen diluir els danys col·laterals a les persones en estadístiques fredes i abstractes; el problema no són els milions de gent que s’ha quedat sense feina, per exemple, sinó els drames que cadascuna d’aquestes situacions suposa per a l’estabilitat psíquica dels que han caigut dintre del forat. Guanyar-se la vida és un dret natural, i encara que sigui suant la cansalada al rengle, és la manera decent de sentir-se útil. No tenir cap més recurs per a sobreviure que parar la mà a la caixa dels encantats, mina la dignitat de les persones i desactiva tot el seu potencial de confiança en la bondat de qualsevol sistema. Les persones, sense voler-ho i sense adonar-se’n, es van tornant amargades i ressentides, i això cap país pot permetre-s’ho, doncs no surt de franc.

            La qüestió és, qui està dictant les regles de joc enmig de tot aquest caos? La resposta em sembla que admet poques variables: els mercats. I qui són els mercats? Jo no crec massa en teories de la conspiració ni en l’existència de dotze apòstols manegant-ho tot des de l’ombra, però és evident que el concepte “mercat” s’ha de materialitzar d’alguna manera entenedora per a la gent corrent. Es fa córrer la brama que són un dogma del sistema capitalista, però els dogmes que abans no es discutien per res del món, fins i tot els religiosos ara són qüestionats pel davant i pel darrere. A la tertúlia de la meva singular barberia, que com ja us he explicat alguna altra vegada és un parlament de pobre, un que se les dóna d’entès li va treure importància al misteri: “els mercats son els que tenen els diners a punta pala per deixar-te, quan no arribes a fi de mes, però fent-te pagar pel favor el gust i les ganes”.

A partir d’aquell moment, tothom s’hi va atrevir a ficar-hi cullerada a la conversa, i un que anava cremat va afegir: “i quan no pots tornar el préstec el dia que toca, et diuen que no t’amoïnis que ja te’n deixaran més si t’estrenys el cinturó i renuncies a uns quants drets adquirits, com si fossin privilegis. Això sí, els diners te’ls deixen clavant-te una bona picossada d’interessos. Fins que t’entrampes tant que se s’asseuen a la cuina de casa amb la pretensió d’administrar-te la bossa, el rebost i el lleure, assegurant-se que els hi demanaràs nous crèdits, a un preu cada vegada més impossible, i no per anar fent la viu-viu, sinó per tornar-los els rèdits. És el peix que es mossega la cua contínuament”.

            En arribar a casa hi vaig pensar-hi una mica en tot allò que havia escoltat, i no em van semblar cap bajanada aquelles teories. De fet, retraten a nivell casolà el que el ciutadà percep i no pot arribar a entendre d’aquest sidral que va desencadenar l’amenaça de fallida del sector financer a nivell mundial, com a conseqüència de l’espifiada de la bombolla immobiliària que havien impulsat i alletat els mateixos que es presentaven com a víctimes. Malgrat la neteja obligada dels bancs més tocats, en conjunt el sector financer serà l’únic que en sortirà reforçat de la crisi, però haurà estat a costa de les persones. L’aposta i la prioritat dels que manen ha estat apuntalar el sistema financer sense excuses i empassar-se el deute públic a corre-cuita. I les persones que s’apanyin com puguin!

L’obsessió malaltissa per retallar despesa pública a tota costa ha obligat a prendre decisions covardes, injustes i desproporcionades, ensorrant les famílies que ja venien de la pobresa i arruïnant les que trampejaven la situació des d’una classe mitjana i prefabricada de petits comerciants, emprenedors, professionals o funcionaris, desmotivant tota una generació de jovent que se’ls hi està covant l’arròs i no estimulant el consum perquè la roda comenci a girar. I el pitjor de tot plegat és que el model econòmic que enyoren recuperar algun dia, quan es vegin les orelles, és calcat al que ens ha portat a l’atzucac fa quatre dies. Mentre no se li busqui un recanvi sostenible al sistema, pensant més en les persones que no pas en el diner, tenim mala peça al teler.     

                     

QUI SE'N RECORDA DE LA CRISI DEL 77?

 

CARTA AL VENT

            Estem igual per no dir pitjor que a l’octubre del 77, quan es varen signar els Pactes de la Moncloa que avui més d’un dirigent polític enyora, malgrat allò de que mai les segones parts surten bé. Aleshores es va vendre aquella operació d’enginyeria política d’alta volada, com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a la pell nafrada del país, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, aquells Pactes no foren més que un conjunt de declaracions de propòsits i un garbuix de bones intencions, que es van abocar sobre la taula dels buròcrates de l’Estat  perquè posessin fil a l’agulla. Ara ens semblen aquells pactes qui sap què, però de resolucions a curt termini només se’n van concretar dues: control democràtic dels expedients de crisi i endegament d’estudis sectorials. El primer objectiu mai es va portar a terme, perquè la patronal de llavors tot just prenia mides de l’edifici on s’instal·laria la seva parafernàlia administrativa, i no es va comprometre en serio a gaire res. En quan al segon punt, va arrossegar-se de despatx en despatx dels ministeris, acabant a la paperera la majoria de vegades, un cop digerit el triomfalisme dels primers dies després d’estampar la signatura en aquell paper mullat que es venia com la Bíblia en vers. I és que, com ara, no era només Espanya qui estava a la corda fluixa sinó tot el conjunt del sistema econòmic global. De manera que aquells pactes, per molt que ens semblin avui un referent en què emmirallar-nos, tenien més de mític que no pas de pràctic.

            Els socialistes que llavors feien de comparses, perquè encara no havien tocat poder, tampoc no es feien gaires il·lusions i preferien veure-les venir: “...podrem arribar a diagnosticar les causes de la crisi, però no podem fer altra cosa que buscar-li col·lusions pal·liatives per a sortir-ne tan bé com puguem...” Per la seva part la Banca, si fa o no fa com avui, tocava a morts, i enlloc de donar exemple d’empenta es despenjava amb un seguit d’excuses de mal pagador: “...la política monetària del govern és tan restrictiva que s’ha reduït el diner en circulació i, per tant, el crèdit a concedir. Tanmateix, en empreses amb plantilles desproporcionades i estructures antiquades no és aconsellable que bancs o caixes d’estalvi s’hi emboliquin”. No us sona de res, aquesta cantarella?

            La patronal i els sindicats tocaven al llavors superministre Abril Martorell la mateixa saragata que avui ha d’aguantar en Rajoy. La solfa i els músics són els mateixos, només ha canviat els destinatari. En aquest sentit, estem encallats en dialèctiques passades de moda que no serveixen ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides. Aquell any 1977 la crisi tenia un conjunt de factors similars a l’atzucac actual, sobretot un: l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, havia caigut de forma espectacular i els més optimistes preveien deu milions d’aturats forçosos abans de fi d’any. A les comarques gironines, per exemple, tradicionalment sense problemes greus per manca de feina, l’atur havia augmentat un 50%. Per la seva part, els polítics i els economistes feien barrila, com si a la babalà s’anés arreglant el negoci, deixant-ne anar una de freda i una de calenta. Era freqüent escoltar a les tertúlies, que també n’hi havia a dojo, declaracions com aquestes: “O definim una política econòmica en un termini de quatre anys o no sortirem de la crisi” (Fuentes Quintana, l’arquitecte dels pactes de la Moncloa); “Els bancs guanyen diners encara perquè la crisi no ha arribat a la banca, la qual cosa vol dir que hi haurà dies pitjors” (Banc Popular dixit). I una patum de casa nostra en matèria d’Hisenda Pública, en Trias Fargas, es limitava a repetir: “Hem d’estudiar més a fons el fenomen de l’atur”.

            Es veu que, com passa ara per desgràcia, tampoc no li tenien a la crisi les mides ben preses i les previsions del propi Jordi Pujol, un dels polítics amb el cap més clar, no podien ser més pessimistes: “... la crisi serà llarga, de deu o quinze anys”. Fins i tot els abats i els provincials de les ordres reliquioses establertes a Catalunya, es varen reunir a la cartoixa de Montealegre per fer una crida a la solidaritat catalana com a remei per apedaçar els esquinços de l’atur en la societat. I com a detall anecdòtic, però sintomàtic que l’eufòria era més aviat poca, un reclam a “La Vanguardia” oferia: “deixar el seu vell “trajo” (sic), reformat com nou”. Jo mateix, que d’economia més aviat anava peix, vaig escriure un comentari que resumia la tragèdia: “Un país que comença a aprofitar la roba és un país que va endarrere”.

            Com ara, les coses anaven malament a tot el món, però el nostre país patia una pulmonia doble: com a conseqüència de la situació internacional i, també, per culpa de la nostra mateixa ineptitud per preveure un futur difícil. Acostumats a no mirar prim, ni varem planificar la industria, ni les infraestructures, ni l’agricultura, ni la investigació. A més a més de la reserva espiritual de l’univers, ens creiem - com proclamava a tort i a dret fa quatre dies el nefast Zaparero i la seva camarilla - el melic del món quan no érem altra cosa que un poble sense valors ni reserves per plantar cara a la crisi. Tampoc no estàvem preparats per a superar-la anant de bracet amb ningú, i quan allò que mancava era imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip, com ara repetim, ens dedicàvem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Els treballadors sortien al carrer a dir penjaments dels empresaris; molts empresaris de bona fe, abandonaven el seu deure moral d’invertir, cansats de ser bescantats fessin el que fessin i l’Administració de l’Estat navegava a la deriva, acumulant disbarats de tota mena, no respectant les seves mateixes disposicions.

            Tot plegat passava l’any 77 i, malgrat tot, ens en varem sortir perquè no hi ha mal que cent anys duri. Els pactes de la Moncloa potser només varen servir per fer-se uns quants una foto històrica, però n’hi va haver prou amb aquella unitat si voleu de tramoia com a revulsiu per un país ensorrat. I és que a vegades, entrellucar la sortida del túnel té efectes espectaculars. 

QUÈ EN FAREM DE L'OBRA SOCIAL DE LES CAIXES CATALANES?

CARTA AL VENT

            La reestructuració del sistema financer ha tocat de mort les caixes d’estalvis catalanes, que al ser intervingudes per l’Estat espanyol a través del FROB varen perdre tot el poder de decisió no només sobre el seu futur financer, sinó també sobre què se’n farà de l’obra social al servei de la societat i el territori que les havia vistes nàixer. Perdre l’obra social suposarà un cop fort per aquelles necessitats que elles cobrien, entre d’altres raons perquè no les assumia l’administració pública. No estem parlant, precisament, de xavalla: el pressupost de l’obra social de les caixes a Catalunya supera els 600 milions d’euros. És cert que la part del lleó surt de La Caixa, però la implicació de CatalunyaCaixa i d’Unnim en el territori quasi fregava el 75 milions i ara podrien posar el compte d’obra social a zero, si els nous propietaris se’n renten les mans d’aquests compromisos carrinclons.

En el cas d’Unnim, és improbable que el BBVA, que s’ha estrenat anunciant el tancament d’unes quantes oficines a Catalunya i fent fora un 20% del personal, s’entretingui mantenint, per exemple, l’única temporada estable de dansa que hi ha a Catalunya, ni el festival de músiques ètniques, que des de fa set anys es feia a Girona, o el Festival de Blues de Cerdanyola del Vallès. ¿Què els importa als directius d’una entitat que té la seu i el poder de decisió a la Castellana, donar suport a la cultureta dels catalanets? Que s’ho paguin ells!, encara diran.  

Tampoc no li deurà anar millor a l’obra social de CatalunyaCaixa, en aquest sentit, tant si se l’empassa el Santander com si ho fa qualsevol altra banc. Doneu per fet que es tancaran casals o clubs de gent gran i es donarà menys suport a projectes locals en l’àmbit cultural, social, esportiu i formatiu. En el cas de Mon San Benet, la joia de la corona de CatalunyaCaixa, de ben segur no li faltaran pretendents degut al seu valor afegit i que enlloc de necessitar recursos, en genera. No sé si és un símptoma de l’escassa sensibilitat amb que es tocaran per part dels nous propietaris determinats aspectes culturals i socials del territori, el fet que una part del fons editorial apilat en un magatzem de Sant Benet de Bages hagués estat a punt d’anar a parar a la bassa, si no se’ls hi hagués cridat l’alto a temps.

            El desitjable seria que - si bé el perfil de l’obra social difícilment tornarem a veure’l tal com l’havíem conegut - quan la crisi escampi els bancs resultants de l’operació neteja continuïn dotant, sense excuses ni reserves mentals, l’obra social de les antigues caixes. Podrien plantejar-s’ho com un bon reclam per a recuperar la confiança i les bones pràctiques, però quan el que compta no són els sentiments sinó els resultats, veig molt improbable que es prenguin aquesta molèstia si el patrimoni adquirit s’ha valorat a zero. Si serveix de mostra, l’obra social de la CAM, venuda a preu de saldo al Banc de Sabadell, ha quedat reduïda a un àmbit purament testimonial. La qual cosa és coherent amb la filosofia de la banca: un banc ha de retribuir els seus accionistes i no pas a la societat civil del territori que l’acull. Per tant, tot fa preveure que de mica en mica o pel broc gros, es produirà el desarrelament progressiu dels vestigis de l’obra social en els territoris d’origen de les caixes.

            La característica de les caixes catalanes era que no tenien uns accionistes a qui repartir dividends, sinó que era la societat civil en el seu conjunt la receptora dels beneficis, reconvertits en serveis. Però el govern socialista, en contra dels seus principis ideològics, va legislar pensant més en la gran banca i, segurament, també en fer la punyeta a l’excessiu poder financer català, propiciant la desaparició de les caixes. En aquesta operació, els principals perjudicats no foren els capitalistes, sinó els ajuntaments, el tercer sector i els petits impositors.

            L’obra social de les caixes d’estalvis ja va anar de capa caiguda des de l’any 2010, doncs com a conseqüència de la reducció del benefici, la inversió es va retallar en un 17,7%. Tanmateix, les caixes d’estalvi catalanes i les seves obres socials, que havien estat una referència internacional de les escoles de negocis, tant per la seva quota de mercat – van arribar a suposar un 54% del sector financer, mentre que a Alemanya i França no arribaven al 25% -, com pel seu model d’obra social a la que durant la darrera bona “collita”, l’any 2009, hi varen abocar una mitjana del 27% dels beneficis, exactament 2.200 milions d’euros, de cop i volta, varen pagar els plats trencats per l’anatema de la bombolla immobiliària i pel deute tòxic acumulat. D’aquesta escabetxina, per ara només se’n salva La Caixa, fins que no caigui a les urpes de Bankia, i les corresponents entitats basques, que com sempre mengen a part.

I SI EN COMPTES DE RETALLAR, OPTIMITZÈSSIM?

CARTA AL VENT

            No he pogut entendre mai, i n’he parlat d’aquest tema a bastament, que en el transcurs d’aquesta crisi només se sàpiga, per part dels governants, emprendre una retallada brutal de drets i una rebaixa de sous. És de llibre de text que per reduir el deute es pot actuar de dues maneres distintes: augmentant ingressos o rebaixant  despeses. Però qualsevol estudiant de primer curs d’econòmiques sap que per aconseguir més ingressos és fonamental optimitzar els recursos disponibles. Aleshores, per què serà que no hi tenen tanta tirada, els que ens han de treure les castanyes del foc, a aprofundir en aquesta direcció? Doncs, al meu parer, per una raó molt senzilla: perquè l’optimització implicaria trencar molts de plats bonics i desmuntar infinitat de rectories i d’interessos creats. I ningú, des del govern o fins i tot des de l’oposició, s’hi vol arremangar a endreçar i airejar els caus del casalot. Potser perquè tothom en sortiria escaldat? Potser perquè trobaríem esquelets dintre algun armari? Malgrat que oficialment es nega que n’hi hagin, el cert és que, per poc que es grati, dessota la crosta de l’administració pública apareixerien privilegis i bules impresentables i, sovint, inexplicables.

            Com que la majoria dels que governen abans de ser frares havien fet d’escolans, ja saben el pa que s’hi dóna, i prefereixen començar la reforma podant les branques més febres i assequibles, enlloc d’altres de més enrevessades. Però aquesta tàctica és tan negativa i forassenyada, que caurà pel seu propi pes. Fent retallada sobre retallada, no aconseguiran altra cosa que desmoralitzar i empobrir els ciutadans, fins que aquests diguin prou! Quan en les respectives eleccions el poble va fer confiança a CIU o al PP, fou perquè quan van mal dades hom s’agafa a un ferro roent, si convé. Però al cap de quatre dies, en un cas i en l’altre també, ja s’ha vist que allò del “govern dels millors” o “dels que sabem què cal fer”, no passava de ser un miratge cruel, per no dir una burla de molt mal gust. Si, per fer un símil, els governs anteriors, d’esquerres, varen descarrilar un tren a la deriva, després de posar-lo altre cop a la via ens adonem que aquest tren, repintat amb el color blau de la dreta, va directe al precipici.

            Si no impulsen a corre-cuita el creixement, com dimonis pensen sortir-se’n de l’atzucac? Són tan capsigranys que no s’adonen, de veritat, que cada nova retallada directa o indirecta, suposa una destralada a la capacitat de consum, que és el combustible i el motor de la revifada? Com creixerà l’economia, si la gent no gasta? Com esperen que es consumeixi, si es passen el dia amenaçant amb més retallades de sous, de pensions i d’oportunitats de guanyar-se la vida fent de petit emprenedor? Les pimes, a més d’una reforma laboral, necessiten polítiques de reactivació econòmica per incrementar la demanda. Les pimes són les generen el 90% de l’ocupació, però se les manté acorralades en un cul de sac, quan molts petits empresaris han arriscat els seus patrimonis, refiant-se que les promeses dels polítics es farien realitat en dos o tres anys. Ara, en canvi, el gallec pinta un futur més negre que el carbó i temen, amb raó, que dintre de quatre dies s’hauran de veure bescantats i avergonyits sentint-se dir el nom del porc, perquè quan al carrer les masses s’esvaloten fan passar bou per bèstia grossa.

            I, mentrestant, ningú gosa posar el dit a la nafra. Què vol dir optimitzar els recursos? Doncs no amagar més el cap sota l’ala i esporgar l’administració pública de paràsits, d’empreses improductives, d’assessors, consellers i executius prescindibles, de no duplicar i triplicar administracions. Sobretot, d’acabar amb la sangonera que suposen autonomies insostenibles, creades a l’empara de la transició per fer als poders fàctics més mengívola la píndola de restituir a Catalunya i a Euskadi els seus drets històrics. Realment algú, amb tres dits de front, pensa que es pot justificar de cap manera el parlament i el govern autonòmic de Madrid, per exemple, en un país que perd oli a tremuja. Espanya és l’únic país, de l’Europa amb qui ens hauríem d’emmirallar, que en els darrers deu anys ha engreixat l’administració pública en personal i en deute. Serien capaços de justificar, sense enrojolar-se, les seves nòmines i demès serrells els alts  no tan alts empleats d’algunes empreses públiques? Si les retallades haguessin començat per les branques podrides de l’arbre, segurament no passaríem tantes angúnies i no veuríem el futur tan negre.

            Optimitzar els recursos també vol dir posar en ordre la Universitat, incentivant la investigació, passant la rasqueta de la productivitat a les plantilles de docents, penalitzant els mals estudiants crònics, dissenyant una política de beques sostenible, que realment ajudi a qui s’ho mereixi. I en quan a l’administració de Justícia, optimitzar vol dir implementar d’una vegada els recursos informàtics per estalviar temps, tràmits burocràtics i reorganitzant la funcionalitat, evitant la saturació que empudega l’agilitat amb taxes dissuasòries equitatives. I finalment, optimitzar els recursos també vol dir deixar-se de punyetes i abordar l’evasió de capitals, l’economia submergida i el frau fiscal sense contemplacions i amb rapidesa, obligant la banca a obrir l’aixeta del crèdit perquè si no circula diner amb naturalitat, aquest mort no hi ha qui el ressusciti. Esclar que optimitzar en aquestes condicions és com fer una revolució, però és que si la classe política no l’endega i controla des de les institucions, potser demà passat els hi faran incontrolada des del carrer.       

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO S'ASSEU QUAN VOL

CARTA AL VENT

            Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’assaja als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt el dia de les eleccions, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres comparses coixos els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa on repenjar-se en un moment donat; però, en aquesta faràndula ningú fa favors de franc, ni s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general de l’oposició. De manera que davant les carbasses que els il·lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, varen decidir despenjar la doctrina més rància que s’havia practicat i predicat a bastament, en la prehistòria dels seus orígens: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

            Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que té la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqui a casa seva. Però la família ja en té prou, de moment, amb que se sàpiga que surten junts, perquè encara que no ho vulguin reconèixer massa sovint, els convergents són un bon partit per a una Alícia que malda per trepar tan lluny com pugui. El que passa és que la seva família té un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no està disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros i amenaçar amb tallar la relació, deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. Esclar, qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol. Salvant les distàncies, l’Alícia de casa nostra, vol copiar les maneres de la punyetera alemanya Àngela, que fa anar de corcoll a mitja Europa, amb les seves ànsies d’imposar el dictat que li convé. I no es talla a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es faci amb segons quines companyies, sobretot si són de la ceba. Ara mateix, com que ha tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no ha pogut veure mai ni en pintura, ara aquesta ve i el castiga sense postra.

            No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per sortir-se’n. Potser seria hora de canviar de parella, però les que al començament del ball varen ser repetidament menystingudes, quan s’hi posaven bé perquè no es deixessin ensibornar per una gata maula, ara els farien representar tots els papers de l’auca i fins aquí no hi estan disposats els convergents. Els analistes de la situació que s’ho miren més desapassionadament, ho tenen clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i els seus prepotents amics botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que aquí d’amor res de res – és que ni a l’Alícia els hi varen donar embolicada ni ignoraven quines males peces hi havia a la seva família. Fins fa quatre dies, l’afició preferida d’aquesta gent era jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, ja s’hi havien enrotllat anys enrere i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic que fins i tot varen comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia està de més bon veure i escoltar que no pas aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys sap dorar més bé la píndola.

            Dit això, des del carrer el ciutadà que es limita a observar tantes anades i vingudes d’una classe política que s’entreté tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals de la societat, “fipla”. Dir les veritats, de veritat, no és políticament correcte. Les veritats, de veritat, couen; mentre que les veritats de mentida fan bullir l’olla de molta gent que es fica en política per viure’n. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables, tota aquesta colla de mesells procurarien trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar. Que caient les que cauen, siguin incapaços d’agafar el toro per les banyes, no té perdó de Déu. Amb tots els respectes, que ara com ara el que els tregui la són sigui si al Senat s’eliminarà o no la traducció simultània, i no com s’ha de tapar la boca a un president del govern, que va escampant irresponsablement pel món que la situació desastrosa que diagnostiquen els saberuts europeus per a Espanya encara serà pitjor, em va venir ganes de vomitar.                                       

PER QUÈ SE N'HA DE DIR "COPA DEL REI"?

CARTA AL VENT

            Per quin set sous, a aquest país tan peculiar en que vivim, qüestions que són exclusivament esportives s’han d’embolicar políticament? Ara resulta que a on s’ha de jugar la final de la Copa, esdevé quasi un problema d’Estat; com si no tinguéssim prous maldecaps per a entretenir-nos. Vaja, que ja són ganes de complicar-nos la vida! Si resulta que es tracta d’un afer esportiu, per què no ho resolt d’una vegada la Federació corresponent, en aquest cas la de futbol?

No, què va! Vet-aquí que, donant la cara o tirant la pedra i amagant la mà, tothom corre a fica-hi cullerada. I el que es pitjor: tothom quan obre la boca per opinar sobre aquesta qüestió, escombra descaradament cap a casa, embolicant encara més la troca. I el que ja no té nom, és que aquesta picabaralla, estrictament esportiva, no es limiti només a quatre xitxarel·los desvagats, sinó que polítics de primera fila, hi diguin la seva tot desafinant i fent algun gall inclús, posant en perill el concert. A cap altre país del món passa, que no tinguin aspectes tan elementals i simples com aquest, de a on s’ha de jugar una final esportiva, resolts i lligats els melics des de temps ençà.

Enmig d’una discussió encesa, no és el millor moment per consensuar conflictes, més enllà de trobar a darrera hora - sovint després de dir-se el nom del porc durant una setmana - una sortida de compromís acceptada a contracor i covant ja la revenja. Les solucions estables, ben rumiades i sense serrells que pengin, s’han de prendre en fred, no en calent. Roma, Paris, Londres, Lisboa, entre d’altres capitals, són les seus indiscutibles de les finals de la Copa dels seus respectius països. Madrid ho ha estat en infinitat d’ocasions, però ara els amos del Bernabeu surten per petaneres, i no estan disposats que el seu estadi sigui l’escenari on catalans i bascos ventilin i xalin la final de la Copa del Rei. Què es pensen, que contaminaran l’ambient de virus perifèrics?

            No seria cap bajanada preguntar-nos si aquesta poca disposició dels madrilenys a fer d’amfitrions, obeeix només a pura rebequeria del senyor Florentino Perez, com a reacció visceral davant l’adversari per antonomàsia de la casa blanca, el Barça, o la resistència té més calat que una simple rivalitat. Ja ho sentirem a dir! Però, en tot cas, és bastant empipador que especulacions d’aquesta mena tinguin raó de ser; doncs, no ajuden gens a rebaixar les tensions territorials, sinó tot el contrari. I, sobretot, sap greu que s’abonin les suspicàcies malintencionades, i que quan la solució és tan poc complicada com en aquest cas, es vagi marejant la perdiu; passa massa sovint en un país que tothom fuig, com de la pesta bubònica, de les patates calentes. Si qui organitza la Lliga i la Copa és la Federació, no seria lògic que els seus dirigents es mullessin i no contribuïssin a que la taca d’oli s’escampi? Si la Federació ha esdevingut, també, una rectoria per a uns quants espavilats, potser ja seria hora que pleguessin de rascar-se la panxa, i fessin la seva feina per justificar les misses, què carai!

            I ja que hi estem posats en això de la Copa, em pregunto si no seria millor referir-nos-hi planerament, deixant de banda l’afegitó “del Rei”. La Copa, que jo sàpiga no la paga pas la Zarzuela, sinó que es tracta d’una competició futbolera que tots els països organitzen, entre d’altres raons perquè dóna el passaport per participar en competicions europees de guanyadors del campionats nacionals. Ara bé, que jo recordi, no hi ha cap altre país adherit a la UEFA que identifiqui aquest trofeu, amb el cap de l’Estat corresponent. Fins i tot a Anglaterra, on la monarquia està més arrelada que a altres bandes, segons diuen els monàrquics, la seva Copa no passa de dir-se així: Copa. És més, estic segur que els mateixos dirigents de l’UEFA no s’entretenen a matisar, quan es refereixen als representants espanyols, que la seva particular Copa és la del rei, sinó que l’arrengleren com a la resta de països, amb el comú denominador de Copa. Simplement, sense buscar-hi tres peus al gat.

            Per què, doncs, aquí volem ser diferents de la resta de la comunitat? Serà perquè com que un clau es treu amb un altre, al esbandir la nostra Copa de l’afegitó “del Generalíssim” després de quaranta anys, va semblar millor substituir-lo per “del rei”. No seria hora de normalitzar aquesta competició amb propietat, i relaxar-la una mica, com una organització més de cadascuna de les Federacions esportives? Que sigui el cap de l’Estat qui la lliuri en persona als guanyadors, ja són figues d’un altre paner. Però que porti el seu nom, crec sincerament que es passar-se de frenada.      

UNA ALTRA REFORMA LABORAL ESGUERRADA DE NAIXEMENT

CARTA AL VENT

            Tot fa pensar que amb l’enèssima reforma laboral que sortirà de la cuina aquest mig dia, no en tindrem ni per mocar la crisi. Pel mateix pecat original a que em referia divendres passat, parlant de la reforma financera: no s’haurà tingut el coratge d’agafar el toro per les banyes. Ara bé, considerant que a part de caure bé als sindicats autòctons ha de convèncer, per imperiosa necessitat, als voltors mercats que ens tenen agafats pel coll i que se la miraran amb lupa, el més probable és que no coli. Inclús és possible que per fer-la creïble no pugui comptar ni amb l’aval d’una vaga general que, encara que sembli mentida, sembla que és el que li vindria bé al senyor Rajoy.

I és que per reviscolar un mercat laboral tan enterc com l’espanyol, cal alguna cosa més que fer-li pessigolles. Perquè el malalt comenci a reaccionar, és imprescindible primer que la iniciativa privada, que és qui pot crear llocs de treball, es senti prou estimulada per atrevir-s’hi. I en segon lloc, que es remogui enèrgicament la capacitat de consumir, doncs sense una demanda eufòrica no s’engrescarà l’oferta. I ni una cosa ni l’altra, segons sembla de les filtracions que s’han anat coneixent, la resolt sense complexes una reforma laboral que naixerà esguerrada, i que constituirà, de ben segur, una nova frustració.

Amb el canvi de govern hi havia l’esperança que no es deixaria perdre l’oportunitat de trenar una reforma ben feta, però una vegada més em temo que s’haurà repetit una versió nova, d’aquest exercici en que som tan experts: marejar la perdiu. La cosa no té volta de fulla, mentre ens regim pel sistema capitalista el consumidor hi juga un paper fonamental en l’empresa de desencallar el carro. Si qui ha de comprar s’arronsa perquè no té diners, ni crèdit, ni veu clar el dia de demà, vol dir que tenim mala peça al teler. I si qui hauria de crear llocs de treball no se sent valorat socialment – la caricatura macabra interioritzada gràcies als que viuen de ridiculitzar de l’empresari, no estimula, precisament, a fer-se emprenedor –, ni se li posen a l’abast unes regles de joc transparents que li facin perdre la por a invertir, la reforma que avui ens presentarà la vicepresidenta acompanyada dels seus acòlits, està més morta que els morts del cementiri. Això són faves comptades!

I que consti que voldria equivocar-me en el pronòstic; no hi ha res que em fes tanta il·lusió com reconèixer que l’he vessada. Entre d’altres raons de pes, perquè em fa por que la corda es trenqui el dia menys pensat. Mentre no ens adonem que no es pot repicar i anar a la processó alhora, no ens en sortirem. I quan sents que s’anuncia una vaga de transport urbà coincidint amb un esdeveniment econòmic que manté llocs de treball per avui i pel demà, voldries entendre com arriba a aquesta decisió un sindicat responsable. El més curiós de la hipocresia col·lectiva en que estem submergits o anestesiats, es reflecteix en com es trascolen aquestes notícies per part dels comentaristes i tertulians tuti quanti de les televisions i ràdios públiques i privades,  que són els que creen opinió en aquest país, comencen els seus anàlisis fent una genuflexió políticament correcte al dret a la vaga, perquè no s’atreveixen a dir el que vertaderament pensen: que els sindicats s’ho haurien de fer mirar més d’una vegada.

I que potser s’hauria d’anar pensant, també, en reformar una llei de vaga dels anys de la picó, per evitar les salvatjades que l’exercici d’una llibertat mal entesa i pitjor practicada, vulnera i trepitja sovint el mateix dret a la llibertat que tenen uns altres. Mentre la moda sigui posar els drets per damunt de les obligacions, no anirem bé en cap sentit. I mentre no se’ns arronsi el melic per parlar-ne obertament, no tirarem endavant. ¿O es que creieu que als empresaris que han aconseguit per Barcelona la confiança del mercat de les noves tecnologies els fa feliços veure com els seus esforços d’anys poden acabar a la bassa per culpa de dirigents sindicals dogmatitzats? Això també entra en el paquet de les reformes laborals, i en la política de donar seguretat als empresaris que vulguin apostar fort.    

REFORMAR SENSE ATACAR LA CAUSA, ÉS PEDRE EL TEMPS

CARTA AL VENT

            Per què darrerament s’han fet reformes de tota mena i la crisi ni s’arronsa? Doncs, senzillament, perquè els nostres polítics no han tingut mai el coratge d’anar a l’arrel del problema, sinó que només s’han dedicat a maquillar-ne les conseqüències molestes. Agafar el toro per les banyes era impopular i feia perdre vots, per tant els que fan política com qui fa de manyà - per guanyar-se les garrofes, això sí cent vegades millor que el manyà -, ja se’n guardaren bé prou de fer res políticament incorrecte, encara que sigui socialment necessari. Per primera vegada, el mateix Miquel Roca ha admès l’error de Convergència al no plantejar des de bon principi, quan es negociava la Constitució, el reconeixement del concert econòmic per a Catalunya. Es va fer a fi de bé, esclar, per no trencar l’entesa d’una transició agafada amb agulles d’estendre la roba. Tanmateix, tampoc els que s’adonaven del disbarat, per a no provocar una ruptura i les trencadisses corresponents, no varen moure un dit per impedir la multiplicació d’autonomies fins a nivells esperpèntics. Si d’aquella manca de coratge encara en paguem avui les conseqüències, no seria raonable proposar-se no repetir els mateixos errors?  

            Amb el ròssec de cinc milions i escaig d’atur i tota una generació de joventut pràcticament perduda i arruïnada, em sembla que s’hauria d’acabar l’addicció als experiments. Però no és així, els polítics mesells no paren de desbarrar. Avui el consell de ministres aprovarà la reforma financera que ahir el senyor de Guindos – un home que després d’enganxar-se els dits en altes responsabilitats de gestió del nefast Lehman Btothers, hauria d’anar pel món amb peus de plom i molta humilitat – va presentar la reforma eufòric, amagant que no farà a la crisi més efecte que una cataplasma per curar un càncer. Com és pot parlar de “reforma”, si no s’extirpa el tumor que consumeix el sistema financer? La causa dels nostres maldecaps, com ha passat a la resta de països “tocats” per l’esclat de la bombolla immobiliària, és que no hi ha manera de saber les dimensions del “forat” que l’explosió ha causat. Si haguéssim de creure al senyor de Guindos estaríem parlant d’un 110 mil milions, però des del propi sector s’insinua amb la boca petita que molt més, tant com el doble. Perquè el problema no es redueix a saber de quants pisos disposen, sinó de quin és el preu de cada pis. Aquesta és la mare dels ous: que en l’època daurada el Banc d’Espanya va permetre alegrement que les societats de taxació depenguessin de les entitats financeres. Aquesta aberració va possibilitar taxacions forassenyades al contractar hipoteques: el banc sobrevalorava el pis perquè li convenia als seus resultats i, també, per calcular les primes dels alts directius, mentre que el comprador hipotecat, content i enganyat feia la compte de la lletera, creient-se que era milionari.

Al esclatar la bombolla, resulta que el mercat ha dictat sentència: els pisos estaven sobrevalorats en un 30 o un 40 per cent. Però no s’acaba aquí la cosa, ja que si només és tractés de cobrir el diferencial entre el valor real i el de taxació potser sí que en de Guindos ho arreglaria amb aquest 50 mil milions d’euros que vol que aprovisionin en un any, els bancs. La realitat, no obstant, és que en aquest estoc immobiliari hi ha una partida opaca i maleïda  que correspon als solars no urbanitzables i als blocs de pisos que no es poden vendre perquè, excitats pel boom especulatiu, els promotors construïren i els respectius ajuntaments consentiren que s’aixequessin en els indrets més inversemblants. De quan puja aquest passiu realment, els bancs ni en parlen. Però males llengües diuen que la insistència del govern en empentar la fusió entre Bankia i Caixabanc obeeix a que corre la brama que l’antiga Caixa de Madrid arrossega una càrrega molt feixuga d’actius tòxics. El govern potser pensa que si aquesta operació de fusió és tanqués amb èxit, mataria d’un tret dos pardals: diluiria en el païdor ben sa de la Caixa catalana els virus nocius de la Caixa madrilenya i, d’aquesta manera, anorrearia un altre símbol del poder econòmic de Catalunya, després d’esclafar la pretensió d’autonomia del Prat.

            Finalment, que no ens vengui la moto el senyor de Guindos que als espanyolets aquesta “reforma” no ens costarà ni un euro. Ja no estem al segle dinou i qui més qui menys té una mica d’instrucció i sap que de miracles no n’hi ha: a tots els demès països sanejar les entitats financeres els hi ha costat enormes sacrificis als ciutadans, i encara no han fet net del tot. Que a nosaltres ens surti gratis no s’ho creu ni mamat, per tant aquesta reforma serà inútil una vegada més, perquè res que s’aguanti sobre una mentida pot reeixir. I que no vingui ara dient el senyor Botin, del Santander, que tot el dia culmerdejava per la Moncloa assessorant a l’inexpert Zapatero, que la culpa de tot plegat no era de la banca, sinó dels polítics. Els polítics hi varen tenir la seva part de culpa, però mentre s’engreixava l’oca immobiliària cap banquer obrí la boca per a blasmar-ne. Al contrari, més d’un animava els ciutadans a endeutar-se fins a les celles perquè sinó eren tontos, cridant com vulgars Laportes: “al loro, que no vamos tan mal”.

            No m’ha quedat espai per parlar de l’altre reforma dels pebrots, la laboral. Ho faré la setmana vinent.

SI US SERVEIX DE CONSOL, ENCARA N'HI HA DE PITJORS

CARTA AL VENT

            És una bona teràpia, la majoria de vegades, portar a visitar un hospital algú que es passa el dia queixant-se de la seva mala sort. Si s’és una mica persona, quan hom veu el pa que s’hi dona en aquests llocs, ha de caure de la figuera i pensar que, potser, no té tanta raó de somicar contínuament com una criatura malcriada: al costat de gent que s’empassa amb coratge inexplicable vertaders drames personals i familiars, jugant-s’hi inclús la vida o la seva qualitat residual, les quatre xorrades que ens passen als que tenim salut i l’indispensable per anar tirant, no ens haurien de treure el son. Al contrari, hauríem de donar gràcies a qui es vulgui, per la bona sort de que gaudim.

            Tanmateix, una cosa semblant passa ara amb com s’entoma la crisi. Ens anguniem només d’imaginar a quantes coses haurem de renunciar si no s’atura la mala ratxa. I quan algú pretén retallar una mica del benestar adquirit, ens defensem com gats panxa enlaire, denunciant que ningú pot arrabassar-nos els nostres drets i que, si per cas no queda un altre remei, que l’escabetxina comenci per una altra banda. I de ser una societat alegre i confiada en que tot seria de color de rosa pels segles dels segles, hem rebaixat els nostres fums de grandesa a contracor, i la crispació o la por més pregona ha transformat el posat dels que s’ho passen més malament. Si per un instant ponderéssim que amb una quarta part del que disposem per mantenir el nostre tren de vida, al tercer món viurien com reis, potser ens tornaria el somriure als llavis i ens desapareixeria a cara de pomes agres.

            En aquest món de mones, tot és relatiu i, fins i tot, a vegades arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, des amb qüestions transcendents fins amb tonteries de pissarrí. Voleu dir que s’ho val? No ens adonem que no es raonable ni té justificació que per resoldre qualsevol problema concret, apareguin centenars de solucions contradictòries? Això només delata una realitat esquizofrènica: que tothom té un rei el cos i que ningú para atenció en el que diuen els demés, per molt que s’hi esforcin. Sobre la crisi mateixa, estic convençut que els que l’estudiïn d’aquí a un segle, ens farien avergonyir si no fos que farà temps que criarem malves. Des dels orígens fins al seu agreujament, cap dels llestos que ara pontifiquen des de les diverses trones, varen ser prou espavilats com per preveure la patacada que ens venia a sobre. O potser sí. Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no va ser tan culpa nostra, com ens volen fer creure. Com en les clàssiques novel·les dels mestres de l’intriga, per desemmascarar el culpable ens haurem de preguntar a qui afavoreix aquest caos?

            És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang, i reaccionar amb sentit positiu per no seguir-los la beta, als qui a còpia d’encavallar males notícies esperen menjar-me la moral, fins al punt d’acabar-me tombant al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i acabés tot plegat en un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món a la seva conveniència, ens adonarem que la solució està més a prop del que pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. I això no vol pas dir retallar a mansalva l’estat del benestar o els ingressos, per posar-los al nivell de fa deu anys. No, començar de nou hauria de significar tirar enrere totes les barbaritats que hem consentit, des que el capitalisme més calculador ens va fer renegar dels valors tradicionals, que ens varem malvendre per un grapat de lluentons.          

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ?

CARTA AL VENT

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina, que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà d’anar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample. Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si el conjunt de la classe política - els que diuen que pretenen governar i els que són acusats de no deixar governar - no es posen d’acord i es deixen de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema - que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar del bisturí – al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats, a cops de destral.

            S’han de fer el càrrec, tots plegats, que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable. El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant; d’estirabots judicials sense cap ni centener; de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica; de testimonis desesperats de treballadors que, amb un atur que esborrona, es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes que tenen en ferm. I per la constatació que, malgrat la promesa del conseller Boi Ruiz sobre que la sanitat pública no perdria qualitat, la realitat d’aquesta fal·làcia il·lustrada ja se la troben, els qui tenen la desgràcia d’haver-la de necessitar, en les condicions de precarietat logística a que l’han condemnat les retallades que van debilitant l’estat del benestar a pessigades. I que consti que, en aquest cas, no es per culpa del personal sanitari, sinó per haver desmantellat els serveis fins a extrem tan paradoxals que la manca de consultors suficients en especialitats sensibles, els CAPS han de posar en llista d’espera de més de seixanta dies, consultes que s’haurien de tramitar amb caràcter d’urgència segons els criteris dels metges de capçalera o de les mateixes unitats d’urgència hospitalària, una vegada deriven a l’especialista el malalt controlat en la fase crítica.

És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què? Doncs per aprimar sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible: posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques, que només engreixen el dèficit; eliminar les administracions duplicades quan les competències estiguin transferides, tant a nivell estatal com d’administracions autonòmiques; acabar amb la disbauxa del mapa autonòmic reconeixent els drets dels tres territoris històrics i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, i que entre totes són una autèntica sangonera; reconèixer als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminar dels organigrames de tota l’administració pública els endollats polítics; obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives productives i al consum responsable, no aplicant interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; regulant d’una punyetera vegada la legislació laboral, escoltant sense dogmatismes ni prejudicis les reivindicacions dels emprenedors, ja que són els que han de crear llocs de treball i només ho faran en condicions favorables als seus interessos; acabar amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, amb escarments exemplars als infractors i als constructors de l’enginyeria financera necessària per escaquejar-se pagar els impostos.

           

            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no vol dir metges, educadors, jutges, bombers o policies, per resumir-ho – sobredimensionada i farcida de càrrecs d’origen polític que fan més nosa que servei; una política fiscal que accentua les diferències entre rics i pobres, carregant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del consum...

Però el bisturí, jo penso que no es pot deixar en mans d’un únic cirurgià, si no volem que el malalt s’hi quedi al quiròfan. Perquè l’operació neteja es faci ràpid, amb destresa i amb èxit, s’ha de comptar amb tot l’equip de gent que van comprometre’s si guanyaven les eleccions a treure el país del forat en el que, entre tots, l’havien enfonsat. Això vol dir que mentre un talli, l’altre anestesia i l’altre cus la ferida. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. El que importa és treure el malalt de l’UVI.     

  

LES DUES ESPANYES

CARTA AL VENT

            Ja em perdonareu, però si faig una mica de zàping per la tele, al·lucino al descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar el panorama, que conviuen amb la crisi de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no se la treuen de la boca, la crisi, que l’analitzen, la sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries.

            Si em decanto per la primera d’aquestes Espanyes, acabo deprimit i, sobretot, confús, perquè tot i que hi solen participar, a les tertúlies, experts de cert renom; mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest, on s’esbudellen els famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar, competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional; però, almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I, sobretot, m’oblido de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa.

No recorreré a la clàssica bajanada que una d’aquestes dues Espanyes em trenca el cor, perquè me la porten fluixa. però si és veritat que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla diria: no t’amoïnis, en aquest món hi ha d’haver gent per tot.

           

            De fet, els dos formats televisius a que ens estem referim no són una exclusiva d’aquest país, ja que una altra de les nostres característiques és copiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que massa sovint brodem i superem la posta en escena, l’aparador; però marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts a l’entorn d’una taula, i després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència és exacta i que sempre dos més dos faran quatre. De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants caps tants barrets.

            Però els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil per solucionar qualsevol problema posar-nos d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. No hi ha res a fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que es canviï d’opinió amb gran facilitat, depenent de quin cantó surt el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tan de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. Ja es ben trist tenir un pati tan caòtic. I avui, al parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en un aspecte concret , però també podríem posar altres exemples perversos: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agrada i l’altra Espanya, la dels corruptes i malversadors. A la primera la gent fa equilibris per sortir-se’n com pot, mentre que a la segona s’està ben vist i es viu a cos de rei. Quina de les dues s’imposarà a l’altra?           

   

A CAVALL DE LA FEBRADA

CARTA AL VENT

            A vegades convé reposar; altrament la vida s’esmuny entre els dits com s’esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel. L’empipador és que ara no lleu, d’estar malalt. Abans, de petit, recordo que quan tenies mal de cap, et podies tombar tranquil·lament al llit a covar la calipàndria. Ara, com que s’arrosseguen tants de maldecaps, ens hem acostumat a no saber estar-nos al llit, i passem bo i drets els constipats, les esgarrifances de fred, la caparrassa i aquella grip fastigosa i sense responsables coneguts que et deixa allomat, i et treu el poc humor que et quedava - després de la pluja de notícies pessimistes o escandaloses acumulades al tombar de l’any - l’atac del virus que sigui és una garrotada a traïció que em podien estalviar.

            Però, mira que us dic, reposar de tant en tant és bo, tot i que sigui si us plau per força. I encara que tinguis el cap enterbolit i l’espinada adolorida, alguna part del cervell no deixa de treballar a marxes forçades i et passa, com si fossin imatges, idees, arguments i preguntes a cabassos, més de pressa del que voldries, per a poder-les retenir. Potser perquè abans de posar-me al llit havia estat repassant missatges de felicitació de les amistats, a la poca estona de quedar-me ensopit em varen venir mil imputs a l’entorn del mot pau, i em sentia a mi mateix fer una mena de discurset on la paraula pau hi sortia cada dos per tres. No sé per quina raó, però de tota la quantitat de bestieses que vaig arribar a somniar aquella nit de malsons, només recordo amb nitidesa una frase que em va quedar clavada: “la pau mai no es deixa atrapar”.

            Suposo que té una explicació senzilla: aquestes diades pau és la paraula que es repeteix a tort i a dret, que passa de boca en boca, com si fos una consigna, en totes les seves traduccions: bon Nadal, que tinguis bon any, que els Reis et passin moltes coses bones... És un missatge important, però insuficient si no es materialitza en realitats, si no perd el regust de prefabricat. És cert que tant per Nadal com per Reis fem un esforç col·lectiu per acostar-nos al món dels infants, en un intent, jo crec, de retrobar la pròpia innocència, parenta de la pau. Però, és un muntatge ben intencionat i res més. ¿Recordeu que fa temps es van fer unes grans campanyes en contra de la joguina bèl·lica? Doncs resulta que el món consumista, malauradament encara avui, motiva pares i nens a comprar una certa classe de joguines no gens didàctiques, com per exemple la nova generació de nines monstruoses.

            Potser es tracta de canviar - aquí sí que convindria passar-hi l’escombra a fons - aquella vella doctrina de “si vols la pau, prepara’t per fer la guerra”, per una alternativa molt més congruent: “si realment vols la pau, no comencis a esmolar l’eina”. Un canvi de mentalitat que, ara com ara, no assumeixen els polítics i, per tant, no reeixirà de cap manera mentre la dèria d’armar-se fins a les dents sigui el parenostre que tothom sap de memòria, des de la dreta a l’esquerra. No cal anar gaire lluny, per recordar els fàstics dels socialistes de casa nostra als governants centristes que compraren tímidament quatre avions de combat, i quan varen arribar al poder, en Narcís Serra ens va encolomar F-18 americans a tremuja, amb l’excusa de que portaven una mica de tecnologia catalana.

            Qui pogués tornar a ésser infant i entretenir-se fent pessebres o tornant a aquelles joguines entranyables, com les baldufes, de quan també per jugar hi teníem de posar una mica d’imaginació. Una utopia, esclar. El que passa és que hi ha massa mesells. “I massa gent – com va escriure en Felix Cucurull, que en sabia un niu d’això de la pau – que no s’adona una abraçada amb totes les mans del món, pot ser una autèntica abraçada”.

            I perdoneu, aquestes divagacions a cavall de la febrada.