CARTA AL VENT
Veient com es va reconduint la crisi arreu del món, arribes a la conclusió encara que no vulguis, que els que manen estan obsessionats per l’objectiu de esborrar el deute acumulat com sigui, per tranquil·litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que van crucificar els creditors, que els hi demanaven diners quan ja tenien l’aigua al coll. Però, en canvi, es passa de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobem empantanegades en aquests maremàgnum d’interessos. És com si les persones, al costat del deute monetari, tinguessin un pes específic menor, un valor afegit devaluat, negatiu. Eixugar el deute és el que importa, peti qui peti. Tots els governants hi estan d’acord, i el que gosa desafinar es condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel·les al quarto de la les rates, com si fos una criatura a qui se l’ha d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.
A mi, francament, em sembla que per aquest camí no anem bé i que, malgrat arribem a treure’ns el ròssec de sobre algun dia - que ho poso en quarantena a curt termini - el preu que s’haurà pagat per aconseguir-ho esllomarà la capacitat de recuperació d’un benestar passable. Abandonar les persones a cures pal·liatives, és una confessió d’impotència tan barroera que ens passarà factura.
Quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’endollen al poder, la gent passa a un segon pla en l’ordre de les seves prioritats, i enlloc de ficar-se en els problemes personals, prefereixen diluir els danys col·laterals a les persones en estadístiques fredes i abstractes; el problema no són els milions de gent que s’ha quedat sense feina, per exemple, sinó els drames que cadascuna d’aquestes situacions suposa per a l’estabilitat psíquica dels que han caigut dintre del forat. Guanyar-se la vida és un dret natural, i encara que sigui suant la cansalada al rengle, és la manera decent de sentir-se útil. No tenir cap més recurs per a sobreviure que parar la mà a la caixa dels encantats, mina la dignitat de les persones i desactiva tot el seu potencial de confiança en la bondat de qualsevol sistema. Les persones, sense voler-ho i sense adonar-se’n, es van tornant amargades i ressentides, i això cap país pot permetre-s’ho, doncs no surt de franc.
La qüestió és, qui està dictant les regles de joc enmig de tot aquest caos? La resposta em sembla que admet poques variables: els mercats. I qui són els mercats? Jo no crec massa en teories de la conspiració ni en l’existència de dotze apòstols manegant-ho tot des de l’ombra, però és evident que el concepte “mercat” s’ha de materialitzar d’alguna manera entenedora per a la gent corrent. Es fa córrer la brama que són un dogma del sistema capitalista, però els dogmes que abans no es discutien per res del món, fins i tot els religiosos ara són qüestionats pel davant i pel darrere. A la tertúlia de la meva singular barberia, que com ja us he explicat alguna altra vegada és un parlament de pobre, un que se les dóna d’entès li va treure importància al misteri: “els mercats son els que tenen els diners a punta pala per deixar-te, quan no arribes a fi de mes, però fent-te pagar pel favor el gust i les ganes”.
A partir d’aquell moment, tothom s’hi va atrevir a ficar-hi cullerada a la conversa, i un que anava cremat va afegir: “i quan no pots tornar el préstec el dia que toca, et diuen que no t’amoïnis que ja te’n deixaran més si t’estrenys el cinturó i renuncies a uns quants drets adquirits, com si fossin privilegis. Això sí, els diners te’ls deixen clavant-te una bona picossada d’interessos. Fins que t’entrampes tant que se s’asseuen a la cuina de casa amb la pretensió d’administrar-te la bossa, el rebost i el lleure, assegurant-se que els hi demanaràs nous crèdits, a un preu cada vegada més impossible, i no per anar fent la viu-viu, sinó per tornar-los els rèdits. És el peix que es mossega la cua contínuament”.
En arribar a casa hi vaig pensar-hi una mica en tot allò que havia escoltat, i no em van semblar cap bajanada aquelles teories. De fet, retraten a nivell casolà el que el ciutadà percep i no pot arribar a entendre d’aquest sidral que va desencadenar l’amenaça de fallida del sector financer a nivell mundial, com a conseqüència de l’espifiada de la bombolla immobiliària que havien impulsat i alletat els mateixos que es presentaven com a víctimes. Malgrat la neteja obligada dels bancs més tocats, en conjunt el sector financer serà l’únic que en sortirà reforçat de la crisi, però haurà estat a costa de les persones. L’aposta i la prioritat dels que manen ha estat apuntalar el sistema financer sense excuses i empassar-se el deute públic a corre-cuita. I les persones que s’apanyin com puguin!
L’obsessió malaltissa per retallar despesa pública a tota costa ha obligat a prendre decisions covardes, injustes i desproporcionades, ensorrant les famílies que ja venien de la pobresa i arruïnant les que trampejaven la situació des d’una classe mitjana i prefabricada de petits comerciants, emprenedors, professionals o funcionaris, desmotivant tota una generació de jovent que se’ls hi està covant l’arròs i no estimulant el consum perquè la roda comenci a girar. I el pitjor de tot plegat és que el model econòmic que enyoren recuperar algun dia, quan es vegin les orelles, és calcat al que ens ha portat a l’atzucac fa quatre dies. Mentre no se li busqui un recanvi sostenible al sistema, pensant més en les persones que no pas en el diner, tenim mala peça al teler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada