QUE ENS INTERVINGUIN D'UNA VEGADA!

CARTA AL VENT

            Els que seguiu habitualment aquestes cartes al vent no us vindrà de nou que torni a repetir, una vegada més, que mentre no baixem del burro i ens posem a empènyer tots en la mateixa direcció, a Europa farem sempre el préssec. Primer, perquè ens sobra arrogància i, en segon lloc, perquè en comptes de fer pinya al darrere d’una mateixa proposta assenyada i possible, donem la impressió que tants caps, tants barrets. Com es pot anar a defensar res amb eficàcia, si entre nosaltres mateixos ens destrossem els arguments i els programes? Qui ens ha de prendre en serio, si ens passem les hores desqualificant-nos mútuament? Un país que està amb l’aigua al coll no es pot permetre tenir uns polítics tan inútils i maldestres, que prioritzen tonteries i interessos de partit enlloc d’aplicar-se a fer el que realment convé, d’acord amb el més elemental sentit comú. Cap ni un se’n pot rentar les mans de la responsabilitat que comparteixen, ja que tots tenen roba bruta per rentar i vergonyes per amagar. I el que pensi que està per sobre del bé i del mal, que tiri la primera pedra i li rebotaran als morros de seguida, entre d’altres raons perquè no vivim al segle XIX i les hemeroteques deixen a cadascú on li pertoca, pel que han dit, han fet o han deixat de fer des que l’assaig de democràcia va començar la representació amb el peu canviat d’un nou repertori, sense haver esparracat del tot els tics i els vicis de l’anterior. En podríem omplir un cabàs de disbarats, des de l’entrada a la OTAN defensada a contrapeu pels socialistes i votada en contra pels seguidors de la dreta capitanejada per en Fraga. O l’episodi ridícul d’un Zapatero tan entestat en negar la crisi que va acabar en pilotes i amb els pixats al ventre quan l’octubre del 2010 va tornar a casa amb el cap cot, amorrat per la bota dels alemanys cansats de les seves gràcies, com aquella de l’aliança de les civilitzacions mentre se li posava foc a la paella que tenia a la cuina de casa.

            Ja feia una mica de tuf a socarrim que un president del govern d’un país que es vantava de ser la novena potència i que va armar un escàndol reivindicant una cadira a la cimera dels més rics, no entengués un borrall d’anglès i sempre hagués d’anar amb l’interpreta enganxat a l’esquena. Però el seu successor, el gallec que s’ho tenia de menjar tot i que estava decidit a donar lliçons als europeus mentre a casa li creixien els nans, tampoc no pot explicar-se i entendre el que li diuen, sense esperar la traducció. Potser això fa que tant l’un com l’altre entenguessin sovint l’a per la b. Però a Europa no estan per camàndules i no s’empassen garses per perdius. Ni, molt menys, estan per aplaudir jocs de mans com el de la reforma laboral o com l’amnistia fiscal. A Europa només farien cas d’Espanya si es paleses una unitat real al darrere d’un projecte sostenible. Però, perquè això passés, fora necessari que tothom – governs i oposicions – fessin una cura d’humilitat, deixessin de procurar només per als seus interessos i treballessin de veritat per al poble, que és el que s’ha de fer en democràcia, sobretot si aquesta pot acabar esclafada sota un esvalot el dia menys pensat. O és que algú pensa que a Europa tenen pa a l’ull i es creuran que uns pressupostos que destinen el 60% dels seus recursos a pagar pensions, subsidis d’atur i els interessos del deute acumulat són de fiar? Si no posen remei, tots plegats, a aquest pegat, no trigarem ni dos dies a ser intervinguts sense embuts i a cara descoberta pels esbirros d’uns “mercats” que només volen cobrar i enriquir-se una mica més, sense cap concessió al sentimentalisme.

            A més a més, a Europa potser hi tenim coneguts o saludats, com diria en Pla, però d’amics ens en queden pocs. I d’aliats encara menys. Itàlia fa quatre dies ens ha befat a la cara i un correligionari il·lustre del gallec, com és en Sarkozy, no li raca vendre’ns per un plat de llenties electorals i dir als francesos que mai permetrà que acabin tan malament com els espanyols i els grecs. Això sí que és lleialtat! I perquè ens prenen com el pitu del sereno? Doncs, francament, perquè no els hi fem cap por mentre tothom tiri cadascú pel seu cantó i no fem un front comú per, almenys, salvar els mobles. Si voleu que us ho digui, no em refio que cap dels líders doni la talla i, per tant, ja només espero que ens intervinguin d’una vegada i s’acabi aquesta agonia en que malvivim. Algú enterrarà el darrer i tancarà la porta. Tenim el que ens mereixem i els monstres que ens manen, els hem alimentat nosaltres.