Tots els impostos són impopulars per definició; però, el de successions se n’emporta la palma perquè té la fama – ben guanyada – de que suposa una doble tributació i, per aquesta raó, a efectes retòrics més d’un el titlla de: “l’impost dels morts”. En la meva modesta manera de veure, fer-se mala sang amb aquest impost només interessa als quatre esvalotadors escalfabraguetesa que busquen la manera de fer contenta la parròquia i, si poden, afegir-hi al ramat dels emprenyats uns quants militants més. En primer lloc, cal puntualitzar que l’impost de successions el paguen les persones viues i no pas les mortes, que ja varen ésser espremudes en vida fins a l’última gota de suc; precisament perquè estaven vives. Els hereus, mentre es belluguin tributaran el que correspongui per un patrimoni que els ha caigut del cel, per llei de vida. En conseqüència, parlar de “doble imposició” en la meva opinió és una exageració que només s’explica per l’interès d'uns quants "bruixots" per fer bullir l’olla en temps electorals; però, des del més rigorós sentit comú resulta una temeritat defensar aquest argument tòxic i demagògic. Vet-aquí, que 80% de les herències que es tramiten a Catalunya són inferiors en valor absolut a 150.000 euros i només un privilegiat 2,4% supera els 600.000 euros; aleshores, a la pràctica, això vol dir que a la immensa majoria dels ciutadans practicament l'impost de successions els hi fa pessigolles.
Qui si haurà de rascar-se la butxaca, però, és la minoria gens despreciable de contribuents que cada vegada que es parla de reformar els trams d’IRPF, es posa les mans al cap i fa el posat de víctima propiciatòria, esquinçant-se les vestidures malaltissament manllevades a una “classe mitjana” que en temps fou autèntica, pero que avui està en vies d'extinció "malgrat ella". Tanmateix, la qüestió és que una bona part dels que es pengen l'etiqueta de "classe mitjana" per fer-se la víctima ho fan per justificar la queixa; però, alguns s'ho haurien de fer mirar ja que no tothom pot ingressar més de 90.000 euros anuals, una nòmina que triplica o quadruplica la dels pelacanyes com vostè o jo, que ho passem com podem - mantenint la dignitat personal fins on sigui possible - amb un sou o una pensió de pa sucat amb oli. Un il·lustre ideòleg i patum del liberalisme militant, l’Adam Smith, va sentenciar: - “els rics han de contribuir a la despesa pública no només en proporció als seus ingressos, sinó una mica més inclús si s’ho poden permetre”. El problema és que quan els polítics escalfabraguetes i els seus escolans d’amén s’emprenyen perquè el govern pretén fer una reforma fiscal més equitativa, rascant esclar les rendes d’aquells que s’embutxaquen entre pitus i flautes l’equivalent a mitja dotzena de salaris mínims, no volen entendre quelcom tan elemental com que qui pot permetre's pagar més permet que a les rendes més baixes se’ls hi afluixi la pressió fiscal. Agitant l’espantall dels impostos, es pot fer molta demagògia. I els demagogs, vés per on, sempre són ben vistos i tenen requesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada