L’OKUPACIÓ FRUSTRADA DEL PIS D’UN REGIDOR

 

            Me n’alegro pel cap de llista de Junts – avui “decantat” a l’oposició, a l’ajuntament de Manresa, pel mal rotllo amb els republicans amistançats amb socialistes – de que els okupes hagin fet llenya en l’intent d’usurpar-li la llegítima propietat d’un pis familiar buit. Sobretot si es tractava - com explicava el succés la redacció del diari local - de delinqüents organitzats per traficar amb pisos buits, esprement (robant) el poc suc (diners) que encara els hi queden a quatre poca-roba que no tenen altre remei que engrapar-se a un ferro roent per sobreviure a la misèria. És a dir, que els okupes no pertanyien pas al col·lectiu dels sensesostres desesperats per no tenir feina i estar a la quinta pregunta. No intento pas justificar, ho dic per si de cas les suspicàcies en un tema tan delicat, que si es tractés de pelacanyes espontanis la temptativa d’okupació s’hauria de mirar més benignament. Amb el dret a la propietat, cap societat que no vulgui acabar pel camí del pedregar no pot fer-hi jocs de mans. Ara bé, qualsevol societat democràtica i honesta hauria de trobar la manera “d’encaixar” – ara que el concepte “encaix” està de moda – la defensa de la propietat amb el dret de les persones a un habitatge digne.

            Però, això ja són figues d’un altre paner i caldria dedicar-hi més d’una reflexió per treure’n el desllorigador d’una qüestió tan complexa, a causa dels interessos contradictoris i en massa casos irreconciliables. Avui, només voldria puntualitzar que el fet que l’intent d’okupació del pis d’un regidor hagi desvetllat tanta atenció per part de la premsa i de les autoritats, m’ha sorprès perquè no acostuma a ésser habitual ni en un cas ni en l’altre. Per tant, suposo que, sense prejutjar el fet sobre el qual reflexionem com a una mena de tracte de favor, no es pot negar que com passa en general en aquest món de mones, hom fa de més o de menys en funció de qui sigui el perjudicat perquè, també davant la desgràcia, uns són més iguals que altres. I això si que, al meu parer, hom podria estar temptat de considerar-ho una forma de discriminació positiva, tenint en compte que hi ha més de quatre dotzenes de ciutadans que suporten alguna forma d’okupació, d'inseguretat o d'indefensió per incivisme  sense que la seva petita tragèdia individual i quotidiana surti “als papers”, i la polícia o la justícia remenin el cul amb una mica més d'empatia i interès. I encara que la majoria de perjudicats en atemptats contra el dret a la propietat privada pensin que “els governants es posen de perfil i neguen la realitat sobre la problemàtica de l’okupació”, els ciutadans rasos no es poden desfogar deixant-ne constància de la seva legítima indignació a la premsa, com ho ha pogut fer el regidor en qüestió. Enteneu què vull dir, oi?