Quan em vaig fer càrrec de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa – ha plogut una mica des de la primavera del 2011, oi? – entre d’altres projectes que formaven part del full de ruta que vaig proposar als socis, n’hi hagué un que va causar desconcert i un considerable rebombori entre el sector més diguem-ne tradicional i conservador – jo l’anomenaria més aviat “carca”, però deixem-ho estar en “purità” per a no esgarriar cries – que es va estripar les vestidures en explicar-los la meva intenció de muntar una aula per practicar el bridge. “On s’és vist fomentar jocs de cartes?” – va engaltar-me amb cara de set jutges la que a l’hora de prendre decisions exercia com de “mare superiora” de l’associació, envoltada de tot un reguitzell d’escolans d’amén. Segons vaig saber, amb anterioritat alguns socis havien plantejat d'organitzar un campionat del popular joc de taula anomenat “botifarra”, però en van quedar escumcagats perquè els guardians de la tradició van vetar afegir a les activitats pròpies de l’associació, qualsevol versió de “jocs de taberna”, sense que ningú gosés planta’ls-hi cara als talibans.
Reconec que veient-me a venir la critica aferrissada i ferotge d’aquella mena de “carcundia”, vaig contrarestar-la preventivament inaugurant l’aula de bridge amb la conferència d’un psiquiatre il·lustre – el doctor Pere Bonet – avalant aquell joc de cartes com a molt favorable per a mantenir a la gent gran les neurones en forma, i aconseguint que un reconegut matemàtic – el catedràtic Pere Rubio – s’encarregués gratuïtament de la direcció de l’aula que, contra tots els pronòstics i anatemes va començar amb trenta participants i avui, una dècada i escaig després, encara es manté reeixida i en plena forma. Per tant, me’n sento molt orgullós de no haver cedit a les crítiques i de contribuir a fomentar una eina tan eficaç com un joc de cartes per mantenir en forma, en el millor sentit de la paraula, els “terrats” de la gent gran.
Tanmateix, avui amb uns veïns organitzem cada quinze dies vetllades dedicades a jugar a parxís. Francament, no se m’hagués acudit mai que m’hi aficionaria a aquest joc de taula que, potser, no té el pedigrí del pseudo-aristòcrata bridge o dels pseudo-intel·lectuals escacs, però que a nosaltres ens ajuda a passar l’estona i desentrenyinar les “golfes”. Per cert, no hi ha jocs de taula de tercera o primera divisió, perquè cap modalitat de joc de taula – sigui practicada en família o entre amics – pot desdenyar-se si contribueix a passar l’estona, pendents de “la partida” que ajuda a oblidar maldecaps i angoixes i respectant al peu de la lletra la cultura de“les regles del joc”. Estic segur que més d’un, encara en llegir aquesta reflexió, arrufaran el nas com si els hagués defraudat en confessar aquesta afició al parxís, com si no fes per segons qui. Doncs, mireu no perdré el temps en “desclassificar” d'etiquetes els jocs de taula, perquè per desgràcia de “classismes” i “d’elitismes” fastigosos ja n’estic fart. Que cadascú jugui amb allò que el faci feliç, sigui al bridge, a la botifarra, al mus, al domino o a l’humil parxís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada