M’estic adonant, amb molta preocupació, que a còpia d’enquestes cuinades a mida de qui les encarrega, es desassossega la gent que va justa d’armilla. Des dels governs, siguin del color que siguin, tothom malda per quedar bé amb la vianda al plat, maquillant sense massa escrúpols i cullerades de veritats a mitges, els resultats que fan públics periòdicament; però, el problema és que aquesta manipulació per discreta que sigui fa figa quan es fa palès que qui amaneix l’IPC no s’amoïna fent-li la prova del nou o del cotó-fluix als resultats publicats, anant a treure el nas sense prejudicis ni opinions preconcebudes pels supermercats petits i grans del país. I és que quan els anomenats experts t’expliquen el mètode de càlcul de l’índex de preus i la llista de productes que han fet servir per confeccionar una teòrica cistella casolana i popular del consum - des d’un punt de vista més especulatiu que objectiu – hom cau de cul comprovant l’aiguabarreig tan surrealista d’articles considerats habituals, que poques mestresses de casa tocant de peus a terra inclourien en la llista d’articles de primera necessitat. I és que la composició d’un cabàs tan descaradament “virtual” potser serveixi per dibuixar la gràfica estadística ideal, però no té res a veure amb allò que realment necessiten els rebosts de la majoria de llars per fer bullir l’olla.
No vull pas donar a entendre que la confecció de l’IPC sigui una fal·làcia, perquè no es pot afirmar que no siguin certs els preus dels articles i serveis que s’incorporen a l’escandall del contingut de la cistella de la compra; la qüestió és més subtil; que la incidència real i quotidiana de determinats articles és manifestament nul·la, per no dir que es fan entrar en calçador per “ponderar” els resultats. Però, com que la gent compta amb els dits de la mà, després de comprar la fruita, la verdura, les llegums, el pa, la llet o l’oli, s’adona que el tiquet de caixa cada dia marca tres o quatre euros més que la setmana i, possiblement, menys que la vinent. Ara bé, els preus al consumidor no s’apugen per art de màgia ni es justifiquen, la majoria de les vegades, pels preus en origen dels productes; tanmateix, les explicacions dels jocs de mans que retraten les estadístiques no sempre són edificants. Per desgràcia, es poden comptar amb els dits de la mà les repercussions a l’alça d’un article en la butxaca del consumidor final té res a veure amb el preu que es paga en origen al productor, sigui pagès o industrial. I cap dels governs tan primmirats confeccionant estadístiques té pebrots per anar a la mare dels ous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada