El món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s a que mai més la humanitat tornaria a ensopegar en la mateixa pedra, decidint que abans de resoldre els conflictes a plantofades les parts enfrontades s’asseurien a enraonar civilitzadament en un espai comunitari neutral: les Nacions Unides. Però aquelles bones intencions van quedar en paper mullat a les poques setnanes i fins al dia d’avui, que podem certificar-ne el fracàs continuat de l'esperit de bona entesa i germanor, en el transcurs de l’assemblea general d'unes Nacions Unides, més desunides i rebeques que mai. I d'aquests resultats tan galdosos en tenen la culpa tant les anomenades "potencies" degut a llur capacitat de dissuasió i de lideratge – primer gràcies a l'armament convencional i després amb l'amenaça dels arsenals nuclears – com la resta de la penya comunitàtia que varen establir complicitats de sotamà uns dels altres, alimentades per interessos econòmics i territorials bilaterals, imposant un nou marc de relacions internacionals sota l'etiqueta de "guerra freda", en un intent esperpèntic de netejar-se la consciència remarcant que es mantenien ferms en l'oposició a les "guerres calentes". Per aquesta raó, una darrera l’altra varen esclatar arreu del món "petites guerres" com de fireta, que, no obstant la seva limitació territorial per quatre desaveniències entre veïns abusaren de països més dèbils degollant, afusellant o violant tothom que els feia nosa per roba'ls-hi els seus recursos, mentrestant els panxacontents i eixorcs “diplomàtics”de l’ONU només sabien engiponar propostes "d'alto el foc" descafeinades i que arribaven sempre a misses dites; per tant en la majoria dels casos, els països invasors s’hi pixaven a sobre els intents de treves pactades, imposant la pau dels cementiris per sortir-se amb la seva.
Però aquestes guerres sectorials – la darrera mostra, la tenim a Ucraïna – són tant o més cruels que les d'abasta mundial i a part de la devastació material deixen un rossec de víctimes fugitives i famolencs a les quals l'ONU només ofereix camps de refugiats que no serveixen per res més enllà de repartir la misèria, les malalties i la frustració de la derrota. I quan la capacitat d’emmagatzematge d’aquesta mena de camps de concentració es desborda, les pobres persones refugiades fugen cammes ajudeu-me cap a les fronteres europees, si són africans o asiàtics, i a les dels EE.UU., si són sud-americans cansats de passar gana o persecució política en els seus països d’origen. Tanmateix,, l'empantano de la inefable ONU es veu incapaç de posar remei a aquesta vergonya de la immigració forçosa de milions depersones perquè a cap de les potències que tallen el bacallà se’ls hi crema res en aquest desastre continuat, per moltes resolucions benintencionades que s’aprovin, ja que no serveixen per res més que per incrementar les muntanyes de paper mullat. I no només passa això amb les resolucions que pretenen desactivar conflictes armats, sinó també amb les crides promulgades de tant en tant - a vegades només per quedar bé - per frenar les conseqüències d’una climatologia que es venja en estar cansada d’ésser maltractada i violada.a cremadent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada