Des de fa una dècada llarga vivim instal·lats en una mena de muntanya russa emocional ininterrompuda, que cadascú s’espavila per administrar anímicament com pot, amollant-s'hi com millor pensa que pot resistir les adversitats sobrevingudes sortint-ne sa i estalvi, amb el mínim d'esgarrinxades possibles. Però, els que siguin incapaços de suportar o d’encaixar la pressió que comporten aquestes continues pujades i baixades d’adrenalina, no trigaran gaire a criar malves o a vegetar en un racó rossegant-se les ungles, voluntàriament marginats i potser mig trastocats. Ja sé que aquesta descripció pot semblar exagerada i patètica, però pareu atenció al vostre entorn i us adonareu que el panorama que us pinto és força versemblant, i que els danys colaterals - provocats pel devessall de “males notícies” que voldríem passessin mig desapercebudes per vergonya o per empegueïment - regalimen implacables malgrat potser trigarem temps a avaluar la seva autèntica repercussió en la nostra fesomia i en la rutina quotidiana. En uns casos, perquè desconeixem totes les dades del problema i en altres, bastants més dels que ens pensem, perquè malgrat ens omplim la boca de paraules com “transparència” i “claredat”, en realitat hi ha molt més interès per maquillar o que ens maquillin les realitats incomodes, que no pas de permetre suprimir tots els filtres protectors interposats per tal evitar crisis de pànic o quadres patològics de depressió col·lectiva.
No consta enlloc, però, la consigna no escrita per trampejar les sorpreses quotidianes sense que ens abonyeguin la moral i la capacitat de resiliència, que passa per mirar de no implicar-s’hi mai massa en “el que passa”, perquè no ens afecti fent-nos trontollar l’estabilitat i desenvolupar sentiments d’indefensió en tenir la sensació que no podem fer res per impedir-ho, ja que el destí a més d’estar predestinat el maneflegen poques mans. La manera més senzilla de no amoïnar-s’hi, com us deia, seria renunciar voluntàriament “a saber”, desendollant-nos de les fonts d’informació i no participant per activa o per passiva en cap d’aquests debats tan pintorescos que s'organitzen arreu “per arreglar el món”, abonant-nos exclusivament als canals televisius de color rosa o amorrant-nos com uns babaus a les retransmissions de competicions esportives, com si enyoréssim el “panem et circenses” de temps reculats, per distreure’ns i “no pensar” en coses serioses. El problema és que aquest sistema per a no complicar-se la vida, a part de fer palesa la poca solidaritat, ens degrada com a persones sociables i encara que de moment no ens en donem massa compte, en realitat ens fa tornar de mica en mica més sorruts i egocèntrics. Tanmateix, no tinc clar quant de temps és pot viure tancat en una mena de bombolla hermètica, no volent-ne saber res de com van les coses pel món ni comentar la jugada amb ningú, per almenys compartir l’angoixa.
Les sensibilitats de les persones són tan diverses i complicades que mentre alguns, suposo que posant-se una bena als ulls i taps a les orelles, poden cohabitar amb la ficció de sentir-se feliços amb el petit món que s'han creat per ells sols, n’hi ha d’altres incapaços de resistir ni un sol dia encofurnats en una mena de llimbs passiu, per molt terapèutic que pugui semblar. Jo tinc la sensació que les persones, gairebé per instint de supervivència, son capaces d’adaptar-se a les situacions més rocambolesques i estressants, vivint amb l’ai al cos si no hi ha més remei per sobreviure. Ara bé, em temo que deu costar molt d’acostumar-se a anar-se’n a dormir cada nit sobre un polvorí si no es té l’entrenament adequat per fer el cor fort, ja que trampejar la dosi de tensió diària amanida d'incertesa, ha de tenir per força un cost emocional considerable a mig o llarg termini. A curt, suposo que es poden enterbolir els efectes amb remeis més aviat casolans; però, a la llarga i a la meva manera de veure només hi ha un sistema que mig pot eludir no acabar traumatitzat pel trascolament constant de notícies depriments: donar gràcies a Déu o a qui es cregui que en definitiva mou es fils de tot aquest tinglado, per permetre’ns ser testimonis privilegiats d’uns episodis que deixaran empremta profunda en la història de la humanitat, i que els nostres néts estudiaran, criticaran, elogiaran o condemnaran d’aquí a tres o quatre generacions. Perquè si d’una cosa podem estar convençuts és de que el món no baixarà la persiana per molt putes que les estiguem passant avui. Ara, el que no m’atreveixo a pronosticar és si els que ens vindran al darrere trobaran l’herència rebuda acceptable: ignoro si el món en el qual els tocarà estar-se serà millor o pitjor que l'actual que ens estem polint; però, segur que serà molt diferent.
Si ho reflexionem bé, resulta impagable tenir l’oportunitat de ser observadors de primera mà d’uns esdeveniments tan importants com impensables fa una dècada. Per exemple, la queixalada bestial d’una pandèmia mundial; l’inici de la cursa cap a la degradació sense possibilitat de fer marxa enrere de l’equilibri mediambiental, en no haver-nos espellingat prou quan encara s'hi estava a temps per impedir l’escalfament climàtic; la reaparició tòxica de ideologies feixistes que semblaven exterminades després del mal que varen causar; la impotència davant uns fluxos migratoris imparables i indigeribles; la polarització de la societat mundial en clapes de rics cada vegada més rics i en bosses de pobres cada vegada més pobres, després de la desaparició del calaix de sastre social conegut com “classe mitjana” que feia de matalàs entre uns i altres; la progressiva dependència i submissió a la dictadura de la robòtica i de la telemàtica i, qui sap si per acabar-ho d’arrodonir, assistir bocabadats a la declaració de la primera guerra mundial amb mitjans bèl·lics no convencionals, sota l’amenaça del patètic argument de dissuasió de la possibilitat de prémer el botó nuclear...
Estic acollonit, francament, com no pot ser d’altra manera encara que hipòcritament vulgui treure’ls-hi importància a l’escalada de males notícies, no sé si imbuït com molts altres benaventurats que ens escarrassem per a no contribuir al desànim. Per aquesta raó m’aferro al únic agafall que trobo per a no llençar el barret al foc: no dimitir del meu paper d’espectador d’aquest estrambòtic joc que suposa repassar el sidral de l’actualitat quotidiana, malgrat no n’estigui segur del tot que ho pugui suportar sense que se m'afluixi algun cargol. Esclar que només es pot desenvolupar aquest sentiment entremaliat, entre positiu i temerari, si la salut acompanya una mica i no s’és un pobre de solemnitat. Donem-ne, doncs, gràcies perquè potser és l’únic al·licient que ens queda, sobretot als de la meva generació: ser testimonis de com la humanitat pel mal cap dels seus dirigents va de pet pel camí del pedregar; però, no oblidem que haurà estat amb la “col·laboració necessària” de tots nosaltres, que només ens recordem de sant Pere quan sentim ploure. Trist esbargiment el que us proposo per prendre’ns-ho bé, francament; però és el que hi ha, i pau i que duri!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada