EL DIA DELS ENAMORATS MÉS QUE MAI FEM L’AMOR I NO LA GUERRA

 

És ben veritat que el món gira massa de pressa: ahir era el dia “del solter” i avui és el "dia dels enamorats". I tots contents i engalipats perquè, en definitiva, gairebé tothom és tan feliç com es decideix a ser-ho. I com deia no sé quin filòsof, de la mateixa manera que el peix viu al mar, nosaltres vivim en el temps i ens hi hem d’adaptar i, malament rai, si no ho fem. Ara bé, perquè avui ens hem de enrecordar de sant Valentí? Doncs, si voleu que us parli amb franquesa no ho tinc gaire clar, llevat que un bon dia els influencers professionals del consumisme varen decidir explotar aquesta llegenda per augmentar les vendes de tot a pràcticament les botigues de tot i les ofertes de tota classe de serveis. Perquè, esclar, quan l'objectiu es “regalar”, la llista de possibles “detalls romàntics” és infinita. I he escrit llegenda conscient de que, certament, els mèrits d’aquest benaventurat Valentí per presidir la confraria dels encaterinats aprenents d'amants més aviat són un misteri, i el seu currículum en el santoral cristià és tan equívoc com mancat de pedigrí. Perquè feia tan poca llevada suposo fou la raó que aquest paio fos "expulsat" del calendari litúrgic tradicional catòlic el 1969, any en què Roma procedí a suprimir alguns sants d'un marcat i escandalós origen llegendari, del seu catàleg.

Segons la tradició, a la Roma de segle III l’emperador Claudi va decidir prohibir els matrimonis entre el jovent considerant que els homes solters eren millors soldats. Però un sacerdot anomenat Valentí va considerar-ho un error i va decidir casar en secret tots els enamorats que volguessin. En assabentar-se’n de la rebequeria, l’emperador el va fer detenir i, incapaç d’aconseguir que en Valentí baixés del burro, va ordenar que li tallessin el coll, que és com es pelaven les heretgies i traïcions en aquella època. El problema, però, és que hi ha mitja dotzena de relats apòcrifs que ho expliquen d'una altra manera, un d’ells descriu el personatge com un sacerdot que va ser capturat i es va enamorar de la filla del seu carceller, a la qual va dedicar una apassionada carta d’amor que signava com «del teu Valentí». En tot cas, a finals del segle V l’Església catòlica va recopilar totes les llegendes que circulaven i el papa Gelasi I, el primer pontífex africà i de color, va formalitzar el culte a sant Valentí, en un intent de cristianitzar les Lupercals paganes en honor del déu pagà de la fertilitat. Tanmateix, s’hauria de tenir en compte la versió que figura al Costumari Català, de l’Amades, en el sentit que el tal Valentí, almenys a Barcelona, se’l venerava més que com a patró dels enamorats com a pare pedaç dels estafadors. Amades concreta que “els qui desitjaven la protecció valentiniana, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau i a la sortida s'aplegaven a la placeta de la Verònica, on mentre practicaven diverses murrieries es confessaven i s'ensenyaven mútuament les trampes i les farfolles de que es valien per engalipar els innocents”. El filòleg Martí de Riquer, per la seva banda, relaciona sant Valentí amb l’aparellament o "casament" dels ocellets enamorats a mig febrer. Per aquest motiu, sortir-ne a caçar tal dia com avui era considerat pecat i, paradoxes de la saviesa popular, els caçadors d'ocellets tenien al prolífic Valentí per advocat.

Sigui com sigui, els anglosaxons es varen afillar la llegenda i l’incorporaren al tabernacle del consumisme, utilitzant descarada i temeràriament una tradició tan poc contrastada i arrelada per promocionar-la comercialment i vendre de tot en nom de l’amor, perquè l'amor és el forn on tot crema. I començaren a circular frases tan boniques i rodones com “l’amor és com la poesia i tots els amants fins i tot els mediocres escriuen versos", o “l’amor és l’egoisme de dos disposats a sacrificar-ho a l'altre encara que sigui vivint de mentides, perquè l’amor és la forma més violenta de l’egoisme”. Algunes d’aquestes frases fetes freguen la transcendència, com ara: “la mentida de l’amor etern ens posa a to per la mentida de la vida eterna”. O d’altres que unglegen el cinisme, com “l’amor és com una religió, fàcil d’adoptar per als miserables” o “en qüestions d’amor, les dones sempre se’n surten”, ambdues opinions atribuïdes al tòxic geni d’en Voltaire. Si em demaneu que n’esculli tres o quatre de reflexions sobre l’amor, jo diria que l’Albert Camus l’encertava quan confessà que “no ésser estimat només és qüestió de mala sort, però no ser capaç d’estimar és una desgràcia”; o també m'escau una confessió del novel·lista Nir Baram que, en el llibre “La Bona Gent”, posa el dit a la nafra més freqüent del que voldríem, quan idealitzem l’amor: “... no es portaven bé però se suportaven, potser perquè es necessitaven”. ¿Quants de matrimonis d'antics enamorats simplement “van fent” mancats d’aquell punt de curiositat, de fermesa i d’il·lusió capaç de desendreçar i trencar rutines? I permeteu-me que tanqui el carnet de cites amb una que vaig llegir una vegada i que sempre més he recordat, sinó en les paraules idèntiques si en el seu sentit: “de jove ets una papallona, voles de flor en flor, i així ha de ser, perquè ni no ho fas després no sabràs en quina flor voldràs acabar aterrant”.

I aquest sant Valentí, quan segons aquell altre il·luminat que presideix els Estats Units ja s'ha posat data - demà passat dia 16 - al començament d’una guerra a Ucraïna, potser que recuperem aquell vell clam de “fes l’amor i no la guerra”. No em pensava pas que la situació a la frontera russa es deteriorés tant com ho ha fet, perquè em refiava que després de tantes anades i tornades de capgrossos occidentals des de Kiev a Moscou, i de les vídeo-conferències entre els dos principals galls del corral, el suflé es rebaixaria. Però ha estat que no, i malgrat els principals xamans diuen que no aturen els esforços diplomàtics per mantenir verge la pau, resulta que els tancs, els avions, els míssils apunt i les tropes en capellà, desmenteixen les bones paraules dels xarlatans. A vegades tinc la impressió que si en el transcurs de les converses entre sords hi hagués més bons traductors, possiblement el nombre de conflictes disminuiria. Perquè no puc entendre com després de tan enraonar no es trobin solucions de compromís, abans de posar en marxa tota costosa maquinaria d'una guerra d'abast imprevisible. Les guerres no són bones per ningú perquè vèncer és tan amarg i costós com ser vençut. És evident que caldria un canvi a fons de les regles de joc i dels objectius de la humanitat, però com ja va avisar en Tolstoi el problema és que: “tot el món predica que vol canviar el món, però ningú mou un dit per canviar-se a si mateix”. Aquesta és la mare dels ous. En Gandhi, també hi va insistir-hi: “sigues tu el canvi que vols veure en el món”. Són veritats tan evidents en temps de guerra o d’amor que, en contra del que diuen els gurus del consumisme que inflen artificialment “dies de sant Valentí”, no es pot estimar en dies prefixats en els calendaris comercials. Però de totes maneres, més val que fem l’amor "el dia de sant Valentí", per fals i artificial que sigui, que no pas la guerra.