I si no és ètic, ningú que valori ésser honest s’ho pot permetre. Més clar, l’aigua! Per saber si una conducta és legal no cal donar-hi gaires voltes, existeixen codis i reglaments que estableixen amb ets i uts què està prohibit i què no, amb escàs marge per a la interpretació. En canvi, quan es tracta d’establir la diferència entre allò que està bé o no, la qüestió ja té més lectures, perquè la majoria de les vegades determinar-ho depèn de com hom en sigui d’estricte i de primmirat escoltant el parer de la seva consciència, que és quelcom que tothom en té encara que li tapi la boca; per tant, això de que a vegades es fa difícil de saber què està bé i què està malament, és una mentida com una casa de pagès. Tothom sap quan s’ha ficat de peus a la galleda, s’està passant de rosca o, directament, està garfinyant la llei i la moral. La gent no és tan tonta ni insensible com per a no tenir clars els límits de la llei i els de la moralitat; jo diria que la diferència entre el bé i el mal tothom se l’olora per instint. La qüestió és fins a quin punt s’està disposat a arriscar l’ètica estirant fins al màxim les costures legals i morals.
En definitiva, ¿en què penseu que consisteix l’enginyeria empresarial o financera per escaquejar-se de les obligacions fiscals, sinó en un exercici de forçar fins que es pugui i donin de si les costures, estiguin brodades amb grans definicions jurídiques o cosides amb senzilles puntades administratives? Més d’un professional d’aquestes enginyoses mandangues defraudadores, àdhuc no es resisteix a vantar-se de la seva mà trencada en aquests tripijocs explicant als seus clients, a l’hora de fer l’article de les seves habilitats de gata maula, que si es va en compte i se sap quina tecla tocar no hi ha cap perill, sempre que es tingui clar que qui pren cartes en aquesta mena de partides assumeix un risc com passa en qualsevol joc d'atzar, però que en cas de sortir malament l'aposta precisament l’experiència d’un bon professional serà cabdal per procurar despistar tant com es pugui a inspecció pertinent, per tal d'evitar que la infracció no costi un ull de la cara. És a dir: tothom que busca dreceres a la vida està al cap de carrer que en forçar la llei poden passar només dues coses: que es faci dòmino i surti bé la jugada o que hom s’hi enganxi els dits de ple. En aquest darrer cas, el que compta és que la “trapelleria” surti el més “barata” possible.
Molt burro o mal assessorat, doncs, ha de ser el que juga aquest joc, conscient o no del risc que corre, perquè si l’arrepleguen acabi fent-se'n l’estella. I és que per molt aparatoses que siguin les multes i les quantitats reclamades als estafadors de coll més o menys blanc, als ingenus observadors que ens ho mirem des del carrer estant sempre ens queda el dubte de si realment els delinqüents atrapats acaben rescabalant de veritat i fins al darrer cremallò als perjudicats – sigui la hisenda pública o institucions privades -, dels danys i perjudicis conseqüència d’haver-se fet el llest per aconseguir més beneficis. Si passem llista, per exemple, de tots els il·lustres espavilats pocavergonyes que han estafat la hisenda pública, ¿estem segurs que malgrat hagin estat condemnats a pagar una morterada, “aquesta morterada” cobria tota la quantitat real defraudada? I, sobretot, de que l’execució de les sentències es compleixen fil per randa? Francament, a jutjar per com han refet la seva vida molts d’aquests coneguts pocavergonyes, em costa de creure.
Però tornant a la pregunta del principi, en el supòsit que s’arribi a la conclusió que determinada conducta torta sigui legal però no ètica, ¿d’aquesta manca d’ètica se n’han de demanar responsabilitats polítiques, en cas que qui hagi passat per l’engonal la moralitat sigui un càrrec públic? Simplifiquem la pregunta referint-nos a un cas real i de plena actualitat, com és el sidral en que està emmerdada la presidenta de la Comunitat de Madrid, ¿es poden donar per bones les seves excuses, en el sentit que com que la contractació d’una partida de mascaretes en la fase més dramàtica de la pandèmia va respectar “la legalitat vigent”, no es pot considerar poc ètic que algú s’hagi lucrat de l’operació comercial en forma de comissions, encara que es tracti d’un familiar? Si responem en clau de sentit comú, no hi ha cap dubte que l’ètica ha estat víctima d’escarni públic per part d'algú que està obligat a donar exemple de honestedat. La qüestió és quants casos hi ha que no se saben, de difícil convivència en l'administració pública entre la legalitat i l’ètica? La pregunta la podem referir a molts supòsits i àmbits de la gestió pública i, per descomptat, també de la privada. Per aquesta raó potser caldria preguntar-nos-ho, per exemple, quan llegim notícies sobre desnonaments: si per molt que estigui emparada la “legalitat” per policies i funcionaris del jutjat, podríem assegurar que en aquell acte es respecta l’ètica fotent persones indefenses al carrer? I així, podríem fer-nos la tira de preguntes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada