La ciència sembla que tindrà indiscutiblement la darrera paraula en el desenvolupament del futur; de fet, avui ja marca el compàs del present, malgrat encara no sigui infal·lible i no tingui resposta per tot. Precisament aquesta dependència de la tècnica i dels èxits en la recerca és el repte que els científics porten gravat entre cella i cella des que es consagren voluntàriament a la ingrata feina d’investigar per fer-se més savis que rics; però, a la meva manera de veure, el que em preocupa és que els constants progressos i descobertes – la del vaccí de del covid-19 a contrarellotge en seria una mostra -, no ens portin cap a un autèntic renaixement de la humanitat sinó que ens enfonsin en una mena de despotisme il·lustrat dels cien-tífics. Des del màxim respecte envers la ciència, qui sap si perquè sóc un home de lletres que els números enfarfeguen i enlluernen, em disgustaria entusiasmar-me amb el miratge d’un renaixement futur que no es plantegi com a prioritat l’humanisme. N’espero molt de la ciència, però m’amoïna que a l’escola de mica en mica els polítics s'hagin polit la branca d’humanitats, i que l’estudi de llengües mortes com el llatí i el grec clàssic, la filosofia o inclús la història de les religions hagi anat a parar a la paperera de la història. Què voleu que us digui? Opino que sense tenir en compte la contribució de “les humanitats” la carrera del coneixement quedarà coixa i que difícilment el món renaixerà i es reconstruirà equilibrat, malgrat sembli que es fan passes de gegant cavalcant a cavall de “les ciències”.
Jo sóc dels que creuen cegament en els innovadors i en els emprenedors en general; és a dir: en els que miren endavant i no tenen mandra d’experimentar per trobar solucions sostenibles a un reguitzell de problemes quotidians i domèstics que ens asfixien i ens tenen lligats de mans i peus. I posats a demanar, a la meva manera de veure, el futur de la humanitat prefereixo que estigui en mans de científics que només pensin en trobar desllorigadors, en ser capdavanters en la troballa de noves formules per prosperar i conviure millor, que no pas depenent de les darreres decisions de polítics embadalits en derogar tot el que han fet els predecessors d’una altra colla, enlloc d’aprofitar el que tingui de bo l’herència rebuda i, sobretot, de construir obra nova en comptes de reformar la vella. Abans que dels polítics em refiaria encara més dels poetes, perquè almenys viure d’il·lusions no ha fet mai mal a ningú, i en canvi les empentes i cancalletes dels polítics per mantenir-se en el poder estan farcides d’odis, enveges i massa sovint també de cadàvers físics i morals. Tinc molt clar que mentre el destí del planeta el deleguem – recordeu aquesta paraula que és clau a l’hora d’establir o escaquejar-se de responsabilitats -, en mans de polítics corruptes, egocèntrics, ressentits i, per desgràcia, la majoria d’ells analfabets en “humanitats”, en comptes de deixar fer a estadistes experimentats i a científics encaparrats en millorar el benestar de les persones, els pressupostos generals dels països governats per aquesta mena de patuleia, seran esplèndids amb la despesa militar destinada a exterminar, i escandalosament gasius per implementar polítiques socials que ajudin a viure millor les persones.
A Espanya, per no anar més lluny, mentre la corrupció de l’establishment dirigent aprofiti totes les oportunitats d’untar-se els dits fent córrer la bruixa, continuarà sent un dels millors països del món per ser ric i un dels pitjors per ser pobre. Suposo que ha de ser molt trist i frustrant pel personal sanitari, per exemple, que s’ha bolcat en temps de pandèmia més enllà del deure i el contracte laboral, comprovar que mentre l’instrumental i mitjans dels serveis d’urgència en molts d’hospitals públics són insuficients i no estan al dia, el govern tregui pit i es permeti el luxe d’enviar quatre avions de combat que costen un ull de la cara, a més a més d’una fragata i una corbeta que costen un ronyó, al mar del Nord; malbaratant uns recursos que no ens sobren sinó tot el contrari, disposats a participar en una hipotètica guerra que a la majoria de la població li rellisca. Mentre en prou feines es doten les universitats de recursos per a investigació i es toleren unes àrees d’atenció primària de la sanitat pública desateses per falta de personal i de infraestructures, amb unes llistes d’espera a especialitats que fa caure la cara de vergonya,, ens podem permetre “anar a la guerra”?
Potser n’hi hagi que m’acusin de fer demagògia i de ser poc patriota. Francament, me la replantifa. Continuaré dient a tot arreu i en qualsevol circumstància inclús fent barrila amb les amistats – i això és que hauríem de fer tots per crear consciència -, que no només no ens podem permetre de llençar els diners frívolament, sinó que no és veritat que la maquinaria militar es posi en marxa en defensa “del bé” en contra d’uns enemics que encarnen “el mal”. És molt depriment que la moral democràtica acabi ballant macabrament entre un “nosaltres” i un “ells”. Anar a cap taula de diàleg o d’entesa per a un consens partint de la base que jo represento “el bé” i l’altre “el mal”, fa impossible qualsevol pacte i acaba bloquejant les societats que esperen amb candeletes que els polítics s’entenguin d’una vegada, deixant de marejar perdius. L’altre dia vaig llegir que un d’aquests polítics populistes, que s’emparen massa sovint en quatre “màsters” comprats, considerava reptes com la immigració, el declivi demogràfic i medi-ambiental, i els nous drets socials, com a problemes que minen la sobirania d’un país i el fan feble davant els enemics exteriors: justificant aquest xitxarel·lo les guerres en general amb l'argument de mala bèstia que el cinquè manament només diu “no mataràs”, però que enlloc concreta “no mataràs mai a ningú”. Perdoneu, surto a vomitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada