PER DIGNITAT, S’HAURIA D’ANAR PENSANT EN NOVES FORMES DE JURAR O PROMETRE

Va començar com un acte ingenu de protesta o de marcar paquet, afegir a la fórmula protocol·lària de jurar o prometre, en la presa de possessió d’un càrrec electe, l’afegitó “per imperatiu legal”. Alguns se la prenien aquesta fórmula, i la usaven de bona fe, com una mena de preservatiu prolifàctic de cara a la galeria de que en prometre o jurar lleialtat al Rei o a la Constitució donaven a entendre que ho feien a contracor; era una manera de vacunar-se en salut i perquè ningú se’ls prengués per uns llepaculs carallots o uns cara-girats. Al·legant que ho feien perquè no els hi quedava cap més remei, si no volien renunciar a la parcel·la de poder que s’havien guanyat a pols passant per les urnes. O a la sinecura per la qual havien estat designats més o menys a dit, després d’assegurar-se que “el dit” designador havia tingut en compte abans que els mérits la lleialtat futura. Alguns. vertaderament recorrien a l’afegitó per convicció i per genuïns escrúpols de consciència, potser inclús estaven disposats a no prendre possessió si no era remarcant la seva independència; però, d'altres, que potser àdhuc eren majoria i tot, només s’hi emparaven per pura conveniència, per seguir el ramat obeint les consignes del pastor. Però, posats en la tessitura del caixa o faixa haguessin promès o jurat fidelitat al mateix Satanàs, si aquesta era la condició sine qua non per aconseguir ser ministre, diputat, batlle, regidor o un càrrec ben pagat de l’administració, que requerís el requisit del jurament.

En època de la dictadura, això del jurament – prometre estava mal vist perquè feia flaire d’esquerres –, no tenia gaires complicacions: posant la mà sobre la bíblia es jurava fidelitat infrangible als principis del Movimiento i al cabdill Franco, llegint la formula escrita en un cartró que sostenia arran del nas l'altra mà, sense treure-hi ni afegir-hi una coma. I a ningú se li va passar pel cap de matisar aquest jurament “per dignitat” ni per cridar l'atenció. I ho repetien sense posar-se cap pinça al nas, cada vegada que es repetia la cerimònia. El mateix anterior cap d’Estat n’era un exemple històric fefaent d'aquesta pràctica: va jurar fent servir la “fórmula màgica” l’any 1967, en acceptar la successió de Franco a títol de rei, un jurament de fidelitat a la doctrina feixista del Movimiento que ratificà en estirar la pota el dictador, perquè era la condició prèvia a la proclamació com a cap de l’Estat per les Corts franquistes. Mai sabrem si en el moment de pronunciar per dues vegades aquell solemne compromís, ho féu de cor o amb reserves. De mica en mica, però, a mesura que la democràcia més o menys es consolidava si no entrem amb detalls com quan preguntem a algú per la seva salut, es va començar a admetre que eren tan vàlides les “promeses” com els “juraments” i valia tant un exemplar de la Constitució com un de la Bíblia per servir de testimoni; llavors també va encetar-se una mena de competició d'idees, com si es tractés d’uns jocs florals, per veure qui la deia més grossa a l’hora de prometre o jurar en acceptar un càrrec públic. I com que el moll de l’os de la fórmula – lleialtat al rei i a la Constitució – no es podia canviar, en les preses de possessió se n’han sentit de tots colors, fins al punt que allò de “per imperatiu legal”es podria considerar la variant més convencional i endreçada del llarg repertori.

Però vet aquí que fa quatre dies, un regidor socialista de Manresa ha trencat tots els esquemes, en donar resposta a la pregunta: “jureu ho prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?” Aquest regidor novell i romàntic va respondre, simplement: “Sí, ho prometo per voluntat pròpia”. Em trec el barret, davant una mostra de simplicitat tan elemental. I és que, a la meva manera de veure, independentment de la condició social, de la capacitat intel·lectual, del sexe, de l’origen o del color de la pell, totes les persones compartim sense cap excepció un mateix valor: la dignitat. Totes les persones tenim un punt inviolable en el fons de la nostra ànima, diguem-ne un “punt d’orgull”.

Potser la dignitat humana no pot ser explicada amb quatre paraules, però sabem els ingredients necessaris de la recepta: respecte, tolerància, comprensió, paciència i, sobretot, tenir clar que ningú té dret a considerar indigna una altra persona, simplement perquè no combrega amb les mateixes idees. I que totes les persones, àdhuc aquelles que consideren l’han perduda pel camí, tenen la seva pròpia dignitat. Les persones dignes es reconeixen perquè són les que sempre ajuden els que s'han entrebancat a alçar-se, donant-los la mà. I que davant les adversitats saben mantenir-se drets, i somriure. Tant de bo els càrrecs electes adoptessin, per dignitat, la promesa que el regidor manresà ha fet “per voluntat pròpia”. I sempre que es tinguessin de votar propostes importants no estiguessin els diputats o els regidors pendents dels dits que aixeca el cap de grup per mantenir la disciplina, sinó que ho fessin d’acord amb la seva consciència, “per voluntat pròpia”. Que prenguin exemple del Parlament britànic, quins diputats si no estan d’acord amb les instruccions del partit voten com creuen que ho tenen de fer, en consciència i interpretant el que voldrien els seus electors. Com estan demostrant aquests darrers dies els diputats conservadors que demanen la dimissió del pallasso Boris Jonhson com a líder.