Ahir dues notícies em van ennuegar mentre dinava tranquil·lament un fricandó, en una fonda casolana que estrenava fogons. Una primera feia referència a que l’Audiència de Barcelona s’ha declarat impotent per trobar els hereus “legals” de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), aquell partit que es va treure de la màniga Jordi Pujol perquè esdevingués el pal de paller del nacionalisme polític català, i va acabar sent l’esca del pecat, renegat pels seus pollets com sant Pere amb Jesús, abans que el gall cantés tres vegades. El litigi ve de lluny i només us en faré cinc cèntims per a no donar-vos maldecaps innecessaris. Resulta que després de la sentència ferma sobre el saqueig del Palau de la Música, la perjudicada Fundació Orfeó Català instà a l’Audiència que requerís els partits JUNTS i PEDCat responsables legals de rescabalar al Palau de la Música els 6,6 milions d’euros apropiats indegudament, segons reconeixia el Tribunal. Els representants del Palau sostenien que ambdues formacions polítiques, liderades respectivament per Carles Puigdemont (després reemplaçat per l'ex-psuquero Jordi Sanchez) i per David Bonvehí, eren les hereves naturals de CDC, però aquests dos partits polítics es varen espolsar les mosques de sobre amb l’excusa de mal pagadors que ells rai no hi tenien pas res a veure amb Convergència ja que eren partits “nous de trinca”, que ni coneixien els dolents convergents (una excusa semblant a la utilitzada per Pablo Casado per desentendre’s descaradament del “passat” fastigós del PP de Rajoy, per no assumir les responsabilitats polítiques o econòmiques). En ambdós casos, més que com una excusa, als ciutadans rasos ens sona com un insult a la intel·ligència.
El cas és que en no fer-se’n ningú de tots els fills putatius de CDC responsables dels pecats i debilitats del pare, com que amb la valoració de les seus embargades (estimades a l’engròs en 3,6 milions) no n’hi ha prou per rescabalar el botí de 6,6 milions pendents de rescabalar, el Palau ha respost amb sornegueria, que totes les “marques” polítiques amb que s’han disfressat els antics convergents per escaquejar-se de respondre dels diners espoliats, es varen posar en marxa exclusivament per desmarcar-se de la herència tòxica del partit que va remenar les cireres a Catalunya durant gairebé un quart de segle, inclòs el 3% que un descarat senyor Maragall li va refregar pels nassos a un senyor Mas agafat amb calçotets en plena seu parlamentària. Resumint: que fet i pastat resulta que no hi ha cap ex-convergent que accepti l’herència patriarcal i estigui disposat a rascar-se la butxaca per rescabalar el Palau del botí afanat. Que ningú vulgui assumir la responsabilitat legal d'un passat impresentable fins a cert punt ho puc entendre en funció de les no sempre nobles derivades de la condició humana; però, ¿no n’hi ha ni un dels antics cap-grossos convergents capaç de reconèixer la seva “responsabilitat moral” en tot allò que va passar, que per més escarni i escàndol en un moment donat tothom s’olorava que passava, i que la Justícia va declarar provat?
Vet-aquí, doncs, que l’Audiència se n’ha rentat les mans d’atendre la reclamació del Palau perquè s’obligués a executar la sentència als hereus legítims de la mítica Convergència, declarant que no es veu capaç de trobar el cordó umbilical que relacioni algun dels partits grans o miniatures on s’han refugiat els antics convergents amb el ventre de la mare repudiada. Si passéssim llista dels dirigents i militants de tots aquests “nous” partits – i no em feu enumerar-los perquè em podria perdre de tants grupuscles com s'han format – quants d’aquests noms no coincidiren amb càrrecs polítics de Convergència en actiu a l’època de l’espoli? O és que només el pobre Daniel Osàcar s’ha de carregar el mort? En qualsevol cas, a mi només em preocupa una cosa i per aquesta raó el dinar se’m va posar malament: els gairebé set milions que pengen, qui els acabarà pagant? Perquè en vistes de l’enginyeria mercantil – els partits polítics s’assemblen cada vegada més s'assemblen a una empresa –, dissenyada i planificada per esborrar tota mena de vinculació, inclosa la sentimental, amb aquella CDC nefasta, en dubto molt que el Tribunal Mercantil a qui ha passat la patata calenta l’Audiència de Barcelona tingui més èxit. En qualsevol cas, poden comptar amb mi i suposo que amb bastants ciutadans desinteressats més que podem assenyalar amb la mà els hereus que es busquen, No es tractaria de cap delació: sobre aquesta qüestió tothom té clar qui és qui i de que cony estem parlant.
I la segona raó per la qual se’m va entregirar la digestió el va motivar llegir un missatge a Twitter que ahir ens va deixar l’inefable epidemiòleg Oriol Mitjà que, una vegada més, davant l’eufòria i el relaxament de la població envers la pandèmia, que ja donen per superada a termini fixe, ha posat aigua al vi recordant que la sisena onada ha tingut una mortalitat “molt més alta que la quarta i la cinquena” (és a dir: 300 morts per cada milió d’habitants, 2.200 en total). I quan encara no m’havia refet d’aquesta primera atzagaiada, afegia: “Sí, hi haurà setena onada. Estic desconcertat pel que veig, el que escolto i el que es planteja”. Respecto molt les opinions de l’Oriol Mitjà, principalment perquè no tinc elements per discutir-les. Però sí que voldria fer-li una observació, amb tot el respecte: ¿cal expressar-se tan cruament a través de la xarxa quan s'és una persona de la seva autoritat o aquestes opinions, com a mínim cridaneres, les hauria de limitar a àmbits més professionals i acadèmics? Jo ahir a la tarda vaig assistir a una representació teatral al Kursaal de Manresa, en un cicle de representacions dedicades a la gent gran. Estava ple de gom a gom. Tota aquella gentada, la majoria persones vulnerables simplement per l’edat, contentes d’haver superat les fases més crítiques de la pandèmia, amb totes les vacunes posades i refiades que a portes de la primavera es normalitzarà la situació, ¿com se les han de prendre els avisos d’un epidemiòleg tan ben considerat? És possible que l'Oriol Mitjà tingui més raó que un sant, no li discuteixo pas; però, ¿tota aquesta població contenta i confiada que ha fet tot allò que Sanitat els hi va recomanar per sobreviure, es mereixen ensopegar amb un cop de roc, quasi a traïció, com el que un referent científic tan reconegut com l’Oriol Mitjà va “deixar anar” ahir a la xarxa? Com a mínim, hem de reconèixer que esbravar-se en públic, per molta raó que es tingui, pot resultar inoportú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada