CARNESTOLTES AMB ENSALADILLA RUSSA A LA PUTINESCA

 

Fa dos anys que els poca-soltes no podien celebrar, amb tota la disbauxa que pertocava en unes dades tan assenyalades, la benvinguda al rei Carnestoltes, i quan enguany semblava que es podrien treure el ventre de penes i recuperar el temps perdut per culpa del mal bitxo del Covid-19, ve el poca-solta d’en Putin a aixafar-los la guitarra. Les rues desfilaran igualment, però es digui el que es digui, es facin les animalades i pantomimes que es facin, no sempre per gust sinó perquè és el que toca, no es podrà evitar que la processó vagi per dintre de cadascú, en la mesura que l’afectin el soroll de sirenes i les imatges d’edificis esventrellats pels míssils intel·ligents de l’exercit rus. Em fa gràcia que avui repassant les opinions dels que s’escarrassen per “dir-hi la seva” mantenint el paperot “d’entesos amb tot”, que darrerament caracteritza els participants a les tertúlies, si pot ser escombrant de passada cap a casa de qui paga el sou d’uns quants, hi ha una curiosa coincidència en preguntar-se si aquest cristo que s’ha muntat al llindar de la frontera russa es podia haver impedit, esquitllant-lo, fintant-lo o regatejant-lo simplement amb més o menys picardia i un bon raig de diplomàcia.

I ho trobo curiós perquè em sobta que aquesta pregunta com si vinguessin de l'hort se la facin ciutadans d’una Europa que, a la meva manera de veure, s’ha trobat emmerdada enmig de la crisi més important des de 1945, desunida sense una doctrina econòmica ni política compartida per tots els seus estats membres i, sobretot, sense un lideratge personal definit i respectat. Des de fa pràcticament vint-i-cinc anys el curs d’Europa ha anat de mal en pitjor, afectada per una diguem-ne crisi existencial pròpia d’un creixement poc madurat, planificat i, sovint, presidit per l’ambició d’abraçar més compromisos dels que es podia pair i controlar des de Brussel·les. Una crisi que l'ha deixat baldada a base d'empassar-se gran desenganys, com ara l’ensopegada del tractat constitucional de l’UE, la gran patacada financera-bancària del 2008, la pulmonia de l’euro, els mals de ventre davant els terrorífics allaus, cada dos per tres, de refugiats i de migració salvatge que tingueren de parar buscant testaferros que per uns quants bitllets s’avinguessin a aturar-los en camps de misèria concentrada i, sobretot, el cop de destral del Brexit.

Almenys el Covid va semblar que permetia llambregar una treva en la decadència, introduint elements esperançadors de cara a un futur de millor entesa i col·laboració entre tots els europeus, en posar en marxa un pla conjunt de vacunació i un programa Next Generation d’endeutament comú per lluitar solidàriament contra les seqüeles de la pandèmia. Tot plegat, esclar, es produïa en un context internacional convuls pels esforços de la Xina per ser reconeguda - a base d’intervenir l’economia mundial, infiltrant-se a mansalva en totes les empreses estratègiques i de finançar deute públic de competidors amb l’aigua al coll - com a primera potència mundial; la reacció histèrica dels Estats Units arruïnats i decantats amb la presidència d’en Trump a posicions clarament d’extrema dreta; les rebequeries d’una Rússia migrant-se per com era abans de la desintegració de l’imperi soviètic, i la proliferació de petites potencies regionals ansioses de tallar una part del bacallà mundial. En aquest context, se li va aconsellar a la vella UE que se li estava apropant l’hora de la veritat: o tots els seus membres assolien la unió política i econòmica sense reserves, o en un futur no gaire llunyà només li quedaria triar entre sobreviure sent una colònia i una titella dels Estats Units o de Xina.

Quan la cancellera de ferro Merkel ja no estava en la seva millor època, coincidint amb la revolució de la plaça de Maidam, que va expulsar del poder uns polítics afins a Putin, i va substituir-los per un govern encaterinat almenys de boquilla pels cants de sirena occidentals, la reacció del dictador rus davant aquesta “traïció” va ser immediata - (per cert, dictador és tot aquell que tanca l’oposició a la presó i es repenja en els militars i la policia política per governar) - annexionant-se en una ràpida intervenció armada de la península de Crimea. Aleshores, els Estats Units van creure que, aprofitant els deliris independentistes de Rússia del nou president ucraïnès podrien decantar aquell país, tan estratègicament important per a la seguretat dels ex-soviètics, per fer amistat amb l’OTAN i, a la llarga, per demanar la integració en la mateixa UE. En Putin va considerar això una mala jugada dels Europeus, mal aconsellats pels imperialistes Estats Units, als quals aquell acusava directament d’instigadors d’una provocació descarada, carregant-se els acords de Minks que beneïen el manteniment de les zones d’influència i l’estatus quo entre els blocs. Si la Merkel no hagués estat mig jubilada, Europa hagués comés aquell immens error de càlcul? Pensem que per una provocació semblant de l’estatus quo, la decisió dels soviètics d’instal·lar a Cuba una estació de míssils apuntant directament Washington, va portar el món a les portes d’una guerra mundial. Tothom va condemnar l’error i la gosadia dels russos. Doncs ara, el detonant de tot aquest sidral d’Ucraïna es basa en un altre tremend error. Però com que la culpa és molt lletja, no es trobaran gaires voluntaris a acceptar-la. Per desgràcia, en seguirem parlant. Però com ja us vaig dir, serà més espaiadament per necessitat de repartir el meu temps en altres obligacions literàries. Almenys durant una temporada només penjaré reflexions els dimarts, dijous i dissabtes. I traslladaré als diumenges la selecció de “cartes al director” que espigolo de diaris publicats els darrers 8 dies.