ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre testimonis espigolats de la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz", a les "Cartes al Director" hi diuen la seva ciutadans carregats de la "seva" raó, quina opinió tenen tot el dret a que sigui escoltada. Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª)- Que les hagi seleccionat no vol dir que subscrigui sempre, i 2ª)- Que les reprodueixo literalment en la llengua com han estat publicades.

Us desitjo, doncs, que sigueu feliços aquest cap de setmana i fins dimarts vinent ja que el dilluns a Manresa són les Festes de la Llum. A partir d’ara, us aviso que potser algun dia no penjaré la reflexió. No us preocupeu, dependrà de la inspiració i les ganes que en tingui.

NEU ARTIFICIAL, UNA FALSA REALITAT.- Torno de la Cerdanya amb el cor encongit: ple hivern, unes subtils pinzellades blanquegen els cims. Fa calor. Cada any neva menys, em deia un vell del poble. El canvi climàtic s’està enduent per sempre la imatge d’aquells paisatges emblanquinats que tots adoràvem. Mentrestant els canons, dia i nit omplen les pistes de neu artificial que fa la felicitat d’uns esquiadors inconscients de les quantitats ingents d’aigua i d’energia necessària per «provocar» aquesta falsa realitat. Assabentat de la intenció de celebrar els Jocs Olímpics al Pirineu –els interessos privats i polítics ja s’estan fregant les mans– confiem en la coherència del nostre govern, després del seu compromís asso-lit en la lluita contra el canvi climàtic. Que busqui un lloc amb neu natural per celebrar aquests jocs. La neu artificial és una falsa realitat que no podem acceptar. (Albert Soler – Terrassa – Diari Girona)

LES VÍCTIMES DEL PASSAT.- El Parlament català ha aprovat una resolució per revisar la història, en benefici de les «bruixes» dones condemnades. Revisant la història, es vol dir, que aquestes dones, potser, no eren tan culpables. Potser moltes d’elles van ser víctimes de les circumstàncies. Aquesta revisió de la història, es farà, sense molts problemes. Alguna broma, i prou! El parlament espanyol també ha volgut i vol revisar la història. Segurament, en benefici de les víctimes del franquisme solament. Segurament. Aquesta revisió ha generat més protestes. La dreta no accepta aquesta revisió perquè, segons ells, comporta obrir velles ferides. (...). Els que tenim limitacions vivim amb perplexitat la polèmica. Segurament l’esquerra vol que es vegi el costat bo. El costat bo de les víctimes de la dictadura. Segurament vol fer, el que va fer la dreta després de guanyar la guerra: «Acusar i justificar-se». Ah! Recupero un record. Vint anys després d’acabada la guerra, al meu entorn, solament es parlava de les atrocitats dels rojos. Les atrocitats dels guanyadors, ningú les mencionava i si algú s’atrevia, acabada dient «es va reaccionar contra el desordre». (Martin Martínez -Girona- Diari Girona).

CRÍTICA AL MODEL EDUCATIU.- A França, 0 hores; al Regne Unit, 0 hores; a Austràlia, 0 hores... però a Catalunya, 525 hores. Enlloc de fixar-se en els sistemes educatius triomfadors, el Departament va per lliure, creant unes enigmàtiques hores basades en “agrupacions de matèries segons una metodologia globalitzada”, que cada centre farà en funció “del seu entorn”, de manera que l’aprenentatge de cada alumne dependrà d’on visqui. I si on viu abunden les aus rapinyaires, l’alumne s’haurà d’especialitzar en aquest tema independentment del valor que tingui per al seu futur. En alguns països s’escullen les matèries, però en cap cas es carrega el mort d’inventar-se-les als equips directius. El més lamentable de tot, però, és que aquesta insòlita proposta es vol instaurar a costa, sobretot, de la tecnologia, que s’impartirà sols en 1 curs. Com es vol lluitar per aconseguir un món més sostenible si s’arracona la disciplina més idònia –d’acord amb tots els referents internacionals– per plantar cara al canvi climàtic, al repte energè-tic? A Singapur, en canvi, busquen redefinir la Tecnologia com una matèria més de l’Educació General, que “no busca l’especialització professional, sinó l’autorealització de l’individu en els seus futurs rols socials”. En la mateixa línia, a Hong Kong consideren la Tecnologia la matèria més idònia per implementar les competències del segle XXI. El Departament segueix el model de Dewey que, al segle XIX, fundà una escola on no existien les matèries, sinó que a través d’un fil conductor, les fibres tèxtils, s’estudiaven literatura, química... Just el contrari del que fan els millors alumnes del món, els de Xangai o els d’Estònia, que estudien matèries ben delimitades. Els tècnics del Departament em recorden els salmons, solitaris i altius, que van riu amunt, a contracorrent, cap a la seva Ínsula Barataria, fora del progrés i del món, allunyant- se més i més del nostre segle XXI (Carles Soler Fajardo – Lleida – Diari El Segre)

L’AMOR NO TÉ EDAT.- Tothom ha sentit dir que, quan es tracta de l’amor, l’edat no és ni de bon tros una frontera. És evident que, dintre d’uns marges, tot és vàlid. Des del meu punt de vista, hi estic d’acord. Òbviament, l’amor entre dues persones és molt més significatiu que la diferència d’edat que les separa, però no és ben bé la desavinença numèrica, sinó mental. Crec que la connexió entre dues persones es derivada de l’afinitat psíquica que poden presentar tot i tenir personalitats molt disintes. Si el grau de maduresa és el mateix, podran connectar com si fossin de pareguda edat. Aquesta maduresa pot provenir d’experiències dolentes de la vida o bé donada pels anys viscuts. Així doncs, pel meu versemblant, l’amor, en un ampli sentit, no entén d’edats, pel fet que la diferència d’aquesta no reflecteix la maduresa de les persones. (Ariadna Noriega Gallego – Girona – El Punt Diari)

ELS BONS RESULTATS ELECTORALS DE L’ULTRADRETA.- El resultat de les eleccions a Castella i Lleó em porta a pensar si aquesta comunitat té cap deute amb el franquisme, després de més de 40 anys de la mort del dictador, i una complicada Transició, per instaurar una feble democràcia; és més que sorprenent la crescuda de Vox, en aquests resultats electorals; difícil d’entendre per una majoria de ciutadans amb l’experiència viscuda; tothom sap de l’existència arreu d’hereus del passat, però jo no pensava que existissin tants nostàlgics, ressentits per la possibilitat de controlar amb més rigor la caça i les curses de braus, concentrats en aquesta comunitat. Això no deixa de ser un avís per a navegants, en especial als partits d’esquerres; ja no vull dir que alguna cosa no es fa bé, sinó quantes es fan malament; es vulgui o no la república o la independència, per part del PSOE-PSC; el problema és i serà com poder evitar el creixement d’aquest pensament nostàlgic i feixista, que amenaça de conquerir el poder i La Montcloa, de ben segur per la ineptitud de qui té en aquests moments la potestat de governar. Al novell passerell i president de la Generalitat de Catalunya, junt als que tenen la paraula al Congrés dels Diputats, se’ls està esmunyint la majoria independentista, i no fan res més que intentar mantenir la cadira, i això no es podrà perdonar mai. Quan el PSC entengui que és a Catalunya a qui ha de donar suport, i les esquerres catalanes reaccionin, serà massa tard. (Marius Viella Sabater - La Bisbal d’Empordà – El Punt Diari)

NO TOTS SÓN IGUALS.- Cada cop que m’assabento de la notícia d’un capellà abusador recordo les paraules de Jesús dient que “més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits”. I així ha de ser: en tenir coneixença d’un crim tan esgarrifós ens cal portar el responsable davant la justícia i que caigui damunt d’ell tot el pes de la llei. Però també és cert que quan s’enxampa un pederasta que fa olor de cristià ja tenim sidral muntat davant una notícia tan lla-minera. Ara bé, siguem honestos i no posem tothom al mateix sac. La immensa majoria del clergat són persones de fe, virtuoses i exemplars, ànimes entregades a les necessitats dels altres, vivint una vocació d’amor i servei al proïsme. A l’escola, a la parròquia i a l’esplai vaig tractar no menys d’una dotzena de mossens. Tots i cadascun d’ells, bellíssimes persones que em mereixen un enorme respecte i admiració. En tinc un record i agraïment que pregonaré sempre. (David Arboix Arús – Barcelona – La Vanguardia)