(Amics i amigues del blog, ja torno a posar-m'hi. L’excedència que em vaig demanar i que em vàreu concedir per acabar una novel·la a mig embastada i presentar-la dintre de temps m’ha anat de conya i he presentat la feina – un totxo de 255.000 paraules repartides en 160 folis - tres dies abans de tancar-se el termini. Això sí, pencant cada dia sis hores al matí i quatre a la tarda. Ara, mentre espero el veredicte ben entrada la primavera torno a reprendre el blog abans que els miserables i malparits dirigents del rumb del planeta no ens empantaneguin en una tercera guerra mundial, qui sap si per resoldre d’una tacada la sobre població, les bosses de misèria, els camps d'extermini a pessics dels refugiats i migrats, la contaminació, les sequeres, l’escassetat de subministres i tot el que calgui, fent un pa com unes hòsties enlloc de col·laborar entre tots a resoldre tots aquests problemes no a cops de destral sinó amb seny, sentit comú i desterrant els egoismes de tota mena.
La reflexió d’avui en la represa, no me n’he pogut estar de manllevar-la al periodista respectat Toni Segarra, reproduint la columna que va publicar la setmana passada a “La Vanguardia”, que francament m’hauria agradat escriure si jo tingués el seu talent. I tant em va agradar que voldria compartir-la amb vosaltres, entre d’altres raons perquè en els temps que corren prendre’s la vida amb ironia ja és una de les poques satisfaccions que ens queden de franc. M’agradaria que ho llegíssiu i amb la mà al cor reconeixeu quantes vegades, en les darrers setmanes o al llarg de la vida no heu recorregut a algun dels “És que...” que figuren a continuació, els quals estic força convençut que exhaureixen el repertori d’excuses de mal pagador per explicar la majoria de fracassos que hom arreplega durant la vida, i que mai han estat per culpa nostra. Ens queixem, per exemple, dels dirigents que ens porten la humanitat a la ruïna moral, econòmica i física, però enlloc de reconèixer que per covardia, mandra o complicitat en som els responsables de que tota una colla d'ineptes presumptuosos portin la batuta del poder, ens amaguem darrera de bastants d’aquests “És que..." Tant en qüestions personals com col·lectives. O potser no és veritat?
“És que el professor de mates em té mania. És que no m’ha sonat el despertador. És que hi havia molt de trànsit. És que no he tingut temps. És que no em comprenen. És que van preguntar just l’únic tema que no m’havia preparat. És que l’altre tenia bons padrins. És que l’altre ha tingut sort. És que l’altre era més gran. És que l’altre era més jove. És que no m’ho van explicar bé. És que tot just aquell dia jo no vaig anar a classe. És que no sabia que calia anar-hi. És que als altres nens els ajuden els pares. És que van contra mi. És que ningú em va dir res. És que ningú em va dir res. És que no ho vaig sentir. És que no sabia que calia fer-ho. És que ella esperava alguna cosa de mi que jo no podia donar-li. És que, en realitat, ell no m’ha entès mai. És que jo creia que les coses es feien així. És que si hagués estat demà en comptes d’avui... És que la gent no sap votar. És que no saben manar. És que no saben obeir. És que jo ja ho vaig dir. És que jo ho hauria fet d’una altra manera. És que ells ens roben. És que ho fan a propòsit. És que no és just. És que és molt lluny. És que tota la vida he fet el mateix i ara agafen i ho canvien. És que les instruccions no són clares. És que no m’has estimat mai. És que se suposa que els amics hi són per a això. És que qui es podia esperar que això fallés, si no falla mai. És que m’ho havies promès. És que m’ho mereixia. És que després de tota una vida i mira com et tracten. És que sempre guanyen els mateixos. És que no vaig tenir temps. És que no em van donar diners. És que ningú no em va donar suport. És que el meu pare. És que la meva mare. És que just aquell dia no em trobava bé. És que jo aquestes coses no les faig, faltaria més. És que quins temps ens ha tocat viure. És que això abans no passava. És que algun dia en donareu la raó. És que no m’heu escoltat mai. És que tota la vida que ho dic. És que no vaig poder fer més. És que no he tingut les mateixes oportunitats. És que jo no soc d’aquí. És que ells no són d’aquí. És que no hi ha llibertat. És que hi ha massa llibertat. És que ells ho han tingut tot a favor. És que sempre ens toca als mateixos...”
Avui, com que es diumenge – dia tradicionalment inhàbil pel blog – i encara porto la ressaca dels dies de permís, ho deixarem aquí, que la setmana vinent em sembla que no ens faltaran pas temes per "afinar". En tot cas, aprofitant que demà serà "el dia dels enamorats", sant Valentí, potser que ens entretinguem una mica parlant de l’amor carrincló però autèntic de temps reculats , de quan encara no s’havia convertit l'amor en un ingredient més per fer bullir l’olla del consumisme comercial. Que tingueu un bon dia i que per ser feliços no hàgiu de recórrer a cap "És que..." com excusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada