dimarts, 15 de febrer del 2022

COSTARÀ D’ADAPTAR-NOS A LA “NOVA NORMALITAT”

En temps de pandèmia hem hagut d’entomar, si us plau per força, sobreviure encotillats enmig d’un pilot de restriccions sovint imposades de la nit al dia per impulsos histèrics, que en la majoria de casos no obeïen en aparença a cap full de ruta coherent sinó simplement per no quedar-se plegats de braços, per semblar que es feia alguna cosa i, sobretot, que se sabia què fer. Unes restriccions que ens capgiraren rutines, costums, estètiques i, en general, tot allò que ens agradava de fer i de compartir, emmanillant o segrestant una de les conquestes més preuades pels ciutadans que l’havien tastada: la llibertat de moure’s per on els rotés i a qualsevol hora. En el transcurs de dos llargs anys hem viscut pendents de quines “normes” tocaven aquell dia, i tan lluny va arribar l’assassinat de la “normalitat”, que a tot arreu ja es donava per descomptat que no tornaríem a gaudir-la mai més, per bé o per mal, i que per tant calia pensar sense enyorança en una “nova normalitat” com a mínim diferent, la que tot just estrenem a mitges i que a jutjar pels primers indicis no ens agradarà gaire per dues raons: perquè la “vella” no tornarà, per bé o per mal, i perquè la “nova” no acaba de fer el pes a ningú, potser perquè cada dia que passa ens dona la impressió de convertir-se en una caricatura mal girbada de l'altra.
Per aquesta raó ja fa dies que em pregunto si, acostumats com estavem a menystenir les normes restrictives perquè, sobretot les generacions més joves havien pujat idolatrant la llibertat i, en alguns moments d’eufòria col·lectiva, inclús festejant temeràriament brots de llibertinatge, serem capaços tots plegats d’acceptar les normes que s’estan dissenyant en els laboratoris de comportaments apropiats per a la transició conceptual des dels temps de pandèmia als temps de simple epidèmia estacional de grip; això sí, amb la por arrapada al cos de que si el bitxo ressuscita per enèsima vegada, tota la bateria de “noves normes” se’n va a can pistraus. Potser, doncs, la primera cosa que ens hauríem de gravar al cervell és que de les urpes d’aquesta malaltia trigarem temps a desempallegar-nos-en, i que malgrat ens declarin “aptes” per fer “vida normal”, el més probable és que la “nova normalitat” s’assembli més aviat a un perllongat període de convalescència en observació que no pas a una alta definitiva.
I no és pas que vulgui aigualir la festa, però a la meva manera de veure no crec que la normalitat consisteixi només en recuperar l’oci nocturn, perdre la por a entrar en els restaurants o prescindir de la mascareta als espais tancats, per posar uns quants dels exemples més cridaners. Crec que en algun moment també s’haurà de parlar en serio de com restablir estats d’ànim molt tocats per les experiències personals viscudes els darrers dos anys; és a dir: que caldrà anar pensant com a societat perjudicada pels diversos danys colaterals amb que la pandèmia ens ha deixat baldats i mig estabornits, de quina manera i en quins terminis s’haurà d’eixugar l’enorme dèficit económic i social que s’ha generat, a vegades sense mirar massa prim, amb la bona intenció de tapar forats com fos en la sanitat pública, en l’educació i en els serveis socials que la pandèmia va agafar amb els pixats al ventre fent paleses d’una dramàtica revolada totes les carències i misèries estructurals que la població denunciava indignada i que es van generar durant la darrera dècada per polítiques malgirbades i deliris de grandesa agafats amb filferros.
No em consta que s’hagi fet res per entomar la “nova normalitat” anant per feina, sobretot sota una direcció col·legiada formada per autèntics experts i no per quatre arreplegats que només es moguin per interessos creats, a l’hora de rescabalar les víctimes d’aquells danys colaterals de que parlaven. I m'estiro els cabells veient que en una situació tan excepcional com la que ens estem enfrontant, la manca d’unitat dels dirigents polítics, a l’hora d’establir les prioritats i els terminis del full de ruta de la recuperació, és tan escandalosa, temerària i irresponsable, sabent el que s’està coent. I no parlo només a nivell espanyol, que fa vertadera pena com a tot arreu del món uns i altres es tiren pedres a la teulada comuna, sense que els hi caigui la cara de vergonya. No es veu a nivell mundial - ni ONU ni OMS, al capdavant de la ineficacia - que hi hagi cap interès en remar tots en la mateixa direcció almenys mentre no s’hagi sortit de l’atzucac. És d’una irresponsabilitat flagrant temptar, per exemple, una guerra al mar del nord que per bé que acabi serà un desastre, mentre encara la població mundial no s’ha refet ni de bon tros de les seqüeles de la pandèmia, no es tenen garanties que no esclati amb virulència un altre rebrot en qualsevol racó del tercer món deixat de la mà de Déu i, a més a més, no es fa res per aturar les conseqüències certes d’una catàstrofe mediambiental que tenim a la volta de la cantonada.

Ja sé que aquest món no l’arreglarem, per desgràcia, només lamentant-nos-en de que hi hagi tants de caps com barrets. Però no m’hi vull resignar i faig costat al consell de Bernard Shaw quan va escriure, fa més d’un segle: “algunes persones miren al món i diuen: per què? I altres miren al món i diuen: per què no?” El primer pas per a la solució dels problemes és no perdre l’optimisme malgrat tot, puix el que sembla impossible avui pot ser possible demà. Per tant avui que tantes raons hi ha per ser pessimista, voldria fer una aposta per un optimisme que toqui de peus a terra, basat en que els molts que creiem que no anem bé ens conjurem per denunciar les bestieses, i fem proselitisme boca orella de com es podria redreçar el rumb d’aquest planeta si els que manen apostessin com a prioritat pel benestar de les persones i per la convivència en bona harmonia. Potser des del desànim ens sembla impossible, però si cadascú de nosaltres practica aquesta filosofia i la predica amb l’exemple, allò que sembla impossible avui segur que només trigarà una mica més a reeixir.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada