ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, perquè a vegades n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

DONAR-SE PEL CUL.- Novament els maricons i les seves coses són element de burla. Es nota que no tenim gràcia, perquè quant se’ns denigra a sobre ens enfadem, que en som d’avorrits i d’autoritaris! Ribes de Freser decideix celebrar el carnestoltes amb uns ninots donant-se per cul. Faig un curt resum de la lògica dels creadors. Quina és la millor forma que tenim per mostrar la submissió i pocs pebrots que té l’actual president de la Generalitat? Fem que li doni per cul en Pedro Sánchez. Sí, aquesta cosa de maricons. Tot molt subversiu i trencador. Queda molt clar que irreverent i divertit és denigrar els polítics. Tanco ironia. Llàstima que hi ha una colla pessigolla que està molt cansada de ser l’ase dels cops. Estem molt cansats de la denigració que sota la disfressa d’humor es manté en el temps. Quants nanos continuaran assimilant «donar per cul» amb denigració, humiliació o ser poc home? Sí, aquests són els valors que continuen corrent pels patis d’escoles i instituts, i que les persones joves LGTBI hauran de suportar i cercar eines per contrarestar-les, o decidir si prefereixen quedar-se a l’armari per no haver d’aguantar «l’humor» dels companys. Sé que ara se m’acusarà de censor, dictador d’allò políticament correcte i de no tenir humor. Ho prefereixo a mantenir el silenci de tots aquells (sobretot dels més joves) pels quals els ninots de Ribes de Freser continuen sent una agressió contra la nostra forma de ser, simplement un acte més d’odi contra el col·lectiu homosexual. I sí, continuarem donant pel cul. (Pau Gálvez – Front Alliberament Gai Catalunya – Diari Girona)

FER MARXA ENRERE A UCRAÏNA? La pugna de Putin per recuperar la influència que va tenir l’URSS al món té un segon objectiu: blindar la seva autocràtica política interior de repressió de qualsevol dissidència. En aquest escenari, les autèntiques víctimes són els països que es van desmembrar de la Unió Soviètica i van recuperar una llibertat d’acció i decisió que, òbviament, no volen perdre. El principal és precisament Ucraïna, sobre la qual es bolquen totes les nostàlgies de Putin. En definitiva, vulgui o no, li correspon ara al president rus triar entre fer marxa enrere a una crisi que ha preparat meticulosament durant anys, o fugir endavant en un perillós joc de poder de conseqüències imprevisibles per al món sencer. (Jesús Domingo Martínez – Girona – Diari de Girona)

LA TAULA DE DIÀLEG I EL COMPROMÍS DE CASP.- Els fets històrics ens poden alliçonar sobre el que és i el que podrà ser l’anomenada “taula de diàleg”. La història ens demostra que quan els catalans érem valents existíem plenament com a poble i nació. A Roger de Llúria devem la frase “a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres d’Aragó”. Després de la mort de Martí l’Humà, sense estar resolta la seva successió, es va voler cercar una solució política o negociada, en la qual havia de prevaler la bona fe. En aquest cas també ho va empitjorar el fet que el lloctinent d’Aragó, Jaume II d’Urgell, no va saber estar a l’altura del seu càrrec, i en comptes de neutralitzar les bandositats aragoneses i valencianes, encara les va agreujar més. Finalment, el 1412 es va procedir a la votació per a la successió; el candidat Ferran de Trastámara va obtenir 6 vots i el comte d’Urgell, només 2. Cal destacar que la votació es va fer em circumstàncies gens ortodoxes –el Regne de Mallorca en va estar marginat i les tropes castellanes estaven a l’aguait a les fronteres del regne – i fins i tot perilloses. El comte de Benavent va afirmar públicament que Ferran no tenia cap dret a la corona i que s’havia servit d’exèrcits castellans per ocupar el regne, i va ser executat de manera immediata. Ferran mateix, quan ja era rei, davant les Corts va cridar que “había muy bien mercado este regnado, e como que le había costado más de ochocientas mil doblas de oro”. Ara sembla que es repeteixen les mateixes bandositats, però entre els partits independentistes. (Jaume Enrich - Sabadell – El Punt Diari)

CONSCIENTS O INCONSCIENTS AMB LES XARXES SOCIALS.- Bona part de culpa tenim els catalans, per la davallada lingüística que estem vivim. No es tracta d’assenyalar ningú, ja que el problema l’hem generat nosaltres mateixos. Som un poble que ha volgut ser respectuós amb tots els vinguts de fora, per dilatar la confiança escaient a l’hora de connectar, i hem respost a la seva salutació d’acord amb els seus orígens. Procurant així de guanyar-nos el que en podríem molt ben dir la seva acollida com immigrants, demostrant que eren ben rebuts i mereixedors de la nostra hospitalitat. Francament, el resultat fou sorprenent al veure la seva integració totalment satisfactòria, com a persones agraïdes pel tracte rebut. Però amb els anys, com amb la globalització, han anat creixent en tots els àmbits i multiplicant-se en la diversitat de llengües existents, fet que ha tingut una incidència preocupant en la nostra parla. Ara ens trobem amb les xarxes de comunicació farcides de parla castellana, i això ha fet que els immigrants hagin trobat una opció més àmplia per fer-se entendre. Com que el català és una llengua regional, se la desplaça com a vehicular i entra a prevaldre la dels mitjans, amb un domini immens com a plataforma lingüística i de fàcil aprenentatge. Llavors, hem de ser conseqüents i procurar, com a poble, de no caure en la inconsciència de no parlar el català; seria el genocidi més greu del nostre poble amb la seva identitat i cultura. (Joan Sanoher Sadurní – Forallac (Baix Empordà – Punt Diari)

ENTRE CAIXES I BANCS, TOT SÓN ENTREBANCS.- Em sento amb atribucions i amb coneixement de causa per parlar d’aquest sector. Hi vaig treballar – deixant-m’hi la pell – al llarg de trenta-quatre anys. Mai no havia estat la meva primera opció vocacional. De petit, somiava a ésser forner. Més endavant, el meu desig il·lusionant s’orientava al ram dels mass media. Com que no fou possible quadrar-ne opcions, resulta que vaig fer per adaptar-m’hi de la millor manera. Poden certificar-ho companys de professió i clients de les oficines per on em van adscriure. Ja fa tretze anys que en soc fora, sortosament. La prejubilació me la van regalar molt jove. Gairebé dic que sense merèixer-la. D’aleshores ençà, presumeixo de pencar fins i tot més que abans. Fins al punt que sovint em manquen hores per als meus hobbies. Vull ésser útil a la societat. Professo la creença i el compromís de retornar-li, amb escreix, tot el que en vaig rebre... Que fou molt. Em frena profundament l’abúlia de tanta gent que només crema les hores penosament. Sense un bri de compromís voluntari i social. És en aquest entorn que em veig amb tot el cor d’exigir a aquestes entitats bancàries una justa correspondència envers la gent del carrer. La mateixa que, mitjançant la corresponent càrrega impositiva, ajudà a reflotar-los, després de la crisi del 2008. Amb l’avinentesa de la pandèmia, tracten la clientela a baqueta. No hi ha dret! Oficines Store (sense taulell), horari de caixa restringit, comissions abusives, imposició – a tort i a dret... a tot Déu – de les draconianes cites prèvies. Sentint-ho molt, em veig obligat a esvalotar el personal. Hem d’ensenyar-los les dents. Què s’han cregut? Tot i que el repertori de refranys és acotat, hi ha fets actuals que hi han de tenir cabuda. Tot aquest entrellat passa de taca d’oli. Per tant, no és estrany que sorgeixin nous adagis amb bancs i caixes d’estalvi de protagonistes. El seu desprestigi va in crescendo i acumulen tants maldecaps que ja n’hi ha prou. En aquesta conjuntura, entre tots hem de fer per recuperar també aquelles dites que ens advertien de la lletra petita. No s’hi val a signar res sense haver-ho llegit abans. Per si de cas! Fem valer els nostres drets i recuperem un prestigi i un servei que mai ningú no ens ha de poder prendre. (Josep Ballbè Urrit – Lleida – Diari El Segre)

POLÍTICS CONTRA MESTRES.- Aquest cop no és Sidney Poitier enfrontant-se a alumnes rebels a la pel·lícula “Rebel·lió a les Aules”. Ni tan sols són els mestres enfrontats als pares. Es tracta de mestres enfrontats als polítics. No és que sigui una novetat, però per la importància de l’educació en la societat, tot canvi suposa controvèrsia. Permeteu-me que faci un petit buidat del calendari escolar pel proper curs, que sempre va bé fer sumes i restes. Comença el curs cinc dies abans i a mig gas. Al novembre, possible pont, el de Tots Sants (que cau en dimarts). Al desembre, grandíssim aqüeducte entre la Constitució (dimarts) i la Puríssima (dijous) i dos dies afegits a les vacances de Nadal... Resumint, comptant els possibles tres ponts de l’abril, maig i juny, 32 festius si fa no fa, 18 dies de mitja jornada i 160 dies lectius, dia amunt dia avall. “Aquestes són les dades”, que diria aquell. Però, a part de les dades, caldria analitzar “les maneres”. Com podem educar els nostres alumnes si els adults no saben dialogar? Ah!, i un tercer comentari. De veritat les activitats formatives fora de l’Institut puntuaran a Batxillerat el curs que ve? (Ignasi Roda – Bellaterra – La Vanguardia).

FALTA ÉTICA .- En los últimos cursos del colegio estudiábamos una asignatura fuera de programa llamada ética. Sugiero que se incluya desde primaria, y quizás así en un futuro no veríamos tanta corrupción. Estaría bien exigir su estudio y aprobado a cualquier persona con responsabilidad de mando, tanto en política como en decisiones comerciales o económicas, donde tan poco se practica hoy. (Laura Laverdós – Sant Cugat del Vallés – La Vanguardia).