TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 22 d’octubre 2016)

● TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA.- Ja en tenia referències, però tot aquest enrenou que ha muntat Valonia, aquesta petita regió belga que porta de corcoll la Comunitat Europea i Canadà, vetant un tractat internacional de lliure comerç que consideren lesiu per als seus interessos, m’ha confirmat que Bèlgica no s’assembla en res a Espanya en qüestió de respecte a l’autonomia política de les dues nacionalitats que conviuen sota la mateixa bandera: els flamencs i els valons. Res a veure amb com fa la punyeta Espanya a Catalunya. En efecte, la comissió de creixement i empresa del Parlament català, per exemple, el 22 de setembre passat va aprovar una resolució en la que expressava la seva “oposició a la signatura dels tractats en curs de negociació o aprovació -TTIP, CETA, TISA - per part de la Comissió Europea”, però el govern central en va fer un cas com un cabàs de l'opinió raonada dels parlamentaris catalans. En canvi, Bèlgica respecta l’oposició dels valons i enlloc d’amenaçar-los per la seva rebequeria, l’entomen democràticament fent palès als 27 col•legues comunitaris i al Canadà que si Valonia no signa, Bèlgica tampoc no ho farà. I a hores d’ara la UE i el Canadà, de genolls per terra, preguen als valons que s’ho rumiïn, sense que a hores d’ara se sàpiga com acabarà aquest pols entre David i Goliat. Quina diferència, mare de Déu, amb nosaltres! Però, ¿n’està segur en Rajoy i el seu ministre d’afers exteriors, que si acaba havent-hi un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, el govern belga abonarà les excuses espanyoles per a justificar no només negar-se a reconèixer el dret a decidir, que reclamen la meitat dels ciutadans d’una regió quasi tan poblada com Bèlgica, sinó que rebutja parlar obertament amb el seu govern legítim d’arribar a un pacte per determinar exactament quants són els catalans secessionistes i quants els autonomistes ben finançats i amb competències sòlides?

D’altra banda, a diferència de les constants cancalletes i entrebancs a la llengua i a la cultura catalana per part dels successius governs centrals, als flamencs no solament se’ls hi reconeix la oficialitat de la seva llengua sinó que des de l'Estat és fa tot el possible perquè el neerlandès sigui una llengua necessària i imprescindible en la vida quotidiana, i no pas simplement una llengua útil com passa amb el català en el millor dels casos. I això és així perquè l’Estat ha permès sense fer trampes, que el neerlandès assolís tots els drets lingüístics, com ara el seu ús en l’educació, la justícia i l’administració. Però, és clar, un tarannà d’aquesta mena requereix una cultura democràtica i una finesa política que els hereus de vàries dictadures consecutives, ni han mamat ni volen aprendre. Seria impensable a part d’intolerable que als flamencs se’ls hi hagués imposat per força un ministre d’educació tan sectari, poca-solta i en alguns aspectes analfabet com Wert, perquè Bèlgica en matèria lingüística és del parer que cada comunitat tingui plena competència i ningú pugui ficar-hi el nas interferint potinerament, inclús per la via judicial, les decisions sobiranes del seu Parlament. Que n’aprenguin, doncs, els jacobins polítics espanyols tan gelosos de la prosperitat econòmica i de la cultura catalana que no escatimen esforços, i fins i tot posen medalles als llepaculs del poder central encarregats de posar pals a les rodes a una Catalunya que cada dia n’està més tipa de que només se la tingui en compte per pagar i ser solidària.