LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 23 d’octubre 2016)

● LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.- Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, un personatge probablement imaginari, segur que creia que a casa seva era ell qui manava; però una cosa és el que es diu i una altra el que passa en realitat. També s’ho creia en Pedro Sánchez, que manava a can Ribot socialista i ja heu vist com va acabar l’aventura. Tanmateix, tots els que li varen fer el llit – jo no he dit ni diré que fossin els porcs de la història -, però sí que no tenien tots els melics tan lligats com es pensaven, en la casa de barrets del carrer Ferraz, i des de les vaques sagrades a les baronies de mira’m i no em toquis, la sultana andalusa la primera, van comprovar com n’està d’esvalotat el galliner socialista en contra d’ells. I és que mentre totes et ponen, viva la Pepa! Però quan la màquina comença a perdre oli ja no pares de tenir avaries, i si vols reparar-les a base de nyaps i bunyols per sortir del pas, tard o d’hora el xiringuito s’ensorra, perquè fins i tot en el més humil d’aquests establiments populars es necessita saber qui hi mana; menys a can Ribot socialista, està clar. Qui sap si des de que es varen despullar de la imatge marxista i els nans els hi varen créixer, i enlloc de reconèixer-ho els hi varen posar alces a les sabates per dissimular que no donaven la talla. Ara bé, aquest vici o malaltia no és exclusiva dels socialistes, molts d’altres partits tampoc saben ben bé qui remena les cireres de veritat a casa seva i més d’un secretari general que s’ho creu que mana, un dia o altre descobreix que hi ha un empantano anomenat aparell, que en realitat és qui fa i desfà des de darrera el canyer.

A la meva manera de veure, doncs, els partits que acaben assemblant-se a can Ribot tenen mala peça al teler, perquè el problema no és que no se sàpiga qui mana sinó que aviat ningú creu. En Pedro Sánchez, quan se’n va adonar d’allò del llit va pensar que per planta’ls-hi cara, enlloc de mirar de fer-los la gara-gara el millor era emparar-se sota les faldilles de la militància. Gran error! Els aparells dels partits en comptes de consultar directament les bases prefereixen decantar les decisions mitjançant una enginyeria orgànica, jerarquitzada i impersonal. Des de no fa pas gaire, alguns s’han vist obligats a canviar, però els de més solera per placebos de participació directa de la militància que s’inventin, per exemple la moda de les primàries, continuen anant a les eleccions amb llistes tancades i en qualsevol votació parlamentària la fèrria disciplina imposada per l’aparell prohibeix i castiga “el vot en consciència”. Sotmetre l’elecció del secretari general a unes primàries obertes, al partit socialista només es va fer una vegada: quan va guanyar en Josep Borrell. I com que el resultat no va agradar a l’aparell, l’experiment va acabar com va acabar i el flamant primer secretari en va sortir escaldat i ressentit amb els seus companys. Quan en Pedro Sánchez va tenir la impertinència de repetir la jugada cridant la militància a sometent, pensant-se que amb recolzament de les bases al seu can Ribot particular ningú li discutiria les decisions. Ben aviat va descobrir que tenia les mans lligades en intentar la investidura com a cap de govern. I quan va festejar els independentistes per quadrar els números de la majoria absoluta imprescindible per fer dòmino, se li varen tirar a la jugular i el varen acorralar fins que va tirar la tovallola capcot. Per tot plegat, a can Ribot del carrer Ferraz estan com estan, i avui faran el pena davant tota Espanya i part de l’estranger, prenguin la decisió que prenguin. Ja que si investeixen en Rajoy, per fer la farina blana als poders fàctics, no el deixaran pas governar perquè el cosiran a pessigades; però tampoc sabran treure’n profit pràctic de ser a l’oposició i li faran el favor gratis. I, francament, no tinc tan clar que no acabem votant per tercer cop abans de menjar-nos els torrons. De can Ribot, t’ho pots esperar tot, com de les cases de barrets sense mestressa.