LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 d’octubre de 2016)

● LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.- Si aquesta afirmació la considereu assenyada haureu de convenir amb mi que tenim, a casa nostra, un panorama força desendreçat en matèria de tolerància. No fa pas gaire el cantant Raimón per una simple frase – “jo no sóc independentista” –, va haver de suportar els insults d'uns quants talibans sobiranistes, i ara mateix un home d’una integritat intel•lectual, personal i patriòtica com el conseller Santi Vila, es crucificat a cada cantonada de la xarxa social com si fos un botifler i un català de segona categoria. Per desgràcia, potser a contracor dels mateixos ciutadans, el cert és que el sentit de la democràcia que tenim en aquest país obliga a pertànyer a un bàndol o altre, més que per afirmar-se en les pròpies conviccions més aviat com la manera de posar en quarantena i ridiculitzar a qui tingui conviccions diferents o contradictòries. Afortunadament la violència està mal vista per defensar les idees, però insultar, menysprear o calumniar, en canvi, està a l’ordre del dia. Quan dir que “cal canviar les regles, no pas trencar-les”, es considera una heretgia i a qui ho exposa, per molt honorable que sigui, alguns que donen classes de democràcia i de lliure pensament li giren la cara, vol dir que la democràcia que practiquen i que ha de fer-nos guanyar, entre d’altres metes, la independència grinyola per més d’una frontissa. ¿Què no s’hauria de sentir avui, si visqués, el malaguanyat catedràtic Miquel Caminal, un dels intel•lectuals més compromesos amb el federalisme republicà? Qui sap si ja l’haurien penjat de la forca, com alguns mesquins pensen s’hauria de fer amb el conseller Santi Vila, simplement perquè té el valor d’expressar en veu alta el que més de quatre del seu propi entorn polític pensen i no gosen dir amb tanta claredat: que des de la màxima lleialtat sobiranista, en el procés cap a la independència demana al govern que no tiri pel dret unilateralment perquè ho considera un disbarat. La seva discrepància no és pas en quan al fons, sinó en quan a l’estratègia.

A la meva manera de veure, doncs, una democràcia no serà de qualitat mentre hom hagi d’anar en compte i pensar-s’ho dues vegades com ho diu, abans d’opinar sense embuts per por del què diran o com s’ho prendran. Un estadista que tenia el cul pelat de fer equilibris perquè tots els involucrats en l’atzucac polític del seu país diguessin la seva, el recentment mort Simon Perez, va dir: “tant optimistes com pessimistes respecte del final del conflicte entre jueus i palestins moriran, però els optimistes viuran millor. I ara anem per feina, que no hi ha temps per perdre si volem que el conflicte s’acabi”. Potser ens ho podríem aplicar respecte del procés. Jo no sóc, ja ho sabeu, cap fan de la CUP com ja ha quedat palès al llarg d’aquest blog, però no insultaria mai en Benet Salellas perquè hagi dit que continuaran cremant banderes i símbols monàrquics perquè aquesta és una pràctica històrica del seu partit antisistema, d’acord amb els estàndards internacionals de llibertat d’expressió. En tot cas no els votaré, perquè el seu discurs no em convenç, i si molta gent fa igual que jo ja s’ho repensaran per a no quedar-se més sols que la una. És la gràcia de la democràcia: que la discrepància no es tradueix amb males cares ni insults, sinó en vots. I si algú li balla pel cap la pregunta: “com et pot dir un govern que siguis obedient, si prèviament t’ha convidat a desobeir?”, ho ha de poder expressar sense por que l’endemà li diguin de tot o facin veure que no és dels seus. En una democràcia, cap persona que manifesti el que pensa honestament ha de patir bescantaments per la seva sinceritat. Amb l’excepció dels polítics corruptes, indignes i mentiders, trepa amb la qual no cal reprimir-se i se’ls hi pot dir el nom del porc sense manies. Parodiant en Gaziel, gosaria acabar aquesta reflexió amb una constatació que em sembla de pissarrí: “cada vegada que en una democràcia, des d’un polític a un ciutadà qualsevol practica la intolerància, l’estat democràtic s’encongeix i es perverteix”.