SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 16 d’octubre de 2016)

● SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”.- El govern holandès proposa al Parlament una llei que atorgui el dret a l’eutanàsia a persones sanes, que sentin que “ja no tenen ganes de viure”. És a dir, ni més ni menys que proposa legalitzar el suïcidi de persones grans sobretot, que tot i estar en perfectes condicions de salut s’hagin avorrit de fer nosa o de veure’s la cara cada dia més arrugada al mirall, perquè en definitiva quan hom decideix tirar la tovallola és quan pensa que ningú li’n fa cas o de que fa més nosa que servei. Per aquesta raó, el que em fot més d’aquesta notícia és que sembla que ja hi ha llista d’espera per escampar la boira, tocar el dos per la porta falsa, dimitir, fugir o digueu-li com vulgueu. Caraina! Voleu dir que tanta gent gran està cansada de viure? Mirant-ho des d’una perspectiva teòrica semblaria que, tenint en compte que la vida no té reenganxament – que s’ho treguin del cap els convençuts de la reencarnació -, més aviat s’hauria de procurar allargar-la quan més millor. I de fet ja s’ha avançat molt en aquest aspecte i els laboratoris farmacèutics serien feliços si descobrissin la píndola de l’eterna joventut. Però, és clar, el que passa és que, com en moltes altres coses d’aquest món tan esgavellat en que vivim, la teoria va per un cantó i la realitat per un altre. Tanmateix, del que plora la criatura és de que s'està deteriorant el benestar i les condicions de vida de les persones a partir de certa edat: la desigualtat de mitjans per superar les dificultats de la vellesa és palpable, si hom no s’encanta només amb les imatges amables d'avis que van d’excursió, ballen com baldufes, fan gimnàstica i caminen per estar en forma, o s’embranquen en aconseguir aprendre o practicar assignatures pendents de desenvolupar des de la llunyana joventut, i gira la vista cap als racons on vegeten molts de vells que no han estat tan de sort per diverses circumstàncies i s’han quedat a la cuneta.

A la meva manera de veure, doncs, si donem per bona la dita popular que defineix els tres elements de la felicitat: salut, diners i amor, creiem que no tots els vells que en teoria han superat per edat la maledicció bíblica de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, fiten el futur sense un ai! al cos. L’allargament de l’esperança de vida de les societats del primer món més enllà dels vuitanta anys fa que sorgeixin noves necessitats d’atenció sanitària i social relacionades amb l’envelliment i la pèrdua de facultats físiques i psíquiques i l’augment de la dependència. L’any passat hi havia censats a Catalunya vora de mig milió de persones més grans de vuitanta anys (un 7,14% de la població), i a la resta de països comunitaris de dos a tres punts percentuals per sota, però si fa o no fa igual. Davant d’aquesta perspectiva preocupant, les administracions públiques d’arreu caldria que comencessin a repensar –no només des de les àrees de sanitat i serveis socials a la tercera edat, sinó també des de les d’urbanisme, habitatge i transport públic -, un nou model de disseny de pobles i ciutats, perquè aquest col·lectiu cada vegada més nombrós pugui gaudir amb autonomia i garanties dels darrers anys de la seva vida, enlloc de pensar en teòriques “ampliacions de drets civils”, com les que rumien a Holanda, que sota l’embolcall progressista de vetllar per la llibertat individual, en realitat el que amaguen és una perversa fórmula de treure’s de sobre un problema que no saben com resoldre. ¿És que pensen entomar-lo facilitant el mutis entre bambolines dels “cansats de viure”, després de desmotivar-los estrangulant les pensions, i per tant el poder adquisitiu, i privatitzant els serveis assistencials de mica en mica per estalviar-se despeses que hauran d’assumir progressivament els dependents escurats? És clar que n’hi haurà cada dia més de fastiguejats, però la solució no passa per facilitar-los la fuita. Ara que tothom reacciona davant el drama dels refugiats amb molta pena i indignació veient criatures ofegades, mortes de gana o de misèria, ¿us heu preguntat què passa amb els vells que també han agafat el camí de l’exili arrapats a la família, i que s’estan morint de fred i de gana als dipòsits de refugiats que fugen d’un passat dramàtic per caure en un forat negre, incert i tan inhumà com els inferns d’on s’han escapat amb una mà al davant i l’altre al darrera? Els europeus, a la llarga, potser sí que per conveniències econòmiques – reemplaçar mà d’obra envellida i emmurriada per braços forts i dòcils -, assumiran part dels contingents que esperen als camps de concentració camuflats d’aixopluc logístic. Però dels vells què en faran? On aniran a parar, si només serviran per augmentar el gran problema de l'envelliment que ja pateix té el primer món a les seves pròpies societats? Ostres, quants de “cansats de viure” en perspectiva!