RAJOY I IGLESIAS PENDENTS DE QUAN PASSARÀ EL CADÀVER DE SÁNCHEZ DAVANT SEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 30 setembre de 2016)

 ● RAJOY I IGLESIAS PENDENTS DE QUAN PASSARÀ EL CADÀVER DE SÁNCHEZ DAVANT SEU - El PP en pes i una bona representació de “Podemos” es passaran tot el cap de setmana pendents de veure desfilar el cadàver polític de Pedro Sánchez asseguts davant la porta de les seves respectives seus: els primers, rient per sota el nas perquè feia temps l’estaven esperant aquest moment, i els segons, malgrat eixugar-se alguna llagrimeta hipòcrita per dissimular, perquè serà un gall menys a disputar-se el galliner de l’esquerra. Fa de mal predir la mort política de ningú, perquè per mala ganya que es faci les revifalles són imprevisibles. Però el número u dels socialistes ja feia mesos que tenia mala peça al teler, pràcticament des que va pretendre posar ordre a un galliner on hi va entrar amb calçador, mentre desafiava a Pablo Iglesias per l’hegemonia de l’esquerra. Però l’ensopegada mortal se la va clavar en no saber gestionar uns resultats electorals diabòlics, que requerien un polític amb una “finezza” i una experiència que ni de bon tros tenia, i estar emparat per un partit sense tantes esquerdes, enveges i patums amb un rei l cos, com les que caracteritzen el socialisme espanyol, des que va deixar de respirar l’esperit de Suresnes, es desempallegà del marxisme, liderà l’Otan i es va deixar estimar pel neoliberalisme, fins a oblidar-se dels seus principis austers i de classe. Segurament un dels que esperen que passi el cadàver del primer secretari del partit socialista, explicarà a la seva parròquia que així acaben “les castes”: traient-se els ulls uns als altres.

 A la meva manera de veure, però, em fan pena els sobiranistes – més els de darrera hora que no pas els que picaven pedra des de qui sap quan -, que treuen importància a tot plegat dient que els importa una merda tot el que passa a Espanya. I em fan pena perquè, malgrat no vulguin adonar-se’n, que el Madrid polític sigui can pixa ens ajudarà menys a desconnectar que si hi ha un govern endreçat, encara que sigui del morro fort. És clar que jo me la miro aquesta desconnexió pactada, no pas a cop de destral. I me la miro així no perquè sigui un català de saldo, sinó perquè m’agrada tocar de peus a terra i em temo que tirar per una drecera unilateral ens porti al precipici, i malgrat sóc dels que no hi tenim gaire a perdre tirant pel dret també sóc dels que pensen que el poc que tenim no ens ho podem jugar a la babalà, perquè ens quedaríem en pilotes. Ahir, un tertulià militant de l’antiga Convergència i ex-assessor del president Mas en política empresarial, em deia: “si a Madrid ens oferissin una mena de concert econòmic com el basc i blindessin les competències, molts canviarien l’estelada per la simple senyera”. Li vaig agrair aquesta sinceritat, perquè és una teoria que jo mateix he exposat vàries vegades. En política aniríem millor si allò que es diu en petit comitè es digués en públic. Per començar, el socialisme espanyol no estaria emmerdat en aquest espectacle, si els barons i d’altres càrrecs del partit haguessin expressat clarament on tocava fer-ho que calia deixar-se de punyetes, pactar una abstenció en la investidura i fer una oposició com Déu mana. Però preferiren no donar la cara i marejar la perdiu per les cantonades. Ara en paguen les conseqüències