PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 30 d’octubre 2016)

● PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS .- Després que ja ens sabíem de memòria aquell “memento” fúnebre o tètric dels capellans, segons es miri, que per ben plantat que siguis acabaràs convertint-te en un grapat de pols després que els cucs hagin fet la seva feina, surt el papa Francesc amb el ciri trencat que d’aquell grapat de pols del difunt estimat no se’n pot fer el que se’n vulgui, ni escampar-lo per on havia deixat dit en vida que volia descansar el propietari del cos, una vegada convertit en pols. Però el que en deu quedar de mostra d’aquells antics inquisidors que vetllaven per “la doctrina de la fe i engargamellaven les bones costums”, han dit prou! al relaxament funerari actual: “malgrat ens mosseguem la llengua amb seny de bèstia vella i tolerem que dels morts se’n faci cendres i no pinso pels cucs, la pols que quedi després de la cremació s’ha de guardar només en terreny sagrat, és a dir en un cementiri emparat pel santcristo gros o en un columbari de lloguer parroquial, perquè només sota la teulada de l’església catòlica, apostòlica i romana està garantida la reconstrucció dels cossos el dia de la resurrecció”. Roma locuta, causa finita! Quan ho va llegir als papers la meva veïna, que s’ha quedat vídua tot just fa un any, no se’n sabia avenir. Encara se’n recorda cada dia, em va confessar, de quan va pujar acompanyada de les dues filles i els gendres a l’ermita de Sant Joan, a Blanes, on havien estiuejat tota la vida, per escampar emocionada les cendres del marit pescador de canya de cara al mar que coneixia tan bé. I vet-aquí que el primer Papa que li havia fet el pes després de tant de temps d'arrufar el nas, li venia a dir que la pols del seu home seria difícil que ressuscités el dia del judici final, per culpa d’aquella dispersió esbojarrada de les restes. Però la veïna, que no és de les que pixa aigua beneita, em va assegurar mig somicant que no se sentia culpable d’haver fet res dolent. Això sí, ha partit palles amb el Papa Francesc, una injustícia ja que pel que jo sé no n’és el padrí d’aquesta bajanada, però qui sap si murri com és vol donar peixet a la seva fiscalia i colar-los demà un gol per l’esquadra, qui sap si relacionat amb el celibat, l’apropament de la dona a l’altar o l’emprenyador assumpte de la homosexualitat.

A la meva manera de veure, doncs, jo no sé pas si posant-se en pla tan ortodoxa amb aquesta qüestió de les incineracions i el destí de les cendres, guanyarà gaires amics la capellanada. Més aviat penso que si alguna raó ha d’imposar-se per regular-ho tot plegat, obeirà a criteris ecològics més aviat que religiosos. En uns moments tan sentimentals i dolorosos com l’acomiadament d’un familiar o d’una amistat, ningú es mou ni té present d’altre consideració que encertar amb el destí on el difunt se sentiria més realitzat reposant eternament entremig del medi o del paisatge que més s’estimava. Tanmateix, aquells familiars que prefereixen guardar les cendres a casa, més o menys discretament, també ho fan per raons concretes - sovint inclús n’havien parlat abans de la mort amb la seva parella -, però poques vegades per fetitxisme i, en canvi, qui sap si per ajudar a passar el dol amb més serenitat. Potser seria més discutible de qui és l’interès per convertir les cendres en una joia, si del familiar o del comerciant. En qualsevol cas, m’hi jugo el que vulgueu que a ningú li passa pel cap, a l’hora de decidir-se per a donar-li un destí o un altre a les cendres, la qüestió de la resurrecció el llunyà i discutible dia del judici final. Jo no diré pas que en algunes cerimònies i parafernàlies funeràries no se’n faci un gra massa, però potser abans de condemnar algunes pràctiques poc ortodoxes caldria tenir en compte que totes surten del cor. Quan demà visiteu els cementiris no notareu cap diferència entre l’amor amb que han estat dipositats rams de flors naturals i utilitaris rams de flors artificials, perquè allò que compta no és quan costa cada ram sinó que el familiar o l'amic l’hagi anat a portar. Potser en els únics casos que l’amor s’ha de posar en quarantena, es quan les flors es fan portar des de la floristeria perquè les vegin els visitants, no per anar-hi a resar un parenostre o dir bon dia al que descansa en pau! I en quan a les urnes que s’emporten a casa vídues o vidus, només s’ha de procurar enretirar-les de la vista si un dia el cònjuge supervivent refà la vida. Tampoc seria aconsellable guardar la urna a la cuina, perquè algun dia hom pot distreure's i fer servir una pols tan fina per a una finalitat culinària. No us en rigueu, que tant en un cas com en l’altre en podríem trobar més de quatre exemples.