TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 d’octubre 2016)

● TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN – ¿Potser algú es pensa que banalitzant la sentència del Constitucional sobre la prohibició de les corrides de toros, o petant-nos de riure a la salut del ninot que els tramoistes de la Colau havien plantat davant del Born, anem a alguna banda? A mi em sembla que si ens deixem enganxar en aquest joc pervers de carregar-nos molins de vent per esbravar-nos, acabarem rebentats sense haver avançat ni un pam cap allò que vertaderament ens interessa per a millorar: tenir un Estat propi. Les corrides de toros, malgrat el Constitucional, estaven i estan més mortes que els morts del cementiri. No cal fer-ne escarafalls de la sentència en qüestió, perquè no hi ha cap empresari amb dos dits de front que s’engresqui a organitzar una corrida, ni que només fos per tocar els dallonses als catalans, ja que hi perdria bous i esquelles. D’altra banda, des dels ajuntaments, a cada terme municipal, a la Generalitat, en el conjunt de tot el territori, se’ls suposa prou imaginació i recursos “reguladors”, a part que disposen de les eines necessàries, perquè qualsevol espontani que vulgui organitzar una corrida plegui veles abans de començar, envistes de la paperassa i de la perspectiva que li costés més el suc que els moixons. Per tant, no cal amoïnar-s’hi que de toros no en veure’m de cos present, a les cinc de cap tarda, mai més. Però no descarto que algun eixerit, munti una sala de cinema per reviure tardes de braus emblemàtiques, recreant-se amb les “faenes” de mites de la tauromàquia de tots els temps. Mireu si penso que no és cap disbarat això que us dic, que en cas que algú porti a la pràctica aquesta idea em demano una comissió pels meus drets intel•lectuals.

En quan a l’assumpte del ninot del Born, que anit vés a saber si envestit per un toro que celebrava la seva emancipació, va anar de morros per terra, tampoc li donaria més importància ja que des que el revisionista obcecat d’en Pisarello, abusant de la feblesa d’una Colau inexperta en qüestions de “finezza” política, va engiponar-se aquesta pantomima de la mostra del Born, ja estava cantat que l’invent se n’aniria a fer punyetes en quatre dies, perquè encara que a l’Ajuntament de Barcelona n’hi hagi que es creuen tan savis, en realitat són tan ignorants que no saben que els claus no es poden clavar per la cabota. I, sobretot, que la gent no es tan bleda com per encaterinar-se d’aquells que pretenien canviar-ho tot sense millorar res. Està escrit en les beceroles de qualsevol moviment progressista que si els canvis no serveixen per millorar la vida dels ciutadans, són paper mullat. La xarxa en va plena d’acudits a costa del dictador descavalcat sota una pluja d’ous, perquè a l’hora de desfogar-nos amb ironia en sabem un gavadal; llàstima que aquestes expansions siguin un parany per distreure’ns dels autèntics problemes. I, per tant, que ja els hi va bé a uns quants tenir-nos entretinguts amb carrinclonades, enlloc de marcar-los ben d’a prop. D’altra banda, jo sóc dels que penso que cap símbol hauria de ser trepitjat, cremat, tombat o ridiculitzat, en una societat que vol viure en pau, perquè per molt que aquest símbol a una part els hi faci venir mal d’estómac i ganes de vomitar, d’altres el reverencien. Per aquesta raó s’ha d’anar tant en compte de no trepitjar ulls de poll innecessàriament, ja que la provocació sempre s’hauria de considerar una mostra d’incivisme. En conseqüència, potser algun tipus de disculpa política hauria de donar la Colau i la seva orquestra municipal, per haver provocat malestar transversal entre la ciutadania – des dels independentistes fins els que enyoren el feixisme -, amb una exposició que, en el fons, només serveix de cortina de fum per tapar la vergonya de governar en minoria i que la peça clau del seu full de ruta – el PAM – hagi suspès estrepitosament l’examen democràtic de tota la Corporació. Això sí que és notícia, i no que un ninot decapitat hagi caigut del cavall o una festa nacional impossible de ressuscitar per imperatiu simplement econòmic-empresarial, ens faci perdre el temps repetint cantarelles que ja sabem de memòria, com si fóssim masoquistes.