AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 15 d’octubre de 2016)

● AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA.- No dubto pas de l’honestedat i bones intencions dels membres de l’Acadèmia Sueca atorgant, per primera vegada, el Nobel de Literatura a algú que no és estrictament del gremi oficial. D’entrada, jo hem trec el barret davant les lletres de les cançons d’un Dylan icona de la musica pop contemporània i referent per a molts de nosaltres, el qual de ben segur amb un cop de mà tan generós com el Nobel, encaterinarà també les noves generacions que passen dels gustos nostàlgics dels seus pares. No obstant això, bastants creuen que l’acadèmia sueca s’ha arriscat massa amb un experiment que, malgrat pugui ésser ben intencionat, no ha caigut gens bé entre l’establishment literari, sobretot a un grapat d’editorials de renom. Malgrat tothom en conjunt es mostri respectuós i fins i tots entusiasta de la lírica d'en Dylan, de seguida apareix la reticència a fer-li un lloc al calaix de sastre de la literatura. Uns ho han explicitat descaradament i d’altres amb més discreció, però en definitiva entre tots han encetat la polèmica i plouen, entre opinions ben raonades i crítiques ponderades, unes quantes ximpleries. Ahir escoltava a una patum dels lletraferits que, posats a fer a premiar un músic, abans de Dylan mereixia l’honor Leonard Cohen. I la més grollera i desafortunada de totes les desqualificacions, aquella brama que va obrir-se pas a la xarxa ahir mateix, assegurant que en Dylan havia reconegut que les seves lletres no eren de collita pròpia i que se li havia retirat el Nobel. Moltes més persones de les que podríeu pensar se la varen ben empassar la bola i, el que és pitjor, van sucar-hi pa amb fruïció en el suposat escàndol persones serioses i algunes fins i tot conegudes, perquè quan es tracta de remenar merda o de abatre un arbre tombat tothom s'hi apunta..

A la meva manera de veure, doncs, després de tot aquest rebombori qui no ha obert boca ha estat el propi Dylan i ja m’agradarà escoltar-lo i, tanmateix, comprovar si el proper 10 de desembre apareixerà per Estocolm a recollir el guardó i a pronunciar un discurs o cantar quatre paraules d’agraïment, com és tradició en la cerimònia del lliurament dels Nobel. L’home ja va deixar plantats els promotors del Princep d’Astúries o els del Pulitzer, quan aquests dos premis li varen ser atorgats el 2007 i el 2008, respectivament. De manera que ja hi ha precedents de fuites estratègiques, i la polèmica que tot just ha començat no sé si actuarà com a fre o com a incentiu. Tractant-se d’en Dylan tot és possible, però acabi com acabi la història, els mitjans en tindran durant temps un bon tros per fer bullir l’olla. I com que quan hi ha moguda es remou tot una mica, arrel de tot plegat algú ha relacionat aquest afer amb tot allò que es va arribar a dir quan a Raimon se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És cert que algunes de les crítiques més àcides que se li varen engaltar tenien més relació amb unes declaracions que varen caure molt malament en cercles sobiranistes, que no pas en si un cantautor, en definitiva un músic, podia competir o no amb escriptors professionals. En tot cas, pocs dels que varen fer barrila d’aquell fet van recordar-se’n de puntualitzar que el mateix organisme que va regalar una distinció tan preuada a Raimon, havia negat reiteradament i per motius polítics reconeguts aquest mèrit a l’escriptor en llengua catalana que més havia contribuït a la seva divulgació, en Josep Pla. I el que sap més greu de tot plegat és que tant Dylan, com Raimon, com el mateix Cohen si s’hagués donat el cas, no desmereixen en absolut d’arrenglerar-se amb els escriptors i poetes considerats de pura sang.