Follow by Email

divendres, 29 de novembre de 2013

UN ACTE DE FE CADA MATÍ

L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un matrimoni de vellets asseguts a la taula del costat es repartien el seu repertori de pastilles matinal, posant-hi els cinc sentits en no equivocar-se, va commourem l’acte de fe que suposa empassar-se unes potingues que, a simple vista, predisposen més al misteri que no pas a una confiança cega en els seus efectes miraculosos. Dec confessar la meva admiració pels que se’n refien sense posar en quarantena la seva eficàcia. De fet, el mèrit d’aquesta confiança no rau en l’aparença de les pastilles ni en el sabor del xarop, sinó en la credibilitat que es fa a qui ho hagi recomanat. La fe es basa en el crèdit que té metge i a la xerrameca del prospecte que avala el remei. A vegades, però, em faig preguntes inquietants i impertinents, com ara qui em garanteix que aquella mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com diuen. I si la vacuna que acaben de posar-me no fos altra cosa que aigua de l’aixeta? Tan escèptics i perepunyetes que som amb segons què, i quan estem piocs, davant d’una pastilla fantàstica ens cau com aquell qui diu la baba. Hem d’admetre que, com a mínim, resulta  curiós que siguem tan dòcils i crèduls en l’eficàcia d’un producte farmacèutic, quan en altres qüestions som tan esquerps i repatanis. Estic segur que aquells vellets no en tenien ni punyetera idea de la simbiosi entre remei i pastilla; malgrat això, se les prenien sense cap recança, amb tota la fe del món. Per aquesta raó, potser, els vells allarguen tant, fent trontollar el sistema de pensions. Quin escàndol! Sort, deuen especular els planificadors del futur, que amb les noves retallades de la sanitat que ens esperen, alguns d’aquests fràgils vellets no se les podran pagar. Però, i si el que cura no és la química de la pastilla, sinó la fe com es pren?   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada