L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un
matrimoni de vellets asseguts a la taula del costat es repartien el seu
repertori de pastilles matinal, posant-hi els cinc sentits en no equivocar-se,
va commourem l’acte de fe que suposa empassar-se unes potingues que, a simple
vista, predisposen més al misteri que no pas a una confiança cega en els seus
efectes miraculosos. Dec confessar la meva admiració pels que se’n refien sense
posar en quarantena la seva eficàcia. De fet, el mèrit d’aquesta confiança no
rau en l’aparença de les pastilles ni en el sabor del xarop, sinó en la
credibilitat que es fa a qui ho hagi recomanat. La fe es basa en el crèdit que
té metge i a la xerrameca del prospecte que avala el remei. A vegades, però, em
faig preguntes inquietants i impertinents, com ara qui em garanteix que aquella
mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com diuen. I si la vacuna
que acaben de posar-me no fos altra cosa que aigua de l’aixeta? Tan escèptics i
perepunyetes que som amb segons què, i quan estem piocs, davant d’una pastilla
fantàstica ens cau com aquell qui diu la baba. Hem d’admetre que, com a mínim,
resulta curiós que siguem tan dòcils i
crèduls en l’eficàcia d’un producte farmacèutic, quan en altres qüestions som
tan esquerps i repatanis. Estic segur que aquells vellets no en tenien ni punyetera
idea de la simbiosi entre remei i pastilla; malgrat això, se les prenien sense
cap recança, amb tota la fe del món. Per aquesta raó, potser, els vells allarguen
tant, fent trontollar el sistema de pensions. Quin escàndol! Sort, deuen especular
els planificadors del futur, que amb les noves retallades de la sanitat que ens
esperen, alguns d’aquests fràgils vellets no se les podran pagar. Però, i si el
que cura no és la química de la pastilla, sinó la fe com es pren?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada