REVENJA O REHABILITACIÓ

El rebuig pel degoteig d’excarceracions de presos, en aplicació de la sentència del Tribunal de Drets Humans, és deu a que una part de la societat no considera que les persones alliberades hagin pagat suficient pel mal que varen causar, i voldrien que es podrissin a la presó uns quants anys més. I això passa perquè demanen venjança. Les víctimes s’hi volen tornar legalment contra els agressors i fer-los purgar tota la culpa, fins a l’últim cremallot. No es pot negar que aquesta pretensió té lògica, si no fos que els protocols penitenciaris es basen en intentar la rehabilitació. Ara bé, si després de 20 anys de presó, la rehabilitació ha fracassat i el violador o l’assassí no s’han donat per la pell i demostrat penediment pel seu comportament antisocial, caldrà plantejar-se si és just que un grapat de pomes podrides torni al cistell comú, per acabar d’empestar-ho tot. Si el nostre sistema penitenciari és incapaç de recuperar el delinqüent des que entra a la cangrí, per convertir-lo en un home de profit, a la meva manera de veure s’ha de reconèixer la impotència del sistema, i buscar-hi remei sense carrincloneries. Però, des de les presons no es poden seguir impartint màsters en delinqüència, pagant la festa els contribuents. De les presons se n’hauria de sortir transformat en una altra persona, penedida i decent, a la qual una societat responsable li hauria de facilitar la integració sense rancors, amb tota naturalitat. Si això és veu impossible, val més deixar de fer l’hipòcrita i renunciar a l’objectiu noble de la pena de presó i aplicar, en canvi, directament l’ull per ull amb totes les seves conseqüències. La set se venjança de les víctimes es satisfarà a bastament, però la societat no serà millor i aquell conte de fades de les segones oportunitats quedarà penjat d’una biga, en el país de les utopies.