dimarts, 12 de novembre del 2013

ELS ESCANYAPOBRES (Carta al Vent)

Em cansen els equilibris dialèctics que fan alguns destacats membres de la societat, sobretot si es dediquen a la política, per inventar paraules sense arestes, esforços que serien d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però resulta que molts dels que cuiden tant el vocabulari només procuren no escaldar-se la llengua amb mots bullint de febre. Per exemple, està de moda emprar “retallades de l’estat del benestar” com la fórmula més endreçada, asèptica i convencional de referir-se a practicar l’escanyapobres. Perquè l’estat del benestar no és quelcom eteri, comparable a aquell paradís terrenal del què tothom parla d’oïdes, sinó la materialització del dret de les persones a la igualtat d’oportunitats en totes les circumstàncies de la vida, incloses les més escarrassades. És a dir: que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar la dependència, per exemple, estiguin condicionades per la manca de recursos econòmics dels demandants de serveis, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa planificació fiscal els que menys guanyen també tinguin dret a sobreviure, vegetar o morir dignament.


            Reputat l’estat del benestar com un dret prioritari dels ciutadans, em semblaria just que deixéssim de considerar “beneficiaris” als que s’hi emparen per necessitat i que aquest estat no el classifiquéssim a l’arxivador de les obres de misericòrdia. I posats a fer, que els que per no renunciar a rectories i privilegis retallen prestacions socials a l’engròs, passessin a la història com el què són: uns escanyapobres. Perquè, en definitiva, els perjudicats per les polítiques d’estalvi social són els pobres i els que van en camí de ser-ho, un cop desnonats del llimbs de la classe mitjana. I els executors d’aquestes mesures, que a sobre ens volen vendre com assenyades, no són pas comptables honrats ni competents gestors que pretenen quadrar balanços esquerps, sinó panxacontents que només malden per no perdre pistonada en la carrera boja cap a la supervivència dintre de l’establishment. Em faig càrrec que si algú d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà que el titlli d’escanyapobres; però no tindrà més remei que posar-s’hi fulles, perquè això és, exactament, el què és. I sabeu què em fa més fàstic? Que aquests escanyapobres de conveniència justifiquin les seves malifetes en nom de la sostenibilitat i del bé comú, perquè alguns no són altra cosa que polls ressuscitats, com dirien els avis, que no se’n volen recordar de quan paraven la mà per les cantonades i perquè no hi ha més gran bé comú que el benestar de les persones.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada