Em cansen els
equilibris dialèctics que fan alguns destacats membres de la societat, sobretot
si es dediquen a la política, per inventar paraules sense arestes, esforços que
serien d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners;
però resulta que molts dels que cuiden tant el vocabulari només procuren no escaldar-se
la llengua amb mots bullint de febre. Per exemple, està de moda emprar “retallades
de l’estat del benestar” com la fórmula més endreçada, asèptica i convencional de
referir-se a practicar l’escanyapobres. Perquè l’estat del benestar no és
quelcom eteri, comparable a aquell paradís terrenal del què tothom parla
d’oïdes, sinó la materialització del dret de les persones a la igualtat
d’oportunitats en totes les circumstàncies de la vida, incloses les més escarrassades.
És a dir: que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar la dependència, per
exemple, estiguin condicionades per la manca de recursos econòmics dels demandants
de serveis, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa planificació fiscal
els que menys guanyen també tinguin dret a sobreviure, vegetar o morir dignament.
Reputat
l’estat del benestar com un dret prioritari dels ciutadans, em semblaria just
que deixéssim de considerar “beneficiaris” als que s’hi emparen per necessitat i
que aquest estat no el classifiquéssim a l’arxivador de les obres de
misericòrdia. I posats a fer, que els que per no renunciar a rectories i privilegis
retallen prestacions socials a l’engròs, passessin a la història com el què
són: uns escanyapobres. Perquè, en definitiva, els perjudicats per les polítiques
d’estalvi social són els pobres i els que van en camí de ser-ho, un cop desnonats
del llimbs de la classe mitjana. I els executors d’aquestes mesures, que a
sobre ens volen vendre com assenyades, no són pas comptables honrats ni competents
gestors que pretenen quadrar balanços esquerps, sinó panxacontents que només malden
per no perdre pistonada en la carrera boja cap a la supervivència dintre de l’establishment.
Em faig càrrec que si algú d’aquests botxins de l’estat del benestar em
llegeix, no li agradarà que el titlli d’escanyapobres; però no tindrà més remei
que posar-s’hi fulles, perquè això és, exactament, el què és. I sabeu què em fa
més fàstic? Que aquests escanyapobres de conveniència justifiquin les seves
malifetes en nom de la sostenibilitat i del bé comú, perquè alguns no són altra
cosa que polls ressuscitats, com dirien els avis, que no se’n volen recordar de
quan paraven la mà per les cantonades i perquè no hi ha més gran bé comú que el
benestar de les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada