QUAN DE LA PREGUNTA EN DEPÈN LA RESPOSTA

A la meva manera de veure, fins que tots els implicats en la consulta no tinguin recança de que segons com es formuli la pregunta condicionarà la resposta, no es trobarà el desllorigador per avançar i satisfer el clam d’una part considerable del poble, en favor d’exercir el dret a decidir. La pregunta mai hauria de ser l’obstacle, quan qui empeny aquesta moguda popular pacífica no amaga la seva voluntat de reivindicar, sense embuts, la plena sobirania nacional. Fa un mes, aproximadament, jo escrivia en aquest mateix blog: “la pregunta només pot ser una, si es para d’amagar l’ou i a cada cosa se l’anomena pel seu nom: està d’acord que Catalunya sigui un estat independent d’Espanya, sí o no? En el ben entès que, en el cabàs dels nos hi estaran incloses tant les opcions maldites constitucionalistes, com totes les terceres vies que s’empesquin els que no veuen clara la independència.” Em sembla, per tant, de conya que l’ANC, a Seva, fos de la mateixa opinió, ja que és de pissarrí que només parlant clar ens aclarirem. Una vegada contestada una pregunta tan elemental, si les pretensions independentistes obtenen una victòria significativa, serà quan el procés s’haurà de posar en marxa, donant per descomptat que tothom que s’acosti a les urnes ho farà amb el sant propòsit d’acceptar els resultats sense ressentiments, retrets ni trencadisses. Tanmateix, si les tesis sobiranistes no prosperessin, seria el moment de contemplar, també sense reserves, totes les altres fórmules d’encaix amb l’Estat, procurant que es respecti al màxim la sensibilitat nacional catalana. Hi pot haver un mètode més net, just i democràtic de resoldre una desavinença històrica? Doncs el que cal és forçar la consulta d’una vegada, si pot ser respectant la legalitat. Refiar-se, com pensa en Rajoy i els seus satèl·lits, que deixant-lo podrir l’atzucac es resoldrà per consumpció, seria un altre error colossal que Espanya no es pot permetre sense deixar-hi molt de pèl.