Follow by Email

dimarts, 5 de novembre de 2013

LA PREGUNTA (CARTA AL VENT)

El camí més curt entre dos punts és la línia recta; però vet-aquí que aquest principi, indiscutible en geometria, en el dia a dia sembla que tothom s’atreveix a buscar-li tres potes, descaradament. Unes vegades, empescant-se dreceres més o menys ben intencionades, per tal d’arribar a destí abans; d’altres, marejant la perdiu sobre si és millor anar pel dret o fer una mica de marrada, amb l’excusa de no trencar cap plat bonic a amics, coneguts o simplement saludats. Però es digui el que es digui, la distancia més curta entre dos punts seguirà sent la línia recta i, a la pràctica, la manera més ràpida i neta de resoldre un problema és anant-hi de cara, i no pas embolicant la troca amb teories rebuscades o provatures de pa sucat amb oli. Per tant, a la meva manera de veure, em sembla sincerament penós que quan un nombre important de ciutadans, majors d’edat i moderats, exigeixen exercir el dret a decidir emancipar-se o no de la tutela d'una casa pairal massa carregosa, aquesta legítima pretensió estigui encallada en un punt tan estúpid i absurd com és la formulació de la pregunta que resolgui la incògnita.


            Deien els avis que qui no té feina el gat pentina i - perdoneu-me que ho digui amb tanta franquesa - en aquest país sembla que hi ha gent tant desvagada que es pot permetre perdre el temps debatent les varietats més inversemblants de pregunta, amb l’objectiu  de merdejar el resultat d’una consulta democràtica, al•legant que el coi de pregunta ha de complaure tothom, cosa del tot impossible havent-hi tants de caps tants de barrets. Si hem quedat que la línia recta és el camí senzill, per què volen complicar-ho tant? La pregunta només pot ser una, si es para d’amagar l’ou i a cada cosa se l’anomena pel seu nom de pila: està d’acord que Catalunya sigui independent d’Espanya, sí o no? En el ben entès que, en el cabàs dels nos hi estaran incloses tant les opcions no independentistes com les terceres vies. En tot cas, el debat previ a la consulta s’hauria de limitar a establir unes regles de joc clares: transparència i objectivitat en l’explicació dels pros i contres de la independència i acceptació democràtica dels resultats com a punt de partida. El dia després, en un país civilitzat i madur seria el moment de d’interpretar i executar - sense ressentiments, retrets, ni trencadisses - el veredicte de les urnes. Avui només toca, doncs, posar la independència a consulta, i totes les altres variables de la pregunta són figues d’un altre paner. Si parlant és com la gent s’entén, que es deixi parlar les urnes d’una punyetera vegada, enlloc d’arriscar-se irresponsablement que un conflicte controlable, es podreixi després de tant potinejar-lo.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada