El camí més curt entre dos punts és la línia recta; però vet-aquí
que aquest principi, indiscutible en geometria, en el dia a dia sembla que
tothom s’atreveix a buscar-li tres potes, descaradament. Unes vegades, empescant-se
dreceres més o menys ben intencionades, per tal d’arribar a destí abans; d’altres,
marejant la perdiu sobre si és millor anar pel dret o fer una mica de marrada, amb
l’excusa de no trencar cap plat bonic a amics, coneguts o simplement saludats. Però
es digui el que es digui, la distancia més curta entre dos punts seguirà sent
la línia recta i, a la pràctica, la manera més ràpida i neta de resoldre un
problema és anant-hi de cara, i no pas embolicant la troca amb teories
rebuscades o provatures de pa sucat amb oli. Per tant, a la meva manera de
veure, em sembla sincerament penós que quan un nombre important de ciutadans,
majors d’edat i moderats, exigeixen exercir el dret a decidir emancipar-se o no
de la tutela d'una casa pairal massa carregosa, aquesta legítima pretensió
estigui encallada en un punt tan estúpid i absurd com és la formulació de la
pregunta que resolgui la incògnita.
Deien
els avis que qui no té feina el gat pentina i - perdoneu-me que ho digui amb
tanta franquesa - en aquest país sembla que hi ha gent tant desvagada que es
pot permetre perdre el temps debatent les varietats més inversemblants de
pregunta, amb l’objectiu de merdejar el
resultat d’una consulta democràtica, al•legant que el coi de pregunta ha de
complaure tothom, cosa del tot impossible havent-hi tants de caps tants de
barrets. Si hem quedat que la línia recta és el camí senzill, per què volen
complicar-ho tant? La pregunta només pot ser una, si es para d’amagar l’ou i a
cada cosa se l’anomena pel seu nom de pila: està d’acord que Catalunya sigui
independent d’Espanya, sí o no? En el ben entès que, en el cabàs dels nos hi
estaran incloses tant les opcions no independentistes com les terceres vies. En
tot cas, el debat previ a la consulta s’hauria de limitar a establir unes
regles de joc clares: transparència i objectivitat en l’explicació dels pros i
contres de la independència i acceptació democràtica dels resultats com a punt
de partida. El dia després, en un país civilitzat i madur seria el moment de
d’interpretar i executar - sense ressentiments, retrets, ni trencadisses - el
veredicte de les urnes. Avui només toca, doncs, posar la independència a
consulta, i totes les altres variables de la pregunta són figues d’un altre
paner. Si parlant és com la gent s’entén, que es deixi parlar les urnes d’una
punyetera vegada, enlloc d’arriscar-se irresponsablement que un conflicte
controlable, es podreixi després de tant potinejar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada