La darrera collita
de memòries polítiques ens ha sorprès amb les confessions de genteta com Solbes,
Aznar o Zapatero, els quals en un rampell d’aparent sinceritat admeten, com si
es tractés d’una simple entremaliadura, que ens varen mentir en qüestions tan
delicades com la imminència de la crisi o l’autoria dels atemptats de l’11-M.
No he llegit ni escoltat, en cap de les entrevistes promocionals dels seus
llibres, que hagin demanat perdó per haver-nos fet combregar amb rodes de molí,
abusant de la seva autoritat i de la nostra bona fe. Al contrari, gairebé se’n vanten,
respecte de la crisi, de fer-nos un favor estalviant-nos patir abans d’hora.
Pel que fa a l’Aznar, la seva confessió sobre que, malgrat tenir constància
fefaent que l’ETA no hi tenia res a veure amb la massacre va ensarronar-nos per
interessos electoral, fa vomitar. Però no passa res, no se’ls hi reclama cap
responsabilitat i, a sobre, es fan un sobresou amb els drets d’autor i si sant
Jordi fos més a tocar, de ben segur els trobaríem signant exemplars al costat
de aquest altre fenomen de la literatura i de l’enganyifa mediàtica, la Belen Esteban,
que d’analfabeta s’ha convertit en escriptora d’èxit. Un polític, quan menteix
deliberadament no ha de pagar penyora? Tanmateix, a un president del govern que
en solemne seu parlamentària, nega que el seu partit no tirés de beta portant una
doble comptabilitat, quan un magistrat el desmenteix a través d’un auto
judicial, tampoc se li ha de passar factura? També li ha de sortir de franc, una
mentida tan fastigosa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada