Al carrer de l’Aurora, del Raval, s’ha trinxat quelcom
més que la credibilitat d’uns quants mossos d’esquadra; en aquell portal s’ha
escenificat el darrer capítol, fins ara, del sainet pervers que algú està
escrivint de temps ençà, des de Madrid o des d’una cantonada del passeig de
Gràcia, per escarnir un dels puntals bàsics de la democràcia: la policia. No hi
ha cap estat democràtic que sobrevisqui si les persones se senten indefenses
davant la inseguretat sistemàtica o l’agressió impune. I qui ha de vetllar perquè
els ciutadans puguin dormir tranquils, en un estat de dret és la policia en
qualsevulla de les seves versions. Però perquè el ciutadà s’hi pugui repanxolar
sense complexes en la policia, cal que aquesta li mereixi confiança, respecte i
que no li faci por. Un símptoma de grinyol democràtic es adonar-te que la gent
mira amb lupa cada actuació policial. El problema és que tenim un passat i que
a la memòria i a les costelles de molta gent s’han fet durícies les experiències
viscudes durant la dictadura amb “els grisos” i, per tant, es fa difícil amb
aquesta motxilla a l’esquena estimar la policia. Pensàvem que seria diferent
amb uns mossos d’esquadra idealitzats, però avui, trenta anys després, descobrim
que la qüestió no era el color de l’uniforme, sinó un sentiment més abstracte:
la policia sinònim de repressió.
Feta aquesta composició
de lloc per centrar la reflexió d’avui, reconec que una operació tan complicada
com la de fer sentir orgullosos els ciutadans de tenir una policia democràtica,
ha fracassat en bona part perquè la classe política en general, des de la
transició fins abans d’ahir, no ha jugat net quan ha tocat poder al pretendre tutelar
la policia per arrambar-la als seus interessos ideològics, enlloc de dotar-la
de medis suficients per prestar, amb independència, el millor servei professional
al país. I com que per manca de tradició democràtica no s’ha paït encara, tocant
de peus a terra, quina és la feina de la policia, els somiatruites voldríem que
les detencions dels delinqüents fossin tendres i que els busca-raons exaltats
es dissolguessin entonant balades pacifistes. Llàstima que aquesta dimensió romàntica
no es correspongui amb la realitat! Tant els polítics com la ciutadania, a la
meva manera de veure, haurien de preguntar-se què ha passat perquè es cregui
més aviat el xoriço que acusa al mosso d’haver-li dit “fill de puta”, que no
pas el mosso que assegura que el xoriço l’hi ha dit de tot i s’ha cagat amb sa
mare. D’entrada, la versió de la policia es posa en quarantena, dient que s’està
tip de mentides. Però s’hauria de matisar que qui ha mentit o no ha sabut
explicar determinades actuacions han estat els polítics de torn al capdavant
d’Interior, presoners de la hipocresia de no acceptar que totes les policies del
món tenen una única finalitat: mantenir l’ordre i prevenir el delicte. La diferència
és que en una dictadura s’actua amb impunitat i en una democràcia s’han de respectar
les lleis i els drets individuals. I totes les altres interpretacions, són
faules a la vora del foc. Francament, no anem massa a l’hora quan els mitjans
d’informació airegen els draps bruts i es callen els encerts. Serà que, en el
fons, revifa el suposat l’ADN anarco dels catalans? O es tracta d’una operació
més de sabotatge organitzat de les nostres institucions, amb la complicitat de
la gent de bona fe? Potser cal deixar-se de tantes camàndules!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada