LA SANDÀLIA DE L'ESCÀNDOL (Carta al Vent)

Des que un diputat de les CUP va descalçar-se en seu parlamentària, la sandàlia amb que va  gallejar a l’estil palestí ha aixecat un allau de discursos i opinions diverses i sorprenents, que van des de la condemna absoluta fins a la discrepància il·lustrada, però totes sota el mateix comú denominador: la hipocresia més fastigosa. Sembla que tothom, per una o altra raó troba fora de lloc – alguns fins i tot hi barregen la democràcia pel mig –, que un representant de ciutadans emprenyats, que no s’amaguen de dir que estan en contra del sistema i de les institucions tal com pinten, no es regeixi pels convencionalismes protocol·laris. Potser seria més convincent la crítica pels estirabots i per certa indumentària considerada impròpia d’un diputat i provocativa per certes sensibilitats, si els que tant s’escandalitzen es preguntessin quina part de culpa en tenen de que hagi entrat legítimament al Parlament una sigla que els destorba les oracions i que els trenca els esquemes estètics. Potser si els partits polítics amb pedigrí i tradició, altrament dits d’ordre, haguessin fet els deures legislatius i executius quan pertocava, amb honestedat i diligència, enlloc de procurar només pels seus interessos, no s’hauria desenganyat de la política tanta gent indignada i cansada de ser l’ase dels cops, la qual es va llençar en braços dels que, com a mínim, parlaven el seu llenguatge directe i compartien els seus problemes.

            Si els que formen part de l’establishment no haguessin mirat només per ells, i el benestar de les persones hagués estat una prioritat de l’acció de govern, potser no s’hagués ensorrat l’economia i les classes treballadores i moltes persones de classe mitjana no ho estarien passant magre per manca d’una feina que els hi permeti guanyar-se la vida dignament, enlloc d’anar a parar la mà per arribar a fi de mes. Si cada vegada que s’ha enxampat algú emparant-se en la impunitat tolerada des del poder per fer tripijocs en benefici propi, se l’hagués escarmentat sense contemplacions, potser la corrupció no hagués arrelat en l’administració pública i la confiança en els polítics no s’hagués podrit. Per tant, de què coi es queixen els llepafils que voldrien que la vida parlamentaria s’assemblés a uns jocs florals? Cada vegada més, per desgràcia, el populisme de dretes i d’esquerres prendrà escons als partits que han governat contra corrent dels interessos dels treballadors, pensionistes, dependents o joves sense feina. Si el diputat de les CUP hagués estat cortès i agraint com altres a en Rato la magnanimitat de seva presència voluntària davant la comissió parlamentaria, oi que la seva clientela no ho hagués entès? En canvi, això de dir-li lladre i gàngster si que ho varen entendre, perquè és exactament el que ells li haguessin volgut dir. I perdoneu les molèsties!