Follow by Email

dimarts, 26 de novembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) capítol 1

1
Necessitava treure-m’ho del cap d’una vegada, fer net. Esquinçar d’una esgarrapada la colossal teranyina de mitges veritats i evasives amb què entre tots - a fi de bé, és clar -, vam enterbolir la realitat del que va passar, com si ens haguéssim d’amagar de res.
Per culpa de la maleïda vergonya o de la basarda a una confessió franca, oportuna i sense embuts, aquelles peripècies domèstiques van acabar convertint-se en un empallegós malson, que ens ha perseguit per tot arreu com un blasme. Procuraré que el relat dels fets – una part dels quals reconstruïts en base del que van explicar-me a batzegades els pares i els avis, que en foren protagonistes i testimonis de primera mà, i l’altra a través del que jo recordo per haver-ho viscut personalment –, sigui el màxim d’objectiu possible. Penso que només amb la veritat crua per davant ens podrem alliberar, potser, d’aquesta llosa feixuga que ens va caure a sobre, la qual vam imposar-nos voluntàriament de suportar resignats com si fos una mena de penitència col·lectiva i expiatòria, posseïts per la por i una mica també, malgrat ens consti d’admetre-ho, pel remordiment. En el moment d’esclatar la crisi que va portar-nos a mal borràs com a família, jo tenia a penes quinze anys: vull dir que ja no era cap mocós. M’adonava de tot, encara que algunes coses en prou feines les entenia.
Aquell divendres de mitjan juliol de 1918 va desvetllar-se lleganyós i enfebrat, com la resta de la setmana, i a migdia ja la ciutat bullia pels quatre cantons. De fet per la revetlla de Sant Jaume, quan per sorpresa va presentar-se a casa l’oncle de Saragossa, queia una calda de cal Déu. I és que la sequera feia massa temps que durava, segons que remugaven les pageses a la plaça. Tanmateix, aquella xafogor fastigosa i tèrbola començava a no fer gaire bona ganya, ni als fabricants ni als propietaris, que se’n resguardaven d’aquella incomoditat passatgera, escarxofats a les butaques del Casino dels burgesos o estiuejant els que s’ho podien permetre. Això volia dir que els quatre estaquirots de l’ajuntament ja podien espolsar-se la mandra, i buscar ràpidament remei o lenitiu a les conseqüències sanitàries i higièniques d’aquella inesperada xardor que s’estava convertint, per a molta gent crèdula o supersticiosa, en una mena de premonició d’esdeveniments pitjors, de penes que els aclapararien per purgar els pecats d’una humanitat que es rebolcava entre guerres i revolucions.
Tothom n’estava bastant tan fart que no corres aire per enlloc, que les hores petites arreplegaven els ciutadans d’espardenya i samarreta prenent la fresca al carrer, dessota de casa mateix, sense pretensions, ventant-se i fent barrila per enganyar l’estuba. En definitiva, era l’única solució que tenien a l’abast els pobres per trascolar una calor, que impedia anar-se’n al llit abans de ben repicada la mitjanit.
Aquelles tertúlies que engegaven just havent sopat, traient cadascú la seva cadira de balca o de fusta al carrer, servien per trascolar totes les xafarderies arreplegades durant el dia, començant per fer bugada de les més extravagants, novel·lesques o truculentes, les quals, si  més no, ajudaven a passar una vetllada entretinguda. A finals d’aquell juliol empudegat, doncs, es podia sentir parlar alhora tant d’una remesa de penques de bacallà a bon preu que s’oferien a la botiga de la Berta, a la plaça de l’Oli, com de l’arribada de l’escomesa del gas a unes quantes cases més, els propietaris de les quals – sempre gent d’upa o amb la butxaca plena - podien pagar-ne el gust i les ganes que costava instal·lar aquella comoditat moderna.
A vegades, és cert, enterbolien les converses domèstiques qüestions més enrevessades o especulatives. Una de les més recurrents aquells dies, per exemple, era la possibilitat que hi hagués vida a Mart, un tema allavonces de candent actualitat i que enganxava molta gent degut a que s’havia fet córrer la brama que persones residents a contrades tan allunyades de Girona com Anglaterra, el Canadà o l’Amèrica del Nord, juraven i perjuraven ésser una mena de reencarnació en humans de suposats invasors procedents d’aquell inabastable i misteriós planeta. En qualsevol cas, malgrat entre naps, cols i xerevies el personal s’ho mirava de passar el millor que podia, una cabòria emprenyadora tard o d’hora sempre acabava fent forat i aigualint la gresca, el bon humor i les ganes d’esbargir-se: eren les notícies fresques relacionades amb la guerra del moro.
Moltes llars hi tenien empantanegats a l’ensarronada del Rif, parents, amics o simples veïns, manllevats si us plau per força pel govern a les famílies més humils i necessitades, per farcir les insaciables lleves de soldats destinats a combatre a sang i fetge, al nord d’Àfrica. Era freqüent, doncs, que les cartes que arribaven “de la guerra”, com s’expressava la gent per abreujar, amb la tinta resseca perquè correus anava com podia amb un esclop i una espardenya, fossin llegides, rellegides, plorades o rigudes, segons s’escaigués. Les colles de veïns que sortien a prendre la fresca, estaven tan afamats d’esbargiment, que no desdenyaven esbudellar o escarufejar les intimitats o anècdotes que escrivien els reclutes a llurs familiars sense compliments, fossin xiroies o tristes. Tot s’hi valia, per tal de matar les hores i embabaiar l’insomni.
            Nosaltres també en teníem aquells dies de notícies per descabdellar: els oncles de Saragossa venien a casa en pla d’estar-s’hi una temporada de rellogats. Malgrat que als avis i als pares els hi semblava la mar de bé aquella avinença – fins i tot ho celebraven talment com si ens hagués tocat la rifa - a mi, francament, no és que em fes cap gràcia haver-me de repartir el meu dormitori, que ja era prou esquifit, amb dos nous inquilins per molt cosins que fóssim. Al Víctor i al Rogelio no els havia tractat gens fins aleshores i, per acabar-ho d’adobar, eren bastant més granats que no pas jo. Ja sé que els nostres pares eren germans i que com la resta de la nostra família tenien les arrels entaforades a Saragossa i la menjadora apeixada pel ferrocarril; però jo, de moment, no hi sabia veure que tinguéssim cap altra cosa en comú. El pare va marrar a Catalunya des de l’Aragó, arrapinyat al gec de l’avi, que era un autèntic escarràs consentit, d’aquelles persones que serveixen una mica per tot i, de ben segur que gràcies a aquest capteniment tan bo d’agombolar, era sempre ben vist pels que manaven a la Companyia.
El germà gran del pare, l’oncle Joaquin que ens arribava de dispeser, va preferir no moure el cul del barri de Casetes quan els avis decidiren anar-se’n a provar sort a Catalunya, amb la resta de la família penjada a l’esquena. L’oncle ja se les campava pel seu compte, després d’embolicar-se amb una xicota que feia de minyona a una de les considerades cases bones del carrer principal i tenia estalviats uns quants duros que els hi permeteren fer la viu-viu acabats de casats. L’hereu era un tipus ben plantat, capaç de fer-se mirar per qualsevol dona i des que havia guanyat la plaça de fogoner els fums, i no es tracta de cap joc de paraules, li havien pujat al cap. L’avi, ja us ho he dit, era un pencaire reconsagrat. D’aquella mena d’homes que sempre estan a punt per donar un cop de mà on se’ls demani; dels que, en definitiva, tothom sap que se’n pot refiar a qualsevol hora, a sol i a serena. Però també als quals no se sap com tothom carrega els neulers ja que de tan mamar-se el dit són incapaços d’engegar ningú a dida, ni quan a vegades ja n’hi ha ben bé prou d’aguantar cabronades.
I mireu que a l’avi li convenia d’espavilar-se una mica i de vigilar pels seus interessos amb un pessic més d’egoisme, si és que volia tirar endavant la família nombrosa que l’àvia s’havia entestat a criar, tant sí com no perquè deia que els fills són penyora de seguretat per a la vellesa, i ella venia de família nombrosa. Un xic a tall de broma, encabats de casar-se, quan els hi preguntaven quants fills els agradaria tenir, ella responia sense fer-se pregar i avançant-se a la resposta del seu home, sense enrojolar-se gens, que no li faria res d’arribar a la mitja dotzena. No va heure’n tants, però poc li va faltar: l’àvia va parir tres bordegassos i una xiqueta, i tres embarassos més se li malaguanyaren a la panxa durant la gestació.
Quan van tenir l’hereu, l’avi es va obstinar que li havien de posar el seu nom, i ja la varen tenir armada! Aquella pretensió empixonava ambdues famílies, que s’haguessin estimat més seguir, pacíficament, la tradició que fossin els padrins els que tinguessin el privilegi de la darrera paraula, en una qüestió tan delicada; mentre, és clar, no se’n fotessin de la criatura, posant-li un nom que fes tronar i ploure. Però l’avi era tossut com una banya de marrà i trencar-li la girada, quan deia que havia pres una decisió, els que el tenien ben apamat asseguraven que era com picar ferro fred. Amb els noms de pila dels altres fills, en canvi, pràcticament hi passà de puntetes; però pel que fa a l’hereu no va baixar del burro, malgrat li varen dir de tot menys guapo.
Al pare, que va arribar al món després de l’hereu, els padrins de torn li endossaren, com he dit sense cap oposició per part de l’avi, el nom de Benito: era el que li pertocava per haver nascut un dotze de gener i perquè també se’n deia algú de la branca de la mare. Als tiets, quan els hi va tocar el torn els hi posaren Manolo i Teresita. En aquest darrer cas va anar així, perquè la nena va treure el caparró a Lleida, on d’aquella santa es veu que n’estaven molt. Sobretot la llevadora, que devia estar-ne penjada una mica massa i tot, ja que la dona no va parar d’escalfar-li el cap a l’oncle Joaquin, que era qui tenia de fer-li de padrí, fins aconseguir deixatar-li la xaveta i que es decantés per aquell nom que venia de nou a la família; tampoc no hi tenien res en contra, la veritat sigui dita, ja que a partir del quart fill, ja no els hi quedaven compromisos per complaure.
El pare va néixer l’any 1890. I de la mateixa manera que a l’hereu, també l’encomanaren a la marededéu del Pilar, passant-lo per sota de la capa protectora després d’esperar mig mati fent cua pacientment, un d’aquells dies rúfols que sovintejaven a finals de la tardor. Si bé a casa dels avis ni la religió, ni la política, ni les xafarderies de ringo-rango – el que avui en diríem notes de societat - no hi tenien mai posat un plat a taula, quan li convenia l’avi feia la vista grossa. Per aquesta regla de tres, creia que no feia cap mal esplaiar-se de tant en tant, comentant notícies ràncies o de rabiosa actualitat amanides amb certa dosi d’all i pebre; això sí, com he dit, sempre que en fos ell el mestre de cerimònies traient el tema a la conversa i, sobretot, portant la veu cantant tota l’estona que durés la gresca. Per cert, les xerrameques que amb més freqüència es repetien i multiplicaven aquells dies a la majoria de les sobretaules, giraven a l’entorn de la guerra de Cuba.
I no pas només a casa dels avis, ni tampoc perquè l’àvia hi tingués embolicat al sidral d’ultramar son germà petit, sinó perquè, vulgues que no, en general tothom n’era conscient de la gran vergonya que suposava per a un país fatxendós com l’espanyol haver de fugir amb la cua entre cames d’unes terres assaonades amb la sang de tants i tants soldats, sovint pipiolis. En qualsevol cas, la desfeta de les colònies, per a molta gent senzilla com nosaltres no significava res més sinó que els soldats tornaven a casa.
Però també n’hi havia alguns que, com l’avi mateix, volien anar més enllà d’aquella lectura primària, carrinclona i un xic egoista, passant comptes amb els que consideraven culpables de l’atzucac, responsabilitat que repartien a mitges entre els polítics i els militars. Als primers els hi retreien la feblesa palesada al no haver sabut treure’s el pa de l’ull i adonar-se del que es veia venir de quatre hores lluny, fent-hi alguna cosa més que plànyer-se’n quan tot estava dat i beneït i ja no s’hi podia fer res. Als altres, als militars, els hi passaven factura per no gosar planta’ls-hi cara a les decisions de tants polítics maldestres quan encara s’estava a temps, a temps d’impedir que el carro s’estimbés pel camí del pedregar sense aturador.
L’avi era del morro fort, i no li venia d’aquí que els que manaven fessin el serio i posessin una mica de mà dura, sempre que servís per fer una bona endreça, deixant ben clar, com em repetia sovint, qui manava a can Ribot si la truja o el porc. Ja m’enteneu què vull dir. I és que, per si l’avi no l’hagués tingut ja prou avorrida la política i sobretot la monarquia, el desgavell que va suposar la miserable pèrdua o abandó de les colònies, a preu de paper d’estrassa, l’hauria vacunat sistemàticament en contra de qualsevol guerra. Arrel del desastre de Cuba, l’economia va quedar molt tocada. I la classe obrera es frisava comprovant que, com sempre que anaven maldades, eren els pencaires i els més pobres els que acabaven pagant els plats trencats pels quatre poca-soltes que es petejaven el país, fent veure que l’estaven dirigint. Per aquesta raó, l’avi acabà per rumiar seriosament una oferta amb la qual els capgrossos del ferrocarril l’havien temptat a ell i a uns quants més: apuntar-se voluntari a una brigada de manteniment de vies i material que volien enviar a Catalunya.
L’avi no s’ho havia plantejat mai renegar de la terra on havia nascut, malgrat que buscar-se la vida on fos començava a ser una decisió que sovintejava entre els jornalers, com a únic recurs per a no passar gana. Ell també, encara que es pensava tenir la feina mig assegurada perquè tots els seus lligams familiars i d’amistat estaven escampats arreu del barri típicament ferroviari de Casetas, a un cop de pedra de Saragossa, s’estava deixant ensibornar pel miratge de posar-se les botes a casa dels veïns catalans que, des d’una famosa Exposició que s’havien tret de la màniga els de Barcelona, es deia que talment lligaven els gossos amb llonganisses. En tot cas, a tombant de segle la vida era complicada a qualsevol indret del país que anessin els qui només sabien guanyar-se-la a base de suc de canell o de parar la carcanada de sol a sol.
Pel que fa als avis, però, abans de fer el pensament definitiu van sospesar únicament un aspecte concret de la qüestió: el fet que pintaven bastos per a una família carregada de mainada i, en canvi, si acceptava el trasllat que li garantia un sou de divuit rals diaris, ja que li havien promès ascendir-lo a capatàs com a premi. Era molt millor aquesta proposta que no pas els escarransits nou rals i escaig que només s’embutxacaria quedant-se pencant a Saragossa. La família anava augmentant i no s’hi valia pas a badar. Poc a poc, doncs, es va anar estovant, resignant-se a la idea que a Catalunya hi trobarien tots plegats moltes més oportunitats i, sigui com sigui, es van decidir finalment per claudicar i a mitjan abril de 1900, ja estava instal·lada tota la trepa a Lleida.
La casa que la Companyia els hi havia trobat, al barri de la Bordeta, era vella i bastant atrotinada. Però tenia una cosa positiva: era de dues plantes, i aquest detall que a segons qui li podia semblar un inconvenient, de seguida va fer-li patxoca a l’àvia. La planta de dalt era prou espaiosa com per fer-hi vida, reservant els baixos per posar-hi a engreixar conills i aviram, una feina casolana que tenia ben apresa i apamada des que de petita, a casa dels pares, se’n va afartar d’ocupar-se’n i que, un cop casada, no va reprendre perquè de seguida va quedar-se prenyada. A Lleida, en canvi, va pensar que es podria treure el ventre de penes, en aquest sentit, arrodonint de passada el pressupost familiar quan esperaven l’arribada de la que seria la meva tieta Teresita i proporcionant, a més a més, l’oportunitat de matar les hores vagaroses del pare i de l’oncle Manolo en un treball domèstic no massa complicat. Tots dos ja estaven prou gambats com per començar a treure’s la son de les orelles.
La rutina a Lleida, però, no va encarrilar-se definitivament fins encabat el  tràfec del naixement de la tieta. El pare feia de bastaix a les ordres del factor de l’estació totes les tardes i d’aquesta manera guanyava quatre rals que ajudaven a fer bullir l’olla de casa, mentre l’oncle Manolo encara anava a estudi. L’avi, doncs, estava ufanós d’haver-se decidit a donar el pas d’emigrar. L’àvia havia acabat, després de parir la tieta, organitzant la cria de conills i gallines amb molta traça, fixant-se en com s’apanyaven les veïnes catalanes amb les que ben aviat va entendre’s, ja que era una dona molt franca i agradable de tractar, sempre a punt per trenar amistats i tenir bon rotllo amb tothom. Cada quinze dies acompanyada pel pare, que era un esmolet, pujava costa amunt cap el mercat de Sant Joan, mirant de treure’n el millor preu dels quatre conills i gallines que portava a vendre. Els traginaven dintre un parell de cistelles manllevades a les veïnes, mentre l’oncle Manolo es quedava a casa fent de didot a la nena Teresita.
Quan més avesats estaven a aquesta nova vida, l’avi féu saber a la família que havien de tornar a moure el cul: la Companyia el faria capatàs, tal com li havia promès i encara no ho havia complert ja que el mantenia a la plaça com interí, si s’avenia a un nou i de moment definitiu trasllat. Aquest nou canvi de destí l’avi va deixar clar que no el veia pas de mal ull considerant que, pel que li havien explicat a la cantina de l’estació els maquinistes que coneixien una mica la ciutat on hauria d’anar a espetegar, Girona era una població més gran que no pas Lleida, amb molt de benavenir i sense ni la meitat de la fastigosa boira que embolcallava la capital del Segrià, un dia sí i l’altre també. A l’àvia no és que li fes molta gràcia agafar els patracols, però sabia de sobres que quan el seu home feia una caparrada, era difícil de fer-li’n desdir. En qualsevol cas, ella que presumia de reconèixer un coix bo i assegut, no podia pas fer veure no s’adonar-se que també el pare i l’oncle Manolo es delien per provar de campar-se-les per les seves, com havia fet l’hereu quedant-se a Saragossa. Vet-aquí doncs que, fent el cor fort, quan li van demanar què n’opinava de tot plegat, l’àvia els va respondre amb un inesperat i sorprenent, per a tots: endavant les atxes!
Els homes havien temut tant que es tanqués en banda, que al sentir-la dir que estava disposada a provar-ho, un crit de satisfacció continguda, remullada fins i tot amb sinceres llàgrimes d’emoció, va esclatar a l’entorn de la taula. El pare, molt impulsiu sempre a l’hora d’exterioritzar el seu estat d’ànim, va estrènyer l’àvia amb una abraçada que li va sortir de l’ànima, enmig de la xerinola general.
Era tanta l’alegria que els hi havia agafat, que l’avi va acabar traient l’ampolla de vi bo, la que tenia endreçada només per a les festes assenyalades i es va afanyar a engrunar els detalls d’un succés que havia llegit feia poc al diari i el qual, pel que semblava, li havia fet molta gràcia. A Sevilla, un municipal de quasi setanta anys, després de trenta-un de servei ininterromput al cos, en jubilar-se va aprofitar just aquell moment per revelar als seus companys que no era tan mascle com es pensaven: malgrat el mostatxo i la cara de set jutges que el caracteritzava, es veu que era una femellota amb tots els ets i uts.

L’àvia, que només s’havia posat un ditet de vi, li va replicar que aquell acudit el trobava bastant poca-solta i descarat, tot reconeixent-li que si calgués un dia guanyar-se les guixes explicant ximpleries, sempre trobaria babaus disposats a escoltar-se’l encantats i que, a sobre, li paguessin i tot per la molèstia d’entretenir-los. Però deixant-li clar que amb ella no hi contés pas per fer-li de claca i que ja li podia anar al darrera amb un flabiol sonant, amb històries de pacotilla com aquella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada