Follow by Email

diumenge, 30 d’octubre de 2016

PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 30 d’octubre 2016)

● PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS .- Després que ja ens sabíem de memòria aquell “memento” fúnebre o tètric dels capellans, segons es miri, que per ben plantat que siguis acabaràs convertint-te en un grapat de pols després que els cucs hagin fet la seva feina, surt el papa Francesc amb el ciri trencat que d’aquell grapat de pols del difunt estimat no se’n pot fer el que se’n vulgui, ni escampar-lo per on havia deixat dit en vida que volia descansar el propietari del cos, una vegada convertit en pols. Però el que en deu quedar de mostra d’aquells antics inquisidors que vetllaven per “la doctrina de la fe i engargamellaven les bones costums”, han dit prou! al relaxament funerari actual: “malgrat ens mosseguem la llengua amb seny de bèstia vella i tolerem que dels morts se’n faci cendres i no pinso pels cucs, la pols que quedi després de la cremació s’ha de guardar només en terreny sagrat, és a dir en un cementiri emparat pel santcristo gros o en un columbari de lloguer parroquial, perquè només sota la teulada de l’església catòlica, apostòlica i romana està garantida la reconstrucció dels cossos el dia de la resurrecció”. Roma locuta, causa finita! Quan ho va llegir als papers la meva veïna, que s’ha quedat vídua tot just fa un any, no se’n sabia avenir. Encara se’n recorda cada dia, em va confessar, de quan va pujar acompanyada de les dues filles i els gendres a l’ermita de Sant Joan, a Blanes, on havien estiuejat tota la vida, per escampar emocionada les cendres del marit pescador de canya de cara al mar que coneixia tan bé. I vet-aquí que el primer Papa que li havia fet el pes després de tant de temps d'arrufar el nas, li venia a dir que la pols del seu home seria difícil que ressuscités el dia del judici final, per culpa d’aquella dispersió esbojarrada de les restes. Però la veïna, que no és de les que pixa aigua beneita, em va assegurar mig somicant que no se sentia culpable d’haver fet res dolent. Això sí, ha partit palles amb el Papa Francesc, una injustícia ja que pel que jo sé no n’és el padrí d’aquesta bajanada, però qui sap si murri com és vol donar peixet a la seva fiscalia i colar-los demà un gol per l’esquadra, qui sap si relacionat amb el celibat, l’apropament de la dona a l’altar o l’emprenyador assumpte de la homosexualitat.


A la meva manera de veure, doncs, jo no sé pas si posant-se en pla tan ortodoxa amb aquesta qüestió de les incineracions i el destí de les cendres, guanyarà gaires amics la capellanada. Més aviat penso que si alguna raó ha d’imposar-se per regular-ho tot plegat, obeirà a criteris ecològics més aviat que religiosos. En uns moments tan sentimentals i dolorosos com l’acomiadament d’un familiar o d’una amistat, ningú es mou ni té present d’altre consideració que encertar amb el destí on el difunt se sentiria més realitzat reposant eternament entremig del medi o del paisatge que més s’estimava. Tanmateix, aquells familiars que prefereixen guardar les cendres a casa, més o menys discretament, també ho fan per raons concretes - sovint inclús n’havien parlat abans de la mort amb la seva parella -, però poques vegades per fetitxisme i, en canvi, qui sap si per ajudar a passar el dol amb més serenitat. Potser seria més discutible de qui és l’interès per convertir les cendres en una joia, si del familiar o del comerciant. En qualsevol cas, m’hi jugo el que vulgueu que a ningú li passa pel cap, a l’hora de decidir-se per a donar-li un destí o un altre a les cendres, la qüestió de la resurrecció el llunyà i discutible dia del judici final. Jo no diré pas que en algunes cerimònies i parafernàlies funeràries no se’n faci un gra massa, però potser abans de condemnar algunes pràctiques poc ortodoxes caldria tenir en compte que totes surten del cor. Quan demà visiteu els cementiris no notareu cap diferència entre l’amor amb que han estat dipositats rams de flors naturals i utilitaris rams de flors artificials, perquè allò que compta no és quan costa cada ram sinó que el familiar o l'amic l’hagi anat a portar. Potser en els únics casos que l’amor s’ha de posar en quarantena, es quan les flors es fan portar des de la floristeria perquè les vegin els visitants, no per anar-hi a resar un parenostre o dir bon dia al que descansa en pau! I en quan a les urnes que s’emporten a casa vídues o vidus, només s’ha de procurar enretirar-les de la vista si un dia el cònjuge supervivent refà la vida. Tampoc seria aconsellable guardar la urna a la cuina, perquè algun dia hom pot distreure's i fer servir una pols tan fina per a una finalitat culinària. No us en rigueu, que tant en un cas com en l’altre en podríem trobar més de quatre exemples. 

dissabte, 29 d’octubre de 2016

PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 29 d’octubre 2016)

● PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU.- Ja és ben paradoxal que els polítics, que per definició haurien de ser uns experts en trobar les mil i una manera d’entendre’s, no siguin capaços de posar-se d’acord per tirar endavant un requisit tan elemental perquè una ciutat rutlli com és el seu pla d’acció municipal i el pressupost. No crec que Barcelona vagi millor sense definir un PAM per posar-se a treballar, ni prorrogant els pressupostos de l’any passat. Els ciutadans de qualsevol ciutat del món - i Barcelona no n´és cap excepció -, participen en el joc democràtic d’escollir cada quatre anys els gestors dels seus interessos municipals perquè es posin d’acord, sinó pot ser en tot, almenys en un full de ruta engiponat en base a les coincidències programàtiques, i no perdin el temps tirant-se els plats pel cap en qüestions en les quals ja saben d’antuvi que el consens està molt verd o és impossible. Un municipi no es pot quedar paralitzat perquè els seus regidors no volen donar el brac a tòrcer en res. Tanmateix, si les desavinences s’emparessin en principis ideològics irrenunciables o en plantejaments econòmics solvents, què hi farem! Però quan la rebequeria té a veure més amb conveniències del lobbys, en pures estratègies de partit, en manca d’empatia personal entre líders o, simplement, perquè s’especula massa amb quants vots poden esgarrapar-se a l’adversari si se’l fa gruar, no té perdó.


A la meva manera de veure, en repassar els primers dotze mesos d’aquest invent d’entossudir-se en governar tenint com actiu una misèria de minoria malgrat fos la llista més votada, t’adones de la immensa farsa que ha presidit la vida de societat municipal de Barcelona d'ençà de les darreres eleccions. De bon començament, els republicans varen jugar el paper d’oposició amistosa, coquetejant descaradament amb la Colau per aconseguir una bona ració en el repartiment del pollastre que s’havia de plomar; però des que els socialistes van pasterejar hàbilment un estatus matrimonial en aparença de fet, això sí sense dret a sucar el melindro a qualsevol hora, els republicans consideraren que se’ls hi estava fent el salt i renunciaren a vendre’s només a bon preu com a crossa de l’alcaldessa mediàtica, preferint esperar que la tropa de la Colau es debiliti a còpia de trompades i de coixejar, postulant-se descaradament com a alternativa de govern. Per la seva banda, els antics convergents amb en Trias al davant, que es vantaven de pactar amb tothom fent la viu-viu per governar passant tantes angúnies com els d’ara, són incapaços de sargir un projecte de conveniència per dissimular l’anèmia d’una oposició que, pel que es veu, només va a una per tombar PAMS i pressupostos, però que és incapaç de tirar endavant una alternativa de govern. De manera que aquesta patuleia que tot el dia s’omple la boca amb el mantra que parlant la gent s’entén, demostren que prediquen allò en que no creuen o que no en tenen ni idea del que parlen, que no sé què és pitjor. Però espera’t, que per si fóssim pocs barallant-se, aviat l’alcaldessa anirà de part. 

divendres, 28 d’octubre de 2016

PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 28 d’octubre 2016)

● PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.- A les Espanyes, cada vegada que es munta una tertúlia dedicada a escatir el mal de ventre que a la gent de Madrid fa segles li agafa, cada vegada que revifa l’anomenada “qüestió catalana”, el debat no es pot farcir de tòpics i condicionar per prejudicis que pocs dels que se n’omplen la boca, s’han pres la molèstia de documentar-se ni que sigui per sobre tots els rebrecs de les topades històriques entre Espanya i Catalunya, i encara menys d’escoltar com a mínim les dues versions del conflicte, per fer-se’n càrrec amb objectivitat de cada greuge. La raó per la qual això de la “qüestió catalana” s’eternitza s’ha d’atribuir al desconeixement volgut i a vegades còmode de la realitat catalana – cultural, política, econòmica i fins i tot social -, per part de la majoria dels espanyols residents més enllà de l’Ebre a l'empara del refotut tòpic. Tanmateix, si els tertulians i creadors d’opinió fossin imparcials en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es podria tenir alguna esperança de resoldre les diferències i malentesos amb fer-play, seny i enraonant, enlloc de perdre el temps amb cantarelles més arnades que l’anar a peu, com aquest empatx de tòpics que una eminència con Vargas Llosa ha deixat anar pel broc gros fa quatre dies. I aquest no es pot pas dir que parli des de la ignorància justificada, ja que va viure anys a Barcelona i la seva carrera literària mundial la va llançar una catalana. Em sap greu de reconèixer que a vegades tampoc des d’aquí s’ajuda massa a deixar de banda el tòpic, fent tot el que es podria, per a crear el clímax indispensable per a l’entesa en comptes d’insistir en donar voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions, la catalana o l'espanyola, són més antigues. ¿No seria més raonable i gratificant que en comptes d’embolicar-nos en debats basats en tòpics identitaris recurrents, amb els quals ens escalfem el cap entaforant-nos en el passat,, ens poséssim a discutir sobre el futur a partir de la situació real de la societat en que vivim.


A la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa des d’un costat o de l’altre, pretesament constructiva, asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida, a vegades a bocins petits que s'han de rejuntar, haurem d’admetre que l’única manera d’arribar a enteses és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los per fer-li perdre el fil de l'argument. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudessin a avançar. En Rajoy va referir-se en algun moment del seu discurs d’investidura a la figura retòrica de “posar-se en el lloc de l’altre”, però em fa l’efecte que li havien escrit i que no li sortia pas del cor. ¿Tant difícil seria intentar matar les discrepàncies posant el comptador a zero i fent èmfasi en allò que es comparteix, posant sordina a allò en que s'està en desacord? Potser si ens esforcéssim tots plegats en clavar la vista en la realitat que ens envolta, estalviar-nos de fer volar coloms i de refregar-nos mútuament el llast de retrets arnats, que són els que impedeixen donar-se per la pell quan convingui, per culpa d’un altre tòpic perniciós: que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència, si no es vol perdre la partida. Precisament la diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un negoci, per exemple, i en canvi els que simplement s’asseuen pacíficament a enraonar donen per bona la xerrameca si en aixecar-se poden dir que s’ho han passat bé, i que si no s’han entès del tot, amb una encaixada es comprometen a tornar-ho a intentar l'endemà, potser després de consultar amb el coixí els arguments dels altres.

dijous, 27 d’octubre de 2016

UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 d’octubre 2016)

● UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE? – Vet-aquí una altra proposta de modificació de les lleis que caldria considerar, ja que no deixa de ser el joc dels disbarats que si mates algú estan drogat o carregat d’alcohol fins a les celles, els tribunals li facin descompte com si estiguéssim en època de rebaixes. Potser m'ho miro malament, però no puc acabar d’entomar que, per exemple, a un assassí confés, que s’hagi carregat qui sigui a sang freda, se li faci un preu especial en la pena, per anar fart de vi o cec de droga, com si fos aquest vici l’inductor del delicte, el qual potser sense aquest estímuls no hagués comès. Vatua Déu! Si l’avi Valentí aixequés el cap no se’n sabria pas avenir que anar torrat o col•locat servís d’atenuant de la responsabilitat, perquè a la seva època emborratxar-se era un vici que es purgava almenys amb una nit a la cangrí i una multa per escarment, com a mínim. Tanmateix, si hi havia danys materials la broma li podia sortir cara a l’individu i en cas de ferits o morts, el culpable ho tenia magre perquè a sobre se’l compadís, amb l’excusa de que no sabia què es feia. En canvi avui sembla que el què s’hagi begut o la droga que s’hagi trascolat, sigui un factor que si es fa servir d’excusa rebaixa la pena. I per tant si hom pot demostrar que l’assassí, violador o atracador violent actuava sota els efectes d’un brot sicòtic o ofuscat pel síndrome d’abstinència, oli en un llum. No obstant això, el que més em repugna és que aquesta eximent de responsabilitat penal a més a més no sempre es basi en la realitat, sinó que des dels propis delinqüents que se la saben llarga perquè sovint són reincidents, fins als advocats sense massa escrúpols que per beneficiar el client hi posen més pa que formatge per si cola, resulta molt difícil determinar si l’estat del delinqüent va influir o no en la voluntat de cometre el delicte. Però, què passa amb les víctimes?

A la meva manera de veure, la mare dels ous d’aquesta problemàtica que avui us proposo reflexionar és què passa amb les víctimes. Evidentment, a les víctimes tan se’ls en foten tots els tripijocs que s’amaneixin al vestíbul dels tribunals, perquè sobretot les que són mortes poc hi tenen a dir, per desgràcia; però encara que només sigui a títol retòric és pertinent preguntar-nos si hi ha víctimes de primera i víctimes de segona categoria en funció del perfil psicològic i patològic del seu assassí, violador, assetjador o simple atracador amb mala folla. Ja sé que sona a tòpic i té un regust populista, però és el sentiment què és tant per a les víctimes que ho poden explicar com per als familiars de les víctimes que ja estan al clot. Tot aquesta excusa de l’alcoholisme o la drogoaddicció en pla “perdoneu-los que no sabien el què es feien” pot estar molt en sintonia amb l’evangeli, però des del punt de vista del seny i el sentit comú de la gent del carrer que no es mou per la venjança sinó per la justícia no va gaire a missa, mai més ben dit. Un jubilat conegut meu, que passa un calvari degut a uns veïns alcohòlics perduts, que cada nit munten un pollastre que no el deixa descansar sense sobresalts, quan ho va denunciar a la policia i a l’ajuntament reivindicant l’ordenança de civisme que consagra el dret de la gent gran a dormir les hores que necessita, el protocol “bonista” que envernissa de progressisme mal entès molts equips de govern d’avui dia, va respondre’l que s’ho prengués amb paciència, que aquella pobre gent que s’engatava cada dia no eren delinqüents sinó malalts. Però si són malalts crònics que no es volen curar, i mentrestant destrossen la vida dels seus veïns, a quin mestre armer han de reclamar les víctimes? D'aquí plora la criatura: qui protegeix les víctimes? No m’agrada retreure-ho, però a una d’aquestes Teresa de Calcuta de pacotilla que ara s’han posat de moda, vaig escoltar-li dir: “les víctimes ja es saben defensar soles i moltes vegades amb més mitjans, mentre que aquests pobres desgraciats si no ens tenen a nosaltres per a fer-los costat ho passaran putes”. Jo crec que no anem bé, però com que no vull tenir la raó per força, el darrer que tanqui la porta. I perdoneu les molèsties. Ara bé, el que no hi estigui d’acord amb el meu raonament té tot el dret de discrepar-ne, però permeteu-me que no faci com els germans Marx i alguns polítics que coneixem i us digui: “si no us agraden els meus arguments, en tinc un sac de recanvi”.


dimarts, 25 d’octubre de 2016

OPERACIÓ SEDUCCIÓ EN MARXA: EL PP VOL QUE ESPANYA SE N’EMPORTI A L’HORT A CATALUNYA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 25 d’octubre 2016)

● OPERACIÓ SEDUCCIÓ EN MARXA: EL PP VOL QUE ESPANYA SE N’EMPORTI A L’HORT A CATALUNYA.- L’incombustible Garcia-Albiol en la seva introducció d'ahir, al fòrum Europa de Madrid, de la conferència que va llegir-hi en Rajoy, li va demanar al cap de govern espanyol que per a resoldre el “problema català” calia que Espanya tirés els trastos a Catalunya, fins que caigués als seus braços seduïda per l'encant irresistible de la pàtria. Sembla estrany que un polític tan llest i experimentat com el badaloní se li acudeixin ximpleries com aquesta, però es veu que aquest home confirma una vella teoria que se sent a pagès: en els pots petits hi ha la bona confitura, i quan més alts més tal•losos. S’ha de tenir molta llana al clatell per abonar la bestiesa que, enfarfegant totes les places i cantonades catalanes amb reclams espanyols, Espanya aconseguirà l’empatia dels ciutadans d'aquí... Llevat que efectivament aquest home s’hagi venut l'enteniment o pres alguna potinga que li hagi girat el cervell i pensa, de veritat, presentar-nos una nova cara d’Espanya col•lega, amable, respectuosa, humil i penedida de tantes putades com ens ha fet durant tants anys que ja n’hem perdut el compte. Però em costa d’imaginar que el seu concepte de festeig passi per penyores d'amor tan efectives com llicenciar la delegada del govern i els seus mètodes persecutoris de qualsevol gest, paraula i protesta dels sobiranistes. O que la plana major del govern central vingui a la Generalitat, en prova de bona voluntat no fent-los viatjar a Madrid, per dialogar sobre la manera de retirar tants de pals a les rodes, sense cap ni centener, que ens han posat. O que els edificis públics dependents de l’Estat comparteixin al balcó o a la façana principal la bandera nacional amb la senyera, complint una obligació que fins ara s’han passat per l’arc del triomf del menyspreu.


A la meva manera de veure, doncs, en Garcia-Albiol no sé a què es referia quan li deia a en Rajoy que per refredar la patata calenta catalana calia més presència espanyola a Catalunya, perquè si no és per baixar del burro i deixar d’emprenyar per emprenyar en qüestions tan sensibles com la cultura, la llengua o l’economia, no sé pas en què pensava per fer-se estimar. Si Espanya acceptés que ens han amagat l’ou durant anys i panys amb les balances fiscals; si s'executessin totes les inversions compromeses els darrers anys en els pressupostos generals i que han incomplert sistemàticament com si fos una burla; si prometés pactar les infraestructures que volen els catalans i no les que vol Madrid, potser ens la prendríem en serio. Però en dubto molt que el que portava de cap en Garcia-Albiol anés per aquest camí enraonat. Més aviat penso que aquest desembarcament d’Espanya a Catalunya, ell el veia per esclafar una mica més les rebequeries dels catalans i per collar, espiar i amenaçar d’inhabilitació a càrrecs electes legítimament. Penso que el president del PP català feria bé d’explicar el sentit del seu prec o consell a en Rajoy, perquè a aquestes altures de la pel•lícula i estant com n’està de calent l'ambient val més no jugar amb foc, ni que sigui en broma. Si Espanya ve a Catalunya com amiga sempre serà ben rebuda, però si se li veu la de sota i només pretén ensibornar-nos amb fum ho té fotut, perquè després de tants desenganys hi ha massa gent que no hi veu més sortida que fer les maletes i engegar a la merda els xarlatans. Si en Garcia-Albiol fos capaç de convèncer el PP que s’avingués a donar llum verda a un referèndum pactat per exercir el dret a decidir, amb aquest detall sí que Espanya seria vista d’una altra manera des de Catalunya. I qui sap si fins i tot portaria a l’hort més catalans dels que es pensa. 

dilluns, 24 d’octubre de 2016

JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 24 d’octubre 2016)

● JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ? – Tenim una ministra de treball i seguretat social que porta nom de marededéu manetes - Fàtima -, la qual no ens mereixem. A més a més, és una paia amb molta gràcia com a bona andalusa que és. Però no tothom se la mira amb tants bons ulls com jo; molts opinen que en comptes de gràcia, el que té és un morro que se’l trepitja, comparèixer davant la premsa amb cara de lluna plena i de que totes li ponen, presumint d’haver trobat el desllorigador de les pensions: que els pensionistes poden continuar buscant-se la vida legalment malgrat cobrin la paga de jubilats. De manera que allò que era una estafa de l’alçada d’un campanar i una insolidaritat envers els parats fins avui mateix per ingressar quatre xavos d’estranquis, gràcies a aquest bé de Déu de ministra ja no haurem de patir de mala consciència: serà més legal que la caça i la pesca, una expressió que els nostres avis feien servir per donar a entendre que alguna cosa “anava a missa”. La ministra, que és tan estudiada com salada, ha vist clar, com en una aparició de la seva santa patrona, que l’única manera d’aturar la pèrdua de poder adquisitiu dels jubilats i, inclús, per avançar-se a les inevitables retallades de pensions que obligarà a fer la pèrfida UE al càndid govern Rajoy, és que els treballadors treballin fins a l’edat que els roti i els que ja estan jubilats i es queixen que no arriben a fi de mes es puguin buscar la vida sense que cap inspector n’hagi de fer res. Què n’és de bona aquesta ministre que no ens mereixem! Jo, per si de cas, ja he començat a donar veus per si algú em dóna unes horetes...


A la meva manera de veure, però, aquesta idea de la ministra, recolzada per tot el govern en pes, en comptes de ser brillant és novament una vertadera presa de pèl als jubilats i una absoluta pèrdua de temps administrativa. Suposant que reeixís aquesta parida, en què milloraria la precarietat i sostenibilitat de les pensions en general i a futur? Absolutament en res, al contrari: molts d’autònoms que no es poden jubilar perquè no podrien viure i no gosen treballar i cobrar la pensió simultàniament, de manera que moltes vegades estiraven la pota sense estrenar la paga de jubilat, ara als 65 anys demanaran la jubilació i seguiran treballant fins que el cos aguanti. Però la immensa majoria de treballadors a la industria o als serveis, no trobaran pas fàcilment oportunitats de feina, llevat de les escadusseres excepcions indispensables per a justificar la regla, per posar en pràctica la teràpia tan prodigiosa de la ministra miraclera. En conseqüència, arribem a la conclusió que els polítics en general només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. Mira que en fa de temps que gent sensata cridava l’atenció sobre la data de caducitat de les pensions, sense que els governs agafessin el toro per les banyes! No es pot pas dir que no s’hagués avisat, però ningú tenia ganes d’embolicar-s’hi i donant una llambregada al sac de les reserves, es refiaven que qui dies passa anys empeny. Però ara que ja hem arribat al cul del sac, correm-hi tots! Després de sis anys de no convocar el Pacte de Toledo, ara en Rajoy diu que s’ha de fer demà passat. El Pacte de Toledo tenia un plantejament que es podia comprar: amb els excedents de cotitzacions per pagar pensions exclusivament contributives es constituïa un Fons de Reserva, el qual s’anava incrementant amb els interessos del capital degudament invertit i aportacions pressupostaries anuals. A l’hora de veritat, el resultat ha estat un nyap, un abús de bona fe i, qui sap si una estafa: perquè ni es té la garantia que el Fons hagi servit només per pagar pensions contributives; ni s’han invertit els capitals en deute públic solvent sinó que la totalitat del paquet ha servit per finançar la despesa de l’Estat acaparant a tremuja deute públic espanyol devaluat i, finalment, el govern no només no hi ha fet cap aportació pressupostària sinó que més d’una vegada l’ha fet servir, la reserva de les pensions, per tapar algun forat de l’exercici corrent. La ministra, doncs, ja pot cantar missa, però la solució per a les pensions no passa per donar permís als jubilats perquè es busquin la vida, sinó per apuntalar el Fons de Reserva tal com s’havia pactat a Toledo. Ara que s’està veient que s’ha arribat tard de bon tros, polítics, sindicalistes i empresaris reconeixeran la seva culpa o, com passa sempre, es posaran d’acord perquè el pobre pensionista sigui una vegada més l’ase dels cops? Per si de cas, repeteixo el prec: si algú em pot donar unes horetes per matar l’estona, li agrairia molt. No tinc manies, inclús m’ofereixo per anar a passar figues al Senat o per empescar-me els informes més surrealistes sobre qüestions surrealistes que algun ministeri surrealista estigui disposat a pagar-me en concepte d’assessorament surrealista. 

dissabte, 22 d’octubre de 2016

LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 23 d’octubre 2016)

● LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.- Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, un personatge probablement imaginari, segur que creia que a casa seva era ell qui manava; però una cosa és el que es diu i una altra el que passa en realitat. També s’ho creia en Pedro Sánchez, que manava a can Ribot socialista i ja heu vist com va acabar l’aventura. Tanmateix, tots els que li varen fer el llit – jo no he dit ni diré que fossin els porcs de la història -, però sí que no tenien tots els melics tan lligats com es pensaven, en la casa de barrets del carrer Ferraz, i des de les vaques sagrades a les baronies de mira’m i no em toquis, la sultana andalusa la primera, van comprovar com n’està d’esvalotat el galliner socialista en contra d’ells. I és que mentre totes et ponen, viva la Pepa! Però quan la màquina comença a perdre oli ja no pares de tenir avaries, i si vols reparar-les a base de nyaps i bunyols per sortir del pas, tard o d’hora el xiringuito s’ensorra, perquè fins i tot en el més humil d’aquests establiments populars es necessita saber qui hi mana; menys a can Ribot socialista, està clar. Qui sap si des de que es varen despullar de la imatge marxista i els nans els hi varen créixer, i enlloc de reconèixer-ho els hi varen posar alces a les sabates per dissimular que no donaven la talla. Ara bé, aquest vici o malaltia no és exclusiva dels socialistes, molts d’altres partits tampoc saben ben bé qui remena les cireres de veritat a casa seva i més d’un secretari general que s’ho creu que mana, un dia o altre descobreix que hi ha un empantano anomenat aparell, que en realitat és qui fa i desfà des de darrera el canyer.


A la meva manera de veure, doncs, els partits que acaben assemblant-se a can Ribot tenen mala peça al teler, perquè el problema no és que no se sàpiga qui mana sinó que aviat ningú creu. En Pedro Sánchez, quan se’n va adonar d’allò del llit va pensar que per planta’ls-hi cara, enlloc de mirar de fer-los la gara-gara el millor era emparar-se sota les faldilles de la militància. Gran error! Els aparells dels partits en comptes de consultar directament les bases prefereixen decantar les decisions mitjançant una enginyeria orgànica, jerarquitzada i impersonal. Des de no fa pas gaire, alguns s’han vist obligats a canviar, però els de més solera per placebos de participació directa de la militància que s’inventin, per exemple la moda de les primàries, continuen anant a les eleccions amb llistes tancades i en qualsevol votació parlamentària la fèrria disciplina imposada per l’aparell prohibeix i castiga “el vot en consciència”. Sotmetre l’elecció del secretari general a unes primàries obertes, al partit socialista només es va fer una vegada: quan va guanyar en Josep Borrell. I com que el resultat no va agradar a l’aparell, l’experiment va acabar com va acabar i el flamant primer secretari en va sortir escaldat i ressentit amb els seus companys. Quan en Pedro Sánchez va tenir la impertinència de repetir la jugada cridant la militància a sometent, pensant-se que amb recolzament de les bases al seu can Ribot particular ningú li discutiria les decisions. Ben aviat va descobrir que tenia les mans lligades en intentar la investidura com a cap de govern. I quan va festejar els independentistes per quadrar els números de la majoria absoluta imprescindible per fer dòmino, se li varen tirar a la jugular i el varen acorralar fins que va tirar la tovallola capcot. Per tot plegat, a can Ribot del carrer Ferraz estan com estan, i avui faran el pena davant tota Espanya i part de l’estranger, prenguin la decisió que prenguin. Ja que si investeixen en Rajoy, per fer la farina blana als poders fàctics, no el deixaran pas governar perquè el cosiran a pessigades; però tampoc sabran treure’n profit pràctic de ser a l’oposició i li faran el favor gratis. I, francament, no tinc tan clar que no acabem votant per tercer cop abans de menjar-nos els torrons. De can Ribot, t’ho pots esperar tot, com de les cases de barrets sense mestressa. 

TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 22 d’octubre 2016)

● TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA.- Ja en tenia referències, però tot aquest enrenou que ha muntat Valonia, aquesta petita regió belga que porta de corcoll la Comunitat Europea i Canadà, vetant un tractat internacional de lliure comerç que consideren lesiu per als seus interessos, m’ha confirmat que Bèlgica no s’assembla en res a Espanya en qüestió de respecte a l’autonomia política de les dues nacionalitats que conviuen sota la mateixa bandera: els flamencs i els valons. Res a veure amb com fa la punyeta Espanya a Catalunya. En efecte, la comissió de creixement i empresa del Parlament català, per exemple, el 22 de setembre passat va aprovar una resolució en la que expressava la seva “oposició a la signatura dels tractats en curs de negociació o aprovació -TTIP, CETA, TISA - per part de la Comissió Europea”, però el govern central en va fer un cas com un cabàs de l'opinió raonada dels parlamentaris catalans. En canvi, Bèlgica respecta l’oposició dels valons i enlloc d’amenaçar-los per la seva rebequeria, l’entomen democràticament fent palès als 27 col•legues comunitaris i al Canadà que si Valonia no signa, Bèlgica tampoc no ho farà. I a hores d’ara la UE i el Canadà, de genolls per terra, preguen als valons que s’ho rumiïn, sense que a hores d’ara se sàpiga com acabarà aquest pols entre David i Goliat. Quina diferència, mare de Déu, amb nosaltres! Però, ¿n’està segur en Rajoy i el seu ministre d’afers exteriors, que si acaba havent-hi un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, el govern belga abonarà les excuses espanyoles per a justificar no només negar-se a reconèixer el dret a decidir, que reclamen la meitat dels ciutadans d’una regió quasi tan poblada com Bèlgica, sinó que rebutja parlar obertament amb el seu govern legítim d’arribar a un pacte per determinar exactament quants són els catalans secessionistes i quants els autonomistes ben finançats i amb competències sòlides?


D’altra banda, a diferència de les constants cancalletes i entrebancs a la llengua i a la cultura catalana per part dels successius governs centrals, als flamencs no solament se’ls hi reconeix la oficialitat de la seva llengua sinó que des de l'Estat és fa tot el possible perquè el neerlandès sigui una llengua necessària i imprescindible en la vida quotidiana, i no pas simplement una llengua útil com passa amb el català en el millor dels casos. I això és així perquè l’Estat ha permès sense fer trampes, que el neerlandès assolís tots els drets lingüístics, com ara el seu ús en l’educació, la justícia i l’administració. Però, és clar, un tarannà d’aquesta mena requereix una cultura democràtica i una finesa política que els hereus de vàries dictadures consecutives, ni han mamat ni volen aprendre. Seria impensable a part d’intolerable que als flamencs se’ls hi hagués imposat per força un ministre d’educació tan sectari, poca-solta i en alguns aspectes analfabet com Wert, perquè Bèlgica en matèria lingüística és del parer que cada comunitat tingui plena competència i ningú pugui ficar-hi el nas interferint potinerament, inclús per la via judicial, les decisions sobiranes del seu Parlament. Que n’aprenguin, doncs, els jacobins polítics espanyols tan gelosos de la prosperitat econòmica i de la cultura catalana que no escatimen esforços, i fins i tot posen medalles als llepaculs del poder central encarregats de posar pals a les rodes a una Catalunya que cada dia n’està més tipa de que només se la tingui en compte per pagar i ser solidària.

divendres, 21 d’octubre de 2016

TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 d’octubre 2016)

● TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN – ¿Potser algú es pensa que banalitzant la sentència del Constitucional sobre la prohibició de les corrides de toros, o petant-nos de riure a la salut del ninot que els tramoistes de la Colau havien plantat davant del Born, anem a alguna banda? A mi em sembla que si ens deixem enganxar en aquest joc pervers de carregar-nos molins de vent per esbravar-nos, acabarem rebentats sense haver avançat ni un pam cap allò que vertaderament ens interessa per a millorar: tenir un Estat propi. Les corrides de toros, malgrat el Constitucional, estaven i estan més mortes que els morts del cementiri. No cal fer-ne escarafalls de la sentència en qüestió, perquè no hi ha cap empresari amb dos dits de front que s’engresqui a organitzar una corrida, ni que només fos per tocar els dallonses als catalans, ja que hi perdria bous i esquelles. D’altra banda, des dels ajuntaments, a cada terme municipal, a la Generalitat, en el conjunt de tot el territori, se’ls suposa prou imaginació i recursos “reguladors”, a part que disposen de les eines necessàries, perquè qualsevol espontani que vulgui organitzar una corrida plegui veles abans de començar, envistes de la paperassa i de la perspectiva que li costés més el suc que els moixons. Per tant, no cal amoïnar-s’hi que de toros no en veure’m de cos present, a les cinc de cap tarda, mai més. Però no descarto que algun eixerit, munti una sala de cinema per reviure tardes de braus emblemàtiques, recreant-se amb les “faenes” de mites de la tauromàquia de tots els temps. Mireu si penso que no és cap disbarat això que us dic, que en cas que algú porti a la pràctica aquesta idea em demano una comissió pels meus drets intel•lectuals.

En quan a l’assumpte del ninot del Born, que anit vés a saber si envestit per un toro que celebrava la seva emancipació, va anar de morros per terra, tampoc li donaria més importància ja que des que el revisionista obcecat d’en Pisarello, abusant de la feblesa d’una Colau inexperta en qüestions de “finezza” política, va engiponar-se aquesta pantomima de la mostra del Born, ja estava cantat que l’invent se n’aniria a fer punyetes en quatre dies, perquè encara que a l’Ajuntament de Barcelona n’hi hagi que es creuen tan savis, en realitat són tan ignorants que no saben que els claus no es poden clavar per la cabota. I, sobretot, que la gent no es tan bleda com per encaterinar-se d’aquells que pretenien canviar-ho tot sense millorar res. Està escrit en les beceroles de qualsevol moviment progressista que si els canvis no serveixen per millorar la vida dels ciutadans, són paper mullat. La xarxa en va plena d’acudits a costa del dictador descavalcat sota una pluja d’ous, perquè a l’hora de desfogar-nos amb ironia en sabem un gavadal; llàstima que aquestes expansions siguin un parany per distreure’ns dels autèntics problemes. I, per tant, que ja els hi va bé a uns quants tenir-nos entretinguts amb carrinclonades, enlloc de marcar-los ben d’a prop. D’altra banda, jo sóc dels que penso que cap símbol hauria de ser trepitjat, cremat, tombat o ridiculitzat, en una societat que vol viure en pau, perquè per molt que aquest símbol a una part els hi faci venir mal d’estómac i ganes de vomitar, d’altres el reverencien. Per aquesta raó s’ha d’anar tant en compte de no trepitjar ulls de poll innecessàriament, ja que la provocació sempre s’hauria de considerar una mostra d’incivisme. En conseqüència, potser algun tipus de disculpa política hauria de donar la Colau i la seva orquestra municipal, per haver provocat malestar transversal entre la ciutadania – des dels independentistes fins els que enyoren el feixisme -, amb una exposició que, en el fons, només serveix de cortina de fum per tapar la vergonya de governar en minoria i que la peça clau del seu full de ruta – el PAM – hagi suspès estrepitosament l’examen democràtic de tota la Corporació. Això sí que és notícia, i no que un ninot decapitat hagi caigut del cavall o una festa nacional impossible de ressuscitar per imperatiu simplement econòmic-empresarial, ens faci perdre el temps repetint cantarelles que ja sabem de memòria, com si fóssim masoquistes.


dijous, 20 d’octubre de 2016

LA DIPLOMACIA ESPANYOLA ENSENYA L’ORELLA I ALGUNA COSA MÉS A BÈLGICA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 d’octubre/2016)

● LA DIPLOMACIA ESPANYOLA ENSENYA L’ORELLA I ALGUNA COSA MÉS A BÈLGICA.- No sé si al presumptuós ministre d’afers exteriors Garcia Margallo li ha agradat gaire que una seva empleada a l’ambaixada d’Espanya a Bèlgica, hagi fet el préssec, ficat la pota, ensenyat l’orella, o com li vulgueu dir de fer el ridícul. Però no un ridícul qualsevol, sinó un d’aquests que faria caure la cara de vergonya a qualsevol que no la tingués de ciment armat. Si jo fos el ministre de la cosa, no gosaria pas sortir al carrer una colla de dies, per no haver de donar explicacions. És molt fort que t’hagis de sentir: “quina llei de diplomàcia els hi ensenyen a vostès a Espanya?” I és que els del PP estan tan encegats per aixafar la guitarra al govern català, cada vegada que intenta explicar fora d’aquí les raons per les quals Catalunya no té més remei que divorciar-se d’Espanya, que no reparen en tracamanyes per posar pals a les rodes. Però ho fan tan barroerament o amb arguments tan arnats com estrambòtics que, enlloc de que se’ls prenguin seriosament, només aconsegueixen cops de compromís a l’esquena tot tapant-se el nas, en el millor dels casos, o directament una coça al cul com dimarts passat per part dels belgues.


A la meva manera de veure, el paperot d’una consellera de l'ambaixada espanyola a Bèlgica, intentant boicotejar a la Universitat de Lovaina un debat sobre el procés català amb experts en nacionalismes, com el prestigiós Michael Keating, professor de Ciències Polítiques a la Universitat d'Aberdeen, o Bruno Coppieters, cap del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Lliure de Brussel•les. Aquesta mossa temerària, usurpant a més a més la personalitat d’una estudiant, va fer un paper d'estrassa, sobretot quan després d'uns minuts de criticar l'acte, va admetre que era “diplomàtica espanyola” i va acusar el representant permanent de la Generalitat davant de la UE, Amadeu Altafaj, de mentir i donar xifres errònies sobre el suport a la independència i a favor de l'organització d'un referèndum. Va ser en aquest moment que Vincent Laborderie, moderador del debat, va decidir retirar-li la paraula. Però aquesta becària impertinent no es va pas arronsar, assegurar parlar en nom “de tots els ciutadans catalans que no volen la independència”. Va ser llavors quan se li va engaltar: “no sé com fan diplomàcia a Espanya, però aquesta no és una manera gaire diplomàtica de fer les coses”. A pagès deuen traduir-ho per: “una bona lliçó de “modos!”. Llàstima que no servirà de res aquesta arrissada, ja que els diplomàtics espanyols tenen ordres de no baixar del burro i de fer empassar als polítics europeus i, sobretot, als dels països amb els quals s’assenten al Consell de Seguretat de l’ONU, que tancar-se en banda enlloc de parlar és la manera democràtica de resoldre conflictes polítics. I espereu-vos! Cap país democràtic li estarà a Espanya si s’atreveix a forçar la inhabilitació de polítics electes, acusant-los de prevaricar per fer política i per consultar mitjançant les urnes la voluntat dels ciutadans. 

LA FINALITAT D’UNA LLENGUA ES FACILITAR LA COMUNICACIÓ ENTRE LES PERSONES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 octubre/2016)

● LA FINALITAT D’UNA LLENGUA ES FACILITAR LA COMUNICACIÓ ENTRE LES PERSONES.- I totes les altres definicions del llenguatge són històries a la vora del foc. És clar que la llengua també pot ser testimoni, fugida, memòria, ferida i fins i tot salvació d’un poble, però el que són faves comptades és que a algunes llengües vives – el català entre elles -, els hi caldria una bona poda normativa per tal que estudiar-les i – sobretot – escriure-les sigués fàcil i a l’abast de tothom. Vet-aquí, doncs, que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) té a punt una sacsejada ortogràfica per aquesta tardor: eliminarà de soca-rel 136 accents diacrítics – aquells que ajuden a distingir bé (correcte) de be (xai), o dóna (de donar) de dona (muller) -; modificarà l’ús del guionet; introduirà l’ús de doble erra en algunes paraules compostes - per exemple, “eradicar” a partir d’ara serà “erradicar” -; suprimirà la dièresi en els derivats cultes acabats en “al” - laical, trapezoidal... -; i, finalment, beneirà neologismes com fitnes, gòspel, gruyere o off the record... L’any 1906, si ho recordeu, es celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la finalitat de redactar una gramàtica i unificar l’ortografia, i el 1913 es van publicar les primeres normes. Però la veritat sigui dita, successives actualitzacions parcials d’aquella normativa han convertit el català en una llengua molt difícil d’escriure correctament, sense fer cap falta. Estic segur que més d’un premi literari se m’ha escapat dels dits per culpa d’algun diacrític mal posat, malgrat l’ajuda dels correctors existents en els moderns ordinadors. En canvi, els anglesos tenen una gramàtica molt més senzilla i pràctica (la contracció n’és un exemple pràctic).


A la meva manera de veure, tot i que les modificacions contribuiran a que l’aprenentatge del català sigui menys feixuc d’assimilar, s’ha generat un rebombori poc artificial, potser un xic forassenyat, però molt inoportú transcendint l’àmbit de debat intern de l’IEC, entre una corrent filològica ortodoxa i crítica; una altra de més oberta i fins i tot atrevida, que considera la simplificació curta i poc ambiciosa, i finalment, una de torracollons, totalment aliena al sentiment cultural i al pensament sobiranista, que considera tota aquesta moguda de l'IEC com un símptoma de “neofeixisme lingüístic”, queixant-se que “en un país flagel•lat per l’atur, la corrupció i les retallades es vulgui donar a entendre que el principal problema és el lingüístic”. Penso que no és pas dolent que en una societat oberta i democràtica col•lectius diferents tinguin punts de vista crítics i contradictoris de la realitat, sempre que es tingui clar que cadascuna d’aquestes diverses opinions i tendències tenen padrins i deriven d’interessos concrets, d’experiències particulars i fins i tot de creences contraposades, i que només mitjançant el diàleg lleial i sense prejudicis entre totes aquestes tendències i discrepàncies avançarem. En Pompeu Fabra mai va dir que no es pugues simplificar l’ortografia, i la filòloga Teresa Cabré, partera d’aquesta petita revolució lingüística actual, la defensa dient que: “la simplificació que hem fet facilitarà l’aprenentatge de la llengua als nous estudiants”. Els que s’hi posen de cul o arrufen el nas, fan servir com a principal argument en contra que aquesta reforma és una presa de pèl a les persones que han après el català entomant disciplinadament les estrictes i complicades normes vigents. Tanmateix, l’IEC li treu importància a la queixa manifestant que no cal escandalitzar-se tant, perquè les normes ortogràfiques de qualsevol llengua sempre tenen una part important d’arbitrarietat controlada. En vistes de tot plegat, sabeu que us dic jo? Que cadascú s’apanyi com pugui i fent cas d’en Borges pensi que “hom no és pel què escriu, sinó pel què llegeix”. No en adonem que la simplificació pretesa afecta més a l’escriptura, que no pas a la lectura? Per tant, qui no es conforma és perquè no vol: mentre siguem capaços d’entendre’ns millor en aquesta torre de babel lingüística a on ens ha portat la immigració, donem per bona qualsevol reforma que ens posi més fàcil salvar la llengua. 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

LES LLAVORS DE L’ODI ES NORMALITZEN A INTERNET I ÉS COM SI SENTÍSSIM PLOURE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 17 d’octubre de 2016)

● LES LLAVORS DE L’ODI ES NORMALITZEN A INTERNET I ÉS COM SI SENTÍSSIM PLOURE.- Un malalt li ha escrit al president de la Generalitat, des de darrera el canyer d’un tuït penjat covardament a Facebook, que vigili els baixos del seu cotxe, no sigui cas que una bomba el faci miques. El president mateix ho ha denunciat a la policia i als ciutadans, i avui el seu conseller d’interior ha afegit que fa dies que abunden amenaces d’aquesta mena dirigides a polítics de diferent tarannà. Però hom té la impressió que si començant pels responsables, des del mateix Internet, de vetllar per l’ètica dels usuaris de les xarxes, no hi posen pas els cinc sentits en “aixecar el vel” de l’anonimat fastigós en que es refugia l’escòria que tira la merda o la bravata i amaga la mà, qualsevol dia prendrem mal. El discurs de l’odi amara les xarxes de la societat europea amb missatges contra intel•lectuals, polítics i, sobretot, persones immigrants i refugiades, dels quals missatges en són munyidors grups i lobbys que recorren a aquestes pràctiques esbiaixades per accedir al poder. En aquest context, i amb la seguretat d’arribar ràpidament a tots els racons amb total impunitat, Internet està sent utilitzat perquè el racisme, la xenofòbia i l’odi ideològic es difonguin fàcilment, i ja es massa “normal” que a les xarxes i en els comentaris anònims en els mitjans de comunicació digital s’insulti, fregant sovint el delicte. Tanmateix, el que més em fot és que davant aquesta situació que va en augment, no hi ha massa reacció ni per part dels propis usuaris, més enllà de certa curiositat morbosa i d'alguna picardia ingènua i temerària de contribuir a difondre els missatges, ni de les administracions públiques, ni dels amos del “tinglado” que només han retirat, per exemple de Facebook, un 9% dels missatges denunciats els darrers mesos.


A Espanya hi ha fiscals especialitzats, però és com si no hi fossin perquè a part d’acumular molta informació valuosa, sembla que no sàpiguen què més fer per reprimir legalment aquesta epidèmia. Ara ja se sap que el radicalisme islamista no cal anar-lo a perseguir a les mesquites, perquè els aiatol•làs més perillosos es mouen per internet amb total llibertat, emmetzinant els cervells del jovent desenganyat i sense futur. No sé pas, doncs, quants dies trigaran a desemmascarar els que amenacen amb posar bombes, i qui sap si mai se’ls trobarà, perquè Internet precisament es vanta en nom de la llibertat d'expressió de “protegir” l’anonimat dels usuaris que es passen tres pobles insultant i amenaçant, més que no pas alleujant la basarda dels usuaris que en són víctimes d’aquestes agressions virtuals. A la meva manera de veure, però, mentre la societat que va de progre idealitzi la “valentia” i la heroïcitat dels hackers que s’han infiltrat en dipòsits de documents sensibles i comprometedors, escampant a tremuja tota la porqueria que delata una societat capitalista hipòcrita, corcada i en decadència, no sigui bel•ligerant amb les “vomitades” dels malalts que infecten les xarxes d’odi, no tindrà prou arguments per justificar com un “acte de justícia popular” creïble, fer públics els tripijocs financers i polítics dels Estats. I si els administradors de les xarxes no poden impedir que uns en teoria “aficionats”, ridiculitzin tots els sistemes de seguretat infiltrant-se fins als secrets més ben guardats, no entenc que sigui tan difícil saber la identitat dels quatre dròpols que juguen a posar bombes. No vull ni suggerir que si l'amenaça de bomba anés dirigida al senyor Rajoy en comptes de al senyor Puigdemont, a hores d'ara ja n'estaríem al cap del carrer. Seria una malesa, pensar-ho. Però vés a saber... 

diumenge, 16 d’octubre de 2016

SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 16 d’octubre de 2016)

● SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”.- El govern holandès proposa al Parlament una llei que atorgui el dret a l’eutanàsia a persones sanes, que sentin que “ja no tenen ganes de viure”. És a dir, ni més ni menys que proposa legalitzar el suïcidi de persones grans sobretot, que tot i estar en perfectes condicions de salut s’hagin avorrit de fer nosa o de veure’s la cara cada dia més arrugada al mirall, perquè en definitiva quan hom decideix tirar la tovallola és quan pensa que ningú li’n fa cas o de que fa més nosa que servei. Per aquesta raó, el que em fot més d’aquesta notícia és que sembla que ja hi ha llista d’espera per escampar la boira, tocar el dos per la porta falsa, dimitir, fugir o digueu-li com vulgueu. Caraina! Voleu dir que tanta gent gran està cansada de viure? Mirant-ho des d’una perspectiva teòrica semblaria que, tenint en compte que la vida no té reenganxament – que s’ho treguin del cap els convençuts de la reencarnació -, més aviat s’hauria de procurar allargar-la quan més millor. I de fet ja s’ha avançat molt en aquest aspecte i els laboratoris farmacèutics serien feliços si descobrissin la píndola de l’eterna joventut. Però, és clar, el que passa és que, com en moltes altres coses d’aquest món tan esgavellat en que vivim, la teoria va per un cantó i la realitat per un altre. Tanmateix, del que plora la criatura és de que s'està deteriorant el benestar i les condicions de vida de les persones a partir de certa edat: la desigualtat de mitjans per superar les dificultats de la vellesa és palpable, si hom no s’encanta només amb les imatges amables d'avis que van d’excursió, ballen com baldufes, fan gimnàstica i caminen per estar en forma, o s’embranquen en aconseguir aprendre o practicar assignatures pendents de desenvolupar des de la llunyana joventut, i gira la vista cap als racons on vegeten molts de vells que no han estat tan de sort per diverses circumstàncies i s’han quedat a la cuneta.


A la meva manera de veure, doncs, si donem per bona la dita popular que defineix els tres elements de la felicitat: salut, diners i amor, creiem que no tots els vells que en teoria han superat per edat la maledicció bíblica de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, fiten el futur sense un ai! al cos. L’allargament de l’esperança de vida de les societats del primer món més enllà dels vuitanta anys fa que sorgeixin noves necessitats d’atenció sanitària i social relacionades amb l’envelliment i la pèrdua de facultats físiques i psíquiques i l’augment de la dependència. L’any passat hi havia censats a Catalunya vora de mig milió de persones més grans de vuitanta anys (un 7,14% de la població), i a la resta de països comunitaris de dos a tres punts percentuals per sota, però si fa o no fa igual. Davant d’aquesta perspectiva preocupant, les administracions públiques d’arreu caldria que comencessin a repensar –no només des de les àrees de sanitat i serveis socials a la tercera edat, sinó també des de les d’urbanisme, habitatge i transport públic -, un nou model de disseny de pobles i ciutats, perquè aquest col·lectiu cada vegada més nombrós pugui gaudir amb autonomia i garanties dels darrers anys de la seva vida, enlloc de pensar en teòriques “ampliacions de drets civils”, com les que rumien a Holanda, que sota l’embolcall progressista de vetllar per la llibertat individual, en realitat el que amaguen és una perversa fórmula de treure’s de sobre un problema que no saben com resoldre. ¿És que pensen entomar-lo facilitant el mutis entre bambolines dels “cansats de viure”, després de desmotivar-los estrangulant les pensions, i per tant el poder adquisitiu, i privatitzant els serveis assistencials de mica en mica per estalviar-se despeses que hauran d’assumir progressivament els dependents escurats? És clar que n’hi haurà cada dia més de fastiguejats, però la solució no passa per facilitar-los la fuita. Ara que tothom reacciona davant el drama dels refugiats amb molta pena i indignació veient criatures ofegades, mortes de gana o de misèria, ¿us heu preguntat què passa amb els vells que també han agafat el camí de l’exili arrapats a la família, i que s’estan morint de fred i de gana als dipòsits de refugiats que fugen d’un passat dramàtic per caure en un forat negre, incert i tan inhumà com els inferns d’on s’han escapat amb una mà al davant i l’altre al darrera? Els europeus, a la llarga, potser sí que per conveniències econòmiques – reemplaçar mà d’obra envellida i emmurriada per braços forts i dòcils -, assumiran part dels contingents que esperen als camps de concentració camuflats d’aixopluc logístic. Però dels vells què en faran? On aniran a parar, si només serviran per augmentar el gran problema de l'envelliment que ja pateix té el primer món a les seves pròpies societats? Ostres, quants de “cansats de viure” en perspectiva! 

dissabte, 15 d’octubre de 2016

AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 15 d’octubre de 2016)

● AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA.- No dubto pas de l’honestedat i bones intencions dels membres de l’Acadèmia Sueca atorgant, per primera vegada, el Nobel de Literatura a algú que no és estrictament del gremi oficial. D’entrada, jo hem trec el barret davant les lletres de les cançons d’un Dylan icona de la musica pop contemporània i referent per a molts de nosaltres, el qual de ben segur amb un cop de mà tan generós com el Nobel, encaterinarà també les noves generacions que passen dels gustos nostàlgics dels seus pares. No obstant això, bastants creuen que l’acadèmia sueca s’ha arriscat massa amb un experiment que, malgrat pugui ésser ben intencionat, no ha caigut gens bé entre l’establishment literari, sobretot a un grapat d’editorials de renom. Malgrat tothom en conjunt es mostri respectuós i fins i tots entusiasta de la lírica d'en Dylan, de seguida apareix la reticència a fer-li un lloc al calaix de sastre de la literatura. Uns ho han explicitat descaradament i d’altres amb més discreció, però en definitiva entre tots han encetat la polèmica i plouen, entre opinions ben raonades i crítiques ponderades, unes quantes ximpleries. Ahir escoltava a una patum dels lletraferits que, posats a fer a premiar un músic, abans de Dylan mereixia l’honor Leonard Cohen. I la més grollera i desafortunada de totes les desqualificacions, aquella brama que va obrir-se pas a la xarxa ahir mateix, assegurant que en Dylan havia reconegut que les seves lletres no eren de collita pròpia i que se li havia retirat el Nobel. Moltes més persones de les que podríeu pensar se la varen ben empassar la bola i, el que és pitjor, van sucar-hi pa amb fruïció en el suposat escàndol persones serioses i algunes fins i tot conegudes, perquè quan es tracta de remenar merda o de abatre un arbre tombat tothom s'hi apunta..


A la meva manera de veure, doncs, després de tot aquest rebombori qui no ha obert boca ha estat el propi Dylan i ja m’agradarà escoltar-lo i, tanmateix, comprovar si el proper 10 de desembre apareixerà per Estocolm a recollir el guardó i a pronunciar un discurs o cantar quatre paraules d’agraïment, com és tradició en la cerimònia del lliurament dels Nobel. L’home ja va deixar plantats els promotors del Princep d’Astúries o els del Pulitzer, quan aquests dos premis li varen ser atorgats el 2007 i el 2008, respectivament. De manera que ja hi ha precedents de fuites estratègiques, i la polèmica que tot just ha començat no sé si actuarà com a fre o com a incentiu. Tractant-se d’en Dylan tot és possible, però acabi com acabi la història, els mitjans en tindran durant temps un bon tros per fer bullir l’olla. I com que quan hi ha moguda es remou tot una mica, arrel de tot plegat algú ha relacionat aquest afer amb tot allò que es va arribar a dir quan a Raimon se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És cert que algunes de les crítiques més àcides que se li varen engaltar tenien més relació amb unes declaracions que varen caure molt malament en cercles sobiranistes, que no pas en si un cantautor, en definitiva un músic, podia competir o no amb escriptors professionals. En tot cas, pocs dels que varen fer barrila d’aquell fet van recordar-se’n de puntualitzar que el mateix organisme que va regalar una distinció tan preuada a Raimon, havia negat reiteradament i per motius polítics reconeguts aquest mèrit a l’escriptor en llengua catalana que més havia contribuït a la seva divulgació, en Josep Pla. I el que sap més greu de tot plegat és que tant Dylan, com Raimon, com el mateix Cohen si s’hagués donat el cas, no desmereixen en absolut d’arrenglerar-se amb els escriptors i poetes considerats de pura sang. 

dijous, 13 d’octubre de 2016

LA CAIGUDA DE LA FULLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 d’octubre de 2016)

● LA CAIGUDA DE LA FULLA.- Mentre va plouen al carrer, a l’exterior del vidre de la tribuna s’arrapen mosques borratxes de fred o d'avorriment; algunes ja han caigut al pedrís. Ara si que m’adono que la tardor ja la tenim dintre de casa i que l’ha encertat la dóna baixant la roba d’hivern i endreçant a dalt la d’estiu i temporada. Mira per on, tan llest que em penso, fa poc he après que de la roba que no és ni d’hivern ni d’estiu se li’n diu de temporada. I m’ha semblat molt escaient per referir-se a les peces que ni abriguen del tot ni et refreden. Tant de bo en tinguéssim un, de mot, que servis per classificar les persones de temporada, les que avui pensen blanc i demà negre... Qui sap si això que faig de repapiejar també en té la culpa la tardor, perquè quan llueix el sol enmig d’un cel blau no se m’acudeixen pas aquestes vagueries. Però la mala fama de la tardor no se la relaciona només amb la pluja ni amb el fred, sinó sobretot amb la caiguda de la fulla. I aquesta característica estacional que transforma els verd dels paisatges d’estiu en estampes marcides entre l’ataronjat i els mil tons de groc, fins encatifar de pàmpols secs els camins rurals i els passeigs urbans, té un encant bucòlic, tendre i melangiós insuperable. Quina llàstima que a aquesta estació se li hagi fet agafar por immerescudament, associant-la a la caiguda de la fulla com a metàfora o sinònim de decadència!

A la meva manera de veure, doncs, s’hauria de netejar de la imatge tardorenca la pàtina de tristesa que convida i estimula al desànim i a la deixadesa als mancats de defenses físiques o espirituals. Els més febles se senten amenaçats per aquesta brama perversa de la caiguda de la fulla i la debilitat els acaba anorreant en la soletat. Però la gent es mort tant a la tardor com a la primavera i, inclús durant l’estiu, estació en que tota cuca viu segons diu la fama. A qui li ha arribat l’hora, bona nit cargol que això no depèn de l'estació. També el mes de març té la seva llegenda negra: març marçot mata la vella a la vora del foc i la jove si pot... Bé, si voleu que us digui la veritat, aquesta reflexió d’avui se m'ha inspirat tot llegint una antologia de poesia sobre la tardor. Concretament, una de l’Antoni Català, que diu:

“Plou grisament i lleugera / i una gota, com els ulls, tenyeix de verd / una fulla que és com un cor i que es gronxa. / Cau la gota que fou cor com un plor / i regalima, i la fulla sense pes, / alleujada ja, es redreça. / Ara tu, envidreït, dius cor verd, / mirada verda, verd record, / i saps de la meravella de quan la gota i el cor / foren la mateixa cosa...”


Francament, mentre no pari la pluja i dubti entre si engego la calefacció o no, m’ha semblat que una divagació, per fugir de la mandra que fa embolicar-nos en aquest sac de porqueria política que empastifa els jutjats, ens aniria bé a tots plegats. Però sobretot no us deixeu menjar el coco amb aquest mantra de la caiguda de la fulla... 

dimecres, 12 d’octubre de 2016

UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 d’octubre de 2016)

● UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU.- M’agradaria saber quina és la gràcia que ha fet el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, per merèixer en solitari el Premi Nobel de la Pau d’enguany, més que no pas el comandant de les FARC. Segons el Comitè noruec que atorga aquesta distinció, el president se’l mereix “pels seus esforços decidits per finalitzar més de 50 anys de guerra civil”. I els de l’altre costat, que no s’hi varen esforçar igual o més en fer les paus? Perquè igual com és veritat que dos no es barallen si un dels dos no vol, també per fer la pau cal que les dues parts enfrontades hi estiguin d’acord en l’encaixada definitiva. Llavors, per què la medalla només s’ha penjat al representant d’una part? Com a mínim, es fa sospitosa la decisió del Parlament noruec. I encara canta més aquesta gasiveria, a la meva manera de veure calculada, quan la part que ha estat menystinguda ha encaixat el lleig amb elegància, fent com aquell que no se n’ha adonat, qui sap si per a no escantonar una pau massa tendra. Per tant, em temo que la decisió no ha sigut imparcial, innocent ni encertada, sinó que han pesat a favor del president colombià conveniències polítiques que tufegen.


No voldria pensar que els marmessors suecs del senyor Nobel, hagin tingut la barra de simplificar el conflicte colombià posant en una plata de la balança els bons i a l’altra els dolents. Perquè si aquest prejudici arnat hagués influït d’alguna manera en la seva decisió, caldria dir-los que en una guerra civil no hi ha àngels i dimonis sinó guanyadors i perdedors, i que tan pocavergonyes són els uns com els altres per haver arrossegat els seus seguidors a estomacar-se sense compassió. Si la guerrilla colombiana ha abaixat les armes, després de mig segle d’haver-les aixecat per conquerir el poder a sang i fetge en nom de la llibertat i la igualtat, és perquè ja en tenia prou de rebre garrotades sense que la victòria promesa ni s’entrelluqués. I si el president del govern s’ha avingut a asseure’s en pla d’igualtat amb la guerrilla, deixant-se tallar bocins sencers i humiliants de la seva capa, ha sigut perquè la resistència de les FARC no estava tan afeblida que s’anessin a arronsar d’un dia per altre i, per tant, per acabar d’una vegada només quedava pactar sobre la base que no hi hauria guanyadors ni vençuts. Quan es signa la pau en aquestes condicions, tinc la convicció que més que parlar de generositat s’escau atribuir-ho a pragmatisme. I si damunt el tauler de Colòmbia no hi ha hagut cap escat i mat, sinó que s’han fet taules, ¿per què només s’ha premiat amb el Nobel de la Pau a un dels dos jugadors? No em digueu que perquè els guerrillers havien vessat més sang i sembrat més dolor, ja que el govern i les oligarquies havien fet també més mal que la pesta al poble que feia costat als ideals de les FARC. Enmig de l’horror d’una guerra civil tothom fa el que pot per passar comptes amb el veí, l’amic i fins i tot amb el germà, i cada bàndol té carretades de fets vergonyants per amagar. Després d’una guerra civil és veritat que queden moltes fosses comunes per obrir i trobar els morts en va, però potser encara n’hi ha més de fosses on s’hi han enterrat tones de draps bruts i aquestes costen més de desenterrar. Per tant, a mi em sembla que hagués estat més encertat repartir el Nobel, per reblar la Pau de veritat. Aleshores sí que la cosa hagués acabat sense vençuts. Qui sap si els noruecs no s’ho han de fer mirar quan designen el guanyador del premi més polititzat de tots els que es donen, en memòria de l’inventor de la pólvora. 

LA PARAULA JUSTA PER FER-NOS ENTENDRE COM PENSEM, SENSE FERIR NINGÚ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 d’octubre de 2016)

● LA PARAULA JUSTA PER FER-NOS ENTENDRE COM PENSEM, SENSE FERIR NINGÚ.- Potser ningú millor que un escriptor per comprendre com n’és de difícil d’expressar-se sense aixecar queixes. Per molt que algú s’ho mereixi, rebutjo utilitzar la paraula per tocar-li el voraviu, trepitjar-li cap ull de poll, avergonyir-lo amb sarcasmes o venjar-me’n. He pujat en la creença que és pecat fer servir la paraula com a arma, malgrat a l’hora de la veritat no sé com evitar fer mal amb una paraula cantelluda que se m'hagi escapat de més. Sense paraules, les persones no podríem expressar el què pensem ni les nostres emocions i, per tant, són imprescindibles per conviure; però, ¿quantes vegades al cap de dia no ens penedim i ens maleïm per haver parlat més del compte, per no haver comptat fins a cent abans d’obrir la boca o, simplement, per no haver llegit dues vegades un escrit abans de publicar-lo? De ben segur, moltes més de les que voldríem. A mi, personalment, m’agrada més escriure que parlar, per la senzilla raó que escrivint sembla que pots escollir millor les paraules. Però, llamp me mau!, també t’hi enganxes els dits, sovint amb qui més greu et sap, i amb l’agreujant que si no hi ha una gravadora o un vídeo pel mig, les paraules se les emporta el vent mentre que d’un escrit sempre en queda rastre per comprometre’t una eternitat.


A la meva manera de veure, doncs, si s’és d’aquella mena de persones que no estan a gust fins que no han tret tot allò que porten al pap, encara que hi posin els cinc sentits sempre hi haurà algú que el que ha sentit o llegit el traurà de polleguera, sigui perquè té la pell molt prima, perquè és frare i pren candela o, simplement, perquè no ha entès ni papa del què hom volia dir. Arribat aquest cas, si qui ho ha dit o escrit és una persona com cal no té cap altra remei que, abans de ficar-se al llit, aclarir tots els malentesos causats per culpa de paraules mal enfilades o mal interpretades. I és que no n’hi ha prou amb procurar escollir les paraules perquè no facin mal, ja que la percepció de la maldat és molt subjectiva i aquella opinió, crítica o rèplica que hom pensa tan ben trobada, al receptor li pot fer el mateix efecte que un cop de roc a la panxa, un escarni a la cara o un menyspreu a l'amor propi. Per aquesta raó són tan importants els rescats de malentesos. Estic convençut que si tothom s’hi escarrassés amb una mica de generositat, malentesos que encenen tants de focs gratuïts s’aclaririen sense més conseqüències. Us confesso que jo hi pateixo quan, per no haver-me sabut explicar prou bé, desoriento el lector o li faig agafar un emprenyament de ca l’ampla. Ningú és perfecte i encerta la paraula precisa o el raonament més entenedor a la primera ni, sovint, després de donar-hi dues voltes; però l’únic que vertaderament importa per a no espatllar la convivència, el bon rotllo o la mateixa amistat és que a hom no li caiguin els anells per aclarir malentesos. Això sí, mai renunciant a parlar o escriure amb tota sinceritat allò que hom pensa. Però amb “finezza”, tan per tant. 

dimarts, 11 d’octubre de 2016

LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 d’octubre de 2016)

● LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.- Si aquesta afirmació la considereu assenyada haureu de convenir amb mi que tenim, a casa nostra, un panorama força desendreçat en matèria de tolerància. No fa pas gaire el cantant Raimón per una simple frase – “jo no sóc independentista” –, va haver de suportar els insults d'uns quants talibans sobiranistes, i ara mateix un home d’una integritat intel•lectual, personal i patriòtica com el conseller Santi Vila, es crucificat a cada cantonada de la xarxa social com si fos un botifler i un català de segona categoria. Per desgràcia, potser a contracor dels mateixos ciutadans, el cert és que el sentit de la democràcia que tenim en aquest país obliga a pertànyer a un bàndol o altre, més que per afirmar-se en les pròpies conviccions més aviat com la manera de posar en quarantena i ridiculitzar a qui tingui conviccions diferents o contradictòries. Afortunadament la violència està mal vista per defensar les idees, però insultar, menysprear o calumniar, en canvi, està a l’ordre del dia. Quan dir que “cal canviar les regles, no pas trencar-les”, es considera una heretgia i a qui ho exposa, per molt honorable que sigui, alguns que donen classes de democràcia i de lliure pensament li giren la cara, vol dir que la democràcia que practiquen i que ha de fer-nos guanyar, entre d’altres metes, la independència grinyola per més d’una frontissa. ¿Què no s’hauria de sentir avui, si visqués, el malaguanyat catedràtic Miquel Caminal, un dels intel•lectuals més compromesos amb el federalisme republicà? Qui sap si ja l’haurien penjat de la forca, com alguns mesquins pensen s’hauria de fer amb el conseller Santi Vila, simplement perquè té el valor d’expressar en veu alta el que més de quatre del seu propi entorn polític pensen i no gosen dir amb tanta claredat: que des de la màxima lleialtat sobiranista, en el procés cap a la independència demana al govern que no tiri pel dret unilateralment perquè ho considera un disbarat. La seva discrepància no és pas en quan al fons, sinó en quan a l’estratègia.


A la meva manera de veure, doncs, una democràcia no serà de qualitat mentre hom hagi d’anar en compte i pensar-s’ho dues vegades com ho diu, abans d’opinar sense embuts per por del què diran o com s’ho prendran. Un estadista que tenia el cul pelat de fer equilibris perquè tots els involucrats en l’atzucac polític del seu país diguessin la seva, el recentment mort Simon Perez, va dir: “tant optimistes com pessimistes respecte del final del conflicte entre jueus i palestins moriran, però els optimistes viuran millor. I ara anem per feina, que no hi ha temps per perdre si volem que el conflicte s’acabi”. Potser ens ho podríem aplicar respecte del procés. Jo no sóc, ja ho sabeu, cap fan de la CUP com ja ha quedat palès al llarg d’aquest blog, però no insultaria mai en Benet Salellas perquè hagi dit que continuaran cremant banderes i símbols monàrquics perquè aquesta és una pràctica històrica del seu partit antisistema, d’acord amb els estàndards internacionals de llibertat d’expressió. En tot cas no els votaré, perquè el seu discurs no em convenç, i si molta gent fa igual que jo ja s’ho repensaran per a no quedar-se més sols que la una. És la gràcia de la democràcia: que la discrepància no es tradueix amb males cares ni insults, sinó en vots. I si algú li balla pel cap la pregunta: “com et pot dir un govern que siguis obedient, si prèviament t’ha convidat a desobeir?”, ho ha de poder expressar sense por que l’endemà li diguin de tot o facin veure que no és dels seus. En una democràcia, cap persona que manifesti el que pensa honestament ha de patir bescantaments per la seva sinceritat. Amb l’excepció dels polítics corruptes, indignes i mentiders, trepa amb la qual no cal reprimir-se i se’ls hi pot dir el nom del porc sense manies. Parodiant en Gaziel, gosaria acabar aquesta reflexió amb una constatació que em sembla de pissarrí: “cada vegada que en una democràcia, des d’un polític a un ciutadà qualsevol practica la intolerància, l’estat democràtic s’encongeix i es perverteix”. 

diumenge, 9 d’octubre de 2016

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 d’octubre de 2016)

● EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.- Ben dinat a Saldes i després d’una migdiada ràpida, mentre les dones de la colla enceten una sobretaula i els homes passen figues, he agafat el meu cigaló i m’he assegut a contemplar un any més l’impressionant Pedraforca, avui sota un cel provocativament blau. M’ha envaït un d’aquells moments màgics en que pel cap es passegen assossegadament les idees, sense empentes ni impaciències de cap mena, com si tingués tot el temps del món per recrear-m’hi en pensar. No sé com, però una veueta des de dintre del caparró m’ha enfilat l’agulla de la reflexió que us proposo aquesta tarda: quin seria el Tribunal Constitucional que jo respectaria? Parteixo de la base que alguna fórmula d’arbitratge ha d'existir per decidir en última instància sobre les diferències de criteri en el desenvolupament i gestió de la convivència democràtica i, per tant, com a principal requisit exigible a aquest organisme arbitral, evidentment col•lectiu, és que els seus dictàmens siguin respectats i acatats per a tothom. Per aconseguir-ho, que jo sàpiga només hi ha un mètode infal•lible: que sobre la independència, neutralitat i prestigi professional dels membres de l'organisme no hi hagi ni una sola ombra de sospita. Evidentment, tractant-se d’una obra humana la perfecció desitjable no sempre és possible, però si no es fa tot el que calgui per aproximar-s’hi al màxim a aquest objectiu, enlloc d’acostar-nos a la perfecció, si voleu utòpica, cada dia n’estarem més lluny.

Que, a la meva manera de veure, és del que plora la criatura pel que fa a Espanya. Ja que és evident que si els membres del Tribunal Constitucional són designats a dit pels partits polítics, la presumpció de fer una feina tan delicada amb total llibertat i sense que el jec tibi per alguna costura, no suporta una anàlisi imparcial. Poden ser aquests àrbitres uns professionals impecables, inclús els més savis en la matèria, fins i tot podria admetre la seva absoluta bona fe a l’hora de dictar sentències, però el fet d’haver estat escollits a dit per part dels polítics, en funció de les quotes proporcionals a la seva representació electoral, entela la confiança en la imparcialitat. I aquesta qüestió és transcendental i no pas poca cosa, ja que precisament com a conseqüència del “factor humà”, ni que l’accés d’aquests àrbitres al Tribunal fos democràticament impecable, les seves sentències en la majoria dels casos no agradarien a tothom, malgrat s’acatessin i es respectessin formalment. ¿Què passa, però, quan la imparcialitat dels àrbitres està tacada i en entredit per causa del pecat original de la seva designació? Doncs que per ben fonamentades jurídicament que estiguin les seves decisions, sempre els que no hi estiguin d’acord s’empararan en aquest vici, en aquesta discapacitat congènita, per planta’ls-hi cara i cridar a la desobediència. I d’aquesta manera cap país democràtic pot tirar endavant. L’àrbitre ha de ser respectat, i per aquesta raó el poder executiu i la política en general han de renunciar, quan més aviat millor, al dret de cuixa sobre el poder judicial. El Tribunal Constitucional sorgit amb aquests principis, seria el que jo respectaria sense cap reserva. I quan més aviat es rectifiqui en aquest sentit, millor serà perquè la democràcia no faci figa... M’ha sortit rodona aquesta meditació inspirada pel Pedraforca i si voleu que ho digui clar, he quedat ben descansat. 

dimecres, 5 d’octubre de 2016

PROPOSTA DE REFORMA LEGISLATIVA EN INTERÈS DE LES PERSONES (1ª)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 5 d’octubre de 2016)

● PROPOSTA DE REFORMA LEGISLATIVA EN INTERÈS DE LES PERSONES (1ª)
A).- Quan el ciutadà recorre a la Justícia, n’espera una resposta clara i ràpida que resolgui el seu problema per sempre. Però sovint s’ha de mossegar els punys impotent davant l’ambigüitat de les lleis, que aprofiten els advocats per embolicar la troca en benefici dels seus clients i que, de ben segur, trobarien arguments per defensar les pretensions dels contraris, si fossin aquest els que paguessin la minuta. I tot plegat emparant-se en la mateixa norma legal, la qual cosa vol dir que la llei pot interpretar-se del dret o del revés. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, caldria que el poder legislatiu – des dels Parlaments als organismes competents -, es tragués la són de les orelles i parís unes lleis transparents i contundents, sense rebrecs on amagar-hi cap ou. Des del més elemental sentit comú, de tan en tant proposaré alguns exemples de normes que guanyarien molt en eficàcia si se les retoqués el que faci falta per evitar “interpretacions interessades” de part, suprimint les mitges tintes, els dobles sentits i els equívocs que massa vegades allarguen la resolució dels plets, fent feliços els advocats però desgraciades les persones que es refien de la Justícia, bo i portant un lliri a la mà.


Encara tendra l’explosió de Premià de Mar resulta que, pendent de confirmació oficial, el sinistre podria haver estat provocat. Si així fos, els perjudicats malgrat tinguin el seu pis assegurat i estiguin al corrent de pagament de les quotes, hauran d’esperar-se qui sap fins quan, potser anys i panys, per cobrar les indemnitzacions imprescindibles per refer avui les seves vides estroncades i començar de nou, si es refan del trauma. I tot perquè les asseguradores, enlloc de complir amb la seva obligació contractual amb els seus clients, primer iniciaran les investigacions per treure’n l’entrellat del responsable darrer del sinistre, per tal de rescabalar-se'n dels danys i perjudicis. I com que la culpa és tan negra, sobretot quan hi ha diners pel mig, que ningú accepta la responsabilitat per les bones, esperant que se li obligui judicialment a acceptar-la, els veïns de l’immoble que ha petat poden florir-s’hi a la tanda per cobrar els capitals que tenien assegurats en llurs pòlisses. A Manresa, un pobre home a qui una grua de la construcció li va ensorrar la casa es va morir quatre o cinc anys després de l’ensulsiada, a l’espera que la seva asseguradora localitzés el propietari de la grua. I a hores d’ara potser encara el busquen, mentre el perjudicat cria malves ¿No seria més lògic que l’asseguradora passés comptes primer amb els seus assegurats i, en cas que hi hagués tercers a qui repercutir els danys, els hi busqués les pessigolles després amb tranquil·litat? Doncs, no. Sembla que la llei permet allargar la liquidació del sinistre amb els assegurats directes, fins que no es localitzi i identifiqui el responsable final. “Aleshores, ¿de què em serveix l’assegurança si quan necessito els diners per aixecar el cap, em diuen que prengui paciència i m’hi posi fulles mentre els perdiguers de la Companyia busquen si el responsable és solvent o té assegurança?" Aquest és un cas clar en que la llei hauria de modificar-se en el sentit d’obligar les asseguradores a respondre de les seves obligacions amb els assegurats, amb independència que moguin cel i terra per intentar rescabalar-se del perjudici, si correspon. Aquesta modificació seria en interès de les persones (la part dèbil) i no, com passa ara que la llei protegeix les Companyies (la part forta). Si es pretén un món feliç i just, les regles de joc haurien de prioritzar el benestar de les persones, no pas el de les oligarquies. Sobretot quan les persones compleixen la seva part de les regles de joc i les oligarquies s’agafen a totes les lletres menudes possibles per retardar el moment d’afluixar la mosca, indiferents al patiment de les persones, que és el que està passant a Premià de Mar. Us sembla que tinc raó, o pixo fora de test? 

dimarts, 4 d’octubre de 2016

AMB HALOWEEN A LA VISTA, POLÈMICA ANUAL AL CANTO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 4 d’octubre de 2016)

● AMB HALOWEEN A LA VISTA, POLÈMICA ANUAL AL CANTO.- Torna Haloween i, com cada any, es reproduiran les polèmiques entre els defensors de les carbasses, les calaveres, els vestits de bruixot i la sang i fetge a dojo, i els que pensen que es tracta d’una festa pagana que s’inspira en l’espiritisme i en una concepció macabra de la mort, que no té res a veure amb la nostra cultura europea. A mes a més, algun sector cada vegada més nombrós de representants de l’integrisme catòlic, s’enfilaran de nou per les parets renegant per la generosa divulgació a través de tots els mitjans, en profit del consumisme a tota costa, d’unes costums que, en la seva carcamàlica opinió no aporten res de bo a la societat. Però tenen raó, els que hi estan en contra, només en una cosa: en els orígens pagans de tota aquesta moguda que ja es comença a notar als aparadors de les botigues atentes a la moda i als modismes festius. En temps molt reculats, els nostres avantpassats celtes amb la festa anomenada del Samhain acomiadaven la llum, la flaire i la calor de l’estiu amb sentiment i tristesa, resignats a una tardor que despullava de fulles els arbres i portava el fred i la foscor. Hom creia que la nit del primer de novembre, els morts dels cementiris sortien de les tombes, fosses o caixes per donar un tomb pel món dels vius, als quals sense pretendre-ho feien por i més aviat provocaven el seu rebuig. Per aquesta raó els celtes i altres cultures es disfressaven perquè els morts no els reconeguessin i se'ls emportessin, penjaven naps en forma de calavera per allunyar els difunts ressuscitats per vint-i-quatre hores .

A la meva manera de veure, en canvi, potser no en tenen tanta, de raó, els que menyspreen i bescanten el haloween només argumentant que es tracta d’una tradició importada de Nord-Amèrica, que arracona les tradicions autòctones de les castanyes i els panellets. Però en ple segle IX, molt abans que se’n sentis a parlar dels ianquis i de les seves fantasies eixelebrades, l’església catòlica dedicà el primer de novembre a dia de Tots Sants, per cristianitzar els ritus pagans. Precisament halloween significa vigília de tots els sants (all hallows eve), per tant qui sap si no hauríem de replantejar-nos algunes qüestions al respecte. Tampoc en tenim, de raó, els catalanets quan titllem tota aquesta gresca de calaveres i carbasses de tradició forastera, ja que sense anar més lluny la gent de la Cerdanya, i potser d'altres indrets també, feia rituals semblants als propis del halloween més castís. Una àvia de Bellver, per exemple, recordava l’any passat en una carta al director d’un diari nacional, que “de petita al seu poble posaven dues carbasses amb una espelma a dintre, a la porta del cementiri per tal de conjurar els mals esperits i protegir la mainada de la xerinola orgiàstica dels difunts, per si de cas”. Tanmateix, es té constància que a tombar del segle XIX, a moltes cases de pagès els nens feien forats a les carbasses imitant carotes, i les penjaven a les finestres i façanes com a protecció contra les entremaliadures dels morts burletes. Venja’m si el halloween dels pebrots acabarà tenint arrels catalanes! Els que en viuen de la moguda, tant se val, aquesta possibilitat no els farà fred ni calor: al cap i a la fi ells faran agost en ple novembre d’una manera o d’una altra, ja sigui envoltats de carbasses, moniatos, castanyes i algun panellet, si el preu no pica.