**** REBOST
DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge
17-05-2015 – DEIEM AHIR...
DE L’ESTAT
DEL BENESTAR, A L’ESTAT DE LES RESTRICCIONS
(publicat el
4 de novembre 2011)
La
ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que
repeteix tants els gags que aquests ja no fan gràcia; com si els còmics que
acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea
d’aquest teatre nacional espanyol, s’hagués tornat ensopida o estúpida. Que no
s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular també des de
la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de claca - llogada per
neutralitzar els intents del galliner de sabotejar la representació -, que està
escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran
gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més
insistents, que venen del galliner. Tot el teatre, doncs, pot acabar esclatant
d’indignació, si els còmics i l’empresa no es posen ràpidament les piles, el
dia que la gent de la platea se senti identificada amb els crits de protesta
procedents del galliner.
Ja sé que la
“parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la
realitat que es viu a aquest país quan el teló de la representació teatral que
s’anomena “campanya electoral”, s’ha aixecat aquesta mitja nit. Durant quinze
dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, en qui treu més drapets
al sol als còmics de la competència i en qui se’n surt millor fent empassar al
públic rodes de molí. La competició per aconseguir la programació del teatre
per a la pròxima temporada no es tracta, precisament, d’uns Jocs Florals sinó
que és una guerra, en la qual tot sembla està permès. Bé, de fet, tot estava
permès fins fa poc, fins que des de l’11-M s’han colat al teatre, okupant el
galliner, un grapat de gent emprenyada amb raó que planta cara als còmics,
exigint que l’obra carca i passada de moda que es reestrena, sigui reemplaçada
per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics d’aquest teatre
venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de
memòria. I si alguna vegada vol debutar una companyia nova amb pretensions renovadores,
l’establishment teatral juga fort i a vegades brut perquè tot quedi en un
simple maquillatge del guió clàssic i convencional.
Adés, des del darrer onze de maig, el públic
majoritàriament jove que omple el galliner exigeix a les patums de la faràndula
que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus.
Però els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial,
decidiren que no es pot permetre que quatre esvalotats rebentin una re-presentació que els ha permès
de viure com uns reis, a ells i a llurs famílies, tant la directa com la
política, des de qui sap quan. Per tant, ordenaren a tots els conserges i
personal de seguretat del teatre que barressin el pas a la patuleia i que no
se’ls hi vengués ni una entrada. I si no se’n surten, ja us asseguro que
manaran que es desallotgi per la força el galliner sense cap escrúpol. És el
guió de sempre, com el del Juan Tenorio. Però potser ara no se’n sortiran tan
bé, perquè la nova generació d’indignats no són manxols i més d’una escaramussa
no es podrà evitar; tanmateix, el problema de veritat es que a la colla del
galliner s’hi vagi infiltrant púrria que contamini de violència un moviment
civil i pacífic de protesta.
És cert que l’obra ja està cascada i que cada
dia enganxa menys públic, però aquesta manca d’empatia amb l’argument suplia amb una bossa de caramels marca “estat
del benestar”; fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany
l’empresa teatral ha dit prou. - “Així no podem seguir, perquè les misses no
donen per tants caramels i crispetes, ja que a caixa en surt més del que hi
entra”. Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que suprimir
els caramels a corre-cuita, i la parròquia acostumada al benestar que es
respirava entre les quatre parets del teatre, ha hagut de renunciar a privilegis
que, malgrat no els podien pagar amb el que recaptaven per taquilla, els còmics
en nom de l’empresa prometien que les llaminadures serien per sempre. Per
aquesta aixecada de camisa, la indignació que rebenta el galliner està arribant
a la platea, i que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat
d’ensibornar dels còmics. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla
passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de les restriccions”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada