Follow by Email

diumenge, 17 de maig de 2015

DEIEM AHIR: "DE L'ESTAT DEL BENESTAR AL DE LES RESTRICCIONS" (publicat 4/11/2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● diumenge 17-05-2015 – DEIEM AHIR...
DE L’ESTAT DEL BENESTAR, A L’ESTAT DE LES RESTRICCIONS
(publicat el 4 de novembre 2011)

            La ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que repeteix tants els gags que aquests ja no fan gràcia; com si els còmics que acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea d’aquest teatre nacional espanyol, s’hagués tornat ensopida o estúpida. Que no s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular també des de la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de claca - llogada per neutralitzar els intents del galliner de sabotejar la representació -, que està escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més insistents, que venen del galliner. Tot el teatre, doncs, pot acabar esclatant d’indignació, si els còmics i l’empresa no es posen ràpidament les piles, el dia que la gent de la platea se senti identificada amb els crits de protesta procedents del galliner.
            Ja sé que la “parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la realitat que es viu a aquest país quan el teló de la representació teatral que s’anomena “campanya electoral”, s’ha aixecat aquesta mitja nit. Durant quinze dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, en qui treu més drapets al sol als còmics de la competència i en qui se’n surt millor fent empassar al públic rodes de molí. La competició per aconseguir la programació del teatre per a la pròxima temporada no es tracta, precisament, d’uns Jocs Florals sinó que és una guerra, en la qual tot sembla està permès. Bé, de fet, tot estava permès fins fa poc, fins que des de l’11-M s’han colat al teatre, okupant el galliner, un grapat de gent emprenyada amb raó que planta cara als còmics, exigint que l’obra carca i passada de moda que es reestrena, sigui reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics d’aquest teatre venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de memòria. I si alguna vegada vol debutar una companyia nova amb pretensions renovadores, l’establishment teatral juga fort i a vegades brut perquè tot quedi en un simple maquillatge del guió clàssic i convencional. 
Adés, des del darrer onze de maig, el públic majoritàriament jove que omple el galliner exigeix a les patums de la faràndula que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus. Però els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es pot permetre que quatre esvalotats  rebentin una re-presentació que els ha permès de viure com uns reis, a ells i a llurs famílies, tant la directa com la política, des de qui sap quan. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat del teatre que barressin el pas a la patuleia i que no se’ls hi vengués ni una entrada. I si no se’n surten, ja us asseguro que manaran que es desallotgi per la força el galliner sense cap escrúpol. És el guió de sempre, com el del Juan Tenorio. Però potser ara no se’n sortiran tan bé, perquè la nova generació d’indignats no són manxols i més d’una escaramussa no es podrà evitar; tanmateix, el problema de veritat es que a la colla del galliner s’hi vagi infiltrant púrria que contamini de violència un moviment civil i pacífic de protesta.

És cert que l’obra ja està cascada i que cada dia enganxa menys públic, però aquesta manca d’empatia amb l’argument  suplia amb una bossa de caramels marca “estat del benestar”; fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany l’empresa teatral ha dit prou. - “Així no podem seguir, perquè les misses no donen per tants caramels i crispetes, ja que a caixa en surt més del que hi entra”. Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que suprimir els caramels a corre-cuita, i la parròquia acostumada al benestar que es respirava entre les quatre parets del teatre, ha hagut de renunciar a privilegis que, malgrat no els podien pagar amb el que recaptaven per taquilla, els còmics en nom de l’empresa prometien que les llaminadures serien per sempre. Per aquesta aixecada de camisa, la indignació que rebenta el galliner està arribant a la platea, i que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat d’ensibornar dels còmics. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de les restriccions”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada