AL GUINYOL NACIONAL, DE MOMENT NO LI AFECTA LA CRISI

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 de juny 2020)  

            El teatre de putxinel·lis en que s’ha convertit aquest país, des que els polítics han profanat l’essència de la democràcia - les seus parlamentàries, en teoria dipositàries del poder del poble, transformades en safaretjos públics – té l’espectacle assegurat per vàries temporades, mentre s’hi estrenin pràcticament cada dia sainets i vodevils que competeixen per optar al dubtós honor de ser declarats el més esperpèntic i fastigós del mes. Però, el problema és que tot aquest repertori de teatre arnat i de pacotilla desvia l’atenció dels actors que es presten a aquestes escenificacions barroeres i estrafolàries, de representar el paper d’autèntics diputats que els pertocaria i pel qual se’ls paga: fer lleis perquè la vida dels ciutadans que representen es desenvolupi sense sobresalts de cap mena; perquè hi hagi feina per a tothom que vulgui treballar i cases on viure dignament; perquè no faltin escoles i universitats per qui vulgui estudiar, ni biblioteques ni teatres per qui estimi la cultura, ni presons on s’hi rehabiliti i no serveixin als interns per treure’s un màster en delinqüència; perquè es disposi d’una xarxa sanitària d’excel·lència, amb capacitat suficient per investigar; perquè la justícia sigui independent, ràpida i intolerant amb la reiteració dels delictes, recolzant-se en una policia judicial i no política ... En fi, uns polítics que bolquessin els seus esforços no en rivalitzar fent monòlegs, a vegades escatològics quan no tenyits d'odi, sinó enraonant amb tothom perquè l’engranatge administratiu rutlli ben greixat per l'empatia i la solidaritat. La llàstima és que tenim la desgràcia que els nostres polítics sempre han tingut massa debilitat per fer de comediants mediocres més que no pas pel treball seriós. I la criatura no plora d’ara, no, que aquesta mania per sobreactuar ja ve de lluny.

El repertori que avui tenim en cartellera no és gens edificant, ja que a més de fer ferum de corrupció, tot sovint apareixen brots d’imbecil·litat i de cretinisme: els protagonistes de la programació setmanal són un antic monarca putero i desfalcador, que els diputats pretenen esbudellar mitjançant una comissió d’investigació; un ex-president de govern que han deixat amb el cul a l’aire uns papers secrets del contraespionatge nord-americà, que el situen com responsable d’haver manegat terrorisme d’Estat; una diputada catalana que la fiscalia creu tenir-la enganxada per suposada malversació – calderilla en comparació al botí del monarca - i que per ésser processada, ja que s’acull a l’aforament reglamentari, és necessita l’autorització de la majoria de diputats perquè la justícia pugui imputar-la. I finalment, com exemple de cretinisme i poca-soltada més destacada de la setmana fins ara, la pretensió de l’ultra-dreta que tots els diputats, abans de pujar al faristol, siguin sotmesos a un control de drogues. Maria Santíssima, en quin país hem de viure! A més a més, amb cada nova obra que estrenen s’hi recreen tant com poden, i la fan durar i durar mentre el públic no s’avorreixi, i si algun dia la retiren de la cartellera perquè ja se’n donen vergonya de repetir cada dia les mateixes parides, en qualsevol moment la poden reprogramar si veuen que poden acabar-li de treure suc en l'escena electoral.

El sainet que protagonitza el monarca, per exemple, és dels que més agraïts per un públic sempre disposat a riure-se’n de les misèries de les seves institucions però que darrerament ja dona pistes d’estar-ne més que fart d’uns guionistes incompetents que no saben posar-hi punt final al vodevil perquè s’entrebanquen amb la pedra de la “inviolabilitat”. Si el l’escena final es deixés en mans de la platea, i ja no diguem si fossin els del galliner, ja estaríem al cap del carrer de l’únic desenllaç possible: d’acord que a un rei constitucional que regna però no governa, sigui raonable que no puguin demanar-se-li responsabilitats pels actes del seu govern que com a cap d’Estat ha de ratificar per força, però de totes les martingales comeses com a ciutadà-monarca – tràfec d’influències o evasió fiscal -, n’ha de respondre personalment. I aquí s’hauria acabat el bròquil! En quan a en Felipe Gonzalez, què voleu que us digui? Tothom té la seva opinió sobre què va passar amb allò dels Gal i fa temps que cadascú va adjudicar la cèlebre X a qui creia corresponia; el que passa és que aquest assumpte que ja es va tancar en fals en el seu moment quan la identitat del capo es va parar d’investigar i els dos testaferros condemnats per cobrir les aparences d’ètica, varen passar a la cangrí menys dies que l’Urdangarin. No se’n traurà res més, doncs, de remenar aquesta merda, llevat de desgastar tant com es pugui el partit que governa, debilitant-lo quan més hauria d’estar en forma per liderar o coordinar la reconstrucció econòmica i social d’un país desfet per la pandèmia. I pel que fa a la proposta de controls de droga als diputats, potser seria més prudent i assenyat que uns quants polítics hiperventilats passessin un test de suficiència intel·lectual abans d’ocupar un escó d’un parlament democràtic.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – dinovena dosi

Diumenge, 20.-

Encara estava assaborint l’èxit de l’assemblea d’ahir, quan cap allà les quatre de la tarda s’ha presentat en Climent a la rectoria com si ahir no hagués passat res, acompanyat dels dos amics de qui m’havia parlat: dos homes que m’ha presentat com antics soldats republicans exiliats, que estan de pas per buscar escorrialles de la seva família, de la qual varen perdre’n la pista en fugir per cames de la repressió en acabar la guerra civil. Els he fet passar al despatx petit, perquè mossèn Joan encara feia a la sala gran les darreres becaines de la seva sagrada migdiada. Després d’acomodar-los com he pogut en un espai reduït, he tret una ampolla de conyac que vaig comprar expressament, per si de cas, i quatre gots que he deixat damunt l’escriptori perquè cadascú se’n servís la ració que volgués. En Climent, ha plantejat amb la mauleria que darrerament gasta, que el motiu de la visita era que conegués el testimoni directe d’uns tipus que parlen del seu exili, com si visquessin en el paradís. –“En Climent sempre exagera, ja el deveu tenir calat que tot s’ho pren a tall de conya – va dir el més vell dels visitants, dirigint-se a mi. - No vos ho cregueu pas això del paradís, senyor. Simplement passa que allà on ens hem estat, Tabrilde, el pols de la vida és distint del que esteu acostumats aquí. I res més! Els nostres governants s’escarrassen en eliminar totes aquelles pells de plàtan que poden fer relliscar les bones relacions entre les persones i, a canvi, potenciem el plaer impagable de que tots ens sentim persones útils i quasi indispensables, per damunt de qualsevol altra consideració”. En Climent intervingué de nou, arrambant l’aigua cap al seu molí i posant una mica de zitzània, de passada: - “Mossèn, en aquell paradís no hi són ben vistes les sotanes ni els hàbits de cap classe, oi que no Soria? Ràpidament li va picar els dits el foraster interpel·lat, que m’ha semblat un home molt sensat i segur de les seves conviccions, malgrat les expressés pel meu gust, amb massa parsimònia, qui sap si calculadament desapassionades: - “Per favor, Climent, no t’emprenyis, però admet que existeix una experiència anomenada Tabrilde et fastigueja, encara que després de tants dies d’explicar-te en què consisteix, no acabo d’entendre el per què del teu rebuig.” I dirigint-se a mi, ha afegit: - “Senyor, a Tabrilde no es menysté cap creença, ans al contrari, allà es pensa que tothom és lliure de creure en el Déu que vulgui, declarar-se agnòstic o ateu malfiat, sempre que aquests sentiments se’ls mastegui cadascú tot solet. D’aquí ve que no tinguem ni sacerdots, ni cultes, ni rituals de cap tipus. Cadascú és lliure, tal com li dic, de comunicar-se amb Déu des del propi cor, sense intermediaris ni traductors. Per aquesta raó, tampoc necessitem aixecar temples. A quatre passes de les nostres llars hi han boscos amb arbres d’arrels centenàries, que respectem com a lloc sagrat i on ens retirem quan hem de menester meditar o resar”. Es veu que els primers residents i fundadors de Tabrilde, que segons vaig deduir es troba en algun lloc mig perdut d’Amèrica del Sud, procedien de societats europees on habitualment es mortificava, anorreava i matava en nom de la religió o del credo. Per aquesta raó, no volgueren permetre que ningú allí  s’apropiés de cap Déu per convertir-lo en mer instrument de llurs conveniències o com empara de roïns revenges. Li he preguntat com enfocaven la qüestió del més enllà de la mort, perquè és quelcom que, particularment, sempre m’ha intrigat com ho veuen des d’altres creences, i el tal Soria m’han contestat amb una naturalitat sorprenent: - “A Tabrilde, la mort constitueix el final inevitable i natural del trànsit de l’home per la terra. Després de la mort, el cossos es converteixen en esperits bons que procuren pel bé dels que han deixat, reencarnant-se en els seus nous fills. Creiem, a l’inrevés del que prediqueu els capellans d’aquí, que no naixem segrestats i empastifats per cap pecat original, sinó envoltats de benediccions saludables i manses. Per aquesta raó no permeten que els cossos dels morts se’ls mengin els cucs, sinó que els cremem quan encara no han perdut tota l’energia i els embolcallem en pires de llenya procedent del bosc sagrat, deixant que el vent escampi senzillament les cendres cap allà on li sembli”. Em feren tant d’efecte les seves explicacions, que la meva primera reacció fou servir-me d’esma dos dits de conyac, circumstància que va aprofitar en Climent per mofar-se’n: - Què, mossèn, no se l’esperava aquesta, oi? Els he confessat, francament, que mai havia escoltat unes teories tan fantàstiques ni exposades amb tanta fermesa com ho feien ells; però, que suposant que existeixi aquest misteriós Tabrilde, jo des de la meva formació ortodoxa, pragmàtica i fatalista de la vida ho considerava força improbable. - O sigui que també li sembla una utopia top plegat, no és així? – va saltar en Climent, sense donar-me temps per acabar el meu raonament. I és que mentre jo procurava no ofendre els convidats fent massa evident el meu escepticisme, en Climent que no té tanta delicadesa ni pèls a la llengua s’havia obstinat a fer-los la guitza posant-me a mi per entremig de cunya, possiblement per divertir-se amb les meves reaccions: - “Les coses mai poden ser tan perfectes com pretenen aquests, mossèn. Però no he aconseguit descobrir-los el truc i per això he volgut que els conegués vostè, per si era capaç de veure’ls-hi el llautó”. Aquesta vegada va ésser el més vell dels forasters qui va rebatre’l, fent palès que ja començava a estar una mica fart de les seves xanxes: “No et pensis, Climent, que fent el pallasso ens trauràs de polleguera. Deixant de banda que no sé si parles per parlar o vertaderament reflexiones el que dius, que jo diria que no pas gaire, en qualsevol cas t’asseguro que Tabrilde existeix, i és tal com l’hem explicat. Potser siguem els més indicats per acreditar-ho justament ara, ja que podem comparar el pa que s’hi dóna a ambdues bandes. Allà som persones lliures, malgrat tinguem deures i responsabilitats com tothom, però sabem que sempre farem quelcom de profit per a la comunitat i que mai serem tinguts per un destorb ni per un drap brut. Si ho penses una mica, això sol ja compensa de sobres, sobretot comparat amb vosaltres que quan no serviu per pencar i produir esteu llestos perquè us convertiu en un zero a l’esquerra. I en quan al que deia el company sobre les creences en general, us confesso que quan vaig arribar-hi, a Tabrilde, era un descregut, que arrossegava penjada a l’esquena una motxilla plena de mil i una putades que vaig empassar-me aquí, en nom de Déu. Però quan vaig pogué decidir quins déus i cels em feien més peça, vaig descobrir el relaxat que et quedes podent-te dirigir a un Déu sense rostre, ni etiqueta, ni torracollons per entremig que pretenguin tenir el dret a interpretar en exclusiva els deus manaments. A mi, els que em predicaven aquí de petit, suposo que del mateix ramat que vostè, senyor, em van convertir en una mula tossuda i guita. I en quan al mal dit misteri del més enllà, pel que us interessàveu abans, he de dir-vos que l’entenc molt més bé tal com s’explica a Tabrilde, que no pas com m’ho engargamellaven de petit els capellans com vós. Només hi ha una pregunta que us voldria fer, amb tot respecte: ¿no el raca gens, senyor, que aquest Déu creador, protector o com li vulgueu dir en el qual creieu, permeti que es massacrin o morin de misèria criatures innocents, abans d’haver tingut temps ni de tastar la vida? En fi, allà les coses són tan diferents de com les amaniu aquí, que allò no es pot entendre sense haver-hi estat”. En Climent el va interrompre agafant-lo pel mot, a tall de broma: - “Doncs fem-ne la prova! Jo m’ofereixo voluntari per acompanyar-vos i passar-hi una temporadeta per fer-me’n càrrec de primera mà”. El més jove, anomenat Brisa, va ser qui va parar-li els peus aquesta vegada, i malgrat la correcció de la rèplica el to de veu fou enèrgic i sec: - “És impossible, això que demanes. Ja t’ho vaig deixar clar l’altre dia: si permetéssim la visita indiscriminada de forasters, arribaria un dia que Tabrilde esdevindria una comunitat insostenible i ingovernable. Però no pateixis, es poden reproduir Tabrildes a qualsevol altre indret del món, aquí mateix si us jo proposeu”. Malgrat encara ens hi vam passar més d’una hora fent-la petar, el més destacable de la conversa ho acabo de resumir. En acomiadar-nos, els hi he desitjat bona sort i a en Climent li he agraït, amb un copet a l’espatlla, la vetllada que m’havia regalat. Mossèn Joan m’ha preguntat de seguida que han escampat la boira, què hi fèiem tanta estona tancats al meu despatx. Li he donat la primera excusa que m’ha acudit; però, malpensat de mena, m’ha repetit la seva lletania preferida: - “Recorda, Josep, que de cap manera permetré que a la rectoria, quatre galifardeus hi vinguin a conspirar.”

QUANTA GENT DEU QUEDAR QUE NO HAGI VIST MAI EL MAR?

No em veuria pas amb cor d’aventurar una resposta, però diria que molt poca gent no sap com és el mar, encara que sigui desde la pantalla de la televisió. Potser la pregunta, doncs, l’hauria de reformular en el sentit de: quants catalans no s’hi han remullat mai, encara que només sigui tímidament el panxell de la cameta, al mar? Avui, que acostar-se a la platja sembla haver-se convertit en el desideràtum dels ex-confinats, qui sap si perquè el mar s’associa amb la llibertat de moviments. De fet, però, són molts els que s’hi han ofegat darrerament, sobretot a la nostra mar mediterrània, fugint de la fam o de la guerra instal·lada permanentment als seus països d’origen cap a una utòpica llibertat, que la majoria de les vegades acaba en tragèdia, sigui perquè hi naufraguen en l'intent o perquè en tocar terra de promissió troben massa sovint que han canviat pets per merda.

           Jo me'n recordo de quan vaig descobrir per primera vegada el mar, fou acompanyant un dia el meu oncle Tomàs a pescar a la desembocadura del riu Fluvià al delta de sant Pere Pescador. Va ésser només una entrellucada puntual que, francament, a penes em va fer efecte perquè jo estava més pendent de les bellugadisses dels peixos que l’oncle tirava al cove, que no pas del paisatge. Per tant es por dir que la primera vegada que m'ho vaig fer amb el mar ja tenia els disset anys que, en companyia de tres amics d’institut vàrem anar a passar a la costa un xafogós dia d’estiu. Arribarem a Roses, des de Figueres, amb el cotxe de línia de la Sarfa, i quan vaig veure des de la platja gran aquell bé de Déu d’aigua que es perdia a l’horitzó i em desbordava la mirada, em va envair el cos una mena d’eufòria que em va engrescar a convèncer els meus amics a emprendre una aventura llogant un patí de pedals, per fer una travessa arran de costa. Els meus amics s’hi varen apuntar de seguida perquè el dia era tan clar que hi convidava, i el més ganàpia de tots quatre, en Marius, que sempre presumia de coneixements mariners perquè passava una quinzena de vacances cada any a la platja amb els seus pares, va proclamar-se capità. Altrament, de tots quatre era el que sabia nedar amb més estil i seguretat. En canvi jo, ho feia amb la inseguretat d'un gos petaner.

         L’aventura consistí en anar des del centre de la badia fins a la cala Canyelles Petites, que ja era una bona tirada, tornant-nos dos als pedals mentre els altres preníem el sol com sargantanes, tombats a la carcassa del patí. L’aigua estava plana i la brisa era suau, de manera que aquella temeritat - quatre en un patí i dos sense pràcticament saber nedar, va acabar sense conseqüències desagradables, llevat d’una torradora de ca l’ample que la mare va rebaixar-me al vespre, amb tovalloles xopes de vinagre. Ara que en faig memòria d’aquella facècia, m’adono del disbarat que vaig fer el dia que m’estrenava com amic del mar; però, malgrat sóc una mica caguetes, inexplicablement no vaig tenir por de tirar pel dret. Potser és que m’havia encaterinat del mar des que el vaig veure i me'n vaig refiar que no ens faria prendre mal, i des d’aleshores hem mantingut un idil·li constant; no li he fet el salt ni quan deien que no era bo remullar-t’hi per damunt del llombrígol, a partir de certa edat. El poeta Vinyoli, que mantenia un amor platònic amb el mar, va escriure una cosa tan senzilla com profunda, que cada cop que la rellegeixo flipo: “Ser vell de veritat vol dir saber estar sol. Estalvia’t gemecs i fes més ample el mar...”

Però quan se’m posa la pell de gallina és quan escolto aquella havanera en que un vailet li pregunta a un vell pescador: “... digues-me tu que hi has estat, / com és aquell teu mar? / El mar és bo, el mar és blau / el mar és calma i és temporal ...” Si mai sabeu d’algú que no hagi vist mai el mar, m’ofereixo voluntari per fer-li de pigall. Em sembla que encantar-se a mirar el mar, assegut a la sorra o a l’escullera, és una d’aquelles sensacions úniques i tendres que et fan creure que la vida val la pena de viure-la. Cap recepta millor, de veritat, per asserenar els ànims i refer-se de la migranya després d'una pandèmia. Però assegureu-vos que el dia sigui assolellat perquè si està lleganyós com avui encara us posarà més melancòlics.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – divuitena dosi

Dissabte, 19.-

No he volgut anar-me’n a dormir, encara que ja toca, sense anotar les vivències d’avui, ara que les tinc fresques. A primera hora del matí he anat a l’hospital, aprofitant l’ocasió per resumir a tia Amada la visita d’ahir a la mare de Neus. M’ha contestat que ja s’ho veia venir sense donar-li importància, sonada que no m’esperava i el que m’ha sorprès més ha estat el comentari enigmàtic final: - “No es preocupi més per la nena, mossèn, que ja no quedarà desemparada”. L’he trobat tan optimista i positiva comparat amb el seu abatiment d’abans d’ahir, que m’he tranquil·litzat una mica pensant que m’he estalviava una escena que em temia inevitable i esgotadora. A dos quarts de vuit del vespre, finalment, al local més espaiós de que disposa la parròquia per fer reunions, un grup força nombrós de sindicalistes i d’acomiadats de can Morell s’han reunit amb la gent del Centre. Feia goig el local, la veritat sigui dita, malgrat s’ha quedat gent dreta perquè els he obligat a oblidar-se d’ocupar l’església, posant-me farruc. A més a més, per precaució he tancat la porta d’accés des de la rectoria perquè no acabessin colant-s’hi passant per la sagristia. En Climent i la Juana, doncs, no han tingut altre remei que conformar-se amb la meva decisió, però s’han afanyat a rebre’m amb un somriure d’orella a orella més fals que un duro sevillà, seguint-me la corrent més que per fer-se perdonar les darreres humiliacions i mocs que m’han clavat a dojo durant tota la setmana, suposo que per tornar-me-la. En Climent, ha mogut fitxa demanant-me amb sornegueria permís per prendre la paraula, després que jo encetés com sempre la reunió resant el parenostre i l’avemaria marca de la casa: – “Tal com vàrem acordar – no se n’ha pogut estar des de bon començament de posar-me el dit a l’ull per tocar-me el botet - el mossèn va signar en nom del Centre l’escrit de suport a la reclamació a la inspecció de treball perquè s’investiguin a fons els comptes de la fàbrica i es declari que la crisi no és més que una falsa excusa per justificar una esclarissada dels obrers que consideren mantes i busca-raons”. Un dels xicots més desperts, el va interrompre amb una observació de pissarrí: - “I si la inspecció se la passa pels dallonses aquesta denuncia, llavors què farem?” En Climent, ho admeto, ha reaccionat ràpid i sobri, però pel meu gust un pèl enigmàtic: - “Això és impossible que passi, perquè tenim qui ens ho vetllarà des de dins estant, precisament per evitar que l’expedient quedi colgat de papers, dintre d’un calaix o dalt d’un armari”. Jo he intentat raonar si no seria més apropiat, per part del Centre, analitzar primer els arguments de cada part en conflicte i després debatre com es podrien acostar les posicions sense necessitat de crispar més els ànims. En Climent, però, ha defensat panxa enlaire la confrontació i no m’han agradat, particularment, els arguments de què s’ha valgut per intentar desqualificar-me: - “Que li prenguin el lloc de treball és el més dur que li pot passar a un obrer, mossèn; encara que vostè no ho pugui entendre perquè té la ronyonada ben coberta. Quan uns acomiadament es volen imposar per la força, la gent s’escalfa i reacciona, com és lògic, defensant-se des del carrer amb l’única arma que els hi queda: les ungles i les dents”. M’he adonat que tothom estava pendent de la meva rèplica, i com que ja anava calent no m’he resignat – conscient que es tractava de lluitar pel lideratge - a representar un trist paper de convidat de pedra, disposat a beneir tot el que s’acordés perquè sóc un bonifaci. Per tant, els hi he endinyat la meva, sense deixar-me enjovar: - “Jo considero que el Centre que jo vaig endegar no tenia per objectiu atrinxerar-se per intervenir en cap batalla, sinó que la nostra preocupació havia de ser estudiar els esdeveniments, prenent consciencia de tots els punts de vista i, amb el cap fred, d’aportar-hi una perspectiva el més objectiva possible. I només un cop feta aquesta anàlisi prèvia, condemnar o denunciar sense reserves els abusos de drets i les irregularitats, si es comprovessin a bastament”. La Juana s’ha aixecat, de seguida, en defensa dels arguments d’en Climent, convençuda que la seva influència sobre un auditori en principi addicte i incondicional, en demanar que es votessin immediatament les dues propostes que hi havia damunt la taula, la d’ells dos i la meva, faria decantar la balança del seu cantó. Aleshores m’ha vingut com en una inspiració, no sé si divina o diabòlica, el rampell d’arrabassar-li tot el protagonisme a una sorpresa Juana, agafada a contrapeu quan ha vist que no solament m’adheria a la seva proposta de votació, sinó que m’avançava a demanar que els que estiguessin conformes amb el meu plantejament alcessin la mà com jo. Tot seguit es va comprovar, a simple vista, que més de la meitat amb escreix dels assistents tenien el braç alçat, reconec que en resposta mimètica al meu gest. En Climent va dissimular la irritació mossegant-se la llengua, i renunciant a recomptar el braços enlairats, traient importància a la seva inesperada derrota, tot bugonant: - “No se’n parli més, mossèn, ho farem a la seva manera”. Encara no les tinc totes, després de guanyar-los el pols. Quan hi penso, tinc claríssim que he imposat el meu criteri gràcies només a l’oportunisme d’un gest arriscat, en el moment oportú. Si hagués deixat fer a la Juana, molt probablement el resultat hagués estat a la inversa. Per aquesta raó, suposo que els ha hagut de coure molt que guanyés la partida utilitzant les seves mateixes tracamanyes; però, aquesta victòria pírrica tard o d’hora, n’estic segur, la pagaré cara. Ara bé, reforca de pallanga!, m’agrada haver-los passat una mà per la cara! No puc pas amagar-me’n, malgrat no sigui caritatiu.

DARRER APUNT AL DIARI D’UN CONFINAT (93è dia) – ATRAPATS DE QUATRE POTES EN LA “NOVA NORMALITAT”

S’ha acabat la prudència i la cautela, ara ja a tothom li ha agafat la pressa per no quedar-se enrere en la marató cap a la “nova normalitat”. Fins i tot l’assenyat i sovint perepunyetes president Torra, que blasmava del “gobierno” perquè corrien massa, ara ha perdut les manies a prémer l’accelerador de la desescalada i aterrar com sigui, si cal sense paracaigudes, en el paradís de la fase tres. Com a bon independentista diu que actua així per treure’s de sobre el jou de l’estat d’alarma i recuperar totes les competències per a Catalunya. Espero que tanta pressa no ens l’haguem de menjar amb patates perquè resulti que a l’hora de la veritat no estàvem preparats per posar ordre en la gestió unitària d’una “nova normalitat” que es preveu caòtica. A la meva manera de veure, després de tan parlar del sexe dels àngels o de fer ballar tots els bruixots en els parlaments d’aquí i d’allà, queden molts de melics per lligar i, en alguns serrells concrets de la desescalada – la inseguretat ciutadana que va en alça, la normalització dels serveis d’urgències i d’atenció primària per atendre patologies comunes independents del covid-19, la domesticació dels fogots d’una franja de població ansiosa d’anar de farra cada nit o de remullar-se el cul sense restriccions a la platja o, per no allargar més aquesta llista, el gran desconcert sobre la represa del curs escolar el setembre respectant els drets de nens i nenes -, el més calent està a l’aigüera. Mentrestant el govern mira de posar fil a l’agulla de l’empantano post-pandèmia, la prioritat del “gobierno” sembla que és reactivar l’economia fent que torni el turisme al preu que sigui, que els partits de futbol siguin a porta oberta i potser buscar alguna mesura, com ara rebaixar l’iva dels espectacles taurins, perquè la “festa nacional” no se’n vagi a can pistraus.

Em fa riure que tothom parli de la necessitat de reactivar l’economia, però que hi hagi més barrets que caps a l’hora de començar-ne a parlar de com s’ha d’aconseguir. De moment van passant els dies i l’economia productiva amb valor afegit, sobretot la que impulsen les pimes i els treballadors autònoms, no aixeca el cap, i un percentatge molt important de petites empreses i negocis hauran de fer-se l’haraquiri sense que tot el seu esforç emprenedor hagi servit de res ni els hi sigui reconegut, i acabin com uns fracassats carregats de deutes. Amb la patata calenta de Nissan sobre la taula, els responsables d’indústria, tant del “gobierno” com de les autonomies, ¿quina política industrial es plantegen per impedir que deslocalitzacions semblants a la dels japonesos es puguin produir en els propers mesos en un país on la política industrial amb cara i ulls brilla per la seva absència, i on la dependència de tercers països competidors que cada cop miren més pels seus interessos nacionals, és total? Molta pressa a obrir fronteres – el senyor Sanchez es va posar farruc que fins a primer de juliol no obriria les barreres, però en quan han tocat el xiulet des de Brussel·les se n’ha desdit i el dia 21 ja podrà entrar qui vulgui per terra, mar i aire -, mentrestant es mira cap a una altra banda quan els sanitaris surten al carrer a queixar-se que no tenen mitjans materials i humans suficients per suportar una segona tongada d’infectats, sobretot si es descontrola.

Amb la relaxació de la mobilitat i la poca disciplina com s’està prenent bona part de la població les normes de precaució per aturar nous contagis, seran de capital importància les xarxes de perdiguers per controlar els focus rastrejant els contactes dels nous positius. Però resulta que la conselleria de Sanitat s’està repensant trencar el contracte que va signar amb Ferrovial, per fer aquest delicat seguiment. Si quan va prendre aquella decisió se suposa que ho va fer raonant tots els pros i contres, no puc entendre que ara, perquè se li ha criticat des del seu soci de govern, consideri fer-se enrere sense tenir en compte la compensació econòmica que haurà de pagar, ni valorar si certament el personal d’assistència primària, ja prou “estirat” i cremat, pot assumir aquesta responsabilitat complementària. Algunes vegades dona la impressió que, malgrat els posats de set deus dels polítics darrera dels faristols, estiguin jugant a nyaus com criatures.

Però, el que em fa sortir de polleguera és que davant la possibilitat, per desgràcia molt preocupant tal com es gestiona a empentes i rodolons la desescalada, és que en el cas que es tingui de fer marxa enrere de moment només es confinaran els ancians i les persones de risc. O sia, que la “gent gran” o “los mayores”, que tan diuen estimar els polítics, sempre pagarem el pato: sigui regatejant-nos l’assistència hospitalària a partir de “certa edat”, sigui posant-los a la cua dels beneficiaris de la cèlebre vacuna si algun dia es descobreix, una hipòtesi bastant versemblant considerant que som un col·lectiu improductiu que fem nosa, o sigui retallant-nos les pensions com cada vegada que Brussel·les crida l’alto a tant de dèficit públic. En les primeres reflexions d’aquest diari del confinament, sempre vaig esperonar tothom a no defallir i a fer els possibles per sobreviure amb dignitat, perquè per grossa que fos la calamitat que se’ns venia a sobre, estava convençut que per una vegada la classe política i tot l’establishment econòmic farien mans i mànigues plegats per a sortir-nos-en sense deixar-hi gaire pèl; per desgràcia, però, he vist com la insensatesa i la mesquinesa s’ha instal·lat entre nosaltres per quedar-s’hi i, per tant, el meu optimisme inicial ja no dona per anat més enllà d'un clam desesperat: que es salvi qui pugui!

(He escrit al titular que aquest és el darrer capítol del diari d’un confinat que he mantingut cada dia des del 12 de març. Continuaré de tant en tant penjant alguna reflexió al blog i acabaré la publicació de la novel·la actual. Benvinguda la “nova normalitat” amb la que “algú” tindrà amorrat el món a un “nou ordre”, que ja es veurà on ens portarà).

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – dissetena dosi

Divendres, 18.-

He estat a la capital per fer molta feina i, llamp me mau, l’he poguda atrapar tota i encara m’ha quedat temps per arribar-me al bisbat, a fer una visita de passa corre que t’he vist al pare carbasser, i treure’m de sobre el compliment mensual. A en Carles li ha vingut de nou que li anés al darrera per parlar de can Morell, però m’ha fet un forat per dinar en una tasca de menjars ràpids, que queda a quatre gambades del seu despatx. De manera que he aprofitat l’estona de matí que em quedava lliure per mirar de veure’m amb la mare de la Neus. Ha sigut més fàcil del que em pensava, gràcies al croquis detallat que em va dibuixar la tia Amada per trobar-hi. La casa que buscava és de planta baixa i modesta, com totes les del barri de la Barca; però ben mantinguda i gens en doina. Afortunadament la dona hi era i com que tenia la porta del carrer només ajustada n’hi ha hagut prou amb un simple Déu-vos-guard perquè em sentís. Li ha cridat l’atenció - ho he plegat de seguida - la sotana i m’ha fet entrar de pressa, suposo que per escamotejar la meva presència de la tafaneria d’un veïnat poc acostumat a visites de capellans. M’ha fet passar a un menjador senzill, net i polit, i sense convidar-me a prendre seient s’ha esperat a peu dret com un estaquirot, que li digués què se m’hi havia perdut per aquells verals. Quan li he esmentat el nom de sa filla com a referència o carta de presentació, la inicial expressió esbalaïda s’ha transformat en un posat mig enrabiat, mig defraudat, d’airada indiferència: – “Jo no tinc cap filla!” – m’ha contradit ràpidament, com aquell que recita d’esma una cantarella ben apresa. He insistit, com si sentís ploure, explicant-li com es trobava la Neus, però m’ha quedat més clar que l’aigua que no volia ni sentir-ne a parlar. Sense deixar-me continuar el que li estava dient, m’ha tallat bruscament la paraula: - “Vaig tenir una filla, sí, que va renegar dels seus pares per un amistançat que venia a buscar-la en un cotxàs tan impressionant que en prou feines cabia al carrer, i que li regalava perfums i vestits cars, mentre nosaltres passàvem gana. No sabíem on amagar-nos de les males llengües i del bescantament general, i quan el seu macarró la va deixar prenyada, després d’aprofitar-se’n i fer-li tot el que va voler, enlloc de tornar a casa on encara l’haguéssim arreplegat, la molt descarada i desagraïda - vam saber-ho després de fer-se perdre el que fos que portés a la panxa -, s’havia entrampat amb els pocs estalvis que li quedaven per associar-se amb la mestressa d’un bordell bocafí, per acabar-nos d’avergonyir. La pena i el desengany van consumir la vida del meu home, i ella no va ser capaç ni d’acostar-se a casa quan es va penjar. Una filla que no li demana perdó a son pare ni estant de cos present, ja no és una filla”. No he sabut com reprendre el fil dels arguments que pensava endinyar-li per entendrir-la.  Comprenc que, en vistes de la sonada poc ens quedava per parlar; però com que no volia anar-me’n sense que li quedés clar que sa filla estava a mig camí de les tres pedretes, mal que li rellisqués. Millor que ho hagués deixar córrer, perquè en insistir, aleshores ha estat quan la dona s’ha descarregat amb més ràbia de tot el ressentiment que devia portar acumulat al fetge, vés a saber des de quant. M’ha posat el dit índex sobre el pit, empenyent-me cap a la porta mentre em rebotava amb veu baixa perquè no la sentissin els veïns, però prou dura perquè jo no me’n perdés una síl·laba: - “No sé si vostè és el mateix o era un altre el mando amb sotana que durant mesos se la tirava després de l’altre cabró, però sigui qui sigui sàpiga que ja es pot confitar aquell putot. I de passada també la mala arna que es fa passar per parenta, que suposo és la que l’ha entabanat per venir-me a fer pena”. He sortit de la casa com he pogut, literalment estabornit. No ha estat un bon presagi per a la segona gestió que tenia entre mans. Amb en Carles havíem quedat tocades les dos, a la porta del seu despatx. Em sobrava doncs temps per fer una abraçada a la Teresa, però envistes del meu estat d’ànim he pensat que no era com millor podia consolar-me; per tant, abans de rondar pels carrers a la babalà o de ficar-me en una cafeteria, he preferit fer el paperot amb el pare carbasser i després entrar a la catedral per tranquil·litzar-me, reposant en un banc discret i fresc darrera del cor. No he pogut evitar donar-li voltes a l’agressivitat de la mare de la Neus i, francament, he arribat a la trista conclusió que una vegada més, entre uns i altres m’estic deixant prendre el pèl com a un idiota i que si no m’espavilo acabaré sent el cornut que pagarà el beure a tot un regiment. Amb en Carles he procurat no despistar-lo amb circumloquis i, per primera vegada, he abordat el que em preocupava anant de cara a barraca. M’ha escoltat en silenci sense deixar d’observar-me. Quan he acabat de confessar-li, amb certa recança i bastant a contracor, la meva por d’haver-me deixat manipular denunciant els Morell, m’ha deixat parat amb un simple: - “Això és tot?” Per tota resposta, m’he arronsat estúpidament d’espatlles. – “Doncs si això és tot el que hi ha – m’ha tranquil·litzat -, no cal que t’hi capfiquis”. M’ha advertit, ja que hi estàvem posats, que no tracti amb frivolitat l’assumpte de la filatura que dona menjar a mig poble i que no em precipiti penjant etiquetes de bons i dolents, ja que no sempre les coses són com semblen i que tots els camins tenen dues vores i un mig. M’ha insinuat que alguns bancs estan preocupats pel futur de can Morell perquè es temen que aviat no valdrà ni dos rals, llevat que es sanegi ràpidament sense que li tremoli la mà a qui tingui de fer-ho. – “Per com parles, en deus estar al cap del carrer del que hi passa, oi? – li he preguntat, ensumant-me que en sabia més del que deia i que això explicaria que darrerament se l’hagi vist pel poble tot sovint, sense que me n’hagués dit res d’aquestes visites passant a saludar-me. – “Home, mira, fa mesos que m’hi bellugo a l’empresa – m’ha reconegut –, i et ben asseguro que per sortint-se’n  han de lligar alhora varis melics, com ara augmentar la productivitat, reduir els costos generals i domesticar, en el bon sentit de la paraula, els treballadors més incordis, fent-ho quadrar tot plegat sense fer gaire enrenou perquè no se n’afartin els accionistes i els bancs d’abocar calés en un pou sense fons. Però si els treballadors s’hi posen de cul, ensibornats per quatre caps calents, o els hi feu costat gent de bona fe com ara tu, sense tenir en compte les conseqüències i, encara pitjor, no sabent-ne de la missa la meitat, és probable que la medicina s’hauria de prendre el malalt, quan ho faci ja no s’estigui a temps ni de combregar-lo”. De sobte, com si me’n responsabilitzes directament a mi del desastre, ha afegit: - “Tot l’escàndol que esteu muntant des d’aquest carai de Centre Obrer que has engiponat tant a la lleugera, us el podríeu haver ben estalviar, perquè no ajudarà a sortir-ne de l’atzucac”. – “O sigui - no me’n vaig pogué estar de replicar-li -, ara resultarà que jo en tindré la culpa de que la fàbrica vagi de gairell?” – “Mira, Josep – es tragué les ulleres, i amb aquell posat de perdonavides pretensiós que no li aguanto, pretengué alliçonar-me per no perdre’n el costum -, el dia que vares parlar-me d’aquest caprici teu, ja et vaig advertir del perill de complicar-te la vida en segons quins esbarzers, sobretot sense experiència i no tocant, com a tu et sol passar cada de dos per tres, de peus a terra. Sempre s’ha d’ésser prudent amb els prejudicis, però quan hi ha pel mig interessos de classe no s’hi val a badar perquè es corre el perill de deixar-te arrossegar per la demagògia, bé dels d’un costat o dels de l’altre. Mantenir l’equidistància i la boca closa fora el més encertat, quan les coses no estan clares, per no haver-te després de penedir de prendre decisions tan insensates com aquesta de fer costat a una denuncia que ni et va ni et ve. Els grans conflictes sovint són conseqüència de la incapacitat que tenen alguns tossuts de baixar del burro a temps quan s’adonen que defensen idees confuses o senzillament equivocades, m’explico?” Li he preguntat si creia, doncs, que la nostra denuncia entrava en la categoria de les decisions injustificades o impertinents, posant-me a la defensiva d’una parida en la qual no vaig participar i que fins a cert punt em relliscaria, si no fos que no vaig fer cas a mossèn Joan quan em va advertir que els Morell eren uns dels millor feligresos i que, per tant, s’havien de tractar sempre amb cotó-fluix, anant en compte de no trepitjar-los el voraviu. En el mateix to didàctic, el meu cunyat ha continuat repassant-me: - “Jo diria que les veritats i les exageracions les heu barrejat tant en aquell pamflet disfressat de denuncia seria, que serà difícil que cap magistrat ni inspector us en faci cas. Molt em temo que només servirà per escalfar més l’ambient i per destorbar o endarrerir l’única solució entenimentada possible, en benefici d’ambdues parts”.  O sigui, que en la seva opinió he ficat una altra vegada la pota a fons i, d’aquesta, en puc sortir ben escaldufat. De manera que, novament, em trobo davant disjuntives inesperades. El més just seria reconèixer que la raó està repartida i que no la té ningú en propietat, i per tant cadascú hauria d’afluixar una mica per arribar a una entesa. Però no em deixen ser imparcial en els debats, sinó que els de cada extrem de la corda m’exigeixen que tibi tant com pugui al seu costat. Vet-aquí que si el meu interès pel món obrer va venir d’observar que els conflictes socials neixen, s’escaldufen i es podreixen per no parar atenció els uns al que diuen els altres. Precisament amb la meva modesta contribució a través del Centre pretenia intentar que dues parts enfrontades perquè es feien el sord, s’aturessin a escoltar-se; però, ja em vaig adonant que en realitat a cap de les parts l’importa com pensa l’altra. I als il·lusos com jo, que prediquem diàleg i pretenem remar contra corrent, ens miren com tocats de l’ala o pitjor, ens tracten de subversius. Per cert, a mitja tarda he trucat a la Juana per confirmar-li la reunió de demà, però recalcant-li que de fer-la dintre l’església res de res, s’haurà de conformar amb un local parroquial. No se n’ha pogut estar de posar la cirereta que li faltava al fastigós pastís d’un dia farcit de desenganys: - “Ja ho he fet, mossèn, tothom està avisat per demà a dos quarts de vuit del vespre, a la plaça davant l’església. No cal discutir ara, quan veiem quants serem ja ens preocuparem d’on fiquem la gent, perquè suposo que alguna cosa s’haurà de fer si no cabem a cap més lloc que a missa, oi que m’entén?”. M’he mossegat la llengua, aleshores; i ara endreço la llibreta al calaix per no desbarrar i escriure algun disbarat.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – setzena dosi

Dilluns, 14.-

L’operació de la Neus va anar ràpid, i segons diuen tindrà bon pronòstic però haurà de seguir una convalescència llarga i empallegosa, i encara pot fer una bona campanya per poc que es cuidi. Mentrestant, la tia Amada està frenètica perquè la seva cosina definitivament no en vol saber res de sa filla, i ella no sap com desentendre’s d’un problema que tem li reboti als morros quan la Neus es recuperi tant com per sortir de l’hospital, però sense poder viure tota sola. També m’ha sorprès que ningú de l’Ocell de Foc hagi donat senyals de vida des que va ingressar, ara fa una setmana. Em pensava que la solidaritat era la virtut més comuna entre les de la seva confraria; però, sembla que no, que al bordell es regeixen també per allò de ves-te’n Ton, que qui es queda ja es compon. I és que quan treuen el nas els problemes, tothom mira d’escampar la boira. Fixa’t en cas d’una malaltia, de primer tothom més o menys treu el cap i fa compliments, però a la que la cosa s’allarga les visites de les amistats i inclús dels parents s’estronquen de mica en mica. Però la Neus m’havia fet tantes bocades de com n’era de diferent el sentit de l’amistat i de la lleialtat a les cases de meuques, que gairebé em vaig empassar que les putes s’ajudaven entre elles talment com si fossin una família ben avinguda. Però la realitat és com és i acostuma a  trencar els plats bonics i, en aquest cas, també ha fet palès que aquestes dones no són diferents de la resta de les de la seva espècie. No sé si ella se n’ha desenganyat ja, perquè si no ho ha fet no tardarà gaire en adonar-se’n de que s’ha quedat més sola que la una, i quan hagi de plantar cara a l’abandó que l’envoltarà em neguiteja com pugui prendre-s’ho. Li he preguntat a la tia Amada si es pot entendre que una mare, en les tràgiques circumstàncies actuals de la Neus, no vulgui saber-ne res de sa filla. La resposta no ha pogut ser més cantelluda i depriment: - “Ningú en vol saber res d’una puta malalta, ni sa pròpia mare”. Ara començo a preocupar-me, perquè preveig que aquesta tia de fireta està a punt de tirar la tovallola, i que a la Neus puc quedar-li només jo com a darrer agafall. No em faria cap gràcia, francament, veure’m estampit un altre cop entre l’espasa i la paret. Una cosa és que me’n preocupi discretament d’ella, en memòria d’allò que hi hagué entre nosaltres, fos una equivocació o no, i una altra que es pensi que em tindrà sempre estacat a la capçalera del seu llit o a la pota de la seva cadira, per resoldre-li tots els problemes. Potser hauria de parlar-hi jo, amb sa mare. En tot cas, quelcom hauré de fer per trobar-hi remei a una situació cada cop més delicada, que si per atzar arriba a orelles del rector, ja la tornarem a ballar.

Dimarts, 15.-

Estic desconcertat. Un dels xicots del Centre m’ha explicat que els amos de can Morell ja han estripat les cartes en proposar la salvatjada de despatxar la quarta part de la plantilla, d’una sola tacada. Quan mossèn Joan sàpiga que hi estic emmerdat fins a les celles en aquest conflicte laboral, tindrem un bon sarau. No sé per quina raó m’ha de tocar sempre haver d’escollir entre lleialtats contradictòries, les quals m’entesto massa sovint a sentir-m’hi identificat, a l’inrevés del que seria natural. Tan senzill com seria no haver de prendre mai partit a favor de ningú! No és just que tingui de passar per aquestes proves quan el que més desitjo d’aquest món seria no haver-me de barallar mai, malgrat estigués sempre disponible per exercir el paper d’àrbitre imparcial, gronxant-me content i satisfet en el meu status per sobre del bé i del mal. Comprenc que la neutralitat és enrevessat de mantenir-la en determinades condicions, però també penso que trampejar no significa renunciar a tenir opinió pròpia ni a manifestar-la sempre que em plagui, sense avergonyir-me’n. El meu pacte amb nostre senyor, em sembla que és un vertader exemple de portar i tolerar, tal com jo entenc, la convivència. I així hauria de ser en tots els aspectes de la vida, per estar sempre en pau, començant per admetre que tothom quan es discuteix té la seva part de raó. Però no hi ha res a fer noi! Hi ha massa mesells – en Climent, la Juana, el rector, tia Amada i la mateixa Neus, per no allargar la llista -, que mirant-me amb posat d’ovelles a punt de ser degollades em volen desestabilitzar.

Dimecres 16.-

Ja ha començat la saragata. M’ha trucat la Juana per preguntar-me si no creia necessari que el Centre convoqués una assemblea amb participació  dels acomiadats de can Morell dissabte vinent, a l’església mateix, per seguir els darrers esdeveniments. Li he dit que m’ho pensaria però que per descomptat dintre l’església ni pensar-hi, en primer lloc perquè el rector no em donaria permís sobretot després que la setmana passada es tanquessin obrers a esglésies de Sabadell i de Barcelona, i en segon lloc, perquè abans de decantar-me a favor o en contra de les manifestacions de protesta volia fer parell de gestions per tenir les idees més clares sobre la crisi de la filatura. Confesso que en fer aquesta sonada estava improvisant sobre la marxa, però m’hauria agradat de veure-li la cara per un forat en sentir que li posava condicions ja que, almenys a través del telèfon, m’ha semblat que no acabava d’entomar massa bé la meua tebiesa. Per arrodonir la rebequeria, l’he deixada amb la paraula a la boca, perquè s’acostumi a fer-me’n cas alguna vegada del què li dic i no em vulgui manipular ni pressionar com si fos un putxinel·li. Demà ja veurem si convocaré o no la maleïda assemblea, però de moment que gabiegi una mica. Qui sap si no fora mala idea parlar amb en Carles abans de prendre una decisió; no em farà cap mal comentar-li els meus embolics i trencacolls. A més a més, si em decideixo a tenir aquesta xerradeta podria aprofitar el viatge per fer-me trobadís amb la mare de la Neus, si és que aconsegueixo que la tia Amada s’aclareixi amb l’adreça. La molt pilla s’ha fet pregar poc quan li he comentat la intenció d’anar-la a veure; però tot just fa una estona m’encaparra el dubte de que sigui una bona ocurrència presentar-m’hi per sorpresa. I si em reconeix? Jo no la tinc present i em sembla que no la vaig veure mai quan estava embolicat amb sa filla; però, vés a saber si ella em tenia clissat. En passar per davant del Novetats m’he creuat amb en Climent que en sortia acompanyat d’altres homes, i a pesar que no volia destorbar-lo, ha estat ell qui se m’ha acostat per preguntar-me com ho tenia la tarda de diumenge vinent per fer un cafetó amb aquells amics seus dels quals ja me n’havia parlat, abans no toquin el dos en acabar les vacances. Hem quedat a la rectoria, havent dinat, després d’assegurar-me que ell els acompanyarà. M’ha picat l’ullet, fent cara de pillo: - “No me la perdria per res del món aquesta trobada”.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – quinzena dosi

Dijous, 9.-

S’acosta el final de curs i les noies de l’institut m’atabalen fa dies recordant-me que els exàmens estan a la cantonada, insinuant amb tota la barra del món que ja toca que els hi doni “pistes” sobre quins temes de les meves assignatures els hi serà més profitós repassar. Estan acostumades que cada any els hi avanci el temari “probable” de l’examen final. No sé si faig bé rebaixant-me fins aquest punt, però és que tampoc em sentiria a gust si aquesta patuleia que no ha vist el món més enllà de per un forat, haguessin de repetir curs per culpa d’un suspens en religió o en llatí, que francament igual com pensen molts d’ells jo tampoc sé si els ajudarà a treure’s les castanyes del foc, quan la vida els ensenyi a viure. Si ho sabés el pare carbasser què faig, com de moltes altres coses que li amago, em faria excomunicar o quelcom pitjor. Però a mi el que m’interessa és mantenir el bon rotllo a classe i que no em facin la vida impossible. Per recomana’ls-hi que repassin uns temes concrets no crec que el planeta peti, ni que jo em mereixi cremar per tota l’eternitat a les calderes d’en Pere Botero. Aquest és, doncs, el preu que novament acabaré pagant demà perquè les meves estiracordetes em deixin en pau. Tots prendran bona nota de les meves “recomanacions”, espero que estalviant-me cap comentari sarcàstic o, com l’any passat, d’alguna ganyota de complicitat que se li va escapar a una de les més ganàpies. Si tots els problemes de la humanitat fossin tan senzills de resoldre! El que em preocupa, ara com ara, de veritat, més que no pas facilitar-los l’aprovat als meus alumnes de l’institut, és que tinc la mala nassada que m’agafaré els dits amb aquesta mena de denuncia que la Juana m’ha portat a signar com a president del Centre: un autèntic escrit de descàrrec per afegir a la reclamació en tota regla de l’expedient de crisi que ha presentat la direcció de can Morell. La paia me l’ha deixat damunt la taula i sense gaires explicacions ha posat el dit allà on havia de signar. M’he pres el temps necessari per repassar-me’l, sobretot després d’haver-li hagut d’aguantar que em renyés i tot, per la meua romanceria: - “Mossèn, que no es pot canviar ni una coma, perquè és un text consensuat entre tots.” Per a no discutir he fet veure que no la sentia, prosseguint la lectura posant-hi més pa que formatge per fer-la gabiejar i per fer-me passar el picapunt. Després he signat, quin remei! Però li he tornat els papers, recalcant que tenia el pressentiment que aquesta signatura em portaria molts de disgustos. M’ha contestat, fent conya, que en cas que fos així, tindré cua a la presó d’amics que em portaran tabac. Marededéu com m’he embolicat per res!

Divendres, 9.-

Dilluns operen la Neus. L’he trobat més passada que l’altre dia. Està tan desanimada que el nas i els pòmuls se li han perfilat de mala manera, i una mena d’esprimatxament poc natural l’està consumint. La tia postissa estava asseguda a un racó de l’habitació i en veure’m m’ha fet senyes que volia dir-me alguna cosa. Amb la Neus a penes hi he parlat perquè estava molt ensopida, a causa dels calmants que li donen. La tia Amada m’ha dit que estava molt malalta i que el metge li ha explicat per sobre del mal que des podia morir de veritat, i com que potser no se’n sortirà em pregunto si qui sap no és el moment d’avisar sa mare, encara que estiguin renyides i que la Neus no en vulgui ni sentir a parlar. – “Què li sembla a vostè, mossèn?” – m’ha insistit, tota neguitosa. Li he donat la raó: si està tan malament com diuen se li hauria de fer saber a sa mare, deixant de banda tot el què es puguin haver tingut en el passat. Llavors m’ha assegurat que se’n cuidarà, però que el problema el tindrem si no en vol saber res. Jo no sé quina fou la causa de les desavinences que les van distanciar, ja que durant la nostra relació mai em va parlar de la família, inclosa l’existència d’aquesta tia rara, la qual també espero que estigui al llimbs respecte de la relació que havíem tingut, puix en cas contrari ja hauré begut oli i no caldrà que busqui més a qui encolomar-la.

Dissabte, 12.-

Per fi en Climent i jo hem tingut una xerradeta com les d’abans. Havíem quedat al Novetats per dinar i l’he trobat eufòric quan m’ha fet saber, amb un ble d’orgull i com refregant-m’ho pel nas, que està embolicat a fons en mogudes tan serioses com per intentar fer girar la truita d’aquest país el dia menys pensat. No he hagut de treure-li les paraules de la boca com altres vegades: avui semblava com si portés molt de temps esperant l’ocasió de demostrar-me que s’ha fet gran, sense la meva ajuda. Per suposat que no ho ha dit així de clar, però jo el conec molt bé i sé de quin peu calça quan vol ser desagradable. També he sabut per ell - cosa que no em fa gents de gracia -, que ja s’ha escampat la veu pel poble que el Centre parroquial dóna suport a la denuncia dels obrers acomiadats de can Morell. – “A molts dels de la meva colla ens ha agradat, mossèn, que hagi fet el pas de tirar pel dret” – m’ha refregat pel nas com si se’n fotés. Ho he aprofitat per insinuar-li que potser em posat la directa abans d’hora. Llavors m’ha sorprès amb una guitza que m’ha vingut de nou i m’ha dolgut, perquè no sospitava que em tingués en tan poca consideració, i a partir d’aquest instant s’ha trencat tota la màgia de la conversa que tot just encetada semblava que podia donar per més: - “A vostè li encanta massa fer volar coloms i jugar a redemptor, però procurant que ningú s’emprenyi ni prengui mal. Com li diria, jo? Enfangant-se i embrutant-se les mans el menys possible, sense donar mai la cara fins a les últimes conseqüències. Com diu un meu company, hem d’estar disposats a totes hores a arremangar-nos i remenar la merda amb les mans si volem desembossar la claveguera”. Quan ho ha escopit m’he enfurismat, la veritat sigui dita; però, ara que ho transcric tal qual sona, m’ho estic repensant. Suposo que és important saber com et veuen els altres per no repetir els errors; el que passa és que veure’t a través dels ulls dels altres a vegades cou. Però també penso que si fos com em pinta en Climent, mai m’hagués atrevit a embolicar-me amb un projecte com el del Centre tenint en compte els temps que corren i les circumstàncies. Per això vull creure que s’enganya de mig a mig, en no adonar-se que el paper que he escollit i que segurament és el que em pertoca, no correspon al de capdavanter de cap moviment sinó més aviat al d’estratega a l’ombra, sense necessitat de treure la cara. Això ho tinc cada vegada més clar: el meu lloc al Centre, en qualsevol cas, el veig a la rereguarda prenent les decisions que hauran d’executar gent d’empenta com ell. El líder que es converteix en el cap visible, a primera fila, no dura gaire perquè tothom intenta carregar-se’l i segar-li l’herba sota els peus. I cada dos per tres se li ha de trobar entre els seus seguidors un relleu tant o més abrivat. L’estratega, en canvi, costa més de reemplaçar ja que malgrat no doni la cara i se’l vegi tant, en el fons és l’artífex i el cervell dels èxits. Així voldria que s’entengués i es respectés el meu paper: tibar els fils des de darrera el canyer, deixant les trompades pels demés. Abans d’acomiadar-nos, m’ha parlat d’uns amics que viuen a fora des d’acabada la guerra, i que li faria gràcia que conegués perquè em diu que enfoquen la vida una mica com jo: enfilat dintre una bombolla plena de fantasies. Hem quedat que me’ls portarà a la rectoria diumenge vinent, a prendre cafè. No sé qui són ni m’importa gaire, però si em proporcionen l’oportunitat de passar plegats una vetllada interessant ja m’està bé. Que vinguin quan vulguin, que quants més siguem més riurem, que prou falta que ens fa.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – catorzena dosi

MAIG DEL 1967

Dijous, 3.-

El que em temia que passés, ja ha passat. Després de la reunió amb la gent arrossegada al Centre després de moure’s la meva parella de socis, m’ha quedat clar que m’estic deixant atrapar en una teranyina que no enjovo, de la qual em serà molt difícil desenredar-me’n. Avui hi ha assistit encara més gent novella, desconeguda per part meva perquè no en recordo cap que hagués posat mai els peus a la parròquia; no em puc queixar puix de que vingués gent és del que es tractava, Després de tocar unes quantes tecles, hem arribat a l’assumpte de can Morell i de seguida aquells dos han desviat l’aigua cap al seu molí; la qual cosa vol dir que els deu convenir molt ficar-hi el nas a la filatura, a jutjar per com aprofiten, per alguna raó que de moment se m’escapa, tots els forats per encastar-hi la banya. En Climent té una manera d’expressar-se que fa versemblant tot allò de que parla, a l’ensems que no s’arronsa i encén la flamarada, si cal abusant de fer insinuacions temeràries en la direcció que li convé bufi el vent i removent els sentiments que porten a la panxa, els que se l’escolten embadalits. Si posar-se l’auditori a la butxaca a la primera de canvi determina si es té o no fusta de líder, no hi ha cap dubte que a ell li sobren mèrits per ser-ho de carrer. És possible que jo me’l miri de cua d’ull, precisament perquè en certa manera voldria assemblar-m’hi i com que, amb tota franquesa, en qüestió de pelica no li arribo ni a la sola de la sabata, no me’n puc estar d’envejar-lo. Sense expressar-ho amb tanta confiança, l’altre dia li vaig mig insinuar a la Juana aquesta sensació de gelosia, i la seva rèplica em va deixar clavat: - “és que vostè, mossèn, rumia massa el que diu i com ho diu, i per guanyar-se la gent se li ha de parlar amb el cor a la mà, no garbellant tres hores les paraules i els gestos perquè ningú es matxuqui”. A veure si al final, aquesta mosqueta morta també em voldrà donar lliçons. El que em fot, però, es haver d’admetre encara que només sigui en aquest diari tan personal, que hi toca més del que es pensa quan em critica. En el fons, és tal com diu. Amb el Crist tan carismàtic del sermó de la muntanya, decididament s’hi assembla més a en Climent que no pas jo. S’ha posat a votació la proposta presentada per la Juana en el sentit de fer una escampada d’octavetes signades pel Centre, donant suport als acomiadats. Suposo que s’ha votat per respectar les formes de cara a la galeria, ja que tots els assistents li han fet costat per majoria aclaparadora. Jo he estat l’únic que s’ha abstingut d’aixecar el braç però ni ho han tingut en compte, sigui perquè donen per descomptada la meva benedicció incondicional a tot el que proposa en Climent o perquè, senzillament, en passen del que jo pensi.

Dimarts, 8.-

M’he topat casualment amb en Climent pel carrer i m’ha semblat que s’ha fet gran en pocs dies. Cada cop és més evident que la cordialitat i complicitat que ens havíem tingut temps enrere, avui està condicionada pels seus constants rampells, que em saben tant de greu que temo precipitar-me i endegar-ho tot a rodar si el forço a tenir una xerradeta i li trenco sense voler uns quants plats bonics. Al màxim que m’he arriscat ha sigut a convidar-lo dissabte vinent per tenir l’oportunitat d’enraonar una mica i mirar d’aclarir les coses entre nosaltres. En contra del que m’esperava, li ha semblat bé que ens trobéssim per dinar, però advertint-me que a partir d’ara pagaríem sempre les consumicions a mitges, quina tonteria!, com si volgués donar-me a entendre que fins i tot en mínims detalls com aquests el bon rotllo s’havia fet aiguapoll i que passava d’anar de quedar en deute amb mi, per res. No obstant aquesta sortida d’emblanquinador, mira per on haver quedat m’ha desentelat un dia que, després dels gripaus que m’he hagut d’empassar darrerament es presentava bastant enterbolit. El bon humor em devia traspuar a la cara, perquè només d’entrar a l’hospital, sor Balbina m’ha rebut amb un inusual bon dia: - “Mossèn; avui se li nota que estem en ple mes de Maria”. Perquè aquesta monja, sorruda com ella sola, gosés tirar-me una floreta, és que realment la meva ganya feia goig. També en Baldiri s’ha adonat de la meva bona lluna i en passar-me la llista dels malalts que volien que el capellà entres a veure’ls, m’ha correspost amb un somriure d’orella a orella. Entre els nous ingressos m’hi he trobat altre cop la Neus, de manera que ha sigut la primera visita que he fet. Aquesta vegada l’han aparcada en una habitació doble, però de moment el llit del costat està lliure. I el que hi estarà, em sembla, almenys mentre les monges puguin tenir-la dissimulada discretament. En veure’m, he notat que no pensava amb mi i la seva reacció ha sigut la d’arronsar-se sota la roba com una cuca. Li estava fent companyia una dona de mitja edat, que se m’ha presentat com sa tia, sense donar-me més explicacions. La fisonomia de la Neus, comparada amb la de la darrera vegada que ens havíem vist, l’he trobat demacrada i els dits de les mans els tenia com engarrotats prement el llençol amb la fal·lera de qui busca protegir-se d’un perill imaginari però imminent i m’han fet l’efecte de ser tan transparents, que se’ls hi podien comptar els ossos sota la pell. El fet d’esgarrapar la roba, m’ha fet molta malastrugança perquè m’ha recordat quelcom que sempre deia ma mare sobre que tenien mala peça al teler els malalts que tibaven cap amunt la gira dels llençols. – “Què t’ha passat? - li he preguntat. – “Una recaiguda” – m’ha contestat en veu quasi imperceptible. Sort que la presumpta tia ha sigut més explicita, tot fent ganyotes: - “Va tornar a la feina sense estar ben refeta, i ara li han trobat una taca al pulmó. Estem ben apanyats amb la princesa!” He llegit als ulls de la Neus un esgarip d’autèntica basarda, i en adonar-se que jo em frisava per fer més preguntes, ha aclucat les parpelles com si se li cloguessin totes soles potser per efectes de la medicació. He sortit de l’habitació de puntetes fent un gest imprecís d’excusa amb les mans i he anat en busca de sor Balbina per saber-ne del què passava, aprofitant que abans las monja estava tant de bones. M’ha explicat que la noia va ingressar ahir d’urgència amb una pèrdua de sang molt forta a la part de baix i, pel que he entès, li han trobat una llúpia a la matriu. – “Però si sa tia m’acaba de dir que té no sé què al pulmó” - he protestat amb estupefacte. Sor Balbina, fent que no amb el cap m’ha desenganyat, sense contemplacions: - “És que la malalta no ha volgut que diguéssim la veritat a ningú; no entenc per què, si al final s’acabarà sabent-se igual que es tracta d’un càncer. I pel que fa a aquesta donota que l’acompanya, no sabem del cert qui és ni què hi pinta, però de tia res de res. De totes maneres sigui qui sigui, ara importa poc: almenys la pobreta té algú que se’n cuidarà, de moment”. La inesperada notícia m’ha colpit. A la Neus me l’he estimat prou com perquè m’hagi afectat que la vida se li hagués entregirat de mala manera. He tornat a l’habitació i en acostar-me a la porta m’ha barrat el pas la suposada tia indicant-me amb una senya que la malalta s’havia endormiscat. Segons el que m’ha descabdellat es veu que ha passat molt mala nit, i encara que de matinada li han donat un calmant, ha tardat més del compte a fer-li efecte. Aleshores ha aprofitat, potser intuint el meu reguard, per presentar-se com la tia Amada, aclarint-me que malgrat amb la Neus només siguin cosines llunyanes per part de mare, ella sempre li ha dit tia perquè quan ha tingut contrarietats és de l’única que se n’ha pogut refiar. Molt més que de sa pròpia mare, amb la qual no es parla des de fa anys. – “De fet podríem dir que sóc la seua única família – s’ha esplaiat -, però si li empitjora la malaltia no podré fer-me’n càrrec, mossèn. És una xicota que no ha fet sort a la vida i jo, la veritat, malgrat me l’estimi com una filla ara estic feta un embolic. Una cosa es que me l’emporti a casa uns dies per refer-se o amagar-la de la  circulació uns dies, i una altra de molt diferent que se’ns hi emperpali per sempre més, sobretot si té macats els pulmons, doncs tinc home i un nen petit”. Abans d’anar-me’n de l’hospital he tornat a entrar a l’habitació, sorprenent aquesta vegada la Neus asseguda al llit amb les cames encongides, abraçant-se-les amb els braços estirats, tot recolzant el cap sobre els genolls. Estava sola i m’ha semblat que havia plorat. Pensava que no s’havia adonat de la meva presència, però quan he estat a dues passes del llit se m’ha adreçat sense canviar de postura: - “Sabia que tornaries, mossèn. Per això li he dit a ma tia que m’havia vingut son, perquè aprofités per anar-se’n a dinar”. En tombar una mica la cara me l’he pogut mirar bé i li he notat una gran clapa de pena encastada a la pell, i que els ulls no podien dissimular el rastre de llàgrimes recents. – “No tinc res als pulmons, Josep” - m’ha confessat de raig, com si fes un esforç per sincerar-se. Però, en adonar-se que jo assentia amb el cap, ha continuat una mica decebuda: -“Ja t’ho han xerrat, oi? Doncs sí: tinc un tumor potser dolent que se’m devia remoure quan aquella mala bèstia em va regirar els budells amb allò de l’avortament, i ara m’està rossegant els per dintre com un gos rabiós. M’han dit que em buidaran la matriu i si no s’ha escampat faran net del tot, però pressento que aquest mal dolent se m’ha arrapat massa. Aquesta mena de gossos sempre he sentit a dir que no te’l sens acostar però que quan et donen la primera queixalada ja has begut oli.” Ha fet una pausa, mirant-me fixament abans d’esclatar en un plor descontrolat, que no ha pogut reprimir: - “Em moriré, Josep, i estic escagarrinada!” M’he assegut a la capçalera, i per primer cop en molt de temps no he experimentat cap voluptuositat en fregar-li la pell, i l’he abraçada estretament fins notar les seues llàgrimes escapant-se-li per la galta. Si no s’han barrejat amb les meues, és perquè el meu subconscient estava pendent de que la porta no s’obrís de cop i ens enxampessin en una situació compromesa, difícil d’explicar i sobretot de comprendre. En moments tan càlids i tendres com aquests, m’esglaia que pugui transformar-me en segons en un ésser fred, calculador i quasi insensible. En recobrar-me de l’emoció li he assegurat que estava en bones mans i que confies que tot acabaria bé, que jo estaria a prop per si li feia falta. En ensopegar-me-la quan ja me n’anava, sor Balbina ha intentat animar-me amb certa calidesa, i per un instant he temut si la monja havia endevinat que les meves visites i atencions amb la Neus, sobrepassaven les meves obligacions com a capellà de l’hospital envers d’una malalta: - “Un núvol enterboleix el sol que l’il·luminava la cara fa una estoneta. És per culpa de la mossa del bar, oi? No es preocupi, mossèn; que el doctor Fina, farà tot el que pugui. Hi té les mans trencades operant casos semblants. Però jo, que també tinc la meva experiència, després de tants anys de voltar al seu costat, sé que si troba mala peça al teler no és dels que allarga per força el curs de la vida, ni deixa patir”. Carall! Aquestes monges tenen maneres molt curioses i primitives d’animar!

DIARI D’UN CONFINAT (89è dia) – ELS DANYS COLATERALS EN UNA PANDÈMIA

A totes les guerres hi ha infinitat de baixes entre combatents i civils, sempre incomptables perquè els morts tant a les guerres com ara també s’ha vist que a les pandèmies són difícils de comptar; lamentablement, sovint perquè amb els números s’hi fan jocs malabars descaradament, per maquillar resultats estadístics en funció dels interessos més o menys confessables i justificables dels governs implicats. A voltes, ni tan sols els historiadors, al cap d’haver passat molt de temps, són capaços de fer endreça de les dades reals i aquests recomptes macabres queden estroncats per sempre més estimbats en un pou sense fons. Les víctimes que finalment va causar la grip mal anomenada espanyola, per exemple, després d’un segle oscil·len inexplicablement entre 50 i 100 milions; mig milió de “decalatge” de persones és molt decebedor pels que només voldríem saber la veritat d’una punyetera vegada. I el milió de morts atribuïts a les víctimes de la nostra guerra civil, solament es tracta d’una fal·làcia arrodonida pel novel·lista Gironella, la qual no responia a cap recerca científica sinó que, simplement, era el millor titular d’impacte que l’editorial Planeta va trobar per vendre més llibres de la trilogia literària que va començar amb “los cipreses creen en Dios” i que va intoxicar mitja Espanya amb una visió del conflicte edulcorada des del bàndol guanyador.

Però a part de la dificultat inclús per consensuar una xifra aproximada de víctimes directes, totes les guerres, i les pandèmies per associació, arrosseguen danys colaterals també d’impossible quantificació perquè no es tracta de pèrdua de vides sinó del rosari de tragèdies humanes que, en la majoria dels casos, no es manifesten col·lectivament sinó que es pateixen de forma individualitzada, gairebé en la intimitat domèstica. Per exemple, la pandèmia ha partit per la meitat el model d’atenció primària a que s’havia acostumat la població i en molts de casos, sobretot entre els usuaris que no dominen o no tenen accés als mitjans telemàtics, se’ls hi fa una muntanya aquesta impossibilitat de “veure el metge” den persona com abans i haver-se de conformar comunicant-s’hi impersonalment per correu electrònic o per telèfon, enlloc de fer-ho de cara a cara. En teoria, la sanitat pública diu que ho té tot controlat i que a ningú que necessiti ajuda se’l deixarà penjat, i no en dubto pas gens que sobre el paper tot estigui lligat; però, a la pràctica, hi ha infinitat de melics en forma de casuístiques personals que potser no revesteixen gravetat, contemplades des d’una perspectiva administrativa asèptica i purament teòrica, però que des de la percepció concreta de cada persona que s’hi troba atrapada en un d’aquests “bucles” assistencials, allò que li passa té dimensions d’autèntica tragèdia, encara que comparat amb els estralls de la pandèmia sigui una fotesa.

¿Quantes consultes externes a especialistes per escatir l’origen de petites molèsties o quantes proves diagnòstiques i de control de patologies cròniques que varen anul·lar-se per força major, han estat reprogramades? ¿Quants controls periòdics d’infermeria a malalts crònics s’han deixat de fer, a part de perquè la logística dels CAPS s’ha trasbalsat, també perquè els propis interessats tiren milles, en molts de casos per por de posar els peus en un hospital o en un centre d’atenció primària per por de contaminar-se en sol·licitar la revisió rutinària periòdica? Però no només la rutina assistencial primària – deixant al marge el control de l’evolució del covid-19 – se’n ressenteix a mesura que la “nova normalitat” s’imposa, sinó que moltes altres branques de l’estat del benestar que les retallades de la crisi del 2008 ja van “podar” dràsticament, en el que portem de semestre unes 25.000 persones han mort a Espanya mentre “feien tanda” a la llista d’espera per cobrar les ajudes d’aquella llei de Dependència aprovada el 2006, que la tropa socialista capitanejada pel somiatruites senyor Zapatero van considerar “fita històrica”. “La Vanguardia” de dimarts passat ens recordava que Directors i Gerents de Serveis Socials establien que des de gener d’enguany un total de 164 persones per dia se n’anava a l’altre barri consumits per l’espera d’una ajuda que mai arribava, perquè mentre hi havia diners per comprar armament no n’hi havia per atendre un grapat de danys assistencials colaterals.

El mateix diari posava un exemple de dany colateral de la pandèmia escruixidor: quan va començar l’estat d’alarma, Creu Roja de Catalunya va atendre 22.540 persones i va distribuir 10.000 quilos de menjar i tres mesos després, les persones que demanen ajuda a les portes de la ONG s’han multiplicat fins a 208.204 i s’han departit un milió de quilos d’aliments. A la meva manera de veure, doncs, un dels principals danys colateral en temps de pandèmia és generar políticament expectatives que després no es podran complir. No en dubto gens que en cas d’un brot de covid-19 tothom correrà, però si una persona arreplega un mal d’esquena agut que abans es resolia en poques hores anant a urgències, ara els filtres sanitaris burocràtics impedeixen que aquesta persona angoixada pel dolor que l'ha deixat clavada trobi remei de pressa, i si vol deixar de patir ha de recórrer a serveis privats, atesos en alguns casos en regim de pluriocupació per professionals que també fan el seu torn a la Seguretat Social.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – tretzena dosi

Divendres, 20.-

Avui m’he quasi entrebancat amb la Neus, a qui no veia des quan va ingressar a l’hospital per allò de l’avortament. Ha recuperat aquella coqueteria que a mi temps enrere m’engelosia i fins i tot m’ha semblat una altra, molt més eixerida, delicada i desinhibida. Abans tenia un no sé què de nina de porcellana, enigmàtica i fràgil a la vegada, mentre que avui l’he percebut més dona, més apersonada i amb un deix provocatiu poc afectat. Amb faldilla curta a la moda que és el que porta boixes les dones ara, la punyetera es fa mirar. M’ha dit que esperava una amiga per anar-se’n plegades a la capital “a fer mal”, però que li agradaria tenir una xerradeta amb mi qualsevol dia que pugui estar per ella, com si mai hagués passat res entre nosaltres. He mentit, dient-li que feia salat a l’hospital. La veritat és que tenia pressa per perdre-la de vista, ja que cridàvem massa l’atenció parats a la cantonada, jo amb la meva sotana tronada i ella ensenyant mitja cuixa per sobre del genoll. La poca estona que hem parlat no ha deixat de somriure’m com només ella sap fer quan vol destarotar un passerell com jo. M’ha sorprès tant d’ensopegar-m’hi, que durant una bona estona he anat de bòlit.

Dimarts, 24.-

Mossèn Joan no se l’ha volgut jugar per mi. Avui tenia una gran oportunitat de lluir-me enmig d’una església plena de gom a gom d’obrers, que venien al funeral d’un company mort d’accident a l’obra, si m’hagués deixat predicar l’homilia. Però m’ha girat la cara, tarannà que m’ha decebut molt i així li he fet notar no badant boca durant tot el sopar. El molt punyeter, però, m’ha seguit la corrent fent-me també mala cara com si a sobre estigués disgustat, sense dignar-se donar-me ni la més mínima explicació de la seva decisió. Quan ja me n’anava a dormir, decidit a no donar-li ni la bona nit, s’ha despenjat amb una de les seves impertinències provocant-me encara més l’amor propi ferit: - “Josep, vull que sàpigues que de la prèdica al funeral de demà, se n’encarregarà mossèn Juli”. En aquell moment l’hagués bufetejat i tot, perquè em feia tota la impressió que se n’estava mofant de mi, descaradament. He passat la nit del lloro trascolant el ressentiment i l’emprenyada que no m’he tret de sobre ni quan aquest matí a l’hora d’esmorzar semblava que volia fer-me la gara-gara. Aprofitant que mossèn Juli voltava pel poble, tia Berta, que li té una admiració quasi reverencial, l’ha convidat a quedar-se a dinar després del funeral. Un altre dia jo hagués buscat una excusa qualsevol per esquitllar-me’n, però m’havien tocat tant el voraviu entre tots que necessitava rescabalar-me’n de la humiliació, encara que no sabia ben bé com. He tardat més del compte a asseure’m a taula perquè la cerimònia al cementiri s’ha allargat, i ja me’ls he trobat entaulats davant una fumejant tassa de crema d’espàrrecs i carxofa que tia Berta ha servit en la sopera de les festes assenyalades, en honor del seu convidat preferit. S’han excusat, en veure’m, fent cara de circumstàncies: - “Hem començat a servir-nos quan hem sentit que ja arribaves, perquè el nostre convidat com sempre té pressa”. Després d’una primera part de conversa intranscendent, com ara comentar el temps massa eixut que fa per l’època, elogiar la fabulosa crema de tia Berta o fent safareig dels darrers rumors que corren per la cúria, mossèn Juli no se n’ha pogut estar de ficar-me els dits a la boca per fer-me venir basques en preguntar amb sornegueria enverinada, què me n’havia semblat de la l’homilia. No vull ser malpensat, però és probable que el mal cosit de mossèn Joan no se n’hagi pogut estat de xerrar-li la meua mosquejada d’ahir, mentre s’esperaven que jo tornés del cementiri. Per si de cas, no he volgut donar-los el gust de veure’m sortir de polleguera; però, sense dispensar-lo del menyspreu que sento per tot el que toca, li he contestat: - “Ni més ni menys el que podia esperar-se d’un fenomen com tu”. Mossèn Joan, aleshores, ha intervingut amb una observació xocant, sortint de la seva boca, que m’ha deixat parat: - “mossèn Juli ets un d’aquests predicadors tan moderns, i que consti que amb aquesta observació no tinc res a dir del teu bec d’or, que sous capaços de vessar elogis a tremuja sobre les despulles d’un perfecte desconegut com el d’aquest matí, només perquè n’esteu segurs que des de la caixa estant, el mort no us pot escoltar ni replicar”. Tant l’un com l’altre ens hem quedat bocabadats, perquè el rector no prodiga gaire aquest tipus d’ironies. Qui sap si per aquesta raó, mossèn Juli no ha trigat a prendre candela, posant-se a la defensiva: - “Cap paraula surt dels meus llavis sense haver-la niat primer al cor. Aquest és el secret de la bona acollida que tenen les meves homilies, mossèn Joan: que són franques i les pot entendre tothom”. He estat a punt de replicar-li que no presumís d’una oratòria que havia aconseguit jugant brut, però com que en Juli es veu que no pren mai postres ni cafè i ja havia anunciat que tenia presa, ha tocat el dos ensumant-se la pedregada que li podia caure a sobre. En quedar-nos a soles, el rector m’ha regalat les orelles amb la primera mostra d’afecte que li recordo des que li faig de vicari, tret del gest de no enfonsar-me sense pietat quan em va tapar allò de la Neus: - “Josep, que sigui la darrera vegada que em fas morros com ahir, per una rebequeria de criatura malcriada”. En veure que jo estava a punt de rondinar, s’ha sincerat: - “És possible que et burxés massa, no t’ho discuteixo pas. Confesso que a vegades em fa gràcia punxar-te aquest amor propi que sempre te’ns tan estarrufat; però, els malentesos entre nosaltres no han d’arribar més enllà. No m’agrada que tot t’ho prenguis tant a la valenta, perquè no és bo ni pels que tens al costat... I si ho vols saber tot, a mi tampoc no m’ha agradat que aquest entonat sempre aparegui a predicar on es preveu que hi haurà gent, acaparant els sermons de les misses de festa major o dels funerals d’algú que arrosseguin una gentada, com avui; tot plegat perquè des del bisbat volen aprofitar la seva popularitat per guanyar clientela. A vegades a la cúria les coses també van com van, i no s’hi pot fer res per evitar-ho. Tacte fill meu, astúcia i a carregar-se de molta paciència. Creu-me, de paciència n’has de tenir per donar i per vendre a cabassos, si vols fer-te vell com jo en aquest ofici”. No s’ha esperat què hi tenia de dir jo, simplement s’ha aixecat de taula emportant-se’n la tassa de cafè, i s’ha endropit en el seu balancí al costat de la finestra, disposat a passar figues com cada migdia havent dinat. Quan he sortit del menjador, procurant no fer fressa, sa germana ha entrat per entregirar els porticons perquè no el molestés la claror i, seguint la rutina de cada tarda, li ha endreçat maternalment el coixí sota el clatell.

DIARI D’UN CONFINAT (88è dia) – JA N’HI HA DE “TAN NORMALS”, QUE FAN PLANS PEL SOPAR DE FI D’ANY

            L’alcalde de Manresa, acompanyat d’una delegació del consistori i del superior de la Cova, va anar a veure el papa Francesc per convidar-lo a visitar la ciutat del Bages l’any 2022, amb motiu de commemorar-se els 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola, l’inventor dels exercicis espirituals que han donat renom mundial, entre d’altres coses esclar, als jesuïtes. Doncs bé, tots els membres de la delegació manresana han hagut de sotmetre's la quarantena obligatòria pels espanyols que tornen d’una estada a l'estranger. Quina pena que no poguessin ajornar aquest viatge quinze dies! Si haguessin esperat a fi de mes per anar a Roma, s’haurien estalviat la conya de confinar-se catorze dies extres a casa.

I això és el que no entenc: que els que viatgen avui hagin de passar la quarantena, per si de cas, i en canvi els estrangers que vinguin per sant Joan i en dates posteriors – sembla que una primera tongada d’onze mil alemanys ja tenen bitllet reservat pels avions que els portaran a la seva segona residència balear –, se les podran campar per ses illes sense més restriccions que portar morrió, rentar-se les mans i no acostar-se menys de metre i mig a una altra persona. Jo em pregunto, en la meva ingenuïtat i ignorància supina, ¿què haurà canviat en quan al risc de contagi en quinze dies, perquè els controls sanitaris exhaustius d’ahir ja no siguin imprescindibles demà? Ja sé que tant és dir com no dir a aquestes altures de la pel·lícula, però, francament, ho trobo una mica absurd tot plegat, si se’m permet l'expressió sense que ningú es molesti.

Com ho és també, d’absurd, fins i tot de sarcàstic i un pèl temerari, com us plagui, que ja hi hagi gent que faci plans per rebre el 2021 amb una copa de cava als dits i dotze grans de raïm apunt d’empassar-se al compàs de les campanades, com s’ha fet tota la vida, vaja, després d’una bona fartanera i de ballar fins que les hores petites estiguin ben tocades i retocades. Mentre els “experts” ens van menjant el coco amb l’espantall d’una revifalla del condemnat virus pels vols de Nadal, que es tingui humor per preocupar-se del reveillon no deixa de ser curiós i de tenir el seu morbo, sense cap intenció de fer demagògia barata, Déu me’n guard! Però, és clar, la vida té de continuar malgrat tot, i com se solia dir en temps reculats sobretot entre la burgesia: “a les penes, punyalades”. A pagès, més pràctics, hi afegien: “i un bon got de vi”.

De fet, els del “gobierno”, que se les pensen totes encara que a vegades no ho sembli, ja varen decretar un dol nacional per les víctimes de la pandèmia – a la meva manera de veure, com ja vaig reflexionar en el seu moment, un dol precipitat, extemporani i incomplert -, per tenir la “feina feta” quan s’obrís la veda al turista nacional i tant de bo estranger que salvi els mobles d’un sector econòmic a la desbandada. No quedaria gairebé que coincidís l’obertura dels hotels, les discoteques, les barres dels bars i la gresca de les properes revetlles, amb les banderes a mig pal en tots els edificis oficials. Feina feta no fa destorb i almenys el personal podrà esbravar-se després dels mesos de confinament obligatori per l'estat d'alarma, tirant petards a dojo i aplegant-se les colles d'amics per trascolar junts unes quantes cerveses, veient partits de futbol a tremuja en una accelerada agonia de la lliga. La vida ha de continuar, esclar que sí, i per aquesta raó els restauradors ja han començat a prendre nota de reserves per cap d’any. De fet, ja fa anys que el reveillon té més requesta que la missa del gall. I, si per cas, per tranquil·litzar la consciències dels escrupolosos, ja es muntarà una "gran recapte d'aliments". La qüestió és que la vida no pari!

               

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.