SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 16 d’octubre de 2016)

● SOBRE LA PROPOSTA D’AMPLIAR ELS SUPOSITS D’EUTANASIA ALS “CANSATS DE VIURE”.- El govern holandès proposa al Parlament una llei que atorgui el dret a l’eutanàsia a persones sanes, que sentin que “ja no tenen ganes de viure”. És a dir, ni més ni menys que proposa legalitzar el suïcidi de persones grans sobretot, que tot i estar en perfectes condicions de salut s’hagin avorrit de fer nosa o de veure’s la cara cada dia més arrugada al mirall, perquè en definitiva quan hom decideix tirar la tovallola és quan pensa que ningú li’n fa cas o de que fa més nosa que servei. Per aquesta raó, el que em fot més d’aquesta notícia és que sembla que ja hi ha llista d’espera per escampar la boira, tocar el dos per la porta falsa, dimitir, fugir o digueu-li com vulgueu. Caraina! Voleu dir que tanta gent gran està cansada de viure? Mirant-ho des d’una perspectiva teòrica semblaria que, tenint en compte que la vida no té reenganxament – que s’ho treguin del cap els convençuts de la reencarnació -, més aviat s’hauria de procurar allargar-la quan més millor. I de fet ja s’ha avançat molt en aquest aspecte i els laboratoris farmacèutics serien feliços si descobrissin la píndola de l’eterna joventut. Però, és clar, el que passa és que, com en moltes altres coses d’aquest món tan esgavellat en que vivim, la teoria va per un cantó i la realitat per un altre. Tanmateix, del que plora la criatura és de que s'està deteriorant el benestar i les condicions de vida de les persones a partir de certa edat: la desigualtat de mitjans per superar les dificultats de la vellesa és palpable, si hom no s’encanta només amb les imatges amables d'avis que van d’excursió, ballen com baldufes, fan gimnàstica i caminen per estar en forma, o s’embranquen en aconseguir aprendre o practicar assignatures pendents de desenvolupar des de la llunyana joventut, i gira la vista cap als racons on vegeten molts de vells que no han estat tan de sort per diverses circumstàncies i s’han quedat a la cuneta.

A la meva manera de veure, doncs, si donem per bona la dita popular que defineix els tres elements de la felicitat: salut, diners i amor, creiem que no tots els vells que en teoria han superat per edat la maledicció bíblica de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, fiten el futur sense un ai! al cos. L’allargament de l’esperança de vida de les societats del primer món més enllà dels vuitanta anys fa que sorgeixin noves necessitats d’atenció sanitària i social relacionades amb l’envelliment i la pèrdua de facultats físiques i psíquiques i l’augment de la dependència. L’any passat hi havia censats a Catalunya vora de mig milió de persones més grans de vuitanta anys (un 7,14% de la població), i a la resta de països comunitaris de dos a tres punts percentuals per sota, però si fa o no fa igual. Davant d’aquesta perspectiva preocupant, les administracions públiques d’arreu caldria que comencessin a repensar –no només des de les àrees de sanitat i serveis socials a la tercera edat, sinó també des de les d’urbanisme, habitatge i transport públic -, un nou model de disseny de pobles i ciutats, perquè aquest col·lectiu cada vegada més nombrós pugui gaudir amb autonomia i garanties dels darrers anys de la seva vida, enlloc de pensar en teòriques “ampliacions de drets civils”, com les que rumien a Holanda, que sota l’embolcall progressista de vetllar per la llibertat individual, en realitat el que amaguen és una perversa fórmula de treure’s de sobre un problema que no saben com resoldre. ¿És que pensen entomar-lo facilitant el mutis entre bambolines dels “cansats de viure”, després de desmotivar-los estrangulant les pensions, i per tant el poder adquisitiu, i privatitzant els serveis assistencials de mica en mica per estalviar-se despeses que hauran d’assumir progressivament els dependents escurats? És clar que n’hi haurà cada dia més de fastiguejats, però la solució no passa per facilitar-los la fuita. Ara que tothom reacciona davant el drama dels refugiats amb molta pena i indignació veient criatures ofegades, mortes de gana o de misèria, ¿us heu preguntat què passa amb els vells que també han agafat el camí de l’exili arrapats a la família, i que s’estan morint de fred i de gana als dipòsits de refugiats que fugen d’un passat dramàtic per caure en un forat negre, incert i tan inhumà com els inferns d’on s’han escapat amb una mà al davant i l’altre al darrera? Els europeus, a la llarga, potser sí que per conveniències econòmiques – reemplaçar mà d’obra envellida i emmurriada per braços forts i dòcils -, assumiran part dels contingents que esperen als camps de concentració camuflats d’aixopluc logístic. Però dels vells què en faran? On aniran a parar, si només serviran per augmentar el gran problema de l'envelliment que ja pateix té el primer món a les seves pròpies societats? Ostres, quants de “cansats de viure” en perspectiva! 

AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 15 d’octubre de 2016)

● AVUI DIA DE SANTA TERESA, PARLEM DE LITERATURA, BOB DYLAN, RAIMON I JOSEP PLA.- No dubto pas de l’honestedat i bones intencions dels membres de l’Acadèmia Sueca atorgant, per primera vegada, el Nobel de Literatura a algú que no és estrictament del gremi oficial. D’entrada, jo hem trec el barret davant les lletres de les cançons d’un Dylan icona de la musica pop contemporània i referent per a molts de nosaltres, el qual de ben segur amb un cop de mà tan generós com el Nobel, encaterinarà també les noves generacions que passen dels gustos nostàlgics dels seus pares. No obstant això, bastants creuen que l’acadèmia sueca s’ha arriscat massa amb un experiment que, malgrat pugui ésser ben intencionat, no ha caigut gens bé entre l’establishment literari, sobretot a un grapat d’editorials de renom. Malgrat tothom en conjunt es mostri respectuós i fins i tots entusiasta de la lírica d'en Dylan, de seguida apareix la reticència a fer-li un lloc al calaix de sastre de la literatura. Uns ho han explicitat descaradament i d’altres amb més discreció, però en definitiva entre tots han encetat la polèmica i plouen, entre opinions ben raonades i crítiques ponderades, unes quantes ximpleries. Ahir escoltava a una patum dels lletraferits que, posats a fer a premiar un músic, abans de Dylan mereixia l’honor Leonard Cohen. I la més grollera i desafortunada de totes les desqualificacions, aquella brama que va obrir-se pas a la xarxa ahir mateix, assegurant que en Dylan havia reconegut que les seves lletres no eren de collita pròpia i que se li havia retirat el Nobel. Moltes més persones de les que podríeu pensar se la varen ben empassar la bola i, el que és pitjor, van sucar-hi pa amb fruïció en el suposat escàndol persones serioses i algunes fins i tot conegudes, perquè quan es tracta de remenar merda o de abatre un arbre tombat tothom s'hi apunta..

A la meva manera de veure, doncs, després de tot aquest rebombori qui no ha obert boca ha estat el propi Dylan i ja m’agradarà escoltar-lo i, tanmateix, comprovar si el proper 10 de desembre apareixerà per Estocolm a recollir el guardó i a pronunciar un discurs o cantar quatre paraules d’agraïment, com és tradició en la cerimònia del lliurament dels Nobel. L’home ja va deixar plantats els promotors del Princep d’Astúries o els del Pulitzer, quan aquests dos premis li varen ser atorgats el 2007 i el 2008, respectivament. De manera que ja hi ha precedents de fuites estratègiques, i la polèmica que tot just ha començat no sé si actuarà com a fre o com a incentiu. Tractant-se d’en Dylan tot és possible, però acabi com acabi la història, els mitjans en tindran durant temps un bon tros per fer bullir l’olla. I com que quan hi ha moguda es remou tot una mica, arrel de tot plegat algú ha relacionat aquest afer amb tot allò que es va arribar a dir quan a Raimon se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És cert que algunes de les crítiques més àcides que se li varen engaltar tenien més relació amb unes declaracions que varen caure molt malament en cercles sobiranistes, que no pas en si un cantautor, en definitiva un músic, podia competir o no amb escriptors professionals. En tot cas, pocs dels que varen fer barrila d’aquell fet van recordar-se’n de puntualitzar que el mateix organisme que va regalar una distinció tan preuada a Raimon, havia negat reiteradament i per motius polítics reconeguts aquest mèrit a l’escriptor en llengua catalana que més havia contribuït a la seva divulgació, en Josep Pla. I el que sap més greu de tot plegat és que tant Dylan, com Raimon, com el mateix Cohen si s’hagués donat el cas, no desmereixen en absolut d’arrenglerar-se amb els escriptors i poetes considerats de pura sang. 

LA CAIGUDA DE LA FULLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 d’octubre de 2016)

● LA CAIGUDA DE LA FULLA.- Mentre va plouen al carrer, a l’exterior del vidre de la tribuna s’arrapen mosques borratxes de fred o d'avorriment; algunes ja han caigut al pedrís. Ara si que m’adono que la tardor ja la tenim dintre de casa i que l’ha encertat la dóna baixant la roba d’hivern i endreçant a dalt la d’estiu i temporada. Mira per on, tan llest que em penso, fa poc he après que de la roba que no és ni d’hivern ni d’estiu se li’n diu de temporada. I m’ha semblat molt escaient per referir-se a les peces que ni abriguen del tot ni et refreden. Tant de bo en tinguéssim un, de mot, que servis per classificar les persones de temporada, les que avui pensen blanc i demà negre... Qui sap si això que faig de repapiejar també en té la culpa la tardor, perquè quan llueix el sol enmig d’un cel blau no se m’acudeixen pas aquestes vagueries. Però la mala fama de la tardor no se la relaciona només amb la pluja ni amb el fred, sinó sobretot amb la caiguda de la fulla. I aquesta característica estacional que transforma els verd dels paisatges d’estiu en estampes marcides entre l’ataronjat i els mil tons de groc, fins encatifar de pàmpols secs els camins rurals i els passeigs urbans, té un encant bucòlic, tendre i melangiós insuperable. Quina llàstima que a aquesta estació se li hagi fet agafar por immerescudament, associant-la a la caiguda de la fulla com a metàfora o sinònim de decadència!

A la meva manera de veure, doncs, s’hauria de netejar de la imatge tardorenca la pàtina de tristesa que convida i estimula al desànim i a la deixadesa als mancats de defenses físiques o espirituals. Els més febles se senten amenaçats per aquesta brama perversa de la caiguda de la fulla i la debilitat els acaba anorreant en la soletat. Però la gent es mort tant a la tardor com a la primavera i, inclús durant l’estiu, estació en que tota cuca viu segons diu la fama. A qui li ha arribat l’hora, bona nit cargol que això no depèn de l'estació. També el mes de març té la seva llegenda negra: març marçot mata la vella a la vora del foc i la jove si pot... Bé, si voleu que us digui la veritat, aquesta reflexió d’avui se m'ha inspirat tot llegint una antologia de poesia sobre la tardor. Concretament, una de l’Antoni Català, que diu:

“Plou grisament i lleugera / i una gota, com els ulls, tenyeix de verd / una fulla que és com un cor i que es gronxa. / Cau la gota que fou cor com un plor / i regalima, i la fulla sense pes, / alleujada ja, es redreça. / Ara tu, envidreït, dius cor verd, / mirada verda, verd record, / i saps de la meravella de quan la gota i el cor / foren la mateixa cosa...”

Francament, mentre no pari la pluja i dubti entre si engego la calefacció o no, m’ha semblat que una divagació, per fugir de la mandra que fa embolicar-nos en aquest sac de porqueria política que empastifa els jutjats, ens aniria bé a tots plegats. Però sobretot no us deixeu menjar el coco amb aquest mantra de la caiguda de la fulla... 

UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 d’octubre de 2016)

● UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU.- M’agradaria saber quina és la gràcia que ha fet el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, per merèixer en solitari el Premi Nobel de la Pau d’enguany, més que no pas el comandant de les FARC. Segons el Comitè noruec que atorga aquesta distinció, el president se’l mereix “pels seus esforços decidits per finalitzar més de 50 anys de guerra civil”. I els de l’altre costat, que no s’hi varen esforçar igual o més en fer les paus? Perquè igual com és veritat que dos no es barallen si un dels dos no vol, també per fer la pau cal que les dues parts enfrontades hi estiguin d’acord en l’encaixada definitiva. Llavors, per què la medalla només s’ha penjat al representant d’una part? Com a mínim, es fa sospitosa la decisió del Parlament noruec. I encara canta més aquesta gasiveria, a la meva manera de veure calculada, quan la part que ha estat menystinguda ha encaixat el lleig amb elegància, fent com aquell que no se n’ha adonat, qui sap si per a no escantonar una pau massa tendra. Per tant, em temo que la decisió no ha sigut imparcial, innocent ni encertada, sinó que han pesat a favor del president colombià conveniències polítiques que tufegen.

No voldria pensar que els marmessors suecs del senyor Nobel, hagin tingut la barra de simplificar el conflicte colombià posant en una plata de la balança els bons i a l’altra els dolents. Perquè si aquest prejudici arnat hagués influït d’alguna manera en la seva decisió, caldria dir-los que en una guerra civil no hi ha àngels i dimonis sinó guanyadors i perdedors, i que tan pocavergonyes són els uns com els altres per haver arrossegat els seus seguidors a estomacar-se sense compassió. Si la guerrilla colombiana ha abaixat les armes, després de mig segle d’haver-les aixecat per conquerir el poder a sang i fetge en nom de la llibertat i la igualtat, és perquè ja en tenia prou de rebre garrotades sense que la victòria promesa ni s’entrelluqués. I si el president del govern s’ha avingut a asseure’s en pla d’igualtat amb la guerrilla, deixant-se tallar bocins sencers i humiliants de la seva capa, ha sigut perquè la resistència de les FARC no estava tan afeblida que s’anessin a arronsar d’un dia per altre i, per tant, per acabar d’una vegada només quedava pactar sobre la base que no hi hauria guanyadors ni vençuts. Quan es signa la pau en aquestes condicions, tinc la convicció que més que parlar de generositat s’escau atribuir-ho a pragmatisme. I si damunt el tauler de Colòmbia no hi ha hagut cap escat i mat, sinó que s’han fet taules, ¿per què només s’ha premiat amb el Nobel de la Pau a un dels dos jugadors? No em digueu que perquè els guerrillers havien vessat més sang i sembrat més dolor, ja que el govern i les oligarquies havien fet també més mal que la pesta al poble que feia costat als ideals de les FARC. Enmig de l’horror d’una guerra civil tothom fa el que pot per passar comptes amb el veí, l’amic i fins i tot amb el germà, i cada bàndol té carretades de fets vergonyants per amagar. Després d’una guerra civil és veritat que queden moltes fosses comunes per obrir i trobar els morts en va, però potser encara n’hi ha més de fosses on s’hi han enterrat tones de draps bruts i aquestes costen més de desenterrar. Per tant, a mi em sembla que hagués estat més encertat repartir el Nobel, per reblar la Pau de veritat. Aleshores sí que la cosa hagués acabat sense vençuts. Qui sap si els noruecs no s’ho han de fer mirar quan designen el guanyador del premi més polititzat de tots els que es donen, en memòria de l’inventor de la pólvora. 

LA PARAULA JUSTA PER FER-NOS ENTENDRE COM PENSEM, SENSE FERIR NINGÚ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 d’octubre de 2016)

● LA PARAULA JUSTA PER FER-NOS ENTENDRE COM PENSEM, SENSE FERIR NINGÚ.- Potser ningú millor que un escriptor per comprendre com n’és de difícil d’expressar-se sense aixecar queixes. Per molt que algú s’ho mereixi, rebutjo utilitzar la paraula per tocar-li el voraviu, trepitjar-li cap ull de poll, avergonyir-lo amb sarcasmes o venjar-me’n. He pujat en la creença que és pecat fer servir la paraula com a arma, malgrat a l’hora de la veritat no sé com evitar fer mal amb una paraula cantelluda que se m'hagi escapat de més. Sense paraules, les persones no podríem expressar el què pensem ni les nostres emocions i, per tant, són imprescindibles per conviure; però, ¿quantes vegades al cap de dia no ens penedim i ens maleïm per haver parlat més del compte, per no haver comptat fins a cent abans d’obrir la boca o, simplement, per no haver llegit dues vegades un escrit abans de publicar-lo? De ben segur, moltes més de les que voldríem. A mi, personalment, m’agrada més escriure que parlar, per la senzilla raó que escrivint sembla que pots escollir millor les paraules. Però, llamp me mau!, també t’hi enganxes els dits, sovint amb qui més greu et sap, i amb l’agreujant que si no hi ha una gravadora o un vídeo pel mig, les paraules se les emporta el vent mentre que d’un escrit sempre en queda rastre per comprometre’t una eternitat.

A la meva manera de veure, doncs, si s’és d’aquella mena de persones que no estan a gust fins que no han tret tot allò que porten al pap, encara que hi posin els cinc sentits sempre hi haurà algú que el que ha sentit o llegit el traurà de polleguera, sigui perquè té la pell molt prima, perquè és frare i pren candela o, simplement, perquè no ha entès ni papa del què hom volia dir. Arribat aquest cas, si qui ho ha dit o escrit és una persona com cal no té cap altra remei que, abans de ficar-se al llit, aclarir tots els malentesos causats per culpa de paraules mal enfilades o mal interpretades. I és que no n’hi ha prou amb procurar escollir les paraules perquè no facin mal, ja que la percepció de la maldat és molt subjectiva i aquella opinió, crítica o rèplica que hom pensa tan ben trobada, al receptor li pot fer el mateix efecte que un cop de roc a la panxa, un escarni a la cara o un menyspreu a l'amor propi. Per aquesta raó són tan importants els rescats de malentesos. Estic convençut que si tothom s’hi escarrassés amb una mica de generositat, malentesos que encenen tants de focs gratuïts s’aclaririen sense més conseqüències. Us confesso que jo hi pateixo quan, per no haver-me sabut explicar prou bé, desoriento el lector o li faig agafar un emprenyament de ca l’ampla. Ningú és perfecte i encerta la paraula precisa o el raonament més entenedor a la primera ni, sovint, després de donar-hi dues voltes; però l’únic que vertaderament importa per a no espatllar la convivència, el bon rotllo o la mateixa amistat és que a hom no li caiguin els anells per aclarir malentesos. Això sí, mai renunciant a parlar o escriure amb tota sinceritat allò que hom pensa. Però amb “finezza”, tan per tant. 

LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 d’octubre de 2016)

● LA QUALITAT D’UNA DEMOCRACIA ES INVERSAMENT PROPORCIONAL A LA SEVA CAPACITAT DE TOLERAR LA DISCREPÀNCIA.- Si aquesta afirmació la considereu assenyada haureu de convenir amb mi que tenim, a casa nostra, un panorama força desendreçat en matèria de tolerància. No fa pas gaire el cantant Raimón per una simple frase – “jo no sóc independentista” –, va haver de suportar els insults d'uns quants talibans sobiranistes, i ara mateix un home d’una integritat intel•lectual, personal i patriòtica com el conseller Santi Vila, es crucificat a cada cantonada de la xarxa social com si fos un botifler i un català de segona categoria. Per desgràcia, potser a contracor dels mateixos ciutadans, el cert és que el sentit de la democràcia que tenim en aquest país obliga a pertànyer a un bàndol o altre, més que per afirmar-se en les pròpies conviccions més aviat com la manera de posar en quarantena i ridiculitzar a qui tingui conviccions diferents o contradictòries. Afortunadament la violència està mal vista per defensar les idees, però insultar, menysprear o calumniar, en canvi, està a l’ordre del dia. Quan dir que “cal canviar les regles, no pas trencar-les”, es considera una heretgia i a qui ho exposa, per molt honorable que sigui, alguns que donen classes de democràcia i de lliure pensament li giren la cara, vol dir que la democràcia que practiquen i que ha de fer-nos guanyar, entre d’altres metes, la independència grinyola per més d’una frontissa. ¿Què no s’hauria de sentir avui, si visqués, el malaguanyat catedràtic Miquel Caminal, un dels intel•lectuals més compromesos amb el federalisme republicà? Qui sap si ja l’haurien penjat de la forca, com alguns mesquins pensen s’hauria de fer amb el conseller Santi Vila, simplement perquè té el valor d’expressar en veu alta el que més de quatre del seu propi entorn polític pensen i no gosen dir amb tanta claredat: que des de la màxima lleialtat sobiranista, en el procés cap a la independència demana al govern que no tiri pel dret unilateralment perquè ho considera un disbarat. La seva discrepància no és pas en quan al fons, sinó en quan a l’estratègia.

A la meva manera de veure, doncs, una democràcia no serà de qualitat mentre hom hagi d’anar en compte i pensar-s’ho dues vegades com ho diu, abans d’opinar sense embuts per por del què diran o com s’ho prendran. Un estadista que tenia el cul pelat de fer equilibris perquè tots els involucrats en l’atzucac polític del seu país diguessin la seva, el recentment mort Simon Perez, va dir: “tant optimistes com pessimistes respecte del final del conflicte entre jueus i palestins moriran, però els optimistes viuran millor. I ara anem per feina, que no hi ha temps per perdre si volem que el conflicte s’acabi”. Potser ens ho podríem aplicar respecte del procés. Jo no sóc, ja ho sabeu, cap fan de la CUP com ja ha quedat palès al llarg d’aquest blog, però no insultaria mai en Benet Salellas perquè hagi dit que continuaran cremant banderes i símbols monàrquics perquè aquesta és una pràctica històrica del seu partit antisistema, d’acord amb els estàndards internacionals de llibertat d’expressió. En tot cas no els votaré, perquè el seu discurs no em convenç, i si molta gent fa igual que jo ja s’ho repensaran per a no quedar-se més sols que la una. És la gràcia de la democràcia: que la discrepància no es tradueix amb males cares ni insults, sinó en vots. I si algú li balla pel cap la pregunta: “com et pot dir un govern que siguis obedient, si prèviament t’ha convidat a desobeir?”, ho ha de poder expressar sense por que l’endemà li diguin de tot o facin veure que no és dels seus. En una democràcia, cap persona que manifesti el que pensa honestament ha de patir bescantaments per la seva sinceritat. Amb l’excepció dels polítics corruptes, indignes i mentiders, trepa amb la qual no cal reprimir-se i se’ls hi pot dir el nom del porc sense manies. Parodiant en Gaziel, gosaria acabar aquesta reflexió amb una constatació que em sembla de pissarrí: “cada vegada que en una democràcia, des d’un polític a un ciutadà qualsevol practica la intolerància, l’estat democràtic s’encongeix i es perverteix”. 

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 d’octubre de 2016)

● EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.- Ben dinat a Saldes i després d’una migdiada ràpida, mentre les dones de la colla enceten una sobretaula i els homes passen figues, he agafat el meu cigaló i m’he assegut a contemplar un any més l’impressionant Pedraforca, avui sota un cel provocativament blau. M’ha envaït un d’aquells moments màgics en que pel cap es passegen assossegadament les idees, sense empentes ni impaciències de cap mena, com si tingués tot el temps del món per recrear-m’hi en pensar. No sé com, però una veueta des de dintre del caparró m’ha enfilat l’agulla de la reflexió que us proposo aquesta tarda: quin seria el Tribunal Constitucional que jo respectaria? Parteixo de la base que alguna fórmula d’arbitratge ha d'existir per decidir en última instància sobre les diferències de criteri en el desenvolupament i gestió de la convivència democràtica i, per tant, com a principal requisit exigible a aquest organisme arbitral, evidentment col•lectiu, és que els seus dictàmens siguin respectats i acatats per a tothom. Per aconseguir-ho, que jo sàpiga només hi ha un mètode infal•lible: que sobre la independència, neutralitat i prestigi professional dels membres de l'organisme no hi hagi ni una sola ombra de sospita. Evidentment, tractant-se d’una obra humana la perfecció desitjable no sempre és possible, però si no es fa tot el que calgui per aproximar-s’hi al màxim a aquest objectiu, enlloc d’acostar-nos a la perfecció, si voleu utòpica, cada dia n’estarem més lluny.

Que, a la meva manera de veure, és del que plora la criatura pel que fa a Espanya. Ja que és evident que si els membres del Tribunal Constitucional són designats a dit pels partits polítics, la presumpció de fer una feina tan delicada amb total llibertat i sense que el jec tibi per alguna costura, no suporta una anàlisi imparcial. Poden ser aquests àrbitres uns professionals impecables, inclús els més savis en la matèria, fins i tot podria admetre la seva absoluta bona fe a l’hora de dictar sentències, però el fet d’haver estat escollits a dit per part dels polítics, en funció de les quotes proporcionals a la seva representació electoral, entela la confiança en la imparcialitat. I aquesta qüestió és transcendental i no pas poca cosa, ja que precisament com a conseqüència del “factor humà”, ni que l’accés d’aquests àrbitres al Tribunal fos democràticament impecable, les seves sentències en la majoria dels casos no agradarien a tothom, malgrat s’acatessin i es respectessin formalment. ¿Què passa, però, quan la imparcialitat dels àrbitres està tacada i en entredit per causa del pecat original de la seva designació? Doncs que per ben fonamentades jurídicament que estiguin les seves decisions, sempre els que no hi estiguin d’acord s’empararan en aquest vici, en aquesta discapacitat congènita, per planta’ls-hi cara i cridar a la desobediència. I d’aquesta manera cap país democràtic pot tirar endavant. L’àrbitre ha de ser respectat, i per aquesta raó el poder executiu i la política en general han de renunciar, quan més aviat millor, al dret de cuixa sobre el poder judicial. El Tribunal Constitucional sorgit amb aquests principis, seria el que jo respectaria sense cap reserva. I quan més aviat es rectifiqui en aquest sentit, millor serà perquè la democràcia no faci figa... M’ha sortit rodona aquesta meditació inspirada pel Pedraforca i si voleu que ho digui clar, he quedat ben descansat. 

PROPOSTA DE REFORMA LEGISLATIVA EN INTERÈS DE LES PERSONES (1ª)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 5 d’octubre de 2016)

● PROPOSTA DE REFORMA LEGISLATIVA EN INTERÈS DE LES PERSONES (1ª)

A).- Quan el ciutadà recorre a la Justícia, n’espera una resposta clara i ràpida que resolgui el seu problema per sempre. Però sovint s’ha de mossegar els punys impotent davant l’ambigüitat de les lleis, que aprofiten els advocats per embolicar la troca en benefici dels seus clients i que, de ben segur, trobarien arguments per defensar les pretensions dels contraris, si fossin aquest els que paguessin la minuta. I tot plegat emparant-se en la mateixa norma legal, la qual cosa vol dir que la llei pot interpretar-se del dret o del revés. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, caldria que el poder legislatiu – des dels Parlaments als organismes competents -, es tragués la són de les orelles i parís unes lleis transparents i contundents, sense rebrecs on amagar-hi cap ou. Des del més elemental sentit comú, de tan en tant proposaré alguns exemples de normes que guanyarien molt en eficàcia si se les retoqués el que faci falta per evitar “interpretacions interessades” de part, suprimint les mitges tintes, els dobles sentits i els equívocs que massa vegades allarguen la resolució dels plets, fent feliços els advocats però desgraciades les persones que es refien de la Justícia, bo i portant un lliri a la mà.

Encara tendra l’explosió de Premià de Mar resulta que, pendent de confirmació oficial, el sinistre podria haver estat provocat. Si així fos, els perjudicats malgrat tinguin el seu pis assegurat i estiguin al corrent de pagament de les quotes, hauran d’esperar-se qui sap fins quan, potser anys i panys, per cobrar les indemnitzacions imprescindibles per refer avui les seves vides estroncades i començar de nou, si es refan del trauma. I tot perquè les asseguradores, enlloc de complir amb la seva obligació contractual amb els seus clients, primer iniciaran les investigacions per treure’n l’entrellat del responsable darrer del sinistre, per tal de rescabalar-se'n dels danys i perjudicis. I com que la culpa és tan negra, sobretot quan hi ha diners pel mig, que ningú accepta la responsabilitat per les bones, esperant que se li obligui judicialment a acceptar-la, els veïns de l’immoble que ha petat poden florir-s’hi a la tanda per cobrar els capitals que tenien assegurats en llurs pòlisses. A Manresa, un pobre home a qui una grua de la construcció li va ensorrar la casa es va morir quatre o cinc anys després de l’ensulsiada, a l’espera que la seva asseguradora localitzés el propietari de la grua. I a hores d’ara potser encara el busquen, mentre el perjudicat cria malves ¿No seria més lògic que l’asseguradora passés comptes primer amb els seus assegurats i, en cas que hi hagués tercers a qui repercutir els danys, els hi busqués les pessigolles després amb tranquil·litat? Doncs, no. Sembla que la llei permet allargar la liquidació del sinistre amb els assegurats directes, fins que no es localitzi i identifiqui el responsable final. “Aleshores, ¿de què em serveix l’assegurança si quan necessito els diners per aixecar el cap, em diuen que prengui paciència i m’hi posi fulles mentre els perdiguers de la Companyia busquen si el responsable és solvent o té assegurança?" Aquest és un cas clar en que la llei hauria de modificar-se en el sentit d’obligar les asseguradores a respondre de les seves obligacions amb els assegurats, amb independència que moguin cel i terra per intentar rescabalar-se del perjudici, si correspon. Aquesta modificació seria en interès de les persones (la part dèbil) i no, com passa ara que la llei protegeix les Companyies (la part forta). Si es pretén un món feliç i just, les regles de joc haurien de prioritzar el benestar de les persones, no pas el de les oligarquies. Sobretot quan les persones compleixen la seva part de les regles de joc i les oligarquies s’agafen a totes les lletres menudes possibles per retardar el moment d’afluixar la mosca, indiferents al patiment de les persones, que és el que està passant a Premià de Mar. Us sembla que tinc raó, o pixo fora de test? 

AMB HALOWEEN A LA VISTA, POLÈMICA ANUAL AL CANTO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 4 d’octubre de 2016)

● AMB HALOWEEN A LA VISTA, POLÈMICA ANUAL AL CANTO.- Torna Haloween i, com cada any, es reproduiran les polèmiques entre els defensors de les carbasses, les calaveres, els vestits de bruixot i la sang i fetge a dojo, i els que pensen que es tracta d’una festa pagana que s’inspira en l’espiritisme i en una concepció macabra de la mort, que no té res a veure amb la nostra cultura europea. A mes a més, algun sector cada vegada més nombrós de representants de l’integrisme catòlic, s’enfilaran de nou per les parets renegant per la generosa divulgació a través de tots els mitjans, en profit del consumisme a tota costa, d’unes costums que, en la seva carcamàlica opinió no aporten res de bo a la societat. Però tenen raó, els que hi estan en contra, només en una cosa: en els orígens pagans de tota aquesta moguda que ja es comença a notar als aparadors de les botigues atentes a la moda i als modismes festius. En temps molt reculats, els nostres avantpassats celtes amb la festa anomenada del Samhain acomiadaven la llum, la flaire i la calor de l’estiu amb sentiment i tristesa, resignats a una tardor que despullava de fulles els arbres i portava el fred i la foscor. Hom creia que la nit del primer de novembre, els morts dels cementiris sortien de les tombes, fosses o caixes per donar un tomb pel món dels vius, als quals sense pretendre-ho feien por i més aviat provocaven el seu rebuig. Per aquesta raó els celtes i altres cultures es disfressaven perquè els morts no els reconeguessin i se'ls emportessin, penjaven naps en forma de calavera per allunyar els difunts ressuscitats per vint-i-quatre hores .

A la meva manera de veure, en canvi, potser no en tenen tanta, de raó, els que menyspreen i bescanten el haloween només argumentant que es tracta d’una tradició importada de Nord-Amèrica, que arracona les tradicions autòctones de les castanyes i els panellets. Però en ple segle IX, molt abans que se’n sentis a parlar dels ianquis i de les seves fantasies eixelebrades, l’església catòlica dedicà el primer de novembre a dia de Tots Sants, per cristianitzar els ritus pagans. Precisament halloween significa vigília de tots els sants (all hallows eve), per tant qui sap si no hauríem de replantejar-nos algunes qüestions al respecte. Tampoc en tenim, de raó, els catalanets quan titllem tota aquesta gresca de calaveres i carbasses de tradició forastera, ja que sense anar més lluny la gent de la Cerdanya, i potser d'altres indrets també, feia rituals semblants als propis del halloween més castís. Una àvia de Bellver, per exemple, recordava l’any passat en una carta al director d’un diari nacional, que “de petita al seu poble posaven dues carbasses amb una espelma a dintre, a la porta del cementiri per tal de conjurar els mals esperits i protegir la mainada de la xerinola orgiàstica dels difunts, per si de cas”. Tanmateix, es té constància que a tombar del segle XIX, a moltes cases de pagès els nens feien forats a les carbasses imitant carotes, i les penjaven a les finestres i façanes com a protecció contra les entremaliadures dels morts burletes. Venja’m si el halloween dels pebrots acabarà tenint arrels catalanes! Els que en viuen de la moguda, tant se val, aquesta possibilitat no els farà fred ni calor: al cap i a la fi ells faran agost en ple novembre d’una manera o d’una altra, ja sigui envoltats de carbasses, moniatos, castanyes i algun panellet, si el preu no pica. 

L’ESTRIPADA A CAN SOCIALISTA HA REVISCOLAT EL GREMI DEL DIDAL I L’AGULLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 3 d’octubre de 2016)

● L’ESTRIPADA A CAN SOCIALISTA HA REVISCOLAT EL GREMI DEL DIDAL I L’AGULLA.- Per com s’havien fet sentir les modistes temps enrere a casa nostra, no es mereixen que amb la moda de la confecció importada de qui sap on, ningú les necessiti per res més que per fer quatre retocs de poca importància. Per encàrrecs més delicats, costa de trobar-ne perquè les poques que queden en actiu van molt buscades. Per aquesta raó, en veure aquest cap de setmana el gran estrip a la carpa del circ socialista, i que tothom deia que el futur del negoci no passa per començar de nou sinó que s'ha de fer una bona sargida dels descosits, les supervivents del gremi del didal i l’agulla van reviscolar davant la perspectiva de treure el ventre de penes una temporada, ja que per apedaçar l’estripada caldran moltes mans i uns quants mesos de feina. Però vet-aquí que a les sargidores els hi ha sortit competència deslleial, ja que de totes bandes de la confraria socialista s'ofereixen voluntaris, com si fossin una mena d'esquirols, per enfilar les agulles i cosir-se ells mateixos l’embalum de la carpa esparracada, fins que sembli nova de trinca. La primera que va assegurar que per rellançar la marca PSOE calia recosir les costures de la carpa de dalt a baix i posar-hi alguna cremallera, perquè en cas de flatulències puntuals n’hi hagi prou amb descordar-les una mica per respirar i deixar entrar aire fresc, va ser la califa andalusa Susana Diaz. Al cap de cinc minuts, cada socialista a qui els periodistes apropaven una carxofa temptadora arran del nas es despenjava amb la mateixa cantarella: cosir, cosir i cosir. Fins i tot els partidaris d’en Pedro Sánchez s’hi varen afegir a propagar la consigna – l’Iceta com sempre el primer de tots, per a no quedar fora del cartipàs del proper repertori -, i el mot “cosir” en acabar la xarlotada del Comitè Federal va fer forrolla.

 A la meva manera de veure, però, ni les millors sargidores a vegades poden dissimular esquinçades i estrips que no són accidentals, sinó producte d’una batalla campal. Per tant, em temo que tampoc se’n sortiran uns simples aficionats, per molt empenyo que hi posin perquè sembli que a la carpa no li va passar res i que l'espectacle pot continuar. Perquè sí que va passar i per moltes embastes que s’hi facin als descosits, ja mai més res tornarà a ésser igual. Les paraules gruixudes que es van intercanviar a plena llum i amb taquígrafs per totes bandes no s’obliden amb una simple esbandida amb aigua de colònia. Us penseu que arreplegaren gaire públic en un míting electoral, tots barrejats a l'escenari com si no haguessin trencat mai un plat? Quin paper haurien de tenir-hi en Felipe, l’Almunia, en Rubalcaba o en Zapatero en aquest sainet? I el fuster - és a dir el Guerra del ribot -, que en tot aquest merder s’ha quedat més mut que els morts del cementiri, quan dirà el seu estirabot? Jo no sé si la califa andalusa té experiència de sargidora, però em temo que per les traces no pas gaire, per no dir gens, Llavors, com pensen fer-s’ho amb tan descosit? Em sembla que ni el sublim showman Miquel Iceta podrà aixecar-los la moral amb un dels seus histèrics i esperpèntics rampells histriònics.

GANES DE BUSCAR TRES PEUS ALS GATS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 2 d’octubre de 2016)

● GANES DE BUSCAR TRES PEUS ALS GATS.- Qui no té res a fer, gats pentina. Serà per aquesta raó que ara parlen d’ensorrar el monument a Colon o fan mofa de la Sagrada Família, titllant-la de “mona de Pasqua” des de l’Ajuntament de Barcelona? Francament, tenint tants de problemes humans per resoldre, que uns polítics esquerranosos s’entretinguin amb aquestes bajanades pròpies de tertúlies de burgeses solterones, em regira l’estómac. Però encara em fa sortir més de polleguera que aquests polítics bocamolls treguin la pols amb el cul a sengles poltrones municipals, de la ciutat que es coneguda arreu del món precisament per dues de les imatges de postal que ara aquests brètols voldrien fer desaparèixer al pot de les escombraries de la història. Així com els automòbils més moderns incorporen una alarma automàtica que avisa el conductor de quan s’embala massa, no seria mala idea que als polítics de totes les graduacions i rang se’ls introduís, sota la pell, un xip que es disparés cada vegada que toquessin el ridícul o estiguessin a punt de fotre’s de peus a la galleda.

A la meva manera de veure, hi ha massa gent que es passa el dia pentinant gats. I si aquest entreteniment o mania pot resultar fins i tot terapèutic a determinades edats i en gent condemnada al sedentarisme forçós, no queda gens bé que ho facin els que tenen responsabilitats per atendre, sobretot si afecten al sector públic. Cadascú a casa seva pot perdre el temps com li roti, arribat el cas; però que personatges portant el barret de càrrec o rectoria pública s’atreveixin a dir segons quines coses, si de mi depengués serien causa suficient per enviar-los a pastar fang d’una bona puntada de peu. Fa dies vaig llegir a la secció de cartes al director d’un diari de gran tirada, una proposta d’enretirar de la via pública totes les plaques o monòlits de commemoracions de quan manava en Jordi Pujol, les quals recordin que fou el llavors “honorable president” qui les va inaugurar. Llamp me mau quanta gent en aquest país se l’agafa (la vida) amb paper de fumar! Potser per aquesta raó ens deixaríem matar per bestieses i, en canvi, no ens immutem per coses importants? En fi... Ara m’ha vingut al cap una meva cosina de noranta anys, que malgrat estar mig cega a causa d’una lesió macular, és com una fura endreçant la casa, cuinant, vetllant pels seus nebots i pels seus gats, alguns dels quals no són ni seus perquè els té a dispesa com si diguéssim, ja que viu en una casa de pagès enmig del poble. Ella si que hi té dret, una vegada ha fet la feina, a passar-se les tardes pentinant els seus gats, que per cert tenen noms singulars i descriptius: “el simpàtic”, “el trist”, “el coix”, “el ros”, “el ploraner”, “el negre”, “el malalt”, “el roncaire”... Repeteixo, ella sí que hi té dret a pentinar gats, però no cap d'aquests progres regidors de Barcelona!

(Per cert, avui no tocava penjar cap reflexió, però ho he fet per agrair-li a l’Àngels Masot el seu fidel seguiment del blog des del principi, fa sis anys. M’ha entendrit el comentari d’avui dient que està a l’hospital cuidant del seu pare i que entre altres coses llegir la reflexió diària li ajuda a passar les hores. Per mi que no quedi. Li dedico de tot cor) http://tabrilde.blogspot.com

RAJOY I IGLESIAS PENDENTS DE QUAN PASSARÀ EL CADÀVER DE SÁNCHEZ DAVANT SEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 30 setembre de 2016)

 ● RAJOY I IGLESIAS PENDENTS DE QUAN PASSARÀ EL CADÀVER DE SÁNCHEZ DAVANT SEU - El PP en pes i una bona representació de “Podemos” es passaran tot el cap de setmana pendents de veure desfilar el cadàver polític de Pedro Sánchez asseguts davant la porta de les seves respectives seus: els primers, rient per sota el nas perquè feia temps l’estaven esperant aquest moment, i els segons, malgrat eixugar-se alguna llagrimeta hipòcrita per dissimular, perquè serà un gall menys a disputar-se el galliner de l’esquerra. Fa de mal predir la mort política de ningú, perquè per mala ganya que es faci les revifalles són imprevisibles. Però el número u dels socialistes ja feia mesos que tenia mala peça al teler, pràcticament des que va pretendre posar ordre a un galliner on hi va entrar amb calçador, mentre desafiava a Pablo Iglesias per l’hegemonia de l’esquerra. Però l’ensopegada mortal se la va clavar en no saber gestionar uns resultats electorals diabòlics, que requerien un polític amb una “finezza” i una experiència que ni de bon tros tenia, i estar emparat per un partit sense tantes esquerdes, enveges i patums amb un rei l cos, com les que caracteritzen el socialisme espanyol, des que va deixar de respirar l’esperit de Suresnes, es desempallegà del marxisme, liderà l’Otan i es va deixar estimar pel neoliberalisme, fins a oblidar-se dels seus principis austers i de classe. Segurament un dels que esperen que passi el cadàver del primer secretari del partit socialista, explicarà a la seva parròquia que així acaben “les castes”: traient-se els ulls uns als altres.

 A la meva manera de veure, però, em fan pena els sobiranistes – més els de darrera hora que no pas els que picaven pedra des de qui sap quan -, que treuen importància a tot plegat dient que els importa una merda tot el que passa a Espanya. I em fan pena perquè, malgrat no vulguin adonar-se’n, que el Madrid polític sigui can pixa ens ajudarà menys a desconnectar que si hi ha un govern endreçat, encara que sigui del morro fort. És clar que jo me la miro aquesta desconnexió pactada, no pas a cop de destral. I me la miro així no perquè sigui un català de saldo, sinó perquè m’agrada tocar de peus a terra i em temo que tirar per una drecera unilateral ens porti al precipici, i malgrat sóc dels que no hi tenim gaire a perdre tirant pel dret també sóc dels que pensen que el poc que tenim no ens ho podem jugar a la babalà, perquè ens quedaríem en pilotes. Ahir, un tertulià militant de l’antiga Convergència i ex-assessor del president Mas en política empresarial, em deia: “si a Madrid ens oferissin una mena de concert econòmic com el basc i blindessin les competències, molts canviarien l’estelada per la simple senyera”. Li vaig agrair aquesta sinceritat, perquè és una teoria que jo mateix he exposat vàries vegades. En política aniríem millor si allò que es diu en petit comitè es digués en públic. Per començar, el socialisme espanyol no estaria emmerdat en aquest espectacle, si els barons i d’altres càrrecs del partit haguessin expressat clarament on tocava fer-ho que calia deixar-se de punyetes, pactar una abstenció en la investidura i fer una oposició com Déu mana. Però preferiren no donar la cara i marejar la perdiu per les cantonades. Ara en paguen les conseqüències

CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 29 setembre de 2016)

● CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.- Al president ja li ha fet confiança el Parlament, però no sé si aquesta nit brindarà amb cava per una victòria que a mi - què voleu que us digui? - em sona a pírrica. Potser és que sóc de mal ferrar, però no em negareu que de confiança, vertaderament la justa. O sigui, que els companys de viatge per portar el procés a bon port, li han deixat una crossa per seguir aguantant-se dret, però no li han garantit que pugui governar el vaixell sense angúnies. Com us deia abans d’ahir, la mare dels ous d’un programa de govern són els pressupostos, ja que sense tenir els números fets i aprovats poques cireres es poden remenar i, pràcticament, cap política més enllà de la gestió administrativa es pot tirar endavant. Vet-aquí, doncs, que els companys de fatigues del grup JxS, els deu diputats de la CUP que guarden a la faixa, com el pagès murri ho feia amb una pedra per si de cas, la clau de volta per decantar la balança, no estan per atorgar confiances a cegues ni per deixar-se estimar i menys domesticar a canvi d’un plat de llenties. Elles (seguint-li la beta a la Gabriel, que sempre parla en to matriarcal), van a la seva i no s’amaguen de dir-ho. El problema és que la carona que posa l’Anna Gabriel per caure bé quan es fa l’estreta, encaterina encara a molta gent que no diré que vagin amb el lliri a la mà però que, francament, ho sembla.

 A la meva manera de veure-ho, doncs, l’apèndix rebec de la majoria absoluta sobiranista, ha posat avui damunt la taula les mateixes cartes amb que es va plantar en la partida per humiliar el president Mas i llençar-lo a la paperera de la història. Llavors van prometre, amb papers signats pel mig, en temps de descompte del termini per a no haver de repetir eleccions, que si el president es feia es prenia la cicuta voluntàriament ells donarien suport al seu successor, sense posar-li pals a les rodes. Però un cop aconseguit el seu propòsit prioritari - que el president Mas renuncies a la investidura i anés a pastar fang -, varen sorprendre tothom amb el ciri trencat que els acords que la direcció política del partit signa “muten” en passar pel sedàs de l’assemblea, que deu ser un eufemisme dels anticapitalistes i progressistes d’esquerres per a no reconèixer que el que signa el comitè polític és paper mullat fins que no sigui referendat per una assemblea tan peculiar que fins i tot pot fer quadrar els vots en un empat vergonyós i miraculós. Em fa gràcia l’advertència dirigida per la Gabriel al president a qui poc després faria confiança a mitges: “els nostres vots no són un xec en blanc, sinó que li estarem a sobre i no li’n deixarem passar ni una. I pel que fa als pressupostos, sàpiga que no li aprovarem els primers que ens presenti. No li tanquem cap porta i negociarem fins a la extenuació, però no signarem qualsevols pressupostos que ens presenti”. Més clar, l’aigua! Però per si a algú encara li cau la baba amb el posat de bona nena que no ha trencat mai cap plat, de la portaveu de la CUP, que no es faci il·lusions i es vagi fent a la idea que el debat dels pressupostos farà tronar, ploure i enfilar-se per les parets a més d'un ingenu. Perquè és la mateixa estratègia que la CUP va jugar quan va forçar el relleu del president Mas. Millor que m’equivoqui, que de sainets ja n’anem servits amb tot aquest guirigall dels socialistes, però el que em fa malfiar de la CUP és que ara faci veure que ve de l’hort respecte dels pressupostos si - sicut dixit Oriol Junqueras i membres destacats de la direcció cupaire, per activa i per passiva -, feia mesos que es trobaven en llargues sessions de treball. Si ara diuen que ja ho decidiran quan els hi presentin els números, m’agradaria saber a què caraina jugaven quan deien que se'ls estaven mirant punt per punt. Si creieu que exagero, repasseu la hemeroteca i comprovareu com es vantaven, des dels dos grups, dels avenços en aquesta qüestió. No gosaria a dir que li han aixecat la camisa al president i a tots els catalans que somnien de bona fe amb la independència, però poc se’n falta. I perdoneu la franquesa.

UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 28 setembre de 2016)

● UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.- Feia anys que no anava a veure la família de l’Armentera, i aquests dos darrers dies me’ls he passat en un poble encantador - en la meva memòria vaga de criatura -, per recuperar en quaranta-vuit hores escasses paisatges i olors imprecisos i un xic idealitzats. El cas és que anant de casa en casa de veïns que suposadament havia de recordar de quan érem canalla, recorrent indrets més o més vinculats a aquells vells temps feliços de la infantesa, vaig acabar el dia amb els peus protestant a crits per la pallissa i amb ganes d'estirar-me al llit quan més aviat millor; però com que jugava el Madrid vàrem acordar esperar, per allò del morbo de veure si el Dortmund ens donava l’alegria de passar per la pedra l'etern adversari del barcelonisme militant. Ens posarem doncs d’acord que si els blancs marcaven dos gols de diferència, bona nit i tapat! Al final de l’obra, resulta que vàrem empassar-nos tot el partit fins celebrar el tercer empat consecutiu dels merengues en dues setmanes. En resum, quan vaig posar-me al llit, a les onze tocades, estava convençut que passaria la nit del lloro abans d’amollar-me a una jeia diferent de l'habitual i en descobrir que des del campanar de l’església, a un cop de pedra del balcó de la meva habitació temporal, m’engargamellarien quarts, hores i repicó als dos minuts. I caram quina nit del lloro a l’inrevés! Ja que no ha sigut una nit desvetllat, en el sentit tradicional de l’expressió. No us sabria descriure amb una frase tan rodona com la del lloro el què m’ha passat, però ha estat una nit vertaderament especial, que gairebé hagués preferit fos la del lloro tracicional. Vosaltres mateixos jutjareu!

És veritat que fins a mitjanit no vaig aclucar l’ull, però a partir del repicó de les dotze em va vèncer el cansament del cos, però el cap devia estar tan revolucionat per les emocions viscudes que em va posar en marxa el vídeo dels malsons, els quals eren tan reals que em vaig tenir de pessigar un parell de vegades per assegurar-me que allò no estava passant pas, que tot era pura fantasia producte de la imaginació. El primer malson el vaig tenir entre dotze i una: em vaig trobar embolicat en el bell mig d’una manifestació de protesta que omplia de gom a gom la plaça de sant Jaume. Pels crits i les pancartes de la gent, semblava que es tractava de mestres que es solidaritzaven amb els milers de mestres turcs depurats per la presumpta responsabilitat amb el cop de l’estat de l’estiu passat, en contra el dictador Erdogan. El segon malson, que va apoderar-se de la meva ànima adormida entre la una i quarts de quatre de la matinada, també tenia per escenari la plaça de sant Jaume; però en aquesta ocasió la gentada concentrada esbroncava els dirigents russos per la salvatjada que, en opinió dels crispats i indignats manifestants, s’està cometent a Aleppo, a Síria, on es massacra diàriament la població civil i es colguen morts a punta pala. I el tercer malson, el que em va commocionar les darreres hores d’aquesta peculiar nit del lloro, fou potser el que més em va afectar, perquè segons la meva dona jo espernegava de tal manera que, espantada de veritat, em va sacsejar fins a desvetllar-me del tot. Ostres quin malson, aquest darrer! Acabava de saber que el tribunal del cas de les targetes blak havia dictat sentència absolent els 61 pocavergonyes i corruptes directius de Caja Madrid, per considerar nul el procediment per manca de proves. No em vaig  recuperar de la impressió per aquesta notícia, fins després d’una dutxa doble, primer amb aigua calenta i després amb un generós raig de freda. I és que el que havia somniat era tan real, en tots tres casos, que en principi em semblava versemblant i tot, puix ja fa dies que penso que ja seria hora que els mestres d’alguna part del món - però els d’aquí en particular, sempre tan actius per protestar -, fessin costat els seus col•legues objecte de represàlies a Turquia, o que els ciutadans de totes les ideologies cantessin la canya, des de les places públiques d’arreu, al règim de Putin pels crims de guerra perpetrats a Síria. Després de la dutxa ja he entès que els dos primers malsons consistien en haver-me fet confondre el subconscient els desitjos del amb la maleïda realitat de la indiferència col·lectiva. I pel que fa a l’assumpte de les targetes opaques, a veure si no haurà sigut una premonició? Aleshores sí que aquesta nit del lloro hauria preferit que ho fos de veritat.

QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 26 setembre de 2016)

● QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!.- La democràcia necessita dues crosses per a no ensopegar: no faronejar mai a l’hora de prendre decisions polítiques, ni dependre de ningú en qüestió de peles. Dels bascos, concretament dels nacionalistes del PNV, encara que no ens agradi reconèixer-ho, en aquest sentit els catalans tenim molt per aprendre. En primer lloc, ells mai hauran de passar ànsia per formar govern, perquè no els hi varen caure els anells en preveure el que podia passar en el futur si cap partit tenia majoria absoluta després d’unes eleccions: acordaren en l’Estatut que el candidat guanyador automàticament seria investit, consensuant la norma que els diputats només poden votar a favor o en blanc en una sessió d’investidura. Potser no sigui la solució ideal pels que agafen la democràcia amb paper de fumar, però és la solució més pragmàtica per evitar que l’últim mono d’un Parlament faci anar de cul a la majoria. I en quan a les peles, els bascos tenen la vida resolta amb el concert econòmic, blindat pels drets històrics forals. Però els catalans no podem anar de ploramiques avui, dient que si fóssim com ells també ens ho prendríem amb més filosofia i no ens picaria la urgència de forçar la independència per les bones o per les males. I no tenim raó quan plorem, perquè de la possibilitat de tenir concert econòmic en varen passar olímpicament en Pujol i en Roca Junyent quan prioritzaren la política del “peix al cove”, a canvi de recolzaments parlamentaris puntuals al partit que tallés el bacallà. I en quan a introduir una cautela en casos d’investidures conflictives, l’orgull de “de ser més demòcrates que ningú fent-nos trampes al solitari encara que siguin legals”, no permeté prendre una precaució que fa ens hagués estalviat molts de disgustos, disbarats i passos al costat presidencials.

A la meva manera de veure, en capella de la sessió de confiança a que s’ha sotmès voluntàriament el president, perquè els rebecs de la CUP en un moment donat varen considerar “prescrits” els acords que els hi havien permès llençar el president Mas a la paperera de la història. I per aquesta senzilla llei de l’embut dels anticapitalistes i vàries coses més, no varen aprovar la base de qualsevol pacte de govern seriós: els pressupostos. Aleshores varen començar a tastar alguns il•luminats de JxS, sobretot els antics convergents conversos, que el discurs de l’assemblearisme “transparent” que propugna la tropa capitanejada Anna Gabriel és inversament proporcional al sistema de presa de decisions: és a dir, que els membres del secretariat tenen veu però no vot en el consell polític. I amb un joc de mans tan infantil, propi de criatures malcriades, tiraren per terra un principi tan nostrat com que quan dos catalans es donen la paraula no hi ha necessitat de signar cap paper. Però pel que s’ha vist, quan es tracta de la CUP ni que hi hagi cent papers signats, no te’n refiïs massa perquè per ells tots els papers tenen data de caducitat. Suposo que el president, en les converses que ha mantingut darrerament amb els cupaires, s’ha treballat la confiança a còpia de promeses que, per cert, els nacionalistes bascos ja ens han desaconsellat des de la seva experiència activa i passiva - guanyant-se per part dels de la ceba la desqualificació de “traïdors” -, però no han estat suficients, pel que se sent dir, com per garantir que la confiança inclou el debat de pressupostos. Quina enveja que em fan els bascos! Perquè varen ser prou vius per preveure que patafis electorals com el nostre no els fastiguegessin la governabilitat del país. I quin respecte i enveja vaig sentir d’un president Urkullu capaç de dir, en capella de les eleccions, que els bascos no estan en condicions polítiques de plantejar-se una DUI com els catalans. I encara més em va semblar admirable la seva valentia dient el que realment pensava, quan en analitzar els resultats electorals comprovem que dir el que va dir. en terra d’aberzales, li va fer guanyar vots i desplaçar Bildu de la victòria a Guipúscoa, tradicional fortí independentista. 

EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 25 setembre de 2016)

● EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA.- Es tracta d’un conflicte que, més que entre països, es cou en el cor de les societats avançades però amb crisi, semblants a la nostra, i que com a característica determinant han incorporat la tolerància i les garanties de les persones com a valors irrenunciables del seu concepte de civilització. És dins d’aquestes societats esgavellades per la bona fe i el “bonisme” de dirigents a vegades curts de vista, que alguns dels individus que s’han convidat ells mateixos a asseure’s a la nostra taula, acaben no reconeixent-se en el model de civilització en el qual se’ls vol integrar si us plau per força i aleshores, sentint-se humiliats pel fracàs de la seva integració frustrada troben en la radicalització el detonador ideològic que els fa esclatar l’energia destructiva acumulada durant anys. En aquest sentit, doncs, hi ha una pregunta que com hereus de la il•lustració els europeus tindríem l’obligació de fer-nos: per què musulmans que han trobat a Europa feina i ajuda pública ens ataquen, malgrat haver conviscut anys com a conciutadans? Per què n’hi ha tants que se’n van a fer la guerra santa i quan tornen, si no l’han dinyada, ho fan amb la intenció de prosseguir aquella guerra santa que els porta bojos en l’interior dels seus països d’adopció?

A la meva manera de veure, però, la pregunta del millor de dòlars seria: per què d’entre tots els immigrants, acostumen a ser només els de cultura islàmica els que havent sigut acollits, responen amb odi i ressentiment? Després de les matances de Niça i de Paris es va especular sobre una causa probable: els assassins estaven deprimits. I aquest diagnòstic també es va repetir, al meu entendre massa precipitadament per part dels sociòlegs i dels comentaristes, quan es buscava a les banlieues franceses o belgues el motiu de la ràbia, perquè es fa difícil de creure en la depressió transitòria o crònica quan en molts de casos els terroristes tenien feina i propietats, havien crescut en ambients amables i alguns formaven inclús part de famílies mixtes ben estructurades. Potser l’explicació la dóna Hans Magnus Enzensberger en el seu llibre: “Assaig sobre les discòrdies”, quan escriu: “La ideologia de l’islamisme representa un mitjà perfecte per tal de mobilitzar el perdedor radical, tota vegada que aconsegueix amalgamar motivacions polítiques, religioses i socials”. En qualsevol cas el problema és que el xoc de civilitzacions està servit, i potser en comptes de divagar sobre teories d’integració potser caldria escoltar també els testimonis i els avisos de musulmans siris i d’altres pobles sotmesos sota la bota de l’islamisme delirant i radical, que aquest pretén sense cap vergonya ni mirament recuperar el sistema polític, cultural i moral que regia a la comunitat musulmana el segle VII. Per tant, penso que només des de una tolerància zero per a les ideologies, dintre del major respecte per a les persones, s’enfoquin les relacions entre civilitzacions, per a no caure en el parany sobre el qual en temps reculats els avis ens posaven en guàrdia tot sovint: compte, que per ser massa bons no acabeu essent burros! 

CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 24 setembre de 2016)

● CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT.- Ha de ser molt trist, per exemple, asseure’s al vestíbul d’un hotel hores i hores per veure-hi passar la gent que transita amunt i avall i, de tant en tant, fer-la petar amb la persona desconeguda que s’asseu al costat. Però hi ha gent que ho considera un vertader esbarjo, ho he comprovat aquest mateix estiu durant les curtes estades en hotels. Dóna per bones les estones que s’hi passa i no enveja gens els que surten a passejar o a prendre el sol. En la majoria de casos, diguem-ho tot, són gent gran que s’estima més el tràfec d’entrades i sortides que no pas la moguda de platja o qualsevol altra activitat social. Només durant a les hores de ball de saló, el vestíbul queda desert perquè la ballaruga sí que és més entretinguda, malgrat tampoc s’hi participi més enllà de mirar-s'ho. Si aquesta actitud mandrosa només fos característica dels vestíbuls dels hotels no valdria la pena dedicar-hi una reflexió, però el cas és que m’he adonat que de gent que perd hores i hores fent el badoc veient com passa, atabalada o parsimoniosa, la vida dels altres davant seu n’hi ha com aquell qui diu a cabassos. I no són només gent gran, ja que també hi veus colles de jovent matant el temps, gandulejant sense treure’n cap profit pràctic més enllà d’alguna xafarderia o de maquinar com xafar la guitarra algú.

Francament, no puc entendre aquest "deixar-se anar" en la simple contemplació de la vida passant per davant del nas, sense jugar-hi cap altre paper que el de “voyeur” impotent i capsigrany. Tant si s’és jove com si els anys ja pesen, no es pot abandonar de cap manera la iniciativa de fer anar la vida cap un vulgui, no resignant-se a veure-la desfilar al ritme que toquin els demes. Quan feia de professor de recursos humans en una escola de negocis, no em vaig descuidar mai, en els tres cursos que hi vaig donar lliçons, de recalcar als meus alumnes que la clau de volta de qualsevol negociació rau en no perdre la iniciativa. Qui es conforma en veure-les venir, sempre anirà a remolc de les iniciatives dels altres. I qui s’asseu a veure com la vida passa potser sí que estarà al dia, però no intervindrà ni en la gestació ni en el desenllaç de cap iniciativa, i això és molt trist. Quasi tant com dimitir de decidir mai més cap on s’ha de tirar, conformant-se en el millor dels casos amb ser testimoni mut del pas de la vida. En capella del dia internacional de la gent gran activa, valdria la pena de cridar l’atenció dels vells contemplatius que la vida està pensada per viure-la de cap a peus sense “deixar-se anar” mai. Tanmateix, no estaria de més que aquesta reflexió també se la fessin una part de jovent, cada dia més nombrosa, que semblen en aquesta qüestió de prendre iniciatives i de desenvolupar-les amb entusiasme, talment uns vells xarucs. 

REFLEXIONAR QUÈ, SI EL PEIX FA DIES QUE ESTÀ VENUT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 23 setembre de 2016)

● REFLEXIONAR QUÈ, SI EL PEIX FA DIES QUE ESTÀ VENUT? – Bascos i gallecs estan a punt per reflexionar. El dia de reflexió abans de la jugada és un d’aquells anacronismes que es mantenen artificialment, qui sap si pensant que si es remata amb una meditació col•lectiva, una campanya electoral es legitima amb una certa pinzellada de transcendència espiritual. Però el dia de reflexió de veritat començatà després de l'escrutini, la mateixa nit que les urnes hagin dictat sentència, quan se li hagi vist el cul a la gallina, no pas el dia abans que, es digui el que es digui, tothom ja té decidida l’aposta i, la majoria de les vegades, el sobre preparat a la butxaca des de fa dies gràcies a les intendències dels partits polítics.

Tanmateix, la realitat del que passa el dia de reflexió desmenteix la teoria del recolliment col•lectiu, ja que enlloc de dedicar-se l'electorat a reflexionar en silenci, ni els mitjans de comunicació emmudeixen, ni els candidats paren quiets fent-se veure tant com poden perquè et quedis amb la seva cara, i des de les xarxes socials el degoteig de consignes polítiques acabades de coure és constant. Per tant, de reflexió poca. Tant li fa! Perquè serà dilluns quan tocarà reflexionar. I força! Però no als electors sinó als aparells dels partits, els quals després de ben garbellats els resultats de la consulta fins a la darrera molla, i amb la gorra d’alquimistes enquestada fins a les celles, trobaran explicació per a qualsevol situació. De l’endemà de les eleccions se n’hauria de dir “el dia de les botelles mig plenes”, ja que no hi ha ningú que trobi la seva mig buida. Però malgrat de cara a la parròquia i, sobretot, a la galeria es trobin explicacions i justificacions més inversemblants que plausibles, al poble com vostè o jo el que ens interessarà serà comprovar si els vots serviran perquè els polítics es posin piles i ens treguin del maleït atzucac en que s’han emmerdat des de fa nou mesos.

EN CAP DEMOCRÀCIA S’ÉS VIST QUE UN ELECTE SIGUI INHABILITAT PER FER POLÍTICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (tarda de dijous 22 setembre de 2016)

● EN CAP DEMOCRÀCIA S’ÉS VIST QUE UN ELECTE SIGUI INHABILITAT PER FER POLÍTICA.- Tinguem-ho clar com si fos el parenostre, perquè en cas contrari ens embolicarem entrant en un joc-parany que no ens convé: discutir de legitimitats amb tramposos. Sembla ser que el diputat Homs té totes les cartes perquè la Fiscalia demani en ferm al Tribunal que se’l despulli de les prerrogatives de representant d’una part de l’electoral i se’l capi de drets civils durant una bona temporada, pel delicte de “fer política” en nom dels que el varen votar i en la seva estricta condició de polític. Sovint ens queixem de manca de lideratge i de capacitat dels polítics per agafar les regnes d’una situació complicada, i d’excés de líders messiànics que des dels cartells electorals prometien un nou demà als qui tinguessin el coratge de fer-los confiança i es cagaren a les calces arribat el moment de complir. En el cas que ens ocupa, el govern tenia l’encàrrec majoritari de l’electorat - per executar la reivindicació popular majoritària del dret a decidir -, d’esbrinar mitjançant una consulta democràtica, participativa i en principi no vinculant quants catalans es decantaven per posar fil a l’agulla d’un procés de secessió i quants preferien mantenir l’estatus quo, sota diferents fórmules d’encaix amb l’Estat espanyol.

A la meva manera de veure, doncs, pretendre que els fiscals dependents del govern de l'Estat burxin el poder judicial, independent per definició i en molts casos també per convicció dels propis togats, a que amorrin els polítics que no varen fer res més que atiar una acció legítima en política, al quarto de les rates de la inhabilitació sona a aberració i a heretgia democràtica. En política, tots els plantejaments polítics són legítims mentre siguin pacífics i responguin a la voluntat d’una part del poble, oimés quan aquesta voluntat és manifestament majoritària. Que jo sàpiga, no hi ha manera més pacífica de resoldre un conflicte polític que sotmetent-lo al veredicte de les urnes, i cap polític pel fet de liderar aquest capteniment pot acabar a la presó o privat del dret a representar els seus electors. Si acceptem encara que sigui en clau de debat aquesta possibilitat, tanquem la porta i fotem el camp com més lluny millor d’un país que està més mort que els morts del cementiri. I que consti una cosa, per acabar: no és que el senyor Homs em tingui precisament encaterinat, sinó més aviat al contrari. Si he escrit el que he escrit no és perquè li degui res ni perquè sigui de la meva corda. Exactament el mateix escriuria en el cas que qualsevol altre polític fos la víctima. I aquesta precisió em sembla molt important, perquè com us deia al principi per definició en cap democràcia un càrrec electe pot ser inhabilitat per fer política.

ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 22 setembre de 2016)

● ÉS DESLLEIAL LA COMPETÈNCIA ENTRE IMATGE I PARAULA ESCRITA?.- Sempre hem sentit a dir que una imatge val més que mil paraules, i encara que des del gremi dels lletraferits s’hi tiren coces i s’hi posen de cul per admetre-ho, la veritat és que davant d’una instantània ben enfocada, oportuna i contundent, un escriptor ha de suar tinta per aconseguir que amb simples paraules pugui causar el mateix impacte que la imatge. El reportatge gràfic, francament, juga amb avantatge enfront de qualsevol crònica escrita, sense cap dubte; però si es domina bé el llenguatge i es té el do d’expressar-se amb un estil directe i poc barroc, amb paraules es poden fer miracles i, tanmateix, impactar el lector amb tanta intensitat com en una imatge. El problema rau en que l’escrit trobi qui se l’empassi des de la primera a la darrera lletra, ja que cada vegada sembla que fa més mandra llegir un text sencer, ja es tracti de pura literatura, d’un article d’opinió o d’un reportatge. L’atenció de l’individu que s’impressiona davant d’una imatge sovint s’arronsa davant l’extensió d’un escrit i es dóna per satisfet amb una ració de titulars, si pot ser cridaners millor. I si és indiscutible que les imatges, per exemple, de l’èxode dels refugiats parlen per si soles, sense explicar el com i el per què de la tragèdia la percepció del drama es quedaria coixa.

Una imatge requereix sempre menys esforç que un escrit, per fer-se’n una idea d’un fet determinat. Arribar a percebre la realitat amb tanta claredat com en una fotografia a través d’un escrit, requereix esmolar la imaginació del lector per “veure” allò que s’explica en el text amb tanta nitidesa com en una instantània; però també cal un narrador que no s’enfili per les branques i visqui amb la mateixa intensitat que si ho estigués veient, allò que pretén transmetre. Si el narrador quan escriu no està amarat de sentiments, encara que siguin contradictoris, i d’una certa dosi de passió, difícilment commourà el lector tant com el fotògraf en una simple imatge colpidora. Per aquesta raó les fotografies del cadàver del nen immigrant arrossegat per les ones fins a la platja, d’aquella nena nua fugint del napalm del Vietnam o la marea humana de refugiats caminant amb la mirada perduda entre soldats amb l’arma a la mà, donaren la volta al món i no deixaren indiferent ningú. Però les soles imatges, sense el complement de les paraules, no ajuden a comprendre cap tragèdia, succés o realitat en tota la seva dimensió i complexitat. Perquè aquesta és l’altra qüestió: una imatge retrata un instant concret sense ambigüitats, però la problemàtica que s’amaga al darrera d’un cop de flaix és molt més complexa, i sense la crossa d’una bona exposició escrita mai es podria arribar a comprendre la magnitud de molts dels drames que ens enterboleixen el dia a dia. Però igualment que escriptors competents professionalment, honestos moralment i tolerants ideològicament, calen lectors escarrassats que no tinguin mandra d’ampliar amb paraules les imatges. I, a la meva manera de veure, d’aquí plora la criatura: tots els venedors de premsa a qui els hi preguntat durant aquest estiu a tot arreu on he anat, em confirmen una realitat preocupant: que la gent que s’acosta al quiosc a comprar premsa generalista té bastant més de trenta anys ben complerts.