EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 25 setembre de 2016)

● EL CONFLICTE DE CIVILITZACIONS ESPERA A LA CANTONADA.- Es tracta d’un conflicte que, més que entre països, es cou en el cor de les societats avançades però amb crisi, semblants a la nostra, i que com a característica determinant han incorporat la tolerància i les garanties de les persones com a valors irrenunciables del seu concepte de civilització. És dins d’aquestes societats esgavellades per la bona fe i el “bonisme” de dirigents a vegades curts de vista, que alguns dels individus que s’han convidat ells mateixos a asseure’s a la nostra taula, acaben no reconeixent-se en el model de civilització en el qual se’ls vol integrar si us plau per força i aleshores, sentint-se humiliats pel fracàs de la seva integració frustrada troben en la radicalització el detonador ideològic que els fa esclatar l’energia destructiva acumulada durant anys. En aquest sentit, doncs, hi ha una pregunta que com hereus de la il•lustració els europeus tindríem l’obligació de fer-nos: per què musulmans que han trobat a Europa feina i ajuda pública ens ataquen, malgrat haver conviscut anys com a conciutadans? Per què n’hi ha tants que se’n van a fer la guerra santa i quan tornen, si no l’han dinyada, ho fan amb la intenció de prosseguir aquella guerra santa que els porta bojos en l’interior dels seus països d’adopció?

A la meva manera de veure, però, la pregunta del millor de dòlars seria: per què d’entre tots els immigrants, acostumen a ser només els de cultura islàmica els que havent sigut acollits, responen amb odi i ressentiment? Després de les matances de Niça i de Paris es va especular sobre una causa probable: els assassins estaven deprimits. I aquest diagnòstic també es va repetir, al meu entendre massa precipitadament per part dels sociòlegs i dels comentaristes, quan es buscava a les banlieues franceses o belgues el motiu de la ràbia, perquè es fa difícil de creure en la depressió transitòria o crònica quan en molts de casos els terroristes tenien feina i propietats, havien crescut en ambients amables i alguns formaven inclús part de famílies mixtes ben estructurades. Potser l’explicació la dóna Hans Magnus Enzensberger en el seu llibre: “Assaig sobre les discòrdies”, quan escriu: “La ideologia de l’islamisme representa un mitjà perfecte per tal de mobilitzar el perdedor radical, tota vegada que aconsegueix amalgamar motivacions polítiques, religioses i socials”. En qualsevol cas el problema és que el xoc de civilitzacions està servit, i potser en comptes de divagar sobre teories d’integració potser caldria escoltar també els testimonis i els avisos de musulmans siris i d’altres pobles sotmesos sota la bota de l’islamisme delirant i radical, que aquest pretén sense cap vergonya ni mirament recuperar el sistema polític, cultural i moral que regia a la comunitat musulmana el segle VII. Per tant, penso que només des de una tolerància zero per a les ideologies, dintre del major respecte per a les persones, s’enfoquin les relacions entre civilitzacions, per a no caure en el parany sobre el qual en temps reculats els avis ens posaven en guàrdia tot sovint: compte, que per ser massa bons no acabeu essent burros!