QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 26 setembre de 2016)

● QUINA ENVEJA EM FA EL PAÍS BASC!.- La democràcia necessita dues crosses per a no ensopegar: no faronejar mai a l’hora de prendre decisions polítiques, ni dependre de ningú en qüestió de peles. Dels bascos, concretament dels nacionalistes del PNV, encara que no ens agradi reconèixer-ho, en aquest sentit els catalans tenim molt per aprendre. En primer lloc, ells mai hauran de passar ànsia per formar govern, perquè no els hi varen caure els anells en preveure el que podia passar en el futur si cap partit tenia majoria absoluta després d’unes eleccions: acordaren en l’Estatut que el candidat guanyador automàticament seria investit, consensuant la norma que els diputats només poden votar a favor o en blanc en una sessió d’investidura. Potser no sigui la solució ideal pels que agafen la democràcia amb paper de fumar, però és la solució més pragmàtica per evitar que l’últim mono d’un Parlament faci anar de cul a la majoria. I en quan a les peles, els bascos tenen la vida resolta amb el concert econòmic, blindat pels drets històrics forals. Però els catalans no podem anar de ploramiques avui, dient que si fóssim com ells també ens ho prendríem amb més filosofia i no ens picaria la urgència de forçar la independència per les bones o per les males. I no tenim raó quan plorem, perquè de la possibilitat de tenir concert econòmic en varen passar olímpicament en Pujol i en Roca Junyent quan prioritzaren la política del “peix al cove”, a canvi de recolzaments parlamentaris puntuals al partit que tallés el bacallà. I en quan a introduir una cautela en casos d’investidures conflictives, l’orgull de “de ser més demòcrates que ningú fent-nos trampes al solitari encara que siguin legals”, no permeté prendre una precaució que fa ens hagués estalviat molts de disgustos, disbarats i passos al costat presidencials.

A la meva manera de veure, en capella de la sessió de confiança a que s’ha sotmès voluntàriament el president, perquè els rebecs de la CUP en un moment donat varen considerar “prescrits” els acords que els hi havien permès llençar el president Mas a la paperera de la història. I per aquesta senzilla llei de l’embut dels anticapitalistes i vàries coses més, no varen aprovar la base de qualsevol pacte de govern seriós: els pressupostos. Aleshores varen començar a tastar alguns il•luminats de JxS, sobretot els antics convergents conversos, que el discurs de l’assemblearisme “transparent” que propugna la tropa capitanejada Anna Gabriel és inversament proporcional al sistema de presa de decisions: és a dir, que els membres del secretariat tenen veu però no vot en el consell polític. I amb un joc de mans tan infantil, propi de criatures malcriades, tiraren per terra un principi tan nostrat com que quan dos catalans es donen la paraula no hi ha necessitat de signar cap paper. Però pel que s’ha vist, quan es tracta de la CUP ni que hi hagi cent papers signats, no te’n refiïs massa perquè per ells tots els papers tenen data de caducitat. Suposo que el president, en les converses que ha mantingut darrerament amb els cupaires, s’ha treballat la confiança a còpia de promeses que, per cert, els nacionalistes bascos ja ens han desaconsellat des de la seva experiència activa i passiva - guanyant-se per part dels de la ceba la desqualificació de “traïdors” -, però no han estat suficients, pel que se sent dir, com per garantir que la confiança inclou el debat de pressupostos. Quina enveja que em fan els bascos! Perquè varen ser prou vius per preveure que patafis electorals com el nostre no els fastiguegessin la governabilitat del país. I quin respecte i enveja vaig sentir d’un president Urkullu capaç de dir, en capella de les eleccions, que els bascos no estan en condicions polítiques de plantejar-se una DUI com els catalans. I encara més em va semblar admirable la seva valentia dient el que realment pensava, quan en analitzar els resultats electorals comprovem que dir el que va dir. en terra d’aberzales, li va fer guanyar vots i desplaçar Bildu de la victòria a Guipúscoa, tradicional fortí independentista.